D’essències i laïcitats

díscolsAvui, estranyament, el diari més montserratí ens oferia un article del Ramon Espasa titulat “Un poco de laicidad, por caridad“. L’article m’ha agradat pel morbo de veure l’esmentat diari apel·lant a un valor com la laïcitat per escenificar la nova línia editorial que vol superar les “veleidades nacionalistas”. Señor Conde, com ens hem de veure! Però m’ha agradat sobretot perquè ens recorda que la política és el regne de l’antidogmatisme. És humana, és canviant, està sotmesa a les passions, a la força i al poder. I no, això no és una opció. La política és el territori del conflicte, de la renúncia i del pacte. És així i a qui no li agradi que s’hi posi fulles.

També avui he fet el manefla pel Facebook i he entrat en un fil de debat que havia obert el Míguel a propòsit de l’article publicat al diario.es en defensa de la disciplina de vot. La discussió ha derivat en l’apel·lació al vot en consciència que han fet els diputats del PSC que ahir van trencar la disciplina de vot al Parlament.

La meva opinió al Facebook ha estat (més o menys) la següent: L’apel·lació a la consciència per justificar el desacatament d’una ordre (o sigui, la objecció de consciència) és un mecanisme extraordinari però que ha fet avançar molt les nostres societats. El referent més clar de la objecció de consciència és el nordamericà Thoureau, qui es va negar a pagar impostos per sufragar un estat que promovia les guerres i l’esclavisme. Thoreau va arribar a la conclusió que la seva consciència li impedia pagar aquests impostos i que preferia ser castigat per això. Així va ser, el van empresonar i d’aquí sorgeix una de les seves frases més cèlebres, aquella que diu que en un país deshonest, el lloc per a un home honest és la presó. Diuen també que en visitar-lo, un dels seus amics li va espetar: què fa vostè aquí dins? A la qual cosa ell va respondre: “i vostè aquí fora?”.

Des d’aleshores, gràcies a Thoreau i també a gent que el va seguir com Gandhi o Martin Luther King, s’assumeix que la democràcia de vegades avança gràcies a la desobediència d’alguns ciutadans a unes lleis que consideren injustes. I que és aquesta desobediència la que fa entrar en crisi la legitimitat de la norma, per molt que estigui recolzada per una majoria.

Ara bé, la objecció de consciència té una conseqüència sense la qual acaba perdent tota la legitimitat: acceptar la sanció corresponent. És assumint el càstig que s’aconsegueix posar de manifest la injustícia de la norma. El que no em serveix són casos com els de metges que pretenen deixar de fer segons quines operacions, o farmacèutics que pretenen deixar de servir determinats medicaments, i que pretenen seguir fent de metges o de farmacèutics. El mateix serveix pels diputats. O dones la cara, engegues a la merda el partit i la seva disciplina, et montes una escissió de les de tota la vida, i ho justifiques políticament, o deixes l’escó i et replanteges la teva posició dins de l’organització. Si hi ha càlcul polític és millor explicitar-ho.

O sigui que els diputats díscols, al meu entendre, tenien diverses opcions. Però l’apel·lació a la consciència no fa més que complicar el debat i impedir que es trobin solucions, tal com diu el Ramon Espasa en l’article que he enllaçat. Paradoxalment, doncs, en aquest cas la objecció de consciència ha estat ben poc laica.

Dit això, si jo fos de la majoria intentaria evitar solucions dràstiques (s’està parlant d’expulsions) i miraria d’apaivagar el conflicte amb algun tipus d’acord. Però em sembla que això tampoc passarà.

Una mica de laïcitat sí que falta en tot plegat…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s