D’essències i laïcitats

díscolsAvui, estranyament, el diari més montserratí ens oferia un article del Ramon Espasa titulat “Un poco de laicidad, por caridad“. L’article m’ha agradat pel morbo de veure l’esmentat diari apel·lant a un valor com la laïcitat per escenificar la nova línia editorial que vol superar les “veleidades nacionalistas”. Señor Conde, com ens hem de veure! Però m’ha agradat sobretot perquè ens recorda que la política és el regne de l’antidogmatisme. És humana, és canviant, està sotmesa a les passions, a la força i al poder. I no, això no és una opció. La política és el territori del conflicte, de la renúncia i del pacte. És així i a qui no li agradi que s’hi posi fulles.

També avui he fet el manefla pel Facebook i he entrat en un fil de debat que havia obert el Míguel a propòsit de l’article publicat al diario.es en defensa de la disciplina de vot. La discussió ha derivat en l’apel·lació al vot en consciència que han fet els diputats del PSC que ahir van trencar la disciplina de vot al Parlament.

La meva opinió al Facebook ha estat (més o menys) la següent: L’apel·lació a la consciència per justificar el desacatament d’una ordre (o sigui, la objecció de consciència) és un mecanisme extraordinari però que ha fet avançar molt les nostres societats. El referent més clar de la objecció de consciència és el nordamericà Thoureau, qui es va negar a pagar impostos per sufragar un estat que promovia les guerres i l’esclavisme. Thoreau va arribar a la conclusió que la seva consciència li impedia pagar aquests impostos i que preferia ser castigat per això. Així va ser, el van empresonar i d’aquí sorgeix una de les seves frases més cèlebres, aquella que diu que en un país deshonest, el lloc per a un home honest és la presó. Diuen també que en visitar-lo, un dels seus amics li va espetar: què fa vostè aquí dins? A la qual cosa ell va respondre: “i vostè aquí fora?”.

Des d’aleshores, gràcies a Thoreau i també a gent que el va seguir com Gandhi o Martin Luther King, s’assumeix que la democràcia de vegades avança gràcies a la desobediència d’alguns ciutadans a unes lleis que consideren injustes. I que és aquesta desobediència la que fa entrar en crisi la legitimitat de la norma, per molt que estigui recolzada per una majoria.

Ara bé, la objecció de consciència té una conseqüència sense la qual acaba perdent tota la legitimitat: acceptar la sanció corresponent. És assumint el càstig que s’aconsegueix posar de manifest la injustícia de la norma. El que no em serveix són casos com els de metges que pretenen deixar de fer segons quines operacions, o farmacèutics que pretenen deixar de servir determinats medicaments, i que pretenen seguir fent de metges o de farmacèutics. El mateix serveix pels diputats. O dones la cara, engegues a la merda el partit i la seva disciplina, et montes una escissió de les de tota la vida, i ho justifiques políticament, o deixes l’escó i et replanteges la teva posició dins de l’organització. Si hi ha càlcul polític és millor explicitar-ho.

O sigui que els diputats díscols, al meu entendre, tenien diverses opcions. Però l’apel·lació a la consciència no fa més que complicar el debat i impedir que es trobin solucions, tal com diu el Ramon Espasa en l’article que he enllaçat. Paradoxalment, doncs, en aquest cas la objecció de consciència ha estat ben poc laica.

Dit això, si jo fos de la majoria intentaria evitar solucions dràstiques (s’està parlant d’expulsions) i miraria d’apaivagar el conflicte amb algun tipus d’acord. Però em sembla que això tampoc passarà.

Una mica de laïcitat sí que falta en tot plegat…

La missa del gall de Sabadell

sabadellSuposo que tothom n’està al cas, però per si de cas enllaço la notícia del 3/24. El passat 24 de desembre, un grup de persones properes a l’entitat Justa Revolta va interrompre la missa del gall en una parròquia de Sabadell cridant eslògans en contra de la nova Llei de l’avortament.

Es tracta, doncs, d’un acte clarament anticlerical i antirreligiós. La meva posició quan succeeixen fets com aquest (obstaculitzar actes, increpar assistents, sabotejar cerimònies, envair espais) és clarament contrària, de denúncia. Alguna gent que m’és propera ho ha fet obertament a les xarxes socials.

Ara bé, a mi em sembla que en aquest cas hi ha alguns elements que caldria valorar. O potser hauríem de començar per preguntar-nos perquè s’estan produint fets com aquests que fins ara no havien succeït. Què ha canviat?

Ja vaig parlar vagament de la bestialitat que suposava la nova Llei de l’avortament. Ho vaig fer breu i genèric perquè em sentia sobrepassat i vaig preferir fer un post en to positiu i pensant més en el que cal fer a partir d’ara. Està clar que algú a Sabadell va optar per formes més contundents, que no comparteixo però que tampoc voldria despatxar amb quatre comentaris genèrics sobre el respecte, la tolerància i el típic argument de que hi ha canals més adequats per expressar el descontentament.

El que a mi em sembla que ha canviat amb aquesta llei és que s’està complint el que el clericalisme més recalcitrant desitja: que la missa del gall no sigui, de cap manera, un acte privat. La moral sostinguda per la institució que organitza la missa ha esdevingut la moral pública. S’ha fet llei. Contra les opinions de la majoria de la societat. Contra tot principi de separació església – estat. Contra els drets de les dones. Encara que no siguis creient, seràs practicant. La consciència de cadascú és el que ha esdevingut una qüestió privada. La moral catòlica ha estat elevada (altra vegada) a l’estatus de pública. Davant d’això, algunes persones opten per l’acció directa. Una estratègia que divideix als partidaris de la laïcitat. Uns aplaudiran i d’altres reprobaran.

Els fets recents ens apunten per on poden anar les coses en un futur proper. L’estat imposant el monopoli de la moral catòlica més reaccionària (a través de la LOMCE i la Llei Gallardón) i els sectors més mobilitzats de la societat acometent actes de desobediència i sabotatge. En aquestes circumstàncies només cal fer-se una pregunta: a qui beneficia aquest clima social? I la resposta és evident: a l’estat, interessat en reforçar el seu rol repressiu i a la jerarquia de Església Catòlica, que és conscient que perd adeptes però que té una gran habilitat en representar el paper d’agredida i sap treure rèdits quan és atacada frontalment.

És a dir, que ja podem anar arrufant el nas i posant el crit al cel a les xarxes socials. En contra del Gallardón, en contra de la LOMCE, o en contra dels agitadors de Sabadell. Són dos dinàmiques que es retroalimenten. I no les estic equiparant, eh? Evidentment em sento més proper a la gent de Justa Revolta, que quedi clar. D’ells només em sento allunyat per l’estil (que considero, sobretot, ineficaç). Però si no reactivem els espais de defensa de la laïcitat, les agressions del bàndol clerical continuaran. I les minories mobilitzades faran estirabots que només serviran per cohesionar el poder i per demostrar que són això, minories.

Algú pot respondre: i tu què fas, a banda de pontificar des del teu blog? Doncs bé, aprofito per dir que ja fa uns mesos que algunes entitats estem reorganitzant la Lliga per la Laïcitat. Espero poder portar novetats fresques aviat. I si algú hi està interessat… si us plau, que m’ho digui.