Neopaganisme a les Santes de Mataró

Primer de tot, farem una “advertència i espolsamenta de responsabilitats”. El que els anglesos en diuen un disclaimer.

Espero que si em llegeix algú que domina l’antropologia no emeti un judici molt sever, però ja fa temps que tinc ganes d’escriure sobre la festa de Les Santes de Mataró com a fenomen neopagà. Tot el que diré aquí s’ha d’agafar amb moltes prevencions, perquè el primer que dubta de tot sóc jo. D’entrada ja ni sabia si escriure-ho amb guió o sense: neo-paganisme o neopaganisme?. A la Viquipèdia ho escriuen sense guió, però el que expliquen allà no té molt a veure amb el que diré jo. A més, és possible que algú altre ja hagi dit el mateix però ben elaborat. Potser tot plegat és una parida sense solta ni volta; però si no ho escric, rebento. O sigui que allà vaig.

Fins aquí l’advertència i espolsamenta de responsabilitats. Anem al tema.

Com que un no tria la dona de la que s’enamora, a mi em va tocar fer-ho d’una mataronina. I encara sort que vaig ser correspost, que si no…

El cas és que ja porto uns quants estius celebrant la festa major de Mataró. Corregeixo: Les Santes de Mataró. D’entrada, i per a un anticlerical com jo, això de Les Santes és sospitós. Les Santes en qüestió són dues: Santa Juliana i Santa Semproniana. Així s’entén que a Mataró moltes noies es diuen Juliana. I encara s’entén més que no n’hi hagi pràcticament ni una que es digui Semproniana. Juliana també és el nom d’una beguda molt bona que només se serveix una nit a l’any (per Santes) i que es fa amb una fórmula secreta i ben custodiada (cosa que no deixa d’arrossegar la seva polèmica).

Les Santes aquestes eren dues romanes (de quan Mataró es deia Iluro) deixebles de Sant Cugat. Quan aquest va ser martiritzat, elles en van enterrar el cos i per això també van rebre martiri. Són patrones de la ciutat des de la segona meitat del segle XVII i el que és més fascinant és que l’any 1852 es va fer una votació per ratificar aquesta situació! O sigui que són patrones per decisió democràtica! I bastant unànime, val a dir: 1831 vots a favor i 2 en contra, més 61 vots a favor dels veïnats. Qui diu que no podem triar els sants que ens roti? Amb això el meu anticlericalisme queda més apaivagat, sincerament. Ja puc sumar-me a la festa sense reserves.

Les Santes, com totes les festes majors que es fan i es desfan a Catalunya, són una invenció pròpia de la reconstrucció civil posterior a la dictadura. Evidentment se celebraven feia ves a saber quant de temps, però no amb la forma actual. La forma actual és el resultat eclèctic de la recuperació de la vella festa i nombrosos afegitons creats per la gent (digues-li gent, digues-li poble, digues-li veïns i veïnes). Amb aquella sintonia dels primers ajuntaments democràtics que malauradament s’ha anat esvaint, Les Santes van anar configurant-se fins arribar a la forma actual.

I el neopaganisme?

Si un extraterrestre (jo mateix, en aquest cas) se submergís en Les Santes, arribaria a la conclusió que són una festa d’adoració d’un heroi llegendari que es deia Robafaves. I quan dic adoració ho dic amb tota la intenció. Perquè riu-te’n tu del salto de la reja de la Virgen del Rocío, del rituals vudú a Haití i dels dervixos giròvags turcs. Si voleu veure penya extasiada, experiències extracorporals i situacions de trànsit, aneu al Desvetllament o al No n’hi ha prou i flipareu. És com una caldera que va agafant pressió i més pressió, fins que esclata quan surt el gegant Robafaves de l’Ajuntament i s’aixeca. Podeu veure la següent fotografia i fer-vos una idea de com es posa el personal (estem parlant d’adults). Concretament al Desvetllament (un dels primer actes de Santes), tot aquest personal embogit es pirra per tocar la capa de l’heroi.

El Robafaves, tu, qui ho hauria de dir. Corre la brama que totes les noies de la ciutat n’estan secretament enamorades. És l’heroi protector de la ciutat. És l’Aquiles, el Sígfrid, l’Aragorn. Jo penso que si algú ataqués Mataró, la ciutat s’encomanaria a en Robafaves per organitzar la defensa. I farien bé, és clar. El Robafaves és el gran protagonista de Les Santes i durant els dies que dura la festa va passejant cap aquí i cap allà exposat a la reverència de grans i petits. De petits i grans.

Però el Robafaves no està sol, d’entrada té tota una família. Primer hi ha la Geganta, que no té nom propi, és la Geganta a seques i té tot un carrer dedicat al mig de la ciutat (un dels grossos). I després hi ha la filla, que es diu Toneta, i el gendre; en Maneló.

La Família Robafaves la completen els nans, que són una bona colla i aporten l’ingredient còmic a la festa. En són divuit: el Bufó, el Pagès, la Bruixa, el Macer seriós, el Macer rialler, el Follet, l’Arlequí, el Xinès, la Mulata, el Comte, el Moro, en Carrau, la Vella Blava, la Vella Verda, en Patufet, en Jonàs, en Mataties i en Biada. Podríem dir que els Nans representen la gent del poble, i de fet alguns d’ells representen oficis. Ballen al so d’una melodia pintoresca i a mi em sembla que som nosaltres fotent-nos de nosaltres mateixos.

Vista la Família Robafaves, queda el bestiari, que al meu entendre representa els elements: l’Àliga representa l’aire, el Drac representa el foc i la Momerota representa la terra. L’aigua no la representa cap figura, cosa curiosa en una ciutat costanera com Mataró, per bé que un dels moments àlgids de Les Santes és la Ruixada, una bacanal de música i aigua. Atenció a la imatge.

Val a dir, seguint el “cicle de l’aigua”, que el Carnestoltes de Mataró té un fenomen molt interessant que són els Portafardells, uns éssers sorgits del mar per escarnir als poderosos. La seva identitat és secreta i ballen emmascarats mentre reciten versos crítics amb el poder. Queda clar, doncs, que el mar és indomable. Que de bèstia d’aigua potser no n’hi ha, però d’éssers marins, sí. I potser els Portafardells no surten del mar per Santes, però de comparsa n’hi ha una de ben fornida, que són les Diablesses. A Mataró, la colla de diables la composen exclusivament dones. El fenomen de les colles de diables a Catalunya és una altra mostra de neopaganisme, val a dir.

Però tornem a Les Santes i al bestiari. D’entrada, del Drac en podem dir que s’inspira en el que porta en Robafaves per decorar l’elm. Té un aspecte ferotge, llença foc per tot arreu… ideal correfocs. Passem a l’Àliga: porta corona i un colom al bec, i fa un ball de reminiscències medievals que pel meu gust és una mica cursi. Bé, de fet a mi l’Àliga no m’agrada. No m’agraden les corones i no puc evitar sentir-me identificat amb el colom, que en aquest cas em sembla una metàfora del poble. A més, l’Àliga saluda a tort i a dret amb una reverència, té un lloc d’honor en el seguici municipal, i és l’única bèstia que balla quan surten les relíquies de Les Santes per la missa. Tot plegat, un símbol del poder. Jo, evidentment, prefereixo la Momerota, el símbol de la terra. Una bèstia amb cos de mulassa i cap de bou, com una fusió dels dos animals més útils per al treball del camp. La colla que l’acompanya vesteix una bata, boina i espardenyes. I el millor de tot és que quan ha de tornar a entrar a l’Ajuntament engega una ruixada de foc al balcó de les autoritats, en un acte de rebel·lia i irreverència. El contrari de l’Àliga, vaja. De fet, els momeroters sempre tenen algun moment per fer conya de l’Àliga.

Aquí podeu veure la Momerota agredint les autoritats amb tota la barra del món.

I ja que parlem d’irreverència, no podem ignorar la Cursa a pèl. Que és això, una cursa en pilotes que òbviament no surt al programa oficial però que ja forma part de Les Santes. Fotoooo.

L’altra sorpresa del marcià (o la marciana) visitant seria la quantitat de marxandatge que es genera per Santes. Bàsicament dóna una idea de la quantitat de recursos gràfics (i simbòlics) que la festa genera i de l’adhesió popular de que gaudeixen. I que cony, una religió com cal ha de tenir botiga. O sigui que Les Santes es perpetuen també per via comercial, no oblidem la importància que té el mercat en una ciutat.

I per anar acabant el repàs dels elements festius, una novetat il·lustrativa. Feia un temps (tampoc gaire, eh?) que la colla de la Momerota havia fet una proposta en conya a la seva revista Banyeta: volien un nan nou i original, el nan del Miguelete. I qui és el Miguelete? Doncs el Miguelete és un momeroter, això d’entrada. Però també és una persona que s’ha currat com pocs Les Santes i la resta de calendari festiu de Mataró. I per què no dir-ho, també és un tipus pintoresc. O sigui que la conya tenia el seu què, i resulta que l’any passat els geganters van fer una ofrena a la colla de la Momerota que podeu veure a la següent foto. El de la dreta és el Miguelete i el de l’esquerra… també.

Per acabar-ho d’adobar el nan Miguelete, com es pot apreciar a la imatge, pot cremar una carretilla, o sigui que és un nan de foc. Una novetat sensacional. Per què explico això? Doncs perquè demostra que Les Santes és una festa viva i el seguici d’éssers fabulosos no és de cartró-pedra. Bé, sí que ho és, i de fibra de vidre, però volia dir que és dinàmic, obert a noves incorporacions. Que els vius són capaços de crear nous ídols. I que d’aquí un munt d’anys, potser ningú haurà conegut personalment al Miguelete, però la ciutat seguirà reconeixent als que se l’estimen i hi dediquen esforços. El Miguelete serà un altre ésser llegendari, com ho és ara en Biada o el Robafaves. Jo ho trobo poètic.

I un darrer apunt abans de concloure. Un detall que a mi em fa molta gràcia és que d’aquells i aquelles que viuen la festa en diuen Santeros i Santeres. O sigui que hem passat de la santedat a la santeria, un petit gir lingüístic que amaga (i revela) el gir d’un ordre metafísic excloent i anquilosat a unes pràctiques de culte populars i dinàmiques.

Havent revisat tots aquests elements ja es pot veure que Les Santes no és precisament una festa catòlica. Ni recolliment, ni pietat, ni contrició, ni res de res. Hi ha una missa, això sí. La missa de Santes, que es recorda sobretot per les polèmiques (com els anys que hi van anar el racista de l’Anglada, o el Felip Puig just després d’arrasar l’acampada de Plaça Catalunya). També hi ha la Barram, un toc de campanes a tot drap combinat amb coets. I segur que em deixo alguna cosa, però m’hi jugo un pèsol a que és minoritària.

I m’hi jugo un altre pèsol que per a la majoria de mataronins i mataronines, té més dignitat ontològica, més visos d’existència, més potència i versemblança el Robafaves que les relíquies i els seus guardians. I em jugo un tercer pèsol que si anem a les escoles de Mataró i preguntem a les criatures qui va existir, si el Robafaves o Les Santes, la majoria diran que el Robafaves.

Per això parlo de neopaganisme. Perquè el que passeja amunt i avall no és una pila de figuretes pintades propulsades per unes espardenyes. Va més enllà. Fins a on? No molt més enllà, ni falta que fa. Però a mi em fascina, i demostra que Les Santes són un exercici de mitopoiesi com una catedral. La Ciutat són les persones, i les persones veneren el que els hi rota quan els hi rota. A la Ciutat democràtica, els déus i les deesses també van de baix a dalt. No hi ha imposició que valgui.

O sigui que a Les Santes, el catolicisme és un element més del repertori simbòlic i és sotmès a exercicis sincrètics en nom del plaer. Com correspon a una república digna de tal nom, els déus es fan i es desfan, pugnen entre ells per guanyar-se l’afecte de la ciutadania i no poden ser imposats. O ens són útils o desapareixen. O estàs disposat a ser empeltat o ho passaràs molt malament. Fusió o mort. I és que l’economia del més enllà també es regeix per criteris d’eficàcia i utilitat!! I allò útil és allò que ens fa feliços i ens ajuda a viure junts. A Mataró veneren el que ens procura benestar, i plaer. Com una festa d’estiu.

Dit tot això, queda la pregunta obligada. Correspon a l’Ajuntament promoure festes i cultes com aquest? Mirarem de respondre un altre dia, amb calma.

PS: resulta que el carrer de la Geganta no es diu així per la dona d’en Robafaves! Als comentaris trobareu l’explicació correcta.