El Real Madrid li treu la creu a l’escut… pel patrocini d’Abu Dhabi

escudo-cruz-real--644x362Sembla que el Real Madrid té una forta aliança amb Abu Dhabi i els calés que venen d’allà. Tan forta com la que té el Barça amb Qatar, o fins i tot més. Aquesta setmana s’ha sabut que la imatge del club merengue en aquelles terres serà un escut lleugerament modificat del qual se n’ha extret la creu que culmina la corona (la corona de Reial, suposo). El canvi és gairebé imperceptible, perquè la creueta és minúscula, però no deixa de tenir bastant de simbolisme.

Al Barça li va passar una cosa semblant fa un temps quan es va saber que els imitadors de samarretes dels països àrabs eliminaven la franja horitzontal de la creu de Sant Jordi. El club va negar que en tingués cap responsabilitat, però el cas també va fer córrer tinta (més aviat poca, és cert).

barçacreuLa creu de Sant Jordi és especialment fotuda perquè clar, recorda les croades i hi ha llocs on això no agrada gens. Que li diguin a l’Inter de Milà, que va tenir una polèmica grossa a Turquia quan es va presentar a jugar allà amb aquesta samarreta. La samarra en qüestió era la commemorativa dels 70 anys d’història del club, i la creu de Sant Jordi és l’escut de la ciutat. Però ves i explica-ho als turcs…
DibujoLa relació entre religió i futbol és interessant i els darrers anys està donant moltes ocasions per parlar-ne, per la internacionalització dels equips i la globalització de la competició. En dos minuts hem vist tres casos, però també podem recordar el debat que es va viure no fa gaire al Barça quan el Keita, l’Abidal i el Touré Yaya van celebrar el Ramadà amb el dejuni que això comporta. També hi havia els casos dels Atletes de Crist (recordo l’Edmilson, el Kakà, el Silvinho) i de tants jugadors que se senyen quan entren al camp, o quan marquen un gol… És interessant i ho serà encara més en el futur, no ho dubto.

En tot cas, el que em sembla curiós és que siguin els petrodòlars els que acabin esborrant creus i símbols reials. Encara que siguin tan exòtics com un bressol.

La Federació Humanista Europea condemna la visita del Papa al Parlament Europeu

pope-francis-eu-parliament-strasbourgUs tradueixo amb tota la gràcia de la que sóc capaç (poca) el comunicat de la Federació Humanista Europea condemnant el tracte de privilegi que se li ha donat al Papa de Roma en la seva visita al Parlament Europeu.

Benvolgut President Schulz,

Les organitzacions laiques europees sota-signants desitgem expressar-li que lamentem profundament la vostra decisió de convidar el Papa Francesc a adreçar-se al Parlament Europeu. Pensem que no és apropiat convidar a cap líder religiós a parlar a un parlament laic. Havent-ne convidat un, quina justificació hi haurà per a no convidar-ne més d’altres religions, denominacions competidores o sectes?

Fins i tot molts creients no poden acceptar que un líder religiós reclami el dret de parlar en en el seu nom, perquè no ha estat escollit per a això més que altres líders d’altres grups religiosos i no-religiosos europeus. La representació dels ciutadans europeus hauria de mantenir-se com una prerrogativa del Parlament Europeu.

La invitació és doblement inapropiada considerant les posicions doctrinals de l’Església Catòlica sobre el principi i el final de la vida i sobre qüestions sexuals, incloent els drets reproductius de les dones. Les qüestions sobre les que fan campanya amb més contundència són aquelles en les que més es distancien dels seus seguidors, especialment a Europa, com posen en evidència nombrosos estudis i també el sínode extraordinari celebrat a Roma. I aquestes posicions doctrinals són generalment oposades a la majoria de la població europea i sovint estan en conflicte amb els Drets Humans.

I el que és pitjor, a dia d’avui veiem com el moviment religiós representat pel Papa continua combatent activament drets humans com els que defensa la Unió Europea i pretén imposar a la resta de la societat una visió moral dogmàtica, oposada als principis de llibertat de consciència i d’igualtat.

Els europeus laïcistes treballem per la separació d’església i estat. Aquest principi hauria d’aplicar-se també a les institucions de la Unió Europea. Si s’aplica rigorosament és, en opinió nostra, la via més efectiva per aconseguir la pau i unes relacions harmonioses entre ciutadans de la Unió Europea, sigui quina sigui la seva visió del món.

I afegeixo: a molta gent li ha agradat el discurs del Papa, centrat en temes socials en un moment de crisi. A mi també, posats a triar prefereixo mil vegades aquest Papa que tots els que he conegut abans (que no són gaires). Però i si en comptes d’ell fos Benet XVI? Quina hauria estat la nostra resposta?

Per això em sembla que el més correcte és el que van fer els europarlamentaris que van marxar de l’hemicicle. I em semblen bastant cutres els esforços de Pablo Iglesias de portar al seu molí el discurs del Papa. Sobretot perquè no va parlar només de pobresa, com podeu llegir en aquesta crònica.

La foto l’he robada a Reuters.

Émile Poulat in memoriam

Emile-PoulatDissabte passat ens va deixar Émile Poulat, un pioner dels estudis sobre laïcitat i un dels seus grans teòrics. Nascut el 1920, la seva primera vocació acadèmica va ser la història, i concretament la història de l’Església Catòlica. A partir d’aquí, i amb la creació del Groupe de Sociologie des Religions, va anar obrint un nou camp de coneixement: la Sociologia de les Religions.

A Poulat se’l considera un dels primers teòrics de la laïcitat, d’entrada perquè va desmitificar el concepte. Va demostrat la complexitat jurídica que dins de la mateixa França hi havia, i alhora va situar el cas francès dins del context internacional.

Seva és una de les frases que més m’agrada, i que s’ha convertit en un clàssic, per explicar la laïcitat: l’emancipació de la noció de veritat de la noció de llibertat.

Poulat defensà l’èxit de la llei francesa de 1905 en els termes que em semblen més raonables, és a dir, en virtut de la seva eficàcia. És una llei que per més d’un segle ha permès la protecció de la llibertat de consciència, el desplegament liberal de la religió, el pluralisme, la convivència… En termes històrics, la llei de 1905 va resoldre d’una tacada la garantia de la llibertat de culte, l’adequació a llei de l’Església Catòlica, i l’enterrament del galicanisme de matriu republicana.

Des d’aquest humil blog, tot el meu reconeixement.

Actualització: El diari La Vanguardia li ha dedicat un obituari.

Israel s’allunya encara més de la democràcia

MIDEAST ISRAEL POLITICSPer diversos canals arriba la que potser serà la notícia més important en molt de temps sobre la separació església – estat: el Govern d’Israel ha aprovat una proposta de llei per declarar el caràcter jueu de l’estat. Israel i la qüestió palestina sempre m’han semblat una realitat terriblement complexa. Constantment s’hi barregen elements històrics, religiosos, ètnics, polítics, militars, geoestratègics, de control de recursos naturals… Amb un estat d’Israel fundat sobre unes bases democràtiques i modernes, hereu de l’horror de l’Holocaust, que inicialment despertava les simpaties del món progressista occidental; un país fràgil comparat amb les potències àrabs que l’envoltaven i l’amenaçaven… I a partir d’aquí una història molt dinàmica que fa molt difícil emetre judicis categòrics, o com a mínim a mi em costa molt.

Però els darrers anys estan sent realment dramàtics es miri per on es miri. Israel s’ha anat tornant un país embogit i messiànic, amb una relació malaltissa amb els Estats Units que impedeix qualsevol avenç de la pau a la regió; practica el terrorisme d’estat amb total impunitat, i cada pocs mesos ens regala imatges de massacres de civils indefensos a Gaza.

La mesura proposada per Netanyahu ha generat molta polèmica i no queda clar què passarà quan arribi al legislatiu, però estableix un precedent gravíssim de ruptura de la igualtat entre ciutadans. Si s’aprovés, Israel s’allunyaria greument de la democràcia. I empitjoraria la confusió entre religió, nació i grup ètnic que acompanya el judaisme. Paradoxalment, la mateixa confusió que a l’Espanya de fa 500 anys va fer néixer la discriminació racial: considerar que no hi havia possibilitat de conversió per als contaminats d’un tipus concret de sang. Que l’herència atorga o treu títols i drets de ciutadania. Que la religió no és una opció sinó una naturalesa. Així es converteix en una presó d’ànimes. I l’ànima, en una presó del cos.

Una victòria per a un sol déu i una derrota per a milions de persones.

Jutges des-obedients

_epiyblas_07aa33bfL’evolució del matrimoni igualitari als Estats Units va tenir un punt d’inflexió en la sentència del Tribunal Suprem de juny de 2013 que anul·lava la prohibició a nivell federal i quedava a discreció dels Estats la seva regulació. D’aquell dia he recuperat una portada històrica del New Yorker per il·lustrar aquest post.

Des d’aleshores 32 estats, el Districte de Columbia i algunes jurisdiccions tribals ja han legalitzat les unions entre persones del mateix sexe. I això està generant notables resistències. Com per exemple, a Carolina del Nord, on deu jutges han renunciat al seu càrrec per negar-se a oficiar aquests matrimonis.

M’ha recordat el post que vaig fer fa temps sobre la objecció de consciència i la que al meu entendre és la solució més coherent: plegar.

I és que no fa gaire, un regidor del PP de l’Ajuntament de Barcelona es volia negar a oficiar casaments a parelles homosexuals. I la meva opinió és que no està obligat a fer-ho, que pot dimitir quan vulgui. Però aquí això ens sembla inconcebible. Però ningú està obligat a ser jutge, o regidor, o metgessa, o farmacèutic… I per tant ningú està obligat a casar homosexuals, ni a practicar avortaments, ni a vendre preservatius.

El dret a la objecció de consciència s’està ampliant lentament en diversos ordenaments jurídics de tot el món. També al nostre, amb la Llei 2/2010 de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs, que reconeix el dret a la objecció de consciència del personal sanitari. D’entrada no em sembla malament que les lleis s’adeqüin al pluralisme moral de les societats, però haurem d’anar amb compte de com fem aquest procés. L’extensió de la objecció de consciència no és tan fàcil com sembla. Quin és el límit? L’extensió de l’objecció de consciència ad infinitum és la desaparició de la llei i de qualsevol garantia per a la ciutadania d’un tracte igual. Si s’accepta la superioritat de la consciència sobre la llei, l’estat desapareix, perquè perd tota capacitat normativa i coercitiva. O sigui que tota regulació de lobjecció de consciència ha de ser necessàriament excepcional.

Sota l’aparença de la tolerància ens podem tornar a trobar amb la vella certesa laica: la llibertat religiosa, com totes les llibertats, no es pot eixamplar sense límits. Amb el risc de dinamitar la convivència i la pau.

En tot cas, per molt carques que siguin, els jutges yanquis semblen tenir totes aquestes coses bastant clares.

La notícia m’ha arribat per aquí.