A propòsit de Gallardón

Manifestación_mujeres_de_BarcelonaEs fa difícil resumir en un sol post el profund atac a la llibertat de pensament que suposa la nova llei de l’avortament que ha imposat el govern del PP. Es fa difícil i em sembla que no aportaria gran cosa. L’agressió a les dones i a la seva capacitat d’obrar segons la seva consciència en un tema tan delicat com el de l’avortament és d’una magnitud i ha impactat tant en el meu entorn social que no crec que pugui afegir gran cosa.

Però m’ha fet pensar en la necessària (i per desgràcia, escassa) coordinació dels moviments laics i els moviments feministes.

I posats a mirar de mantenir un cert to constructiu (cosa complicada aquests dies), m’ha semblat oportú recordar que la primera manifestació de dones de la història de Catalunya es va convocar per reivindicar la llibertat de consciència. Corria 1910 i entre deu i quinze mil dones es van trobar a la Plaça Urquinaona per anar juntes fins al Govern Civil a entregar un manifest en favor de la llibertat de consciència recolzat per 25.000 signatures.

El moviment feminista havia arrencat anys abans a Barcelona amb la fundació el 1891 de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, la primera iniciativa d’aquest tipus a Espanya. Una entitat dedicada a la instrucció de les dones i a la reivindicació dels seus drets que va ser fundada per la maçona Ángeles López de Ayala, l’anarquista Teresa Claramunt i l’espiritista Amalia Domingo Soler.

És contra tota aquesta tradició, la de l’emancipació de les dones i la llibertat de consciència, que actuen els Gallardón, els Fernández Díaz, els Rouco Varela i companyia. No ho perdem de vista.

Del poder de l’espiritisme en tinc bastants dubtes, però si l’Amalia encara ronda per allà dalt espero que li faci passar unes nits ben magres al Gallardón. Dit això amb to positiu, faltaria més.

La foto és de la manifestació de 1910.

Anuncis

Blasfèmia contra la llibertat de premsa

RSFA través d’una notícia publicada a La Vanguardia he pogut accedir a un informe presentat per Reporteros Sin Fronteras sobre la blasfèmia com una de les principals limitacions a la llibertat de premsa arreu del món.

És un informe breu (21 pàgines), signat per Benoit Hervieu, que detalla els darrers casos de persecució contra periodistes i blogaires, els fonaments legals d’aquesta persecució i els moviments internacionals que s’estan produint per reforçar el concepte de blasfèmia com a delicte.

Actualment hi ha 94 estats al món que penalitzen els delicte de blasfèmia, apostasia o difamació de la religió. És gairebé la meitat (n’hi ha 198).

Si ens centrem en el delicte de blasfèmia, aquest és recollit en el codi penal de 20 països, la majoria musulmans: Egipte, Iran, Iraq, Jordània, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita, Síria, Emirats Àrabs Units, Yemen, Afganistan, Maldivas, Paquistan, Comores, Mauritània, Nigèria, Somàlia i Sudan. En alguns casos estem parlant de pena de mort! La situació és especialment greu allà on les autoritats religioses tenen poder legislatiu.

Pel que fa al delicte de difamació de la religió, la xifra augmenta fins als 86 països. A la UE 24 dels 28 estats membres ho contemplen als seus codis penals (i un dels que no ho fa, Itàlia, sí que contempla l’apostasia com un delicte).

Una altra regió que també preocupa és la formada per algunes repúbliques ex-soviètiques (Rússia, Kazajstan, Armènia, Ucrània, Bielorússia i Turkmenistan), on també s’han produit casos de condemnes severes.

L’estudi narra alguns casos concrets realment colpidors, per l’arbitrarietat de les acusacions i per la duresa de les penes. El que m’ha semblat curiós (i significatiu), és la dificultat de l’autor de l’informe per desllindar blasfèmia de difamació a la religió o ofensa als sentiments religiosos. La dificultat no ve provocada per cap confusió que tingui Benoit Hervieu, sinó per la vaguetat de determinades acusacions i sentències judicials. D’aquí l’arbitrarietat de la que parlava.

L’informe també ens alerta de l’existència d’una ofensiva diplomàtica de la Organització de Cooperació Islàmica, que ja fa anys que dura, per aconseguir que els organismes internacionals (especialment la ONU) reconegui el delicte de blasfèmia en el seu sistema de drets. Sembla que fins ara ha estat aturada, especialment per la UE, però això no vol dir que la cosa es quedi aquí.

Des d’una òptica laica, cap dels delictes que apareixen a l’informe hauria d’existir. La blasfèmia és una ofensa a Déu, i contemplar-la com a delicte significa refrendar l’existència de Déu per llei, cosa que no té cap sentit. I els delictes d’ofenses i difamacions ja tenen el seu correcte desenvolupament en la majoria d’ordenaments jurídics i no hi cap necessitat d’establir una protecció especial als que tinguin naturalesa religiosa.

Però una vegada més, la religió serveix d’excusa per coartar els drets a la lliure expressió i a la informació. L’informe de Reporteros Sin Fronteras, doncs, és del tot oportú.

En destaco un parell de paràgrafs:

“En los países en los que todavía no se ha hecho la distinción entre lo espiritual y lo no religioso, los gobiernos deben su existencia a un supuesto vínculo entre los religioso, lo político, lo institucional y lo público.”

“Criticar a dios es insultar a la fe, a sus creencias y por extensión a toda la sociedad. Penalizar la blasfemia y los ataques al orden público es sinónimo de mantener el orden. “

Si us voleu llegir l’informe, el podeu trobar aquí.

Per aproximar-nos a Spinoza

Com que uns posts enrere vaig recomanar “La sinagoga vacía“, diverses persones m’han demanat alguna cosa per fer una primera aproximació a la figura i el pensament d’Spinoza. Jo diria que no és un autor fàcil de llegir de bones a primeres, o sigui que recomano començar per alguna obra divulgativa. Si a partir d’aquí es vol conèixer directament en el seu pensament, endavant, que no deceb.

Les meves recomanacions, a banda de “La sinagoga vacía”, han estat dues. I avui n’afegiré una tercera.

PFMSpinoza y el spinozismo, de Pierre-François Moreau

L’original francès pertany a “Que sais-je?”, una col·lecció que em provoca enveja dels francesos. Són cent i escaig pàgines escrites per una autoritat en la matèria que ens permeten conèixer el context històric, la vida, les obres i el pensament d’Spinoza. Val molt la pena si hi tenim interès, és un resum sensacional.

L’ha editat Escolar y Mayo i pel que he vist per internet es pot trobar en vàries llibreries.

 

MLMSpinoza i la felicitat, de Maite Larrauri i Max

Una perla de llibre. Pertany a la col·lecció “Filosofia per a profans” de l’Editorial Tandem, un projecte molt interessant que combina uns textos molt didàctics de la Maite Larrauri amb uns dibuixos sensacionals del sempre sensacional Max. Aquest en concret se centra en el concepte de felicitat segons Spinoza. El recomano a tothom que tingui criatures per casa. No us estranyi que un dia us les trobeu llegint filosofia. És més, diria que és un bon regal per aquestes festes. Aquest i qualsevol altre número de la col·lecció.

També es troba fàcilment a moltes llibreries. En català i en castellà.

SoSpinoza en 90 minutos, de Paul Strathern

Reconec que aquest no l’he llegit. Però considerant que està editat per Siglo Veintiuno i que costa dos duros (em sembla que no arriba als 3 € a les llibreries), una possible espifiada no seria cap drama. Ara, que 90 minuts per explicar Spinoza, no sé molt bé com s’ho fan.

També és fàcil de trobar.

Au, bones lectures.