Tarragona laica

Tgna laicaEl proper 13 d’octubre se celebrarà a Tarragona la beatificació més massiva de la història: un total de 522 persones (principalment clergues, però també seglars) seran beatificades. L’element comú a totes elles és haver patit persecució i mort durant la Guerra Civil. Bé, totes no, perquè també hi ha uns màrtirs d’Oviedo de 1934, però pel que he pogut esbrinar van ser nou persones, o sigui que és una proporció molt petita. Podeu conèixer els detalls (i fer-vos una idea de com aniran les coses) en aquesta web ad hoc que ha preparat la Conferència Episcopal.

L’acte ha aixecat una forta polèmica a Tarragona i és previsible que aviat s’estengui a la resta de Catalunya. I és que en aquest acte, només es beatifiquen persones assassinades a la zona republicana, ocultant que al País Vasc el General Mola va fer afusellar més de trenta sacerdots i religiosos catòlics.

Ningú nega que aquest és un acte intern de l’Església Catòlica i que pot beatificar a qui consideri, però si no hi ha res casual, estem parlant d’un acte extremadament parcial que serveix de propaganda a la visió més rància de la història de la República i la Guerra. Val la pena recordar que l’Església va alimentar la revolta militar contra el govern legítim de la república, que el va aplaudir, que li va conferir un caràcter de “Santa Cruzada“, que va sostenir la Dictadura, que va glorificar la figura del dictador, i que mai ha fet cap mena de revisió d’aquests fets. Ni ha demanat perdó, ni ha condemnat el feixisme, i encara es beneficia dels privilegis que en va obtenir.

wiA aquesta circumstància cal afegir que molts represaliats pel bàndol feixista encara jauen per les cunetes, d’on molts es neguen a treure’ls “per no reobrir ferides”, en un gest infame i indigne que de fet, deixa les ferides obertes.

És per aquestes ferides per on brolla la legítima protesta que s’expressa a través de la Coordinadora per la Laïcitat i la Dignitat de Tarragona. Un espai sorgit de diverses entitats, sindicats i partits, que han aixecat la seva veu per posar en evidència un acte del tot inapropiat. Us animo a llegir i signar el seu manifest.

Altres veus que em sembla necessari són la del col·lectiu Església Plural, que és l’expressió a Catalunya de Redes Cristianas. En el seu butlletí han incorporat un manifest que té tota la dignitat que li falta a la beatificació massiva.

Un últim element, que no em sembla menor, és la total complicitat que ha trobat l’acte en l’Ajuntament de Tarragona, sobretot en el seu Alcalde Ballesteros. Sembla ser que està convençut que així situa la ciutat en una mena d’itinerari turístic de la fe. Un argument més aviat pobre i a més, bastant hipòcrita, que fa servir per ocultar el seu entusiasme amb l’acte.

PS: la foto és un clàssic de Tarragona, diuen que la posa el Palomino cada vegada que una processó passa per sota de casa seva.

A misses dites

Que la Mare de Déu de la Mercè és la patrona (burgesa) de Barcelona és sabut de tothom. És a ella a qui es dedica la festa major de la ciutat, i cada any el dia 24 de setembre hi ha una missa al programa oficial de la festa. I cada any hi ha un comici municipal encapçalat per l’alcalde, que assisteix a la missa, oficiada per l’Arquebisbe de Barcelona.

Ja fa set anys, no obstant, que la Lliga per la Laïcitat envia una carta als Grups municipals demanant a tothom que no assisteixi a l’acte esmentat. La carta fa així, amb poques variacions:

Benvolguda regidora,

Un any més, en motiu de les festes de la Mercè, se celebra la litúrgia catòlica a la qual es demana la vostra presència. Des de la Lliga per la Laïcitat volem demanar-te una vegada més un compromís coherent amb la representació institucional que ostentes i, per aquesta raó, que t’abstinguis de participar en la celebració religiosa que es porta a terme durant les festes de la Mercè.

Les entitats ciutadanes que conflueixen en la Lliga per la Laïcitat en la defensa del caràcter convivencial, pacífic i integrador de l’espai públic, portem set anys dirigint-nos als representants de l’Ajuntament de Barcelona amb la voluntat de trobar una entesa cordial i establir un marc consensuador front la vostra presència en actes litúrgics.

Òbviament, a Barcelona –i a Catalunya en general- el fet de no assistir a aquesta mena d’actes és, encara, una manifestació de voluntat democràtica i de defensa explícita dels valors d’una Ciutat per a tothom. Justificar la presència en base a un compromís institucional o una tradició es contradiu amb la necessitat imprescindible de fer entendre que la consciència religiosa individual –en el cas que hi sigui- mai no ha de ser prioritària en la determinació de les decisions derivades del càrrec representatiu que s’està temporalment exercint.

La Lliga per la Laïcitat està convençuda que defensa una postura hegemònica i en consonància amb la societat civil de Catalunya. Cal que la institució acabi de fer el canvi necessari per construir un model de Ciutat que es fonamenti en el respecte a la riquesa plural de la nostra societat, superant imposicions i hegemonies que no per tradicionals, deixen de ser injustes. Per això, els representants democràticament escollits per la voluntat popular han d’exercir la seva funció ciutadana al marge de la seva possible adscripció a un o un altre sistema de creences.

De la manera més amical i respectuosa t’hem de dir que també ets el nostre representant a l’Ajuntament de Barcelona.

Les més fraternals salutacions,

Ja des dels seus inicis, la campanya va generar un debat interessant; tant pel ressò mediàtic que obtenia, com pel to amb que es discutia. No em posaré a tirar d’hemeroteca, però m’atreviria a dir que el debat sempre s’ha mantingut dins dels límits de la cordialitat. Pot semblar obvi, i hauria de ser-ho, però de vegades val la pena fer evidents les obvietats.

El primer Grup municipal en respondre positivament a la proposta de la Lliga va ser el d’ICV-EUiA. Primer d’una forma un tant estranya, demanant que no se celebrés la missa però enviant-hi un representant. I a partir de l’any 2007, deixant d’assistir-hi ningú del Grup. Darrerament, també el Joan Laporta ha faltat a la cita, cosa que de fet és bastant coherent amb la seva trajectòria al Barça, quan el club va deixar d’oferir els títols a la mateixa església de la Mercè, va deixar de pujar a Montserrat, entre d’altres mesures.

mercè

Enguany, no obstant, la sorpresa (o la novetat) l’ha protagonitzat en Jordi Martí, el Portaveu del Grup municipal del PSC, que a través del seu blog va manifestar la seva decisió de no assistir l’ofici religiós. Podríem dir que els arguments d’en Jordi Martí no es fonamenten en un discurs laïcista, sinó que més aviat tenen a veure amb la necessitat d’acompassar la festa amb els temps. L’exemple d’això és que defensa que es mantingui la missa en el programa oficial de la festa. Per a Martí, el problema té més a veure amb l’anacronisme del seguici que no pas amb uns principis de laïcitat als quals acollir-se. Per bé que també s’hi refereix quan diu “Un estat laic, respectuós amb totes les creences, ha de separar l’esfera pública de la religió. I això també val per la Mercè”.

Com que no sóc molt amant de les ortodòxies, diria que la laïcitat és ella mateixa una forma d’acompassar la realitat política amb els temps. És a dir, que els arguments del Jordi Martí són complementaris. No hi ha una laïcitat canònica a la que ens haguem d’aproximar, sinó uns pocs principis bàsics que mirem de concretar en el dia a dia. I un d’ells, és el de la neutralitat de les institucions en matèria religiosa.

O sigui que si no canvien molt les coses, a partir d’ara l’assistència a la Missa de la Mercè serà encara més reduïda, i anirà perdent el poc sentit que té (que per mi no en té cap, però ja ens entenem).

Com a mostra dels debats que la decisió d’en Jordi Martí ha provocat al si del PSC, un creuament de tuits entre el Ramon Bassas i l’Elvira Durán (tots dos cristians, per cert) que és per sucar-hi pa. Com que no vull amagar la meva sintonia amb l’Elvira, hi dic la meva: l’estat laic no equipara les esglésies amb cap altra associació, empresa o col·lectiu. Reconeix que són d’una naturalesa especial i per això els ofereix uns drets especials i alhora unes limitacions especials. I comparar una missa amb un partit de futbol sembla un argument ben poc religiós, francament.

Ramon Bassas@ramonbassas 24 de Set.

A alguns del PSC els costarà tant assumir el fet religiós com a d’altres els va costar assumir la normalitat gai. No als armaris!

Elvira Durán Costell@Elviraduranc 24 de Set.

@ramonbassas 1 cosa es assumir fet religiós i un altra defensar la laïcitat Estat i actes publics, com a catolica trobo + a faltar el 2n

Ramon Bassas@ramonbassas 24 de Set.

@Elviraduranc assumir-la vol dir acceptar invitacions i respectar tradicions

Elvira Durán Costell@Elviraduranc 24 de Set.

@ramonbassas penso q l’assistencia “oficial” i amb lloc preferent d’autoritats a actes litúrgics,es contrari a l’estat laic i poc evangelic

Ramon Bassas@ramonbassas 24 de Set.

@Elviraduranc els representants del poble, que hi van convidats, mereixen un lloc simbòlic. Com quan van al teatre o al futbol

Elvira Durán Costell@Elviraduranc 24 de Set.

@ramonbassas jo considero que la celebracio d’un sagrament es quelcom molt diferent al teatre o el futbol, no es pot reduir a un acte social

Ramon Bassas@ramonbassas 24 de Set.

@Elviraduranc per un estat laic no és gaire diferent.

Elvira Durán Costell@Elviraduranc 24 de Set.

@ramonbassas x un estat laic respectuos amb el fet religios si n’hi ha diferencia, els llocs/activitats de culte tenen regulacio especifica

Ramon Bassas@ramonbassas 24 de Set.

@Elviraduranc però no per l assistència d autoritats, si us plau. Si és la patrona i et conviden a l’acte de referència, no hi has d’anar?

Elvira Durán Costell@Elviraduranc

@ramonbassas una missa no pot ser un acte de referencia en una festa civil, jo crec q nomes han d’anar els q celebren la festa religiosa

Ramon Bassas@ramonbassas 24 de Set.

@Elviraduranc doncs la festa es fa en honor a la patrona. I no entenc quin mal fa

Elvira Durán Costell@Elviraduranc 24 de Set.

@ramonbassas no, la festa no es en honor a la patrona, q seria una festa religiosa, la festa avui es civil encara q tingui origen religios

Elvira Durán Costell@Elviraduranc 24 de Set.

@ramonbassas no es que faci cap mal, es que no te sentit participar en un sagrament si no es com a celebracio de la fe.

I pel final, el vídeo del començament. Enguany, l’associació d’Ateus de Catalunya ha convocat una concentració que ha acompanyat el seguici municipal mostrant pancartes ben eloqüents.

A veure què passa l’any que ve…

PS: La foto l’he agafada de La Vanguardia

Enllaços de la setmana III

  1. estadoslDel 18 al 21 de novembre, l’Escola d’Administració Pública de la Generalitat de Catalunya organitza un curs sobre gestió de la diversitat religiosa i obertura de centres de culte.
  2. Venezuela Diversa defensa l’estat laic.
  3. Se’m va escapar la manifestació a Argentina del 14 de setembre reivindicant la laïcitat de l’estat. Convocava la Coalición Argentina por un Estado Laico. La foto que encapçala el post surt d’allà.
  4. Polèmica al Regne Unit per la imposició de vels integrals a les alumnes de les escoles islàmiques.
  5. Les restriccions a la venda d’alcohol a Turquia es confirmen.
  6. La Fundación Alternativas ha presentat tres estudis sobre laïcitat a Espanya. Prometo dedicar-los un post.

El Senat rebutja la proposta de Llei de llibertat religiosa

1285494880_0El més de maig vaig fer un post analitzant la proposta de Llei de llibertat religiosa que havia impulsat el Joan Saura com a membre del grup de l’Entesa al Senat.

Doncs bé, sembla que ahir va ser rebutjada pel Ple de la cambra, com era d’esperar. Els detalls els podeu trobar en aquesta nota d’Europa Press.

Algun comentari? La definició impecable de l’Ester Capella… i poca cosa més.

Esquerdes a l’acomodament raonable canadenc

drapeau-du-quebec_12987479861

En la darrera campanya electoral al Quebec, el 2012, el Parti Québécois va proposar l’establiment d’una Charte de la laïcité. Com que finalment va resultar el partit guanyador els corresponia la iniciativa política en aquest àmbit, i la cosa va derivar en una Charte des valeurs québécois. És a dir, que s’obria l’enfoc anant més enllà de la regulació de la qüestió religiosa i de consciència per convertir-la en una carta de drets i llibertats en un sentit ampli. I no obstant, la primera gran polèmica ha estat d’índole religiosa.

Ara fa uns dies, la Primera ministre del Quebec i líder del Parti Québécois, Pauline Marois, va manifestar la voluntat d’incloure en la Charte restriccions a l’expressió de la identitat religiosa per part dels cossos de l’estat i també limitacions als símbols religiosos en l’educació.

És un debat que caldrà seguir d’aprop, perquè el Canadà és un estat on s’ha posat en pràctica el que es coneix com a polítiques d’acomodament raonable. És a dir, que s’ha volgut diferenciar del model propi de França i els Estats Units, on es persegueix una separació estricta entre les esglésies i l’estat. Per entendre el que vol dir això de l’acomodament raonable: determinades pràctiques culturals i religioses gaudeixen d’una protecció especial i fins i tot es poden esgrimir per a no complir determinades normes. Un exemple significatiu és el del turbant dels sikh, que eximeix de portar casc quan es circula en moto.

Però a banda de les pràctiques jurídiques o institucionals, el Canadà també és la pàtria de dos reconeguts teòrics, Charles Taylor i Will Kymlicka, que lideren el debat acadèmic sobre el paper de la cultura en les societats democràtiques contemporànies. Charles Taylor és clarament un comunitarista, és a dir, parteix de la comunitat com a element central de l’exercici de la ciutadania. Per a Taylor, som ciutadans i podem jugar un rol com a tals perquè pertanyem a una comunitat. I l’estat ha de protegir les comunitats. Kymlicka, en canvi, és clarament un liberal, però ha construit un model teòric que ell anomena “culturalisme liberal” que aspira a encaixar les reivindicacions de tipus ètnic, lingüístic, nacionalista, etc, en el liberalisme.

El que és curiós del cas, és que tots dos s’allunyen bastant de la mesura que proposa el Parti Québécois. De fet, Taylor quedaria a una distància sideral. Però també en Kymlicka, qui ha bastit l’entramat teòric que ajuda a encaixar l’acomodament raonable en el marc del liberalisme. Cal afegir que tant un com l’altre han ocupat o ocupen posicions rellevants en espais institucionals, o sigui que hauran de prendre una posició clara al respecte.

Miraré de seguir el tema d’aprop, perquè té més importància del que sembla. En el fons, en gran part, la teoria política certifica allò que s’esdevé. Ajuda a entendre els canvis i en dóna una explicació, no els anticipa. I aquest canvi representa una ruptura en diverses qüestions:

  1. la inèrcia històrica d’un Canadà (o un Quebec) que articula el pluralisme religiós com una expressió del pluralisme cultural.
  2. L’aïllament (o la soledat) de França en l’afirmació més contundent de la neutralitat de l’espai públic.
  3. El necessari replantejament de la teoria del culturalisme liberal.

Afegeixo un article del blog col·lectiu Cercle Gerrymandering que també en parla i n’exposa els antecedents i algunes contradiccions.

A relaxing cup of… deisme

deistSembla ser que entre la muntanya de bajanades que va pronunciar la candidatura olímpica de Madrid 2020 no va faltar l’apel·lació a l’ajuda de Déu. L’inefable Alejandro Blanco, el President del Comité Olímpic Espanyol (sí, el de “no listen the ask”), ho tenia clar. En una entrevista a El Mundo, la cosa va anar així:

Pregunta: De Madrid al cielo, ¿qué sabe Dios de esta candidatura?

Resposta: Dios lo sabe todo de Madrid 2020, porque sabe lo importante que es para España. Ojalá ilumine a los que votan: ‘Ayuda un poquito a este país, que tanto ha hecho’. Dios va con Madrid, no tengo duda. Es de justicia que nos den los JJOO. De justicia divina (se ríe).

Sort que va acabar rient, perquè la frase no té desperdici (i la pregunta tampoc). Per desgràcia no és estrany sentir coses així de representants institucionals. Dic per desgràcia perquè aquest senyor se suposa que representa un país, o com a mínim un col·lectiu, el dels esportistes olímpics, on m’imagino que hi ha de tot: creients i no creients. Però el motiu pel qual destaco aquesta frase i li dedico un post és perquè em serveix d’excusa per explicar la diferència entre teisme i deisme.

Pot semblar d’entrada que la diferència és molt subtil, perquè la cosa va d’una lletra. Però com que diuen que el diable balla en els matisos (que ja avanço que és una frase teista), miraré d’explicar la diferència.

El teisme és la creença en un o diversos déus que no només tenen poders sobrenaturals, sinó que a més els exerceixen en el dia a dia prenent partit en els assumptes humans. Poden ser invocats a favor d’una o altra causa, es poden fer mèrits per aconseguir el seu favor, intercedeixen en la vida dels homes i les dones.

El deisme, en canvi, és la creença en un déu creador de l’univers però que no hi intervé ni hi influeix. És un déu l’existència del qual no es dedueix a partir de la fe, sinó de la raó i l’experiència. És un concepte que ens remet al Primer motor inmòbil d’Aristòtil, al Rellotger de Voltaire (tot rellotge requereix d’un rellotger), o al Gran Arquitecte de l’Univers de la maçoneria.

Bé, hem passat d’una diferència molt petita (una lletra) a una de més substancial (una diferència metafísica que també és epistemològica). Podem continuar.

Per continuar, em sembla que el més convenient és que ens plantegem les implicacions que té pensar en que Déu pot estar a favor o en contra nostra segons les nostres accions. I més encara, que pot estar a favor nostre i en contra dels nostres adversaris. Pensar que hi ha justícia divina implica que hi ha pecat i virtut, per exemple. Que hi ha salvació i condemna. Que pot adreçar-se a nosaltres (directament o a través d’un intermediari) i manar-nos fer alguna cosa. I que haurem d’obeir.

Per contra, la postura deista implica assumir que déu, ni hi és ni se l’espera, i que la humanitat no pot esperar favoritismes. I que ha de fer el seu camí existencial tota soleta, amb les armes de la raó i la cooperació.

Em sembla que no cal que m’allargui massa. El senyor Alejandro Blanco és un teista. Afegiria que també és un grillat que potser volia fer mèrits davant d’una jefa, la Botella, que és Legionaria de Cristo (que no són precisament deistes). Com que al final de la frase acaba rient, podem pensar que està fent broma. Una broma de mal gust, val a dir.

I un darrer apunt per entendre la importància del matís. Si algú es pregunta qui va ser el darrer infeliç mort per la Inquisició a Espanya, que sàpiga que va ser el pobre Gaietà Ripoll. Era un home nascut a Solsona el 1778 que exercia de mestre a València. Corria l’any 1826 i l’acusació que va caure sobre ell és que era deista.

Si algú hi té interès, l’Alfred Bosch (sí, el portaveu d’ERC al Congrés) en va escriure una biografia novelada. Es diu Inquisitio i la va editar Planeta.

PD. La samarreta la podeu comprar aquí. Si ho feu no m’ho expliqueu.

Les escoles franceses ensenyaran la Carta de la Laïcitat

Chartelaiciteecole

A França, aquest nou curs escolar incorpora una novetat: totes les escoles públiques exposaran una “Carta de la Laïcitat” al costat de la Declaració Universal dels Drets Humans i amb el mateix rang que la bandera francesa, la bandera de la UE i el lema “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”. A més, es facilitarà un dossier pedagògic al professorat per a que treballin la Carta amb els alumnes.

Ho explica en aquesta entrevista el Ministre d’Educació Vincent Peillon. El periodista ha adornat la notícia amb un titular que em sembla molt adequat: “la laïcitat no és una arma, és un pacte“.

Sóc de la opinió que ser bilingüe català – castellà et converteix, quasi automàticament, en capaç d’entendre qualsevol text en francès. Però per si de cas, miraré de fer una traducció al català.

Què diu la carta?

Carta de la Laïcitat a l’Escola

La Nació confia a l’Escola la missió de fer participar els alumnes dels valors de la República

  1. França és una República indivisible, laica, democràtica i social. La República assegura la igualtat davant la llei, en tot el territori, de tots els ciutadans. La República respecte totes les creences.
  2. La República laica organitza la separació de les religions i de l’estat. L’estat és neutral davant les conviccions religioses o espirituals. No hi ha cap religió d’estat.
  3. La laïcitat garanteix la llibertat de consciència a tots. Cadascú és lliure de creure o de no creure. Permet la lliure expressió de les conviccions que respectin les d’altri, i dins dels límits de l’ordre públic.
  4. La laïcitat permet l’exercici de la ciutadania, conciliant la llibertat de cadascú amb la igualtat i la fraternitat de tots en favor de l’interès general.
  5. La República assegura el respecte de tots aquests principis dins de les escoles.
  6. La laïcitat de l’escola ofereix als alumnes les condicions per a forjar la seva personalitat, exercir el seu lliure albir i l’aprenentatge de la ciutadania. Els protegeix de tot proselitisme i de tota opressió que els impedeixi de fer les seves pròpies eleccions.
  7. La laïcitat assegura als alumnes l’accés a una cultura comuna i compartida.
  8. La laïcitat permet l’exercici de la llibertat d’expressió dels alumnes dins del límit del bon funcionament de l’escola, així com del respecte dels valors republicans i del pluralisme de les conviccions.
  9. La laïcitat implica el rebuig de totes les violències i de totes les discriminacions, garantint la igualtat entre nenes i nens, i reposa sobre una cultura de respecte i comprensió de l’altre.
  10. Al personal li correspon transmetre als alumnes el sentit i el valor de la laïcitat, així com els altres principis fonamentals de la República. Vetllarà per la seva aplicació dins del marc escolar. És responsabilitat seva donar a conèixer aquesta carta als pares dels alumnes.
  11. El personal està obligat a observar una estricta neutralitat; no han de manifestar les seves conviccions polítiques o religioses en l’exercici de les seves funcions.
  12. Els ensenyaments són laics. A fi de garantir als alumnes l’accés més objectiu possible a la diversitat de visions del món, així com a l’enteniment i al coneixement precís, cap concepte és exclòs a priori del qüestionament pedagògic i científic. Cap alumne pot invocar una convicció religiosa o política per negar als ensenyants el dret de tractar una qüestió al programa.
  13. Ningú pot fer prevaldre la seva pertinença religiosa per evitar ser subjecte de les normes aplicables dins l’Escola de la República.
  14. Dins de les equipaments escolars públics, les normes de conducta en els diferents espais, establertes pels Reglaments interns, seran respectuoses amb la laïcitat. Està prohibida la ostentació de símbols ostentosos que identifiquin la pertinença religiosa dels alumnes.
  15. En les seves reflexions i les seves activitats, els alumnes contribuïran a fer viure la laïcitat al si dels seus equipaments.