Déu al BOE

largeEl BOE és de fa dos dies i ahir mateix corria per la xarxa com la pólvora, fins al punt que acabo fent el post per pura vocació notarial: s’ha publicat el currículum de l’assignatura de Religió, per a Primària i Secundària. I és la bomba.

Val la pena entretenir-s’hi una estoneta, i et dóna temps de fer les següents coses:

  1. Recordar que som al segle XXI per si les mosques. Pots apuntar-ho en un post-it i deixar-lo enganxat en un lloc visible per no oblidar-ho.
  2. Imaginar una aula plena d’infants escoltant la lliçó a càrrec d’un professor seleccionat pel Bisbe i pagat amb fons públics. Si tens algú proper que ha fet oposicions li pots comentar, a veure què et diu.
  3. Pensar que si portes les criatures a la concertada és possible que hi hagi alguna estratègia del centre per fer-vos optar a tu i a elles per aquesta classe.
  4. Reflexionar sobre la capacitat de ser feliços amb o sense Salvador i amb o sense intermediador amb el Salvador. I la punyetera mania de fer sentir dolor a la gent, especialment als més petits.
  5. Detectar els punts de defensa del creacionisme i tants altres arguments flagrantment anticientífics. Segur que al professorat de ciències naturals li agradarà fer-ho.
  6. Flipar amb la teologia catòlica.
  7. Adonar-te que els infants que no són a l’aula fan una assignatura que es diu “Alternativa”. Són “els altres”. Però ei, que la idea és que ho facin tots.
  8. Buscar aquells debats en que uns insistien a dir que la classe de religió no era adoctrinament.
  9. Gastar un retolador sencer subratllant animalades.
  10. Fer memòria de quin partit vas votar a les darreres eleccions i si en els darrers anys ha fet alguna cosa al respecte. O amb qui ha pactat què.
  11. Emprenyar-te.
  12. Buscar arguments per a l’optimisme.
  13. Mirar el post-it, recordar que som al segle XXI i pensar que això ahir omplia la xarxa d’indignació.

Per posar 13 exemples qualsevol.

Crim ateu a Chapel Hill?

chapelhillHe esperat uns dies a escriure sobre el triple crim de Chapel Hill, en el que un ateu declarat va matar tres nois musulmans després d’una discussió sobre l’aparcament.

He esperat perquè esperava alguna informació que em servís per discernir si el mòbil de l’atac era la condició religiosa de les víctimes o un conflicte entre veïns. Amb els dies he vist que estava perdent el temps i que cometia un error. En tot cas, us deixo l’enllaç a un article molt interessant que sosté que els ateus comencen a tenir un problema de militància i un altre enllaç on podeu escoltar Sam Harris (una de les veus més reconegudes de l’ateisme nord-americà) negant-ho. El dubte no me’l trec de sobre, però el que és segur és que el cas de Chapel Hill serà un element de controvèrsia en el futur. No només sobre les motivacions del criminal, sinó també sobre la rellevància que ha tingut el fet i què hauria passat si hagués anat al revés.

En tot cas, l’error que jo cometia és el d’intentar discernir categòricament les motivacions d’una persona a l’hora de cometre un crim, assumint que la opció de consciència és la guia absoluta dels nostres actes.

Desconec com acabarà el cas, i si el tal Craig Stephen Hicks veurà incrementada la seva condemna per l’agreujant d’odi religiós. Però em sembla que més enllà d’això és important reconèixer que l’element religiós o de consciència pot ser important a l’hora de condicionar els nostres actes, però només fins a cert punt. Em nego a pensar que les nostres conclusions metafísiques, filosòfiques o digues-li tu com vulguis, siguin tant determinants. I això val també per als islamistes més furibunds. Estic segur que en el cervell dels membres més radicals d’Estat Islàmic hi ha una barreja d’ortodòxia i heterodòxia religiosa, sentiments d’humiliació, ànsies de justícia, deliris de grandesa, i un pòsit cultural insondable on hi cap el patriarcat, la por al canvi i el consum de pel·lícules bèl·liques, entre mil altres coses. El mateix serveix per a Craig Stephen Hicks, qui pel que sembla compartia l’amor per les armes d’alguns compatriotes seus.

I això no es resol només brandant la bandera de la laïcitat. La laïcitat sola no va enlloc. Tampoc hi van el feminisme, o el pacifisme, la justícia social o l’internacionalisme. Problemes complexos requereixen solucions complexes.

També em sembla que cometríem l’error de negar que l’ateisme no pot ser violent ni fanàtic. Cap dada històrica ens ho diu. Per il·lustrar-ho em permeto recuperar un antic post sobre les creences de primer i segon ordre. Penso que la discussió ha d’anar per aquí.

I afegeixo dos auto-enllaços més, que per alguna cosa escric el blog, caram.

Un post de fa temps en que vaig fer referència a Richard Dawkins i el Nou Ateisme. I com de vegades està més obsessionat en atacar les religions que en viure en pau.

I un altre sobre els Nou Errors de l’Ateisme amb el que m’identifico més. Potser a partir d’ara haurem d’estar més atents a les noves i variades formes de l’ateisme. Ja hem vist que hi ha un Nou Ateisme (o sigui que n’hi ha un de vell?). Però també hi ha qui comença a parlar d’Ateisme 2.0. D’aquest també en faré un post aviat perquè feia temps que en tenia ganes.

Informe Ferrer i Guàrdia 2014

slider_InformeFFG

Finalment ja tenim aquí l’Informe Ferrer i Guàrdia 2014. Dimarts el vam presentar a l’Espai Ferrer i Guàrdia (on, sinó?) i ja es pot adquirir a través de la web de la Fundació.

Es tracta del quart Informe que fem, la qual cosa ja comença a tenir mèrit. Perquè la virtut dels anuaris és la seva continuïtat, i l’Informe Ferrer i Guàrdia aspira a esdevenir l’eina de referència per als estudiosos de la laïcitat a Catalunya.

Enguany hi hem escrit les següents persones: Enric Vendrell, Joan-Francesc Pont, Enric Canet, Gloria Garcia-Romeral, Mª del Mar Griera, Isidoro Martín, Ignasi Llorente, Jaume Funes, Santiago José Castellà, Vicenç Molina, Oriol Illa, Raimon Goberna, Hungria Panadero, Sílvia Luque, Astrid Pont, Pablo Faura i un servidor.

L’edició ha comptat amb la col·laboració de la Direcció General d’Afers Religiosos del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, cosa que s’agraeix moltíssim. També és d’agrair que a la presentació vingués l’Enric Vendrell, el Director. Qui per cert ens va donar la bona notícia que el Centre d’Estudis d’Opinió publicarà en breu algunes dades sobre les creences de la societat catalana. Una bona notícia i un encert de la Direcció, que a falta de diners ha sabut utilitzar la seva posició institucional.

Prometem estar amatents i fer-ne una bona ullada tan bon punt es publiquin. Mentrestant, llegirem l’Informe Ferrer i Guàrdia 2014.

El “Lemon test”

supremeCom que feia dies que no parlava dels USA, se m’ha acudit explicar una de les troballes que vam fer quan estàvem preparant el primer Informe Ferrer i Guàrdia: el Lemon test.

A partir d’un contenciós originat pel finançament públic d’escoles catòliques a l’estat de Pennsylvania, l’any 1968 el Tribunal Suprem va fallar a favor del demandant, Alton Lemon, un activista dels drets civils, que s’oposava a aital finançament.

En el cos de la sentència, el jurat va encunyar una llista de tres criteris que es coneix com a Lemon test i que des d’aleshores serveix per a avaluar l’adequació de les accions públiques a la Primera Esmena de la Constitució.

Segons el Lemon Test, les lleis i les actuacions institucionals han de complir tres regles.

  1. Les actuacions del govern han de tenir un propòsit legislatiu secular
  2. Les actuacions del govern no han de tenir com a objecte ni l’avenç ni el retrocés de la religió
  3. Les actuacions del govern no han de conduir a un vincle excessiu amb la religió

Si una d’aquestes regles és violada, l’acció del govern queda invalidada per ser contrària a la Primera Esmena.

Sobre les possibles interpretacions d’unes regles tan genèriques no hi entro, però segur que també hi ha molt a dir-hi.

Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?

coup-de-coeur-cine-qu-est-ce-qu-on-a-fait-au-bon-dieu-et-melazaTot i que a Catalunya ha passat per les pantalles sense cridar massa l’atenció, “Dios mío, ¿qué te hemos hecho?” ha estat un èxit espaterrant a França, on ha obtingut el rècord de recaptació, cosa que no passava amb una producció nacional des de “Intocable” el 2011.

L’argument és el següent: els Verneuil, una parella ja grandeta més aviat conservadora (el pare gaullista i la mare devota catòlica) veuen com les seves quatre filles es casen successivament amb un musulmà, un jueu, un xinès… i un africà (catòlic). I a partir d’aquí, doncs que si sopars amb menús impossibles, que si conflictes entre els gendres, que si embolics amb els consogres… i un final feliç que es veu venir d’una hora lluny.

La pel·lícula no és gran cosa, francament. Una comedieta amb tocs de vodevil i quatre acudits de poca volada. Molt per sota d'”Intocable”, sens dubte. Aleshores, l’èxit a què respon? A mi em va recordar a “Ocho apellidos vascos”, un altre producte més aviat fluix que no pot sortir del país amb garanties, però que aquí ho rebenta tot. Per què? Doncs perquè cada societat exorcitza els seus dimonis i no té gaire gràcia assumir els dimonis del veí.

Perquè després dels atemptats de gener a França i d’acabar fastiguejat de llegir només sobre els problemes de convivència dels musulmans, i del fracàs del model republicà i laic, m’agradaria afegir algunes dades.

La primera, que la manifestació massiva a París l’11 de gener era, malgrat els oportunistes, una manifestació en favor de la república, la llibertat d’expressió, la tolerància i la convivència.

La segona, que el trending topic a Twitter els dies següents als atemptats va ser “IslamNonCoupable“. És a dir, que el gruix de la societat francesa identificava perfectament que el problema no era la religió dels assassins, sinó que eren assassins.

La tercera, que França és, amb tota seguretat, el país amb més bodes mixtes d’Europa. Actualment, un 20% de les unions es produeixen entre persones de diferents orígens o confessions.

O sigui que a França els Verneuil no només veuen com les seves filles es casen amb gent estranya. Ara ja comencen a prendre-s’ho a conya.