Una (nova) oportunitat perduda

217296-944-626

Aquest matí a la Sagrada Família s’hi celebra el funeral d’estat en record de les víctimes de l’accident de Germanwings. Serà una cerimònia catòlica en un temple catòlic i al final deixaran intervenir altres confessions. I això està portant cua, òbviament.

La primera notícia que en vaig tenir va ser aquest article on fins i tot La Vanguardia reflectia el conflicte que hi havia amb les institucions i amb les famílies, algunes de les quals havien demanat expressament un acte pluriconfessional. Val a dir que la notícia d’avui de la pròpia Vanguardia omet completament el conflicte (ja m’estranyava a mi que…).

Ahir El País també ho explicava, així com l’Ignacio Simal a la web de Cristianismo Protestante, i encara més contundentment el Jaume Llenas al Protestante Digital.

Fins i tot vam poder llegir un tuit de l’Enric Vendrell, Director d’Afers Religiosos de la Generalitat, lamentant que no hi hagués una cerimònia multiconfessional o ecumènica.

Però el document més contundent és aquest, signat per diversos líders religiosos, representants de diverses opcions confessionals i també ecumenistes. Contundent no tant pel text, sinó sobretot pel que representa. I per la comparació que estableix amb França i Alemanya, on s’han celebrat cerimònies inclusives.

Però no hi ha hagut manera, el Cardenal Sistach s’ha negat en rodó a compartir protagonisme en la cerimònia i l’únic paper que ha reservat a les altres confessions és la de comparses.

Una nova oportunitat perduda per fer d’aquest país un lloc més digne. Ah, i la responsabilitat no és exclusiva d’en Sistach, sinó de totes les autoritats públiques que es presten a assistir a l’acte, incapaces de fer un pols al Cardenal.

No és tan difícil fer com a França: un funeral multiconfessional en un espai neutral, presidit per l’autoritat pública que ens representa a tots. I després, cadascú que ho desitgi, és perfectament lliure de fer una cerimònia a la seva manera i segons les seves conviccions.

Anuncis

Per exemple, Sant Jordi

SJTuruSi feu una enquesta entre les vostres amistats per saber quin dia de l’any prefereixen, és molt probable que Sant Jordi s’imposi amb rotunditat. Té certa lògica que un tipus capaç de derrotar un drac, salvar tot un regne i a la seva princesa, i a sobre tenir el detall de fer florir un roser, s’imposi a qualsevol mindundi.

En tot cas, i pel que fa a la diada en qüestió, suposo que valorem Sant Jordi perquè és el certificat definitiu que la primavera ja ha arribat, perquè els carrers s’omplen de roses i de l’amor que desprenen, i perquè acompanyem l’amor amb el símbol de la saviesa, el llibre. Realment és una festa rodona i jo sempre he pensat que si hagués de convidar a un amic estranger a visitar Catalunya li diria que vingués per Sant Jordi.

Però hi ha un element que fa encara més fascinant el dia de Sant Jordi. Que no és festiu. La festa més estimada la passem una bona estona treballant i no per això decau la nostra adhesió. Sant Jordi és tan poderós, però tant, que no necessita que l’estat l’empari.

Desconec si és idea seva, però el Joan-Francesc Pont ho diu sempre i cada vegada hi estic més d’acord: hauríem de tenir tots els festius de l’any en dilluns. En molts casos es podria utilitzar el dilluns de la mateixa setmana de les festes que celebrem actualment i en d’altres, simplement es podria buscar un moment de l’any en que no hi hagi gaires festius a la rodona. Podríem començar per passar el festiu que ara fem el 8 de desembre per “celebrar” la Immaculada Concepció de Maria al tercer dilluns de febrer.

Viuríem molt millor i ei, si la Immaculada Concepció de Maria és tant important, no tinc cap dubte que perviurà en els cors de la gent de bona fe amb la mateixa intensitat que ho fa ara. I que trobaran un moment del dia per celebrar-la, com ho fem nosaltres per Sant Jordi.

I aprofito per demanar que si us plau, es deixi de fer una missa oficial al Palau de la Generalitat. No fa cap bé a la institució que la vegin amb segons qui…

La imatge l’he agafada del facebook d’en Turu.

Neopaganisme a les Santes de Mataró

IMG_3803Primer de tot, farem una “advertència i espolsamenta de responsabilitats”. El que els anglesos en diuen un disclaimer.

Espero que si em llegeix algú que domina l’antropologia no emeti un judici molt sever, però ja fa temps que tinc ganes d’escriure sobre la festa de Les Santes de Mataró com a fenomen neopagà. Tot el que diré aquí s’ha d’agafar amb moltes prevencions, perquè el primer que dubta de tot sóc jo. D’entrada ja ni sabia si escriure-ho amb guió o sense: neo-paganisme o neopaganisme?. A la Viquipèdia ho escriuen sense guió, però el que expliquen allà no té molt a veure amb el que diré jo. A més, és possible que algú altre ja hagi dit el mateix però ben elaborat. Potser tot plegat és una parida sense solta ni volta; però si no ho escric, rebento. O sigui que allà vaig.

Fins aquí l’advertència i espolsamenta de responsabilitats. Anem al tema.

Com que un no tria la dona de la que s’enamora, a mi em va tocar fer-ho d’una mataronina. I encara sort que vaig ser correspost, que si no…

El cas és que ja porto uns quants estius celebrant la festa major de Mataró. Corregeixo: Les Santes de Mataró. D’entrada, i per a un anticlerical com jo, això de Les Santes és sospitós. Les Santes en qüestió són dues: Santa Juliana i Santa Semproniana. Així s’entén que a Mataró moltes noies es diuen Juliana. I encara s’entén més que no n’hi hagi pràcticament ni una que es digui Semproniana. Juliana també és el nom d’una beguda molt bona que només se serveix una nit a l’any (per Santes) i que es fa amb una fórmula secreta i ben custodiada (cosa que no deixa d’arrossegar la seva polèmica).

Les Santes aquestes eren dues romanes (de quan Mataró es deia Iluro) deixebles de Sant Cugat. Quan aquest va ser martiritzat, elles en van enterrar el cos i per això també van rebre martiri. Són patrones de la ciutat des de la segona meitat del segle XVII i el que és més fascinant és que l’any 1852 es va fer una votació per ratificar aquesta situació! O sigui que són patrones per decisió democràtica! I bastant unànime, val a dir: 1831 vots a favor i 2 en contra, més 61 vots a favor dels veïnats. Qui diu que no podem triar els sants que ens roti? Amb això el meu anticlericalisme queda més apaivagat, sincerament. Ja puc sumar-me a la festa sense reserves.

Les Santes, com totes les festes majors que es fan i es desfan a Catalunya, són una invenció pròpia de la reconstrucció civil posterior a la dictadura. Evidentment se celebraven feia ves a saber quant de temps, però no amb la forma actual. La forma actual és el resultat eclèctic de la recuperació de la vella festa i nombrosos afegitons creats per la gent (digues-li gent, digues-li poble, digues-li veïns i veïnes). Amb aquella sintonia dels primers ajuntaments democràtics que malauradament s’ha anat esvaint, Les Santes van anar configurant-se fins arribar a la forma actual.

I el neopaganisme?

Si un extraterrestre (jo mateix, en aquest cas) se submergís en Les Santes, arribaria a la conclusió que són una festa d’adoració d’un heroi llegendari que es deia Robafaves. I quan dic adoració ho dic amb tota la intenció. Perquè riu-te’n tu del salto de la reja de la Virgen del Rocío, del rituals vudú a Haití i dels dervixos giròvags turcs. Si voleu veure penya extasiada, experiències extracorporals i situacions de trànsit, aneu al Desvetllament o al No n’hi ha prou i flipareu. És com una caldera que va agafant pressió i més pressió, fins que esclata quan surt el gegant Robafaves de l’Ajuntament i s’aixeca. Podeu veure la següent fotografia i fer-vos una idea de com es posa el personal (estem parlant d’adults). Concretament al Desvetllament (un dels primer actes de Santes), tot aquest personal embogit es pirra per tocar la capa de l’heroi.

20130711_1714_especials_familia_robafaves_2El Robafaves, tu, qui ho hauria de dir. Corre la brama que totes les noies de la ciutat n’estan secretament enamorades. És l’heroi protector de la ciutat. És l’Aquiles, el Sígfrid, l’Aragorn. Jo penso que si algú ataqués Mataró, la ciutat s’encomanaria a en Robafaves per organitzar la defensa. I farien bé, és clar. El Robafaves és el gran protagonista de Les Santes i durant els dies que dura la festa va passejant cap aquí i cap allà exposat a la reverència de grans i petits. De petits i grans.

Però el Robafaves no està sol, d’entrada té tota una família. Primer hi ha la Geganta, que no té nom propi, és la Geganta a seques i té tot un carrer dedicat al mig de la ciutat (un dels grossos). I després hi ha la filla, que es diu Toneta, i el gendre; en Maneló.

La Família Robafaves la completen els nans, que són una bona colla i aporten l’ingredient còmic a la festa. En són divuit: el Bufó, el Pagès, la Bruixa, el Macer seriós, el Macer rialler, el Follet, l’Arlequí, el Xinès, la Mulata, el Comte, el Moro, en Carrau, la Vella Blava, la Vella Verda, en Patufet, en Jonàs, en Mataties i en Biada. Podríem dir que els Nans representen la gent del poble, i de fet alguns d’ells representen oficis. Ballen al so d’una melodia pintoresca i a mi em sembla que som nosaltres fotent-nos de nosaltres mateixos.

Vista la Família Robafaves, queda el bestiari, que al meu entendre representa els elements: l’Àliga representa l’aire, el Drac representa el foc i la Momerota representa la terra. L’aigua no la representa cap figura, cosa curiosa en una ciutat costanera com Mataró, per bé que un dels moments àlgids de Les Santes és la Ruixada, una bacanal de música i aigua. Atenció a la imatge.

ruixada(2)Val a dir, seguint el “cicle de l’aigua”, que el Carnestoltes de Mataró té un fenomen molt interessant que són els Portafardells, uns éssers sorgits del mar per escarnir als poderosos. La seva identitat és secreta i ballen emmascarats mentre reciten versos crítics amb el poder. Queda clar, doncs, que el mar és indomable. Que de bèstia d’aigua potser no n’hi ha, però d’éssers marins, sí. I potser els Portafardells no surten del mar per Santes, però de comparsa n’hi ha una de ben fornida, que són les Diablesses. A Mataró, la colla de diables la composen exclusivament dones. El fenomen de les colles de diables a Catalunya és una altra mostra de neopaganisme, val a dir.

Però tornem a Les Santes i al bestiari. D’entrada, del Drac en podem dir que s’inspira en el que porta en Robafaves per decorar l’elm. Té un aspecte ferotge, llença foc per tot arreu… ideal correfocs. Passem a l’Àliga: porta corona i un colom al bec, i fa un ball de reminiscències medievals que pel meu gust és una mica cursi. Bé, de fet a mi l’Àliga no m’agrada. No m’agraden les corones i no puc evitar sentir-me identificat amb el colom, que en aquest cas em sembla una metàfora del poble. A més, l’Àliga saluda a tort i a dret amb una reverència, té un lloc d’honor en el seguici municipal, i és l’única bèstia que balla quan surten les relíquies de Les Santes per la missa. Tot plegat, un símbol del poder. Jo, evidentment, prefereixo la Momerota, el símbol de la terra. Una bèstia amb cos de mulassa i cap de bou, com una fusió dels dos animals més útils per al treball del camp. La colla que l’acompanya vesteix una bata, boina i espardenyes. I el millor de tot és que quan ha de tornar a entrar a l’Ajuntament engega una ruixada de foc al balcó de les autoritats, en un acte de rebel·lia i irreverència. El contrari de l’Àliga, vaja. De fet, els momeroters sempre tenen algun moment per fer conya de l’Àliga.

Aquí podeu veure la Momerota agredint les autoritats amb tota la barra del món.

16-Desfilada-15I ja que parlem d’irreverència, no podem ignorar la Cursa a pèl. Que és això, una cursa en pilotes que òbviament no surt al programa oficial però que ja forma part de Les Santes. Fotoooo.

28_CURSA_A_PELL’altra sorpresa del marcià (o la marciana) visitant seria la quantitat de marxandatge que es genera per Santes. Bàsicament dóna una idea de la quantitat de recursos gràfics (i simbòlics) que la festa genera i de l’adhesió popular de que gaudeixen. I que cony, una religió com cal ha de tenir botiga. O sigui que Les Santes es perpetuen també per via comercial, no oblidem la importància que té el mercat en una ciutat.

I per anar acabant el repàs dels elements festius, una novetat il·lustrativa. Feia un temps (tampoc gaire, eh?) que la colla de la Momerota havia fet una proposta en conya a la seva revista Banyeta: volien un nan nou i original, el nan del Miguelete. I qui és el Miguelete? Doncs el Miguelete és un momeroter, això d’entrada. Però també és una persona que s’ha currat com pocs Les Santes i la resta de calendari festiu de Mataró. I per què no dir-ho, també és un tipus pintoresc. O sigui que la conya tenia el seu què, i resulta que l’any passat els geganters van fer una ofrena a la colla de la Momerota que podeu veure a la següent foto. El de la dreta és el Miguelete i el de l’esquerra… també.

nan_migueletePer acabar-ho d’adobar el nan Miguelete, com es pot apreciar a la imatge, pot cremar una carretilla, o sigui que és un nan de foc. Una novetat sensacional. Per què explico això? Doncs perquè demostra que Les Santes és una festa viva i el seguici d’éssers fabulosos no és de cartró-pedra. Bé, sí que ho és, i de fibra de vidre, però volia dir que és dinàmic, obert a noves incorporacions. Que els vius són capaços de crear nous ídols. I que d’aquí un munt d’anys, potser ningú haurà conegut personalment al Miguelete, però la ciutat seguirà reconeixent als que se l’estimen i hi dediquen esforços. El Miguelete serà un altre ésser llegendari, com ho és ara en Biada o el Robafaves. Jo ho trobo poètic.

I un darrer apunt abans de concloure. Un detall que a mi em fa molta gràcia és que d’aquells i aquelles que viuen la festa en diuen Santeros i Santeres. O sigui que hem passat de la santedat a la santeria, un petit gir lingüístic que amaga (i revela) el gir d’un ordre metafísic excloent i anquilosat a unes pràctiques de culte populars i dinàmiques.

Havent revisat tots aquests elements ja es pot veure que Les Santes no és precisament una festa catòlica. Ni recolliment, ni pietat, ni contrició, ni res de res. Hi ha una missa, això sí. La missa de Santes, que es recorda sobretot per les polèmiques (com els anys que hi van anar el racista de l’Anglada, o el Felip Puig just després d’arrasar l’acampada de Plaça Catalunya). També hi ha la Barram, un toc de campanes a tot drap combinat amb coets. I segur que em deixo alguna cosa, però m’hi jugo un pèsol a que és minoritària.

3_1_b_reliquiesI m’hi jugo un altre pèsol que per a la majoria de mataronins i mataronines, té més dignitat ontològica, més visos d’existència, més potència i versemblança el Robafaves que les relíquies i els seus guardians. I em jugo un tercer pèsol que si anem a les escoles de Mataró i preguntem a les criatures qui va existir, si el Robafaves o Les Santes, la majoria diran que el Robafaves.

Per això parlo de neopaganisme. Perquè el que passeja amunt i avall no és una pila de figuretes pintades propulsades per unes espardenyes. Va més enllà. Fins a on? No molt més enllà, ni falta que fa. Però a mi em fascina, i demostra que Les Santes són un exercici de mitopoiesi com una catedral. La Ciutat són les persones, i les persones veneren el que els hi rota quan els hi rota. A la Ciutat democràtica, els déus i les deesses també van de baix a dalt. No hi ha imposició que valgui.

O sigui que a Les Santes, el catolicisme és un element més del repertori simbòlic i és sotmès a exercicis sincrètics en nom del plaer. Com correspon a una república digna de tal nom, els déus es fan i es desfan, pugnen entre ells per guanyar-se l’afecte de la ciutadania i no poden ser imposats. O ens són útils o desapareixen. O estàs disposat a ser empeltat o ho passaràs molt malament. Fusió o mort. I és que l’economia del més enllà també es regeix per criteris d’eficàcia i utilitat!! I allò útil és allò que ens fa feliços i ens ajuda a viure junts. A Mataró veneren el que ens procura benestar, i plaer. Com una festa d’estiu.

Dit tot això, queda la pregunta obligada. Correspon a l’Ajuntament promoure festes i cultes com aquest? Mirarem de respondre un altre dia, amb calma.

PS: resulta que el carrer de la Geganta no es diu així per la dona d’en Robafaves! Als comentaris trobareu l’explicació correcta.

El Tribunal Suprem canadenc dicta sentència contra les pregàries municipals

current-judgesDesprés de nou anys de litigis, finalment el Tribunal Suprem del Canadà ha dictat sentència contra les pregàries realitzades als ajuntaments en actes oficials. La demanda havia estat interposada per Alain Simoneau, un ateu, amb el suport del Mouvement Laïque Québécois.

El motiu de la sentència desfavorable és que l’estat no ha d’afavorir cap creença particular, ja que això discrimina els creients d’altres religions així com als no creients.

En la defensa de les pregàries, l’alcalde de Saguenay (el municipi on es va originar la querellla) argumentava que es tractava d’una herència religiosa del Quebec.

Entre d’altres afirmacions, la sentència recull que l’estat s’ha de mantenir neutral en matèria de religió i creences. Aquesta neutralitat requereix que l’estat no afavoreix ni perjudica cap creença particular, i el mateix serveix per a la no-creença. El deure de l’estat per a protegir la llibertat de consciència i religió passa per no utilitzar el seu poder per a promoure la participació de certs creients o no-creients en la vida pública en detriment d’altres.

La foto aquesta tan xula l’he arrambada de la web del Tribunal.

 

Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat 2014

baro.jpg_1179402572La Direcció general d’Afers religiosos de la Generalitat ha publicat el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat. Es tracta d’un estudi realitzat els mesos de novembre i desembre de 2014, coordinat pel Centre d’Estudis d’Opinió i realitzat per l’Institut Opinòmetre. Pel que diu la web de la DGAR, la intenció és que aquest estudi tingui continuïtat, cosa que em sembla una excel·lent idea.

Feta l’oportuna lectura, voldria destacar les següents dades.

Coneixement

  • Personalment la dada que més m’ha sorprès és la primera, que pregunta sobre el coneixement de religions. El 97,7% coneix la catòlica, l’islam el coneix un 77,6% i a partir d’aquí baixem a un 50% que coneix el budisme, un 45% coneix el cristianisme evangèlic o protestant, un 35% el judaisme, un 27,3% el budisme… Són nivells molt baixos de coneixement. La següent pregunta ja és induïda, o sigui que als entrevistats se’ls deien noms de religions i ells havien de dir si les coneixien. Aquí els percentatges ja pugen bastant, però igualment és sorprenent la ignorància en que viuen algunes persones en aquest país.

Identificació

  • Sobre la identificació amb alguna religió, un 52,4% es declaren catòlics. No deixa de ser divertit que quan es pregunta sobre la religió de la parella, el percentatge pugi a un 59,5%. Em pregunto si la gent s’ho parla a casa, això de les creences, perquè els números no quadren. Un 79,5% afirma que de petit la religió dels pares era la catòlica.
  • Seguint amb la identificació, els ateus representen un 18,2% i els agnòstics un 12%. Sumats, fan un 30,2% i això vol dir que a Catalunya gairebé un terç de persones no se sent identificada amb cap religió. Òbviament, quan es pregunta per la creença de la parella, els percentatges baixen.
  • L’islam ja representa un 7,3% de catalans i catalanes, el protestantisme un 2,5%, el budisme un 1,3%…
  • Per trams d’edat, entre els joves de 16 a 24 anys, hi ha un 28% de catòlics, un 35% d’ateus, un 12,3% d’agnòstics i un 14,4% de musulmans. O sigui, que gairebé la meitat no són creients i ja hi ha un musulmà per cada dos catòlics.
  • A la pregunta “Es considera una persona amb creences religioses”, un 55,1% diu que sí i un 44,7% diu que no. Això matisa bastant el 30,2 d’ateus i agnòstics i ens ve a dir que una cosa és sentir-se i l’altra és creure. Que la religió té un fort component cultural que va més enllà de la simple adhesió a un corpus de creences.

Pràctica

  • Si preguntem “Es considera una persona practicant”, el Sí (48,8%) ja és inferior al No (49,5%).
  • Entre els ateus hi ha un 15% que se sent una persona espiritual. En els agnòstics el percentatge puja al 37,3%.
  • Si la darrera dada us ha fet gràcia, sapigueu que un 41,3% dels catòlics i un 31,1% dels musulmans se senten persones poc o gens espirituals. Seria bo que les persones obsessionades (a banda i banda) amb vincular indestriablement espiritualitat i religió s’ho pensessin millor.
  • El 55,8% dels catòlics no va mai a actes de culte, i només un 11,9% hi va cada setmana.
  • Els motius per anar a llocs de culte té a veure més amb la pràctica de la fe i la vivència espiritual que amb la vida comunitària.
  • Sobre l’educació dels fills, un 60,9% ho fa o ho va fer segons els preceptes d’una confessió, però quan els pregunten si ho farien ara, aquest percentatge baixa al 31% que segur que ho farà, més un 17,1% que probablement ho farà. Un pèl per sota de la suma dels que diuen que probablement no ho faran (18,4%) i els que diuen que segur que no ho faran (31,3%). Resumint, seria un 48,1% que sí i un 49,7% que no.

Educació

  • Sobre l’educació religiosa a les escoles, la cosa està molt repartida. Totalment a favor un 18,9%, més aviat a favor un 24,9%, més aviat en contra un 22% i totalment en contra un 29,1% (que no deixa de ser el grup més nombrós…).
  • Sobre una possible assignatura de cultura de les religions, el suport puja bastant amb un 30,9% totalment a favor, un 40,2% més aviat a favor, un 10,8% més aviat en contra i un 13,6% totalment en contra.

Convivència i discriminació

  • El 82,1% diu que coneix persones d’altres religions. La majoria per motius de veïnatge (69%) i feina (56,5%), però també un 29,1% per motius familiars. Només un 4% per motius d’amistat. El grup generacional més relacionat amb persones d’altres religions són els de 25 a 34 anys i aquest contacte es produeix amb més freqüència en ciutats de 10.000 a 50.000 habitants.
  • Quan pregunten si ha entrat en algun centre de culte que no sigui el de la pròpia creença, ho han fet alguna vegada un 49,6%. No ho han fet mai un 50,1%.
  • Sobre l’obertura de nous centres de culte, tornem a tenir-ho repartit. Un 21,4% diu que molt d’acord, un 33,7% bastant d’acord, un 25,9% poc d’acord i un 13,2% gens d’acord. A grans trets, la gent jove és més favorable (70% molt o bastant d’acord entre els joves de 16 a 24 anys). Les ciutats de 10.000 a 50.000 habitants també és on trobem més opinions favorables. Es confirma que el contacte és bo per a la salut (cívica).
  • Sobre el dret a la llibertat religiosa, un 28,1% considera que està molt garantit, un 50,5% diu que bastant garantit, un 9,1% diu que poc i només un 1,6% diu que gens. És interessant el detall sobre els motius pels quals ho està poc o gens: el 37,5% diu que per manca de tolerància religiosa de la societat i el 15,1% per la prevalença històrica del catolicisme.
  • El 93% dels catalans no s’ha sentit mai discriminat per motius religiosos i un 5,8% diu que sí.
  • Sobre la percepció de conflicte religiós a l’espai públic, un 53,5% diu que no hi ha gaire relació però tampoc problemes, el 36,7% diu que si hi ha cap problema es resol fàcilment i només un 5,3% detecta tensió i fins i tot hostilitat.
  • Sobre l’aportació de religions diferents a la catòlica, al meu entendre una de les millors dades del baròmetre: el 52,9% de la gent considera que enriqueix la vida cultural de Catalunya, el 25% tant se li en dóna, i només un 14% diu que posen en risc l’estil de vida de Catalunya. Ja sé que un 14% és molta gent, però en un país on tota tradició de tolerància i pluralisme va ser cremada, exiliada o afusellada, no és una mala dada.

Bé, ho deixo aquí perquè ja m’he passat posant dades. Si les voleu totes, aquí teniu l’enllaç al pdf.

Els meus comentaris ja els he anat posant allà on tocava, però en tot cas a mi em sembla que podem estar prou contents de com la societat catalana fa el trànsit del nacionalcatolicisme al pluralisme religiós. Potser no ho era tant, de nacionalcatòlica. I segur que encara no és ni tant tolerant com diu a les enquestes, ni tant com ens agradaria que ho fos. Però quan va començar la crisi econòmica, més d’un vam pensar que la cohesió social es podia esquerdar precisament per aquí, pel flanc religiós. Potser pecàvem de fatalisme, però un còctel de racisme i islamofòbia podia ser fatal per a la convivència en segons quins barris. Per sort no ha estat així, però sempre hi ha qui intenta encendre la guspira que ho faci saltar tot pels aires. O sigui que no ens confiem.

Si encara voleu més dades, també us enllaço un dossier que ha elaborat el CEO amb dades de 2012 i 2013. És interessant però em sembla que el CEO disposa de dades suficients per fer millors treballs.

ICV-EUiA proposa introduir la laïcitat com a principi rector de la LEC

15040801_roda_educacio_webAquest matí l’hem passat al Parlament per donar suport a la proposició de modificació de la Llei d’Educació de Catalunya que ha fet en Joan Mena, diputat del grup d’ICV-EUiA.

Es tracta d’una modificació de la LEC que introdueix la laïcitat en la llista de principis rectors de l’educació i afirma el caràcter científic i racional de l’ensenyament a les escoles. En un context com el que vivim, d’aplicació de la maleïda LOMCE (també a Catalunya per molt que la Consellera Rigau gesticuli), és important que no ens deixem donar més bufetades. Si voleu consultar el text, us l’enllaço aquí.

La proposta és realment senzilla i s’ha d’assumir d’entrada que tot el que pugui dir el Parlament de Catalunya sobre la religió a l’escola queda sotmès al compliment de l’Acord Concordatari que regula aquesta qüestió. No obstant, tant important és entendre aquesta limitació com anar fent passos endavant per poder superar-la. Ara falta veure quins suports tindrà aquesta proposta.

En Joan Mena ens ha convidat a unes quantes entitats a participar a la roda de premsa i en el meu cas he fet de representant de l’MLP. També han intervingut la FaPaC, la FAPAES, la USTEC i la Federació d’Educació de CCOO.

Per part meva he insistit en que l’escola és la societat del futur i que per aquest motiu ha de ser un espai on tots els infants convisquin, junts i lliures d’imposicions dogmàtiques. Més encara en la societat actual, tant plural. En una societat democràtica, totes les opcions de vida són per definició minoritàries, i per tant cap d’elles pot esperar que l’escola sigui el mètode de transmissió dels seus valors.

Miraré de seguir l’evolució de la proposta i us n’informaré puntualment.