Ateisme 2.0

busateu-bcn-atrasTal i com vaig comentar en un post anterior, existeix un “ateisme 2.0“. La qüestió de l’ateisme és complexa i jo no estic molt dotat per als debats metafísics, però en tot cas podríem dir que hi ha ateismes de matriu diferent.

Perquè de la manera que hi ha molts déus diferents, i moltes definicions diferents de déu, també hi ha moltes respostes i moltes crítiques diferents. Ja entraré un altre dia a mirar d’esclarir-ho, avui centrem-nos en això de l’ateisme 2.0.

L’invent és d’un filòsof suís, Alain de Botton, i si voleu veure’l a ell explicant-ho aquí teniu una conferència molt didàctica. A mode de resum, diríem que de Botton afirma que els ateus haurien de mirar les religions amb menys desconfiança i mirar d’adoptar algunes de les seves estratègies. Perquè les religions no són només grans cossos doctrinals, també són pràctiques relacionals i grans organitzacions. I són eficaces en donar consol a l’ésser humà davant l’angoixa existencial i davant dels dubtes morals quotidians. Les religions tenen dos grans ingredients que en llatí s’entenen la mar de bé: superstitio i religio. La superstitio són les doctrines, els dogmes de fe, les veritats revelades. La religio (que vol dir relligar) és el vincle comú entre les persones que comparteixen la superstitio. I com no em cansaré de dir, negar la doctrina o demostrar la falsedat de la superstició no necessàriament destrueix el vincle.

D’altra banda, i seguint amb l’ateisme 2.0, els ateus també necessiten consol, ajuda, guia, suport… O en qualsevol cas, per si algú s’ha ofès, podrien “aprendre” estratègies pròpies de les religions per organitzar-se i fer vida comú. I això engloba tot el que té a veure amb l’art, amb l’educació, amb els rituals, amb les celebracions…

virtue-dollsResseguint el fil d’aquest article del David de Ugarte veig que hi ha una School of Life a diverses ciutats del món que d’alguna manera aspira a donar sortida a tot això que he explicat. Si aneu a la botiga veureu que hi ha aquests d’ídols la mar d’entranyables de la imatge; es poden comprar i tenir a casa enlloc del Crist penjat.

La meva opinió? Jo diria que Alain de Botton inventa la sopa d’all. La part més reivindicable de la tradició grega clàssica i de la romana republicana són això. Els déus no tenen dignitat metafísica, només serveixen de relat per explicar-nos a nosaltres mateixos i seguir vivint junts mentre cadascú filosofa tranquil·lament. Són romanços, dit així a lo bruto. I si voleu veure com aquest fil de la història és viu, només cal que aneu a celebrar les Santes de Mataró. Hi ha un neo-paganisme molt més divertit que aquest que ens proposa de Botton (això dóna per un altre article).

També diria que la qüestió de l’eficàcia no és suficient per procedir a “imitar” res. Les formes de vida religiosa són eficaces, sí;  però són eficaces per a aquestes mateixes formes de vida religiosa. Té raó que de vegades l’ateisme menysprea determinats aspectes de la religió amb massa lleugeresa i un punt de rancúnia, però no veig qui interès pot tenir capgirar l’actitud.

I com a punt final, em sembla que l’ateisme 2.0 peca del mateix error que comet determinada tradició filosòfica, com per exemple Jürgen Habermas. Una mena de complex d’inferioritat (intel·lectual o estètic) vers la religió que li acaba donant raons per presentar-se a si mateixa com a principi inexcusable de tot allò autèntic, genuí i profund.

La foto de dalt de tot és del bus ateu que van fer rodar els Ateus de Catalunya fa anys. No sé si és ateisme 2.0, però sempre ve de gust recordar moments divertits de la vida barcelonina.

Los dos cuerpos del rey

portada_14615-1En un post de fa temps comentava que no aconseguia trobar «Los dos cuerpos del rey» d’Ernst H. Kantorowicz. En poques hores vaig haver de posar un comentari dient que sí, que la María Bermejo em deia que l’acabaven de reeditar els d’Akal.

Ara ja he fet la lectura del llibre de marres i he de dir que no era el que m’esperava. Però que és una obra bestial, d’una erudició admirable, i que ha valgut la pena, això també ho he de dir. Si em llegeix algú (en el cas poc probable que aquest blog tingui lectors) a qui li interessi el dret, i més concretament la història del dret, li diria que corri a buscar el llibre. Qui estigui molt lluny d’aquest interès, no cal que es molesti.

«Los dos cuerpos del rey, un estudio de teología política medieval», és una obra vastíssima que ressegueix l’edat mitja per explicar l’evolució del feudalisme i la naturalesa privada de les relacions de poder des de l’Anglaterra dels Tudor fins al naixement de l’estat modern i el caràcter públic de la llei. Però el més interessant és el punt de vista que pren per narrar aquest trànsit: l’existència d’una dualitat permanent en la figura del rei. Els dos cossos del rei són el cos físic, mortal, d’un home, i el cos simbòlic, etern, que sosté la corona. La desaparició d’un d’ells no significa l’extinció de l’altre. Senzillament (i automàticament) s’encarna en un altre cos reial.

«Los dos cuerpos del rey» és la narració de com aquesta dualitat es veu permanentment influenciada i disputada per les tensions del poder civil amb el poder religiós, que també esgrimeix el caràcter dual de Jesús, dels papes i de l’església: poder sobre les ànimes i sobre els cossos, al cel i a la terra. En un constant exercici de avenços, retrocessos, fintes i contrafintes, l’edat mitja va esdevenir un brutal ritual d’aparellament i submissió entre el tro i l’altar. «Los dos cuerpos del rey» és la guia de viatge per seguir una part de la pugna fins que s’acabi imposant definitivament el cos públic. Tan sols això. Però podreu veure desfilar Constantí, entendre millor la Querella de les Investidures i la importància de la recuperació del dret romà a Bolonya, i com això també articula l’espai jurídic per a la recuperació de la tradició política republicana a Europa. I podreu entendre millor les arrels de l’anglicanisme, del gal·licanisme, de la Reforma, del cesaropapisme… I conèixer la justa mesura d’aquella frase tan típica, «El Rei ha mort, visca el Rei»

Potser havíeu pensat «bah, a mi la història del dret no m’interessa» i després la cosa s’ha posat interessant? Potser teníeu la història del dret mal considerada…

De la mística a les barricades

GerardHortaFeia temps que buscava aquest llibre i no fa gaire el vaig trobar tirat de preu a la llibreria de vell del carrer de Banys Nous. Havia llegit el que de fet n’és la continuació, “Cos i revolució”, i m’havia semblat molt interessant. He de dir que aquest també ho és, per bé que hi ha alguns elements (de tots dos llibres) que em semblen discutibles.

A les discrepàncies ja hi arribarem si cal, però primer de tot cal recomanar la lectura de totes dues obres d’en Gerard Horta, un professor d’antropologia de la UB que al meu entendre ha fet una molt bona aportació al coneixement dels moviments emancipadors catalans dels segles XIX i XX. Vaja, a mi em sembla que els que ens reivindiquem continuadors d’aquells moviments hauríem de fer tot el possible per divulgar aquestes investigacions i agrair aquests esforços.

El títol ja té el seu què, oi? Mística i barricades, no és una associació òbvia. El subtítol ens concreta una mica més: Introducció a l’espiritisme català del XIX dins el context ocultista europeu.

I què tenen a veure la mística, l’ocultisme i l’espiritisme amb la laïcitat? Doncs més del que sembla. En Gerard Horta ens explica els orígens i el desplegament de l’espiritisme català, un moviment molt desconegut però que comparteix arrels amb d’altres com el naturista, l’esperantista, el cooperativista, el de l’educació racionalista, l’ateneista o el feminista. De fet, l’espiritisme català pot ser considerada la matriu de la que sorgeix el primer feminisme polític a Catalunya i Espanya.

En una societat tant repressiva com la del segle XIX, amb un ordre social (burgès) tant rígid sostingut per un ordre metafísic (catòlic) encara més opressiu, qui volgués impugnar l’ordre social per força havia d’acabar impugnant també la seva dimensió transcendental.

D’entre les classes populars, i  resseguint un fil de la història que ens connecta amb totes les heterodòxies imaginables i imaginades, va sorgir un moviment espiritista que es reivindicava racional, científic i laïcista. El seu lema: “Per l’amor i la ciència cap a déu”.

Un moviment que aniria creixent fins convocar el Primer Congrés Espiritista Internacional a Barcelona el 1888 i tornar-hi amb més força amb el XIV Congrés Espírita Internacional el 1934, quan a Catalunya hi ha més de 120 grups formant una tupida xarxa de composició horitzontal molt ben articulada amb els moviments progressistes que serien arrassats pel feixisme.

No m’estenc més, si us interessa busqueu el llibre (Editat per Proa i guardonat amb el XXII Premi Carles Rahola d’assaig), que no deu ser difícil de trobar i llegiu-lo. O si no, me’l demaneu i potser (ah, potser) us el deixo.

Les discrepàncies, me les deixava. Bàsicament em sembla que el Gerard Horta vol salvar l’espiritisme del racionalisme, el positivisme i el progressisme, com si en fos una emanació dotada d’una dignitat superior als processos d’il·lustració i modernització. Dels quals només n’és un exemple. Fascinant, això sí.