#JeSuisCharlie

Resulta difícil adjectivar l’atemptat d’avui contra la redacció de Charlie Hebdo. En moments com aquests la poca vena literària que tinc s’esfuma; d’altra banda, estic segur que ja hi haurà qui glosarà els fets amb millor estil que el meu.

També resulta complicat establir una mínima distància cap a uns fets tan greus i tan recents. Però sens dubte el dia d’avui quedarà marcat per sempre en la història de la llibertat d’expressió. I és probable que provoqui canvis importants. En la percepció social del terrorisme islamista i de la llibertat de premsa, en les estratègies institucionals de seguretat, en el paper de l’islam a Europa… I depèn de nosaltres que aquests canvis siguin a millor.

Avui ja s’han dit moltes coses i els propers dies encara se’n diran més. Amb un post precipitat com aquest és impossible abraçar-ho tot, però hi ha algunes idees fonamentals que m’agradaria clarificar.

1. Sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.
2. Defensar la llibertat d’expressió passa per defensar la capacitat d’altres persones de dir coses amb les que no estem d’acord o que directament ens semblen aberrants.
3. Defensar la llibertat d’expressió és atrevir-nos a dir coses que sabem que no agradaran a tothom. Potser a ningú.
4. Els atacs a la llibertat d’expressió provenen de qualsevol font de poder, perquè el poder està en conflicte permanent amb la llibertat.
5. Les religions són mecanismes de poder d’una altíssima eficàcia. Per molt estrambòtics o irracionals que ens semblin els seus postulats, mai hem de subestimar la seva capacitat aglutinadora, segregadora i mobilitzadora.
6. Això no vol dir que les religions siguin les úniques fonts de poder irracional. El sotmetiment de la voluntat lliure de les persones es concreta per moltes vies.
7. El dispositiu institucional més eficaç per a evitar els monopolis morals d’origen religiós i articular la convivència entre persones de diferents creences i filosofies de vida és la laïcitat.
8. La laïcitat no és la solució màgica a totes les intoleràncies i exclusions. S’ha d’articular amb d’altres dispositius i estratègies: pedagògiques, jurídiques, culturals, polítiques i socials.
9. Si la democràcia minva i es destrueix la justícia social, l’odi buscarà qualsevol forma per a expressar-se.
10. El que hem vist avui és odi expressat en forma de creença religiosa.
11. Cap religió és incompatible amb la democràcia. Cap democràcia és incompatible amb una religió concreta. Islam i democràcia són compatibles.
12. El món islàmic sofreix una guerra duríssima des de fa anys, en gran part atiada des de les democràcies occidentals. És una guerra que té un front intern i un front extern, i de vegades la guerra es manifesta aprop nostre. Però la immensa majoria de víctimes són els propis musulmans, molts d’ells pel fet de voler viure en pau.
13. Seria una victòria dels fanàtics si ara comencéssim a establir diferències en funció de la religió de cadascú. És el que volen, la guerra dels déus.
14. Davant la guerra dels déus hem de construir la pau de la humanitat.
15. La pau de la humanitat passa per reconèixer a tothom la llibertat d’expressar els seus pensaments.
16. Perquè sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.

Espero que aquest petit escrit serveixi d’homenatge a les víctimes del fanatisme, d’escalf a qui les estimava, i de coratge a tothom que desitgi viure en pau.

#JeSuisCharlie

PS: El primer post d’aquest blog parlava precisament de Charlie Hebdo i de les polèmiques caricatures de Mahoma. El que hi vaig escriure no ha variat substancialment.