Laïcitat, antidogmatisme i progrés

D’un títol tan ampli com aquest és difícil sortir-ne viu, però farem el que podrem.

beware_of_dogmaDe la mateixa manera que hi ha una vinculació històrica evident (sobretot a Catalunya) entre laïcitat i progrés, de vegades apareix qui posa en dubte la validesa teòrica de l’equació. Pot existir una laïcitat no progressista? I posats a complicar-nos la tarda: pot existir un progressisme no laic? De fet, la pròpia història ja és una resposta, però posats a voler tenir-ho tot endreçat, jo diria que la resposta més adequada a aquestes preguntes ens la dóna el component antidogmàtic de la laïcitat.

Començarem pel principi: què és un dogma? De vegades sembla que un dogma sigui una afirmació molt rotunda, o un principi fonamental, o fins i tot una extravagància. I no és ben bé això. Per molt rotunda, fonamental o extravagant que sigui la meva afirmació “El pernil de jabugo és menjar dels Déus“, això no converteix l’afirmació en un dogma. El que la convertiria en dogma, i a mi en dogmàtic, seria la negativa a discutir aquesta sentència. O qualsevol altra sentència. És a dir, un dogma és una veritat que no pot ser discutida. En mans d’un col·lectiu amb poder, un dogma acostuma a fer bastant de mal a tot aquell qui gosa (o no pot evitar) discutir-lo.

En la mesura que la laïcitat eleva la llibertat d’expressió a un rang superior de l’ordenament jurídic, això inclou les opinions contràries als dogmes. Per això la laïcitat té efectes antidogmàtics en l’ordre polític. Però també les té en l’ordre filosòfic i social. L’aposta pedagògica de la laïcitat és radicalment antidogmàtica i favorable a l’autonomia moral de l’individu. La laïcitat destrueix la noció de Veritat i la substitueix per la de veritats. Tota veritat és provisional i discutible.

De manera que ja hem presentat el dogma i l’antidogmatisme. En aquest punt, encaixar-hi el progrés hauria de ser fàcil. Si no hi ha possibilitat de discussió no hi ha diàleg, ni debat, ni res. Hi ha veritats absolutes i indiscutibles. S’ha acabat el bròquil. Ja ens podem oblidar de dialèctiques, pensaments laterals, sentits de l’humor, mètodes científics, i tot el que representi canvi, novetat, innovació, creativitat, etc. I òbviament ja ens podem oblidar de la democràcia.

Em sembla que s’entén el que volia dir.

Dit això, agraïria que a partir d’ara quan ens trobem en una discussió una mica acalorada, no fem anar la paraula “dogmàtic” per desqualificar qui s’expressa apassionadament, amb vehemència, o es posa una mica tossut. Digueu-li apassionat, vehement, tossut… però no dogmàtic. Perquè un dogmàtic ja ni discuteix, s’expressa en uns altres termes. En termes dolorosos, vull dir.

La imatge l’he trobat aquí.

Anuncis

2 pensaments sobre “Laïcitat, antidogmatisme i progrés

  1. Vaja, jo recordo una conversa sobre l’habilitat com a cantant del Bob Dylan…. totes formes “Tota veritat és provisional i discutible” és discutible. Hi ha lleis científiques absolutament dogmàtiques, com la que diu que la terra dóna voltes i no és el sol qui ho fa… es que si no, podem tornar a 1500 anys de foscor i dogmatismes de fe.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s