Blasfèmia i llibertat d’expressió

Tot fa preveure que les querelles a causa de les caricatures de Mahoma acabaran resultant cícliques, per no dir recurrents. El primer episodi el va protagonitzar el diari danès Jyllands-Posten, amb 12 caricatures que van generar una àmplia polèmica i també mostres de solidaritat d’alguns mitjans francesos, entre els quals Charlie Hebdo. Aquesta setmana, a partir de la violència desfermada amb l’excusa del pseudofilm “La innocència dels musulmans”, el setmanari satiric francès ha tornat a publicar acudits on apareix el profeta de l’islam. Tot plegat ha generat un fort debat a França, Alemanya, Estats Units i al món àrab. A Catalunya i a Espanya la qüestió ha quedat eclipsada pels darrers “episodis nacionals”, però lentament treu el cap als mitjans.

Destacaria tres articles d’aquests darrers dies. Un a Eldiario.es, de la Olga Rodríguez, i dos de l’Ignacio Torreblanca, aquest i aquest.

Ja el 2005 la polèmica tenia dos eixos, com torna a passar ara.

L’eix que ocupa més atenció és el del conflicte entre islam i occident. Aquest conflicte s’expressa de diverses maneres: relacions entre món àrab (i països de tradició islàmica) i països occidentals, violència contra occident al món àrab, paper dels col·lectius musulmans a Europa, i el clàssic debat sobre la compatibilitat entre islam i democràcia, islam i llibertat, etc.

El segon eix és el de la llibertat d’expressió i els seus límits. Hi ha un dret a la blasfèmia? Els sentiments religiosos mereixen una protecció especial?

El creuament entre tots dos eixos ens situa davant d’una nova pregunta. La defensa de determinades conviccions ha d’estar ajustada al càlcul d’oportunitats? I això val per totes les opcions, tant la que percep les caricatures com una blasfèmia que s’ha de castigar, com la postura que defensa que les religions han de sotmetre’s a burla i crítica. Ens trobem davant d’aquella sentència llatina, fiat justitia ruat caelum, que normalment es tradueix com a “faci’s justícia i que caigui el món”. Matar per una ofensa? Morir per ella?

El redactor en cap de Charlie Hebdo és taxatiu en la seva resposta: L’autocensura és el principi del totalitarisme. L’entrevista és interessant i val la pena llegir-la, perquè en les preguntes també hi descobrirem molts implícits

La resposta dels estats occidentals més involucrats (Estats Units i França) també és il·lustrativa, prudència i reserves, fins i tot crítiques a la publicació, però també protecció als autors (també al productor de “La innocència dels musulmans”). No pot ser d’altra manera, com ja va passar amb Dinamarca, que té una llarga tradició de pluralisme i tolerància. Als Estats Units, la llibertat d’expressió constitueix un dels pilars fundacionals de l’estat, i precisament la primera esmena a la seva constitució inclou la protecció de la pràctica religiosa dins de la llibertat d’expressió. A França, la laïcitat de les institucions figura a les constitucions de la IV i la V repúbliques.

La protecció a la llibertat de consciència, culte i religió, doncs, ha de poder ser compatible amb la llibertat d’expressió en la seva vessant més descarnada i ofensiva.

No deixa de ser curiós, no obstant, que en tots els episodis que comentem la “base territorial” dels autors siguin països amb especial tradició de protecció a la llibertat d’expressió. Si ho comparem amb Espanya haurem de recordar el recent judici contra Javier Krahe pel vídeo “Cómo cocinar un cristo” (feliçment sobresegut). O fent memòria, podem recuperar la portada que va fer “El jueves” (que seria com el nostre Charlie Hebdo) l’any 2005. És aquesta:

Podem concloure amb algunes idees.

  1. Que sí que hi ha un mínim càlcul d’oportunitats entre els autors de les burles i ofenses.
  2. Que això demostra la importància del reconeixement legal a la llibertat d’expressió com a bé jurídic superior, essencial per a una vida democràtica.
  3. Que a Espanya el càlcul surt a la baixa.
Anuncis

Seamos laicos

L’editorial Trama ha tingut a bé publicar una intervenció de Jean Jaurès l’any 1910 a la Cambra de Diputats francesa en defensa de l’escola laica. El text, que ocupa la part principal del llibre, està acompanyat d’un pròleg de Dionisio Llamazares i quatre articles del mateix Jaurès a la Revue de l’enseignement primaire et primaire supérieur.

El llibre constitueix una oportunitat d’aproximar-se al concepte de laïcitat i conèixer la seva vessant polèmica, els arguments que reuneix al seu favor i les crítiques que suscita. Tot això des d’una perspectiva històrica, és clar, estem parlant d’unes paraules pronunciades fa més de cent anys. I no obstant, són de gran actualitat.

També és una oportuntat per conèixer la figura de Jean Jaurès, un dels grans referents històrics del moviment progressista, una figura d’una potència poc comuna i que per desgràcia a Catalunya és poc coneguda. Perquè un dels grans plaers que ens ofereix el llibre és descobrir la brillant retòrica de Jaurès, així com la seva capacitat argumental i dialèctica, basada en una gran erudició i uns sòlids fonaments teòrics. Jaurès, socialista, humanista i pacifista, va dedicar gran part de la seva vida a l’educació popular i a la laïcitat de l’ensenyament públic. En aquest llibre podem veure com la laïcitat és un dels puntals del pensament de Jaurès i s’incardina en la seva visió dels drets, les llibertats i el progrés.

El primer argument de Jaurès en favor de la laïcitat de l’escola és que aquesta ha de fer possible la llibertat de consciència, el racionalisme i el mètode científic, que presenta com a fonaments i alhora productes genuïns de la modernitat, clarament associada al progrés humà. Al meu entendre és important que Jaurès doni prioritat discursiva a aquest argument, la laïcitat ha de situar la llibertat de consciència en el punt més alt de les seves prioritats. Si no, es converteix en un mer element de gestió de la diversitat i la convivència. Factors que també són importants però que també poden reclamar les opcions contràries a la laïcitat.

El segon argument que planteja Jaurès és el de la laïcitat com una afirmació de la ciutadania, que esdevé una afirmació de la sobirania popular i la democràcia. Una afirmació semblant la trobem en els nostres dies en el discurs de Javier Otaola, qui descriu la laïcitat com “la proclamación de la ciudadanía como centro de la vida pública”. La laïcitat no seria, doncs, només una renúncia o una absència (una separació); també tindria caràcter afirmatiu de la ciutadania i la vida política.

El tercer dels arguments que planteja Jaurès és en favor de la ciència com a base de l’aprenentatge. Totes les matèries escolars han de respondre a criteris racionals, discutibles i contrastables, no hi ha espai per a l’adoctrinament ni per al dogma.

A partir d’aquí, el debat (perquè és un debat, també hi ha intervencions d’altres Diputats) se situa en la qüestió de la neutralitat de l’Escola. Una qüestió que, com el propi Jaurès posa en evidència, fa entrar en contradiccions el bàndol conservador i l’Església Catòlica. La contradicció és que en ocasions es critica que les escoles laiques faran una educació neutra en matèria moral i per tant sense valors, i en d’altres ocasions s’exigeix que l’educació pública sigui neutra per respectar les opcions de totes les famílies. El que subjau aquí és també el conflicte entre una burgesia interessada en una instrucció merament pràctica que aporti mà d’obra qualificada al mercat de treball i una jerarquia eclesiàstica interessada en l’adoctrinament de la infància el control de les consciències. Aquesta fisura en el bàndol opositor (que no trobem a Espanya, probablement per manca de burgesia industrial) és utilitzada de forma brillant per Jaurès. L’escola laica, doncs, serà neutral en matèria metafísica, però no pel que fa als valors. I aquí Jaurès rebla el clau i demostra (a partir d’un ampli coneixement de la història de la religió) que fins i tot l’Església Catòlica va haver d’acceptar l’existència d’una moral natural per poder incorporar el bagatge filosòfic de grecs i romans.

El darrer pilar argumental de Jaurès són els drets de l’infant, superiors a la pròpia voluntat de l’Estat i de les famílies.  Als infants els assisteix el dret de rebre una educació que els ofereixi una perspectiva àmplia del món, del pensament i de la història, que els permeti construir el seu propi judici i la seva pròpia escala de valors. I no pot ser una educació asèptica, neutral, acotada per negació. Ha de ser una educació en els valors comuns, en una ètica civil, i apassionada per la vida, capaç de commoure i despertar la curiositat de l’infant i estimular la seva intel·ligència. Una educació sense passió per la raó i la crítica només seria útil per al futur control de les consciències.

Jaurès culmina el seu parlament vinculant la laïcitat i el progrés: “Y de nuevo la cuestión escolar se une a la cuestión social, para nosotros no se trata de algo diferente. Son dos cuestiones relacionadas entre sí. Laicismo en la enseñanza y progreso social son dos fórmulas indivisibles.”

En els quatre articles que acompanyen aquest parlament hi trobem desenvolupades aquestes qüestions i d’altres. En destaquem alguns fragments

Sobre les contradiccions dels crítics i la neutralitat de l’escola

“Esta neutralidad es reclamada en primer lugar por ese partido clerical que, por su parte, trata de imponer sus concepciones y sus dogmas a la vida, a la historia y a la propia naturaleza. Al no poder ya colmar la enseñanza con su pensamiento despótico, pretende al menos dejar la enseñanza vacía.”

“Ahora que esos falsos librepensadores y esos nacionalistas inconfesos observan el nuevo espíritu que domina entre los maestros, un espíritu abiertamente humano y socialista, temen que, gracias a ellos, este nuevo pensamiento se pueda transmitir a los niños del pueblo; por eso, de pronto reclaman una neutralidad que por su parte han violado durante tanto tiempo y que no es más que una mordaza en las bocas que desdeñan las viejas consignas”

Sobre la llibertat de consciència

(parlant del mestre) “Indicará a los niños que debe ser su conciencia, libre de cualquier coacción, que tiene que ser su mente, desarrollada mediante la reflexión, el estudio y la experiencia de la vida, la que decida sobre estos grandes problemas”

“No es, pues, mutilando ni bajando el nivel de la educación mediante un sistema de neutralidad tirànica e inquisitorial como se evitará violentar las mentes, sino al contrario, ampliándola y elevándola”

Sobre el moviment progressista i l’escola laica

“Está claro que la clase obrera no puede liberarse plenamente y asumir la reconstrucción del orden social si no es haciendo un esfuerzo enorme. Ofrecer a los niños a través del comentario de los hechos el entusiasmo y la seriedad a un mismo tiempo, el ímpetu y la formalidad, es una tarea difícil en la que el maestro sólo tendrá éxito si realmente comprende el sentido de la historia de este siglo. El sentimiento mismo de esta dificultad puede ser un estímulo admirable para el maestro, que le conduzca al estudio, al trabajo al incesante progreso del espíritu. La neutralidad, en cambio, sería como una recompensa a la pereza de la inteligencia, una cómoda almohada para el sueño del espíritu.”

“El peligro cada vez mayor en que se encuentra la escuela laica obligará a la democracia republicana a un cambio decisivo en la política general, y por eso digo que es en torno a la escuela laica donde se planteará, sin duda, el próximo gran combate entre los partidos del movimiento y los partidos de la reacción, entre las clases del trabajo y la justicia y las clases de los privilegios.”

El llibre ens presenta un argumentari que encara ara té una gran validesa; és sorprenentment contemporani, rabiosament actual, i no només pel que fa a la laïcitat. També en com Jaurès parla de la modernitat i el progrés, amb un discurs sofisticat, sense caure en trampes positivistes. Un text absolutament recomanable.