El discurs de l’islam francès

El Gregorio Luri ha penjat al seu Café de Ocata aquest vídeo:

És l’Abdallah Ben Mansour, un líder islàmic francès, fent una arenga a la seva “parròquia”. M’han semblat interessants tant el vídeo i la reacció de l’autor del blog com els comentaris dels lectors (alguns de ben alarmistes). Per no encasquetar-li una parrafada inclement al seu blog, deixo aquí la meva opinió.

Un dels lectors apunta que només cal substituir “musulmans” per “afroamericans” i et surt un discurs de Martin Luther King. Un altre diu el mateix però aplicat als “charnegos” i li ve al cap el Manifest dels 2.300. Jo hi afegiria “joves independentistes” i et pot sortir un discurs d’un dirigent d’ERC en un congrés de la JERC. I afegeixo: un discurs dels bons; animant a la gent a estudiar, a esforçar-se, a progressar, a portar una vida bona… Diguem, doncs, que coincideixo bastant amb el sector de lectors que treuen ferro a les paraules.

Ara bé. La història ens demostra que no és el mateix una religió que una minoria ètnica, un moviment polític o un club de futbol. Poden compartir alguns aspectes (i per això podem comparar discursos), però el tipus de conflicte que plantegen tenen una naturalesa diferent i s’han d’abordar de forma diferent. I per això sorgeix la laïcitat.

La segona cosa que em ve al cap és la teoria dels llindars de laïcització de Jean Baubérot (considerat el fundador de la sociologia de la laïcitat i una autoritat en la matèria). Segons aquesta teoria, en la història de França podem identificar tres grans canvis socials, que ell anomena llindars de laïcització.

Primer llindar:  L’Estat ja no s’ocupa de la “salvació” dels ciutadans, s’ocupa dels seus interessos terrenals i es declara incompetent per imposar doctrines religioses. Hi ha una emancipació de la sobirania de l’Estat respecte les religions i una dissociació entre pertanyença religiosa i ciutadania. Es produeix una fragmentació institucional, la religió deixa de ser la portadora d’un sentit que concerneix a tots els aspectes de la vida pública. Es creen institucions (escoles, hospitals, associacions) no religioses. En aquest llindar, la religió encara conserva una legitimitat política però es reconeix el pluralisme religiós; no com un bé públic, ans com un element inevitable de la vida civil.

Segon llindar: S’aprofundeix en el procés de fragmentació institucional. L’Estat i la societat civil han anat desplegant institucions i serveis que lentament han configurat un espai públic neutral davant les diferents opcions de consciència. En aquest context, la religió esdevé una opció, una institució socialment facultativa de caràcter associatiu. El procés de secularització fa desaparèixer l’evidència social de la religió i les necessitats religioses perden caràcter públic. La pràctica del culte esdevé un afer privat, s’esdevé el que es coneix com a “laïcització dels costums”. D’altra banda, l’ordenament jurídic reconeix la llibertat de consciència com un bé públic.

Tercer llindar: La crisi de la modernitat i la privatització de les relacions socials (inclosa la pertanyença a una religió) coincideix amb l’emergència de noves formes de dominació de les consciències, especialment la comunicació de masses. El procés de desinstitucionalització de les religions i la consolidació d’un espai públic i unes institucions laiques fa que les reivindicacions religioses se suceeixin dins d’aquestes institucions, no enfront d’elles. Amb el resultat que les religions expressen aquestes reivindicacions utilitzant els valors de democràcia, llibertat i tolerància que són propis de les institucions públiques, no esgrimint un discurs teològic. En un context de crisi de la socialització moral,  emergeixen noves identitats (religioses, d’orientació sexual, generacionals) que exigeixen reconeixement social i posen en crisi els valors civils hegemònics. El resultat és un nou pluralisme social. L’ordre simbòlic de la modernitat es desterritorialitza amb la globalització i s’esvaeixen les fronteres entre el religiós i el no-religiós. Hi ha una fragmentació del pluralisme a causa d’un doble efecte d’individualització i massificació que condueix a una recomposició de les identitats.

Em sembla que és evident, el discurs de Ben Mansour encaixa amb el tercer llindar. Fins i tot el repte ecològic, apareix! Dues mencions a Al·là en tot el discurs no és precisament un exemple de fanatisme. Vol dir això que les religions han perdut la seva capacitat corrosiva de la convivència civil, o que el seu potencial desestabilitzador del poder públic ha minvat? No del tot. Demostra la capacitat protèica de les religions per adaptar-se a qualsevol medi social. I per tant demostra també la capacitat de les democràcies europees de bastir un model de convivència on hi cap tothom si reconeix els límits.

Però també ens diu molt de la situació de l’Islam a França, assumint un paper contracultural molt atractiu per a unes generacions de joves que pateixen uns nivells molt alts d’exclusió social. Com ens recorda sovint el Vicenç Molina, l’Islam dóna calor a aquells a qui el capitalisme dóna fred.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s