Enllaços de la setmana II

  1. Petit curtmetratge “Secularism” basat en un text de 1887 de Robert G. Ingersoll (The Great Agnostic).
  2. Article probablement tendenciós de Shlomo Ben Ami sobre les guerres àrabs i el seu fonament religiós.
  3. Distribució territorial dels Representants al Congrés dels Estats Units segons les seves creences.
  4. Aquesta setmana s’han complert 20 anys dels Acords de l’Estat Espanyol amb la comunitat islàmica.
  5. Bona definició de laïcitat a propòsit de la Col·lecció Jorge Caprizo de la UNAM de la qual ja vaig parlar fa unes setmanes.
  6. Resistències a l’Associació de Guies britànica. Una unitat a Harrogate es nega a acceptar la nova promesa.
Anuncis

Beyond Dawkins

humanistRichard Dawkins és una eminència de la biologia (fins on puc arribar a entendre se situa al capdavant de la corrent neodarwinista) i al món anglosaxó és una figura pública que ha destacat pel seu activisme ateu. I perquè no dir-ho, antirreligiós. En alguns aspectes és una persona brillant, però hi ha alguns aspectes del seu discurs que a mi no m’acaben de convèncer.

Fa uns dies, Dawkins es va deixar anar coincidint amb el final del Ramadà amb un tweet que deia “All the world’s Muslims have fewer Nobel Prizes than Trinity College, Cambridge. They did great things in the Middle Ages, though“. Alguna cosa així com que tots els musulmans del món tenen menys premis Nobel que el Trinity College de Cambridge. I que li sonava que havien fet grans coses a l’Edat Mitjana. La reacció va ser immediata, al Dawkins li van caure catellades de totes bandes i els mitjans i les xarxes socials en van parlar a bastament.

A casa nostra la polèmica va arribar molt esmorteïda; potser perquè en Dawkins no és una figura pública com al Regne Unit; o perquè estem pendents de les nostres polèmiques i ens sobren les dels altres.

Bé, sigui com sigui, a mi personalment el comentari del Dawkins no em va agradar gaire, però tampoc acabava de trobar-hi el perquè. Hi té el dret, òbviament, però si aquesta és la veu del nou ateïsme britànic, doncs em sembla una veu molt agra.

Ara he trobat aquesta resposta que li adreça Daniel Trilling, qui a partir de setembre serà el director de The New Humanist, la revista de la Racionalist Association. Em sembla una resposta molt correcta i per això la resumiré aquí.

Trilling repassa algunes de les crítiques que ha rebut Dawkins i la seva resposta, de to més aviat despectiu. A partir d’aquí enumera tres propòsits sobre el debat amb les religions a les futures edicions de The New Humanist.

Algunes crítiques a les religions són racistes. Els musulmans no són una raça, com tampoc els irlandesos, els jueus o els paquistanesos, però tots ells han patit atacs de tipus racista. Hem de reivindicar i exercir el dret a criticar les religions, però no podem oblidar mai el context en que ho fem. I aquest context és el d’una profunda islamofòbia que atravessa tot el món occidental. Qualsevol generalització sobre els creients en l’islam contribueix a perpetuar aquesta situació.

Els creients no són menys intel·ligents que els no creients. Trilling surt al pas d’una notícia que ha circulat darrerament d’un estudi que arriba a aquesta conclusió i ens commina a mirar d’entendre abans de criticar. Aplicat a la religió vol entendre la seva lògica, la seva utilitat, la seva potència, la seva capacitat protèica. I el perquè del seu actual creixement. Els ateus no tenen cap títol de saviesa ni cap autoritat moral superior pel sol fet de ser-ho.

El secularisme (la laïcitat, vaja) no significa l’exclusió de la religió de la vida pública. Els laics no podem construir sols una societat basada en la tolerància, el pluralisme i la igualtat. Hem d’explorar i construir un territori moral comú amb les persones creients que també volen viure en llibertat. Per això, diu Trilling, no volem bisbes no electes fent lleis però tampoc volem lleis que estigmatitzin o discriminin cap opció de consciència.

Trilling acaba el seu article reafirmant el compromís de The New Humanist en el combat contra la teocràcia, oferint el seu suport a totes aquelles persones que lluiten contra el monopoli de les consciències i desitjant que la publicació que dirigirà a partir de setembre es mantingui viva i oberta a les aportacions de tothom.

Des d’aquí li desitjo tots els èxits.

Enllaços de la setmana I

APTOPIX Mideast Egypt

  1. Un militant de la CUP de Mataró es planteja la qüestió religiosa en una Catalunya independent i rescata un interessant document de 1931.
  2. La UE dissuadeix Andorra d’encunyar euros amb simbologia religiosa.
  3. Hi ha una correlació negativa entre intel·ligència i creences? Sembla ser que sí: els no creients són més intel·ligents.
  4. El Papa Francesc va defensar la laïcitat a la seva visita al Brasil… amb matisos.
  5. Un petit testimoni ens serveix per fer-nos una idea aproximada de l’oceà de dolor que han patit els criptojueus a l’Espanya moderna.
  6. La foto és d’Egipte i l’he trobada aquí.

Persèpolis

PersepolisFa unes setmanes una amiga em va demanar llibres per l’estiu i entre d’altres títols li vaig prestar el còmic Persèpolis. Estava convençut que li agradaria i així ha estat. En paraules seves, aquest llibre és una mina. I és cert.

De fet, del llibre se’n va fer una pel·lícula que no desmereix gens l’original, o sigui que tot allò que diré ara serveix per als dos formats.

Persèpolis és una obra sensacional on la seva autora, la Marjane Satrapi, ens narra la seva infantesa, adolescència i joventut. Nascuda a l’Iran el 1969 en el si d’una família benestant i progressista, la Marjane va viure el derrocament del Xa, la Revolució islàmica i la guerra amb l’Iraq essent una nena. I és a través d’aquests ulls de nena que ens narrarà els canvis polítics, socials, culturals del seu país, així com els canvis del seu entorn familiar i el seu procés personal, fins als detalls més íntims. I potser el millor de Persèpolis és que no sabrem mai si la narració personal és una excusa per explicar una història col·lectiva o al revés. Ni falta que fa. El resultat és una obra polièdrica, radicalment humana, per aprendre i emocionar-nos. Una mina, en paraules de la Chiqui.

persepolis1Si ens centrem en la qüestió de la laïcitat, Persèpolis em sembla interessant perquè ens presenta el conflicte entre llibertat, religió i poder polític des de la perspectiva d’una  nena. I és que de vegades sembla que això de la laïcitat sigui una neura de quatre burgesos afrancesats, i segurament l’error el cometem els laïcistes, que no ens expliquem prou bé; però si haguéssim de dibuixar el perfil tipus de persona perjudicada pels excessos de les religions, sens dubte el resultat tindria rostre de nena.

satrapiSecundàriament, l’obra ens narra uns episodis històrics que la majoria de gent jove desconeix completament i que ens ajuden a entendre el nostre present. La responsabilitat de les potències occidentals en el fracàs de la modernització del món islàmic, el sorgiment de l’islamisme polític i l’integrisme, els conflictes bèlics recents, etc.

Una obra absolutament recomanable. Quasi obligatòria, vaja.

La Biblia desenterrada

la-biblia-desenterradaLa Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados“, publicat pels arqueòlegs Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman és un llibre publicat el 2001 (el 2003 en castellà) que ha mantingut des d’aleshores un bon nivell d’èxit editorial. Feta la lecura he de dir que no m’estranya gens, perquè és una obra molt interessant, rigorosa i amena de llegir, sobre una qüestió que no és precisament fàcil o comercial.

La Biblia desenterrada és un recorregut pels principals esdeveniments recollits en l’Antic Testament (els patriarques, l’Èxode, la conquesta de Canaan, el Primer i Segon temples…) a la llum dels coneixements arqueològics actuals. És a dir, situant el valor com a prova dels textos bíblics en peu d’igualtat amb la informació obtinguda de les tècniques arqueològiques modernes i el coneixement cada vegada més profund que els historiadors tenen dels imperis Assiri, Egipci, Babiloni, etc.

Les moltes i diverses conclusions que aboca el llibre són tan sorprenents com apassionants i ofereixen un recurs de gran qualitat per conèixer la gènesi dels textos bíblics i entendre el context històric que va provocar el naixement del judaisme.

Un llibre del tot recomanable per a qualsevol persona interessada en la història de les religions del llibre.

De dogmes i rotunditats: creences de primer i segon ordre

alba_romero_jamon_reflejo-300x300Redactant l’anterior post se’m va acudir que estaria bé ampliar una mica més tota aquesta qüestió dels dogmes i les veritats rotundes que dificulten el diàleg. Així per sobre, em sembla que els dogmes van quedar explicats i retratats.

Ara miraré d’afegir un matís diferent i que em sembla pràctic: es tracta de la diferència entre creences de primer ordre i creences de segon ordre.

Les creences de primer ordre són allò que pensem dels fets i del món. Jo puc recuperar la meva afirmació “El pernil de jabugo és menjar dels Déus“ però algú altre pot dir “Déu va fer el món en sis dies” o “Els Amics de les Arts són insuportables”, o “Linux és millor que Windows”. Fins aquí, el que cadascú pensa.

Les creences de segon ordre són allò que pensem sobre el que pensem. És a dir, quin valor de veritat té una proposició. I aquí és on la cosa es complica. Jo puc pensar que “Déu va fer el món en sis dies” i estar-ne plenament convençut, però no tenir massa problemes en discórrer amb gent que opina el contrari i conviure-hi. O puc identificar-me de tal manera amb Linux que acabi odiant als usuaris de Mac, Windows, i a qui es posi per davant.

Si ens hi fixem, l’afirmació “Déu va fer el món en sis dies” té moltes més implicacions (metafísiques, religioses, científiques, morals) que “Linux és millor que Windows”. La diferència per a la convivència no són els pensaments sinó quina importància donem a aquests pensaments. I suposo que a tothom li ve al cap alguna situació bastant violenta iniciada per una parida.

Dit això, podríem concloure que les creences de segon ordre són l’element determinant a l’hora de valorar la compatibilitat d’una persona o col·lectiu amb la vida democràtica.

A priori i en abstracte, si ens cenyim al criteri apuntat en aquest post, podríem dir que no hi ha cap qualitat en les religions que les faci diferents dels gustos tecnològics, gastronòmics, musicals, futbolístics o polítics. I trobaríem exemples de creients i grups religiosos (en podem dir liberals) que guanyen la comparació amb molts seguidors de clubs de futbol a efectes de tolerància, convivència, acceptació del pluralisme…

Aleshores ens podríem preguntar: per què serveix la laïcitat?

Una primera resposta seria que la laïcitat no és una idea a priori, sinó el resultat de segles de conflicte entre poder civil i religiós. Però aquesta és una altra qüestió i ja en parlarem un altre dia.