Les Guies britàniques eliminen la referència a Déu en la promesa

girl-guiding-logoL’Associació de Guies britànica ha decidit eliminar la referència a Déu en la seva promesa, una mesura que té una forta transcendència perquè es produeix en el país originari del moviment escolta i guia mundial.

La promesa és un dels pilars d’aquest mètode pedagògic des dels seus orígens. Té un component iniciàtic i de compromís cívic únic, i constitueix un dels requisits indispensables per a formar part de les organitzacions mundials. És precisament pel seu fort caràcter simbòlic, que l’alusió a Déu com a font d’autoritat davant la qual prometre sempre ha estat una font de polèmiques. El mateix Baden Powell va redactar ja el 1912 la que es coneix com a Outlander Promise, que poden utilitzar aquells que no reconeixen cap autoritat divina i cap rei. Malauradament, aquesta fórmula ha estat permanentment amagada. Més endavant, el mateix Baden Powell va acceptar que se suprimís la referència a Déu en determinats països (Bèlgica, França, Holanda, Finlàndia, Luxemburg i l’antiga Txecoslovàquia) i que fos substituïda per alguna fórmula de l’estil “Alts ideals”. Des d’aleshores, la WOSM (la branca masculina del moviment, i amb major component conservador) ha intentat evitar cap més excepció. En canvi la WAGGGS (la branca femenina, històricament més progressista) ha estat més oberta a que les organitzacions nacionals incorporessin modificacions.

Ara, al Regne Unit, les Girls Scouts han modificat la seva promesa i han eliminat tota menció a Déu, que ha estat substituïda per “Ser fidel a mi mateix i desenvolupar les meves creences”.

La nova promesa és la següent.

I promise that I will do my best:
To be true to myself and develop my beliefs,
To serve the Queen and my community,
To help other people
and
To keep the (Brownie) Guide Law.

Resta encara la idea de les creences (beliefs), que es podria haver deixat en conviccions, o qualsevol altra fórmula menys tancada, però el canvi és significatiu. Un canvi com aquest no pot ser considerat una mera excepció, estem parlant de l’entitat més antiga, la original, creada el 1910, fundadora de la WAGGGS, que té la reina com a Patrona… O sigui que estem davant d’un fet històric.

No deixa de ser curiosa aquesta alusió a la Reina, i jo diria que aquí hi ha un detall amagat que no és trivial. A l’anterior promesa les noies deien “To serve the Queen and my country” i ara diuen “To serve the Queen and my community”. O sigui que potser hi ha un peatge comunitarista, perquè és molt més civil i abstracte el país que la comunitat. I ens podríem preguntar: quina és la comunitat d’una noia atea o agnòstica?

Un altre element interessant és com les Girls Scouts presenten la nova promesa: com un exercici d’obertura de l’entitat a qualsevol persona que en vulgui formar part. Em sembla la millor manera d’explicar-ho. L’escoltisme és un moviment de clara aspiració universal, sempre ha volgut estar obert a tothom, i així és més possible.

I dues conclusions finals: la primera, que l’escoltisme demostra una vegada més la seva capacitat d’adaptació als canvis socials. La segona, que el canvi social al que s’adapta és la continuada secularització que s’esdevé a la Gran Bretanya d’uns anys ençà, tal i com ja vaig comentar en una de les primeres entrades d’aquest blog.

La pista m’ha arribat a través de la National Secular Society, que celebra la mesura.

Anuncis

Rouco vol garantir l’adoctrinament a l’escola

cardenal_antonio_maria_roucoEl President de la Conferència Episcopal Espanyola, Rouco Varela, ha fet unes declaracions aquest matí demanant que la opció de classe de religió a l’escola no s’hagi de triar cada any i sigui permanent un cop escollida.

Argumenta que no cal fer un “referendum” cada començament de curs on els pares manifestin les seves creences i que seria millor un sistema que mantingués l’alumne vinculat a la opció de religió des del primer curs fins a l’últim.

El primer que es pot dir és que si a Rouco li preocupa que els pares hagin de declarar les seves creences, el millor que es pot fer és eliminar la classe de religió de les escoles. Així no se’ls preguntaria mai sobre aquesta qüestió. De fet, aquest és un dels arguments que històricament han esgrimit els qui estan en contra de les classes de religió i fins i tot alguns centres tenen la pràctica de retirar aquesta pregunta de la matrícula. No és una qüestió menor, i de fet cada vegada que l’estat ha ofert ampliar la casella de la renda a les comunitats musulmana, protestant i jueva, aquesta última ha renunciat perquè automàticament hi hauria una base de dades de ciutadans que professen aquesta religió.

Però continuant amb la proposta del cardenal, està clar que el seu interès no és la privacitat de les famílies sinó evitar el fenomen d’abandó de les classes de religió que es produeix a mesura que l’alumnat es fa gran.

Les dades que he pogut trobar són antigues (curs 2008-2009), però serveixen per il·lustrar la situació.

  • Alumnat que cursa religió a primària: 75,5%
  • Alumnat que cursa religió a la ESO: 55,3%
  • Alumnat que cursa religió al Batxillerat: 46,3%

És a dir, a mesura que l’alumne es fa gran i adquireix major grau d’autonomia, deixa de cursar religió i opta per l’assignatura alternativa. La dada més espectacular la trobem a Catalunya, on tan sols un 8,1% de l’alumnat que fa la ESO opta per l’assignatura de religió.

De manera que la intenció de rouco és captivar un mercat, posar una barrera de sortida que eviti aquest abandó massiu de la classe de religió. Aquesta mesura també suposa limitar l’ús de l’autonomia de l’infant i encadenar-lo a la decisió que hauran pres els seus pares, quan no podia decidir per si mateix.

Qué hacemos por una sociedad laica

978-84-460-3779-81El col·lectiu Qué hacemos, articulat al voltant d’eldiario.es, va voler que un dels seus primers títols publicats estigués dedicat a la laïcitat. Tots els llibres de la col·lecció són corals, i per fer aquest van tenir l’encert d’encarregar-lo al Santi Castellà, que tot i constar formalment en igualtat de condicions amb la resta de coautors, és qui realment va portar el pes de la coordinació, redacció i correcció dels materials. La resta del grup érem el Toni Comín, la Joana Ortega Raya… i jo mateix.

Del llibre Qué hacemos por una sociedad laica en podem destacar que és breu (70 pàgines), barat (4,95 € en paper i 1,95 € en ebook) i didàctic.

El llibre comença exposant la noció moderna de tolerància com un dels pilars de les conquestes democràtiques europees i fent un repàs breu de la dissortada història d’Espanya en aquesta matèria, fins arribar a la Transició, on s’atura per introduir les primeres nocions jurídiques i explicar la realitat constitucional, el seu desplegament normatiu, la jurisprudència del TC, els Acords concordataris i les convenis de l’estat amb les “altres” confessions.

A partir d’aquí es fa un breu repàs a la realitat social amb algunes dades estadístiques que demostren el profund procés de secularització que viu la població, el pluralisme religiós com una realitat fefaent (un milió de musulmans ja no és una raresa), i la constatació que l’arquitectura jurídica existent no respon al mandat constitucional d’igualtat i respecte per les creences de la societat espanyola. Queden especialment desfassades les normes relatives a l’educació, el finançament i la simbologia.

La darrera part del llibre serveix per articular algunes propostes de canvi:

  1. Situar la llibertat de consciència i conviccions com el bé jurídic suprem a partir del qual es despleguen els drets de culte i religió.
  2. Garantir la igualtat de drets de creients i no creients.
  3. Reforçar els elements de laïcitat presents a la Constitució.
  4. Limitar la cooperació de l’estat amb les confessions a garantir la llibertat de consciència i la pràctica del culte.

Resumint: un llibre recomanable per a persones interessades en introduir-se en la dimensió política, social i jurídica de la laïcitat a Espanya. O amb un criteri menys restrictiu, un llibre recomanat per a persones interessades en la modernització d’Espanya en un moment com l’actual.

Col·lecció Jorge Carpizo sobre laïcitat

3325A Europa associem la laïcitat amb França. És el referent més proper, amb més tradició i alhora el més dinàmic. O sigui que no ens equivoquem. Però hi ha un error habitual a casa nostra, que és associar la idea de laïcitat amb Europa. I afegiria que és un error greu, perquè si hi ha un continent on la separació Església – Estat està constitucionalment reconeguda és l’Amèrica del Nord, concretament als Estats Units i a Mèxic.

Dels Estats Units en sabem moltes coses perquè és la cultura dominant i al final, tot arriba. Molta gent es fixa en el “In God we trust” dels dòlars i les contínues invocacions a l’altíssim dels polítics ianquis, però qui més qui menys coneix com va anar al fundació del país, la primera esmena a la constitució, etc.

Però Mèxic és, en aquest aspecte, un gran desconegut per a la societat catalana. De fet, si demanem a qualsevol persona propera que adivini a cegues quin règim té la religió en aquest país, segur que s’imaginarà un model bastant clerical. I és al revés. Al revés del tot, m’atreviria a dir. I és una llàstima que sigui així, perquè també significa que no queda gaire rastre de l’exili republicà en la nostra memòria col·lectiva.

De Mèxic n’aniré parlant en aquest blog perquè és un país del qual aprendre moltes coses i que té un debat molt viu sobre la qüestió religiosa i la laïcitat. Però si algú s’ha sorprès i té ganes d’explorar el tema, avui he localitzat la Colección de cuadernos Jorge Carpizo para pensar la laicidad de la Universidad Nacional Autónoma de México (la famosa UNAM) especializada en laïcitat i que té molt bona pinta. I es pot descarregar en pdf de franc.

El número dedicat a Mèxic és el 31 i el trobareu aquí.

El discurs de l’islam francès

El Gregorio Luri ha penjat al seu Café de Ocata aquest vídeo:

És l’Abdallah Ben Mansour, un líder islàmic francès, fent una arenga a la seva “parròquia”. M’han semblat interessants tant el vídeo i la reacció de l’autor del blog com els comentaris dels lectors (alguns de ben alarmistes). Per no encasquetar-li una parrafada inclement al seu blog, deixo aquí la meva opinió.

Un dels lectors apunta que només cal substituir “musulmans” per “afroamericans” i et surt un discurs de Martin Luther King. Un altre diu el mateix però aplicat als “charnegos” i li ve al cap el Manifest dels 2.300. Jo hi afegiria “joves independentistes” i et pot sortir un discurs d’un dirigent d’ERC en un congrés de la JERC. I afegeixo: un discurs dels bons; animant a la gent a estudiar, a esforçar-se, a progressar, a portar una vida bona… Diguem, doncs, que coincideixo bastant amb el sector de lectors que treuen ferro a les paraules.

Ara bé. La història ens demostra que no és el mateix una religió que una minoria ètnica, un moviment polític o un club de futbol. Poden compartir alguns aspectes (i per això podem comparar discursos), però el tipus de conflicte que plantegen tenen una naturalesa diferent i s’han d’abordar de forma diferent. I per això sorgeix la laïcitat.

La segona cosa que em ve al cap és la teoria dels llindars de laïcització de Jean Baubérot (considerat el fundador de la sociologia de la laïcitat i una autoritat en la matèria). Segons aquesta teoria, en la història de França podem identificar tres grans canvis socials, que ell anomena llindars de laïcització.

Primer llindar:  L’Estat ja no s’ocupa de la “salvació” dels ciutadans, s’ocupa dels seus interessos terrenals i es declara incompetent per imposar doctrines religioses. Hi ha una emancipació de la sobirania de l’Estat respecte les religions i una dissociació entre pertanyença religiosa i ciutadania. Es produeix una fragmentació institucional, la religió deixa de ser la portadora d’un sentit que concerneix a tots els aspectes de la vida pública. Es creen institucions (escoles, hospitals, associacions) no religioses. En aquest llindar, la religió encara conserva una legitimitat política però es reconeix el pluralisme religiós; no com un bé públic, ans com un element inevitable de la vida civil.

Segon llindar: S’aprofundeix en el procés de fragmentació institucional. L’Estat i la societat civil han anat desplegant institucions i serveis que lentament han configurat un espai públic neutral davant les diferents opcions de consciència. En aquest context, la religió esdevé una opció, una institució socialment facultativa de caràcter associatiu. El procés de secularització fa desaparèixer l’evidència social de la religió i les necessitats religioses perden caràcter públic. La pràctica del culte esdevé un afer privat, s’esdevé el que es coneix com a “laïcització dels costums”. D’altra banda, l’ordenament jurídic reconeix la llibertat de consciència com un bé públic.

Tercer llindar: La crisi de la modernitat i la privatització de les relacions socials (inclosa la pertanyença a una religió) coincideix amb l’emergència de noves formes de dominació de les consciències, especialment la comunicació de masses. El procés de desinstitucionalització de les religions i la consolidació d’un espai públic i unes institucions laiques fa que les reivindicacions religioses se suceeixin dins d’aquestes institucions, no enfront d’elles. Amb el resultat que les religions expressen aquestes reivindicacions utilitzant els valors de democràcia, llibertat i tolerància que són propis de les institucions públiques, no esgrimint un discurs teològic. En un context de crisi de la socialització moral,  emergeixen noves identitats (religioses, d’orientació sexual, generacionals) que exigeixen reconeixement social i posen en crisi els valors civils hegemònics. El resultat és un nou pluralisme social. L’ordre simbòlic de la modernitat es desterritorialitza amb la globalització i s’esvaeixen les fronteres entre el religiós i el no-religiós. Hi ha una fragmentació del pluralisme a causa d’un doble efecte d’individualització i massificació que condueix a una recomposició de les identitats.

Em sembla que és evident, el discurs de Ben Mansour encaixa amb el tercer llindar. Fins i tot el repte ecològic, apareix! Dues mencions a Al·là en tot el discurs no és precisament un exemple de fanatisme. Vol dir això que les religions han perdut la seva capacitat corrosiva de la convivència civil, o que el seu potencial desestabilitzador del poder públic ha minvat? No del tot. Demostra la capacitat protèica de les religions per adaptar-se a qualsevol medi social. I per tant demostra també la capacitat de les democràcies europees de bastir un model de convivència on hi cap tothom si reconeix els límits.

Però també ens diu molt de la situació de l’Islam a França, assumint un paper contracultural molt atractiu per a unes generacions de joves que pateixen uns nivells molt alts d’exclusió social. Com ens recorda sovint el Vicenç Molina, l’Islam dóna calor a aquells a qui el capitalisme dóna fred.

Activitat parlamentària del PSC per garantir la laïcitat dels actes institucionals

576_1362768380pedretEls mitjans no se n’han fet massa ressó (amb prou feines l’ABC), però fa uns dies es va produir un debat al Parlament a propòsit de la laïcitat. El diputat socialista Ferran Pedret va fer una interpel·lació a la Vicepresidenta del Govern en relació al caràcter aconfessional dels actes públics, i això va donar peu a un intercanvi de parers bastant il·lustratiu de la situació política i institucional de la laïcitat a Catalunya.

Qui en tingui un interès especial pot trobar la transcripció aquí (a partir de la pàgina 48).

De la intervenció del Ferran Pedret en destacaria els següents elements

  1. La reivindicació del pluralisme moral, filosòfic i religiós com una realitat vigent a Catalunya.
  2. El necessari acompassament de les lleis i les accions públiques a la realitat social (principal, però no exclusivament, com un mandat constitucional).
  3. La defensa de la neutralitat de les institucions en matèria religiosa i filosòfica.

Per la seva part, la resposta de la Joana Ortega està basada en

  1. El reconeixement a la separació de les esglésies i l’estat com un bé públic i la consideració de la llibertat religiosa com un dret fonamental.
  2. La distinció entre laïcitat i laïcisme.
  3. L’existència d’una tradició i unes costums que justifiquen determinats cerimonials religiosos en festes i espais civils.

Hi ha un quart element comú als dos interlocutors, que és l’actuació dels càrrecs electes socialistes al respecte, amb especial menció al President Maragall i el President Montila. El primer, va “rebaixar” la càrrega religiosa d’alguns actes civils (principalment la missa per Sant Jordi al Palau de la Generalitat) i el segon la va recuperar. Altres institucions governades pel PSC mantenen misses oficials per festa major i cerimònies semblants. Això, com és obvi, és munició dialèctica de primera categoria i la Joana Ortega no la va desaprofitar.

La segona part del debat té un to una mica més acusatiu, amb retrets de constantinisme per part del Ferran Pedret, que critica la missa catòlica el dia de les Esquadres i el mutisme del Govern sobre l’aspecte religiós de la LOMCE, entre d’altres qüestions. Per la seva part, la Joana Ortega retreu a Ferran Pedret que aixequi aquest debat en un momuent com aquest i li recorda la continuïtat institucional de la missa de Sant Jordi. I allò que deia de la munició… doncs acaba reivindicant un article de l’ex-Conseller i ex-Alcalde de Girona, en Joaquim Nadal, on reivindica la missa de Sant Jordi.

Com que es tractava d’una interpel·lació, aquí queda la cosa a efectes formals. No obstant, em sembla que el debat entre el diputat i la vicepresidenta ens diu moltes coses.

  1. La laïcitat no es discuteix. Sembla una obvietat, però és una obvietat recent. Tots dos parteixen de la idea de laïcitat com el model desitjable que garanteix la independència de les institucions públiques i les esglésies, la llibertat de cultes i la convivència. Altra qüestió és que hi hagi interpretacions diferents i probablement un ús espuri del terme que pugui distorsionar-ne el sentit. Però el punt de partida és comú, la diferència està en l’aplicació i el matís.
  2. Els sectors històricament oposats a la laïcitat han retrocedit posicions des d’un punt de vista semàntic i ara han cavat una nova trinxera: la diferenciació entre laïcitat i laïcisme.
  3. Les resistències a la laïcitat esgrimeixen la tradició i els costums com a justificació de les pràctiques existents. Una altra cosa que sembla òbvia però no ho és. Significa que s’assumeix l’argumentari laic, o com a mínim no es vol mostrar públicament l’argumentari propi. Per a que ens entenguem: un mateix interlocutor pot utilitzar França com a exemple positiu o negatiu segons el moment.
  4. El canvi generacional al PSC i la seva dificultat per argumentar en favor dels canvis quan determinades pràctiques són vives i els seus protagonistes les defensen. El propi Ferran Pedret sap que no és fàcil, perquè ha impulsat aquesta mateixa qüestió dins del partit.

Ho deixo aquí però prometo segona part. El Ferran Pedret va presentar una proposta de llei per garantir la laïcitat dels actes públics. Encara no s’ha discutit al ple però segur que serà interessant de seguir. Si algú la vol li puc enviar jo mateix. Si la vol fresca del Parlament, la trobarà aquí. És la 202-00034/10 i la trobareu a la pàgina 25.

Estat laic, societat lliure

Aquest divendres l’Àmbit de Laïcitat d’ICV organitza un acte que té bona pinta.

Amb el títol “Estat laic, societat lliure”, l’inclou la presentació de dos llibres reeditats per la Universitat Rovira i Virgili i una taula rodona amb representants de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, el Moviment Laic i Progressista i la pròpia URiV.

Us enganxo el “cartell” i espero trobar-vos-hi.

ESTAT LAIC 6-2013

Relleu a la Direcció general d’Afers religiosos

El Govern de la Generalitat ha nomenat un nou Director general d’Afers religiosos (DGAR). Es tracta d’Enric Vendrell, qui fins ara exercia de Director del Programa d’Innovació i Qualitat Democràtica, o sigui que el relleu es produeix dins del mateix Departament de Governació i Relacions Institucionals.

VendrellEnricD’ell en sabem que és militant d’UDC, llicenciat en Dret, diplomat en Gestió i Administració pública, i que de jove va militar en moviments d’estudiants i professionals cristians. Els meus informants diuen que és un tipus cordial i competent.

L’Enric Vendrell recull el testimoni del Xavier Puigdollers, també d’UDC. El mandat de Xavier Puigdollers s’ha caracteritzat per rebaixar l’activitat de la DGAR a nivells mínims. S’han cancel·lat els convenis amb les confessions minoritàries i les entitats laïcistes, no s’ha publicat cap més guia per a l’atenció a la diversitat espiritual i religiosau, no s’ha fet cap iniciativa legislativa (semblava que es volia modificar la Llei de Centres de culte) i la única acció remarcable és la creació d’un Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa que no sabem ni si s’ha reunit. També s’ha eliminat tota referència a la laïcitat i s’ha substituït per la noció de diàleg interreligiós.

Llegint això semblaria una crítica furibunda i no ho vol ser. L’actual Govern de la Generalitat no té la qüestió religiosa com a prioritària ni de lluny, és bastant probable que li sigui difícil arribar a consensos (a CDC cada vegada és més fàcil trobar dirigents que es defineixen com a laics des d’una perspectiva liberal i moderada), i no està en condicions de fer estirabots amb una qüestió delicada i on l’evolució de la societat és molt clara. O sigui que la tàctica del qui dia passa any empeny és criticable, però en aquest context sembla efectiva. Zero problemes, que ja està tot prou pelut.

No sabem si l’Enric Vendrell arriba amb el mandat d’impulsar canvis, estarem amatents i mirarem d’anar-ne informant.

Les recompenses de la constància

FundiLa Fundació Ferrer i Guàrdia ha estat inclosa en la segona Guía de Think Tanks en España que edita la Fundación Ciudadanía y Valores. L’any passat també va ser una de les organitzacions identificades a la Guia de Think Tanks de Catalunya, que elaboren en Francesc Ponsa i en Jordi Xifra. És una magnífica notícia que la Fundació s’instal·li en aquesta categoria d’espais de recerca i pensament independents, perquè no és gens fàcil arribar-hi.

Des de la seva creació l’any 1987, la Ferrer i Guàrdia tenia entre els seus objectius fundacionals la renovació del pensament de l’esquerra i la renovació de l’esquerra des del pensament. Eren moments d’un cert abatiment de les idees progressistes: esgotament del programa de la clandestinitat i la transició, enfonsament de l’hegemonia cultural de l’esquerra per la incapacitat d’assolir l’hegemonia política, irrupció del pensament post-modern, crisi de les ideologies, desencantament de les noves generacions vers les institucions democràtiques…

En aquest context calia renova les idees i la Fundació Ferrer i Guàrdia (col·loquialment “la Fundi”) va apostar per recuperar les arrels de l’esquerra laica. Laica, liberal, lliurepensadora, no-dogmàtica, es pot adjectiva de diverses maneres. La trajectòria de la Fundació des d’aleshores és coneguda: la socialització dels seus valors a través de la creació del Moviment Laic i Progressista i l’impuls de la Lliga per la Laïcitat entre d’altres iniciatives. Una història d’èxit que va reclamar moltes energies i que amb els anys també suposava un perill; centrar-se en el suport a l’activisme associatiu i el lobbying i relegar la dimensió intel·lectual a un paper secundari. Ara ja sabem que això no ha passat i podem caure en l’error de menystenir aquest risc; especular sobre el passat és inútil, però si ho comparem amb d’altres entitats i projectes semblants, si analitzem els contextos culturals i institucionals de les darreres dècades, a mi em sembla que el present té un mèrit immens i compartit per moltes persones. Les eines que han fet possible aquest estat de coses són l’Institut d’Anàlisi Social i Polítiques Públiques (IASPP), la revista Espai de Llibertat (que ja porta 68 números publicats) i les publicacions.

Ara la Fundació ha de fer un esforç brutal per adaptar-se als nous temps. La crisi ha provocat una davallada dels ingressos, tant públics com privats, i l’entitat haurà de ser capaç de mobilitzar noves energies per continuar els seus projectes.

Una mostra d’aquesta capacitat és la captació de fons privats mitjançant el micromecenatge. El primer intent encara és viu, queden tretze dies per arribar als 1.000 € necessaris per a publicar el tercer Informe Ferrer i Guàrdia sobre la laïcitat a Catalunya i Espanya. Un Informe que ja està fet i que ja s’està presentant arreu, generant notícia, generant opinió, però que necessita de suports per a la seva edició.

Us animo a donar-hi suport i participar d’aquesta aventura col·lectiva i recompensar la constància. Amb peles.

Valoracions de la LOMCE (i III)

BKez8IjCQAAeZyuSobre la LOMCE ja hi he dit la meva I i II, però hi ha alguns articles que val la pena recopilar.

¿Vuelta al nacional-catolicismo? d’Agustín Moreno a Cuarto Poder

Wert contra l’escola de Josep Bargalló al seu blog

La religión como asignatura: clara mayoría en contra a El País

Contrarreforma a la secularización a El País

En el corazón del conflicto educativa a El País

Laicidad, educación y ciudadanía de Antonio García Santesmases a El Mundo

Rajoy – Iglesia, un singular concordato de l’Enric Juliana a La Vanguardia

¿Tiene algún sentido la LOMCE? de Luis Arias Argüelles-Meres a Nueva España

Per acabar voldria agrair a la Maria Vinuesa de Rosa Sensat que em donés les pistes necessàries per entendre els amagatalls de la LOMCE. De fet, em va donar les pistes i també un suculent informe del Ramon Plandiura que em va acabar d’ajudar del tot.