Campanya (musical) per a restituir el domini públic de la Mesquita de Córdoba

CORDOBA(Mezquita)Una de tantes polèmiques recents que envolten l’Església Catòlica ha estat la qüestió de les immatriculacions. Un regal de l’amic Aznar que el PSOE no va revertir i que dóna dret a l’Església a escripturar un immoble a nom seu amb una simple acta notarial. Això ha estat font d’escàndol en diversos llocs d’Espanya, on de cop alguns pobles han descobert que determinats espais comunals i parròquies o ermites que s’havien construït amb l’esforç de tothom i que fins ara s’usaven amb una certa llibertat, de cop passaven a ser propietat privada de l’Església i administrades pel rector de la parròquia. Sembla ser que això ha estat especialment greu a Navarra, on s’ha acabat creant una Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro.

Però el cas més escandalós ha estat la Mesquita de Córdoba. Un temple musulmà, de gran valor arquitectònic i el gran símbol de la ciutat, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1984, va ser escripturat a nom de la Diòcesis de Córdoba l’any 2006 mitjançant una acta notarial. De cop i volta, un patrimoni de tothom i que podia servir per a conjugar i conjurar una certa entesa entre musulmans i catòlics, passa a ser propietat d’una confessió concreta que esborra tot rastre de passat musulmà del nom (oficialment la cosa es diu Santa Iglesia Catedral de Córdoba) i que nega als musulmans qualsevol opció d’us i gaudi.

El cas ha estat font d’escàndol a Andalusia des d’aleshores i hi ha una campanya ciutadana per a restituir el domini públic de la Mesquita que ha generat bastanta notícia amb una cançó. És una versió de Medina Azahara feta per gent del mateix grup i amb el suport d’altres autors.

Aquí va la cançó.

I en aquest enllaç podeu firmar a favor de la campanya, que s’encamina cap al mig milió de signatures.

Els rituals funeraris laics guanyen terreny

Shelley-FuneralEn aquest blog ja he comentat alguna vegada que Catalunya és una de les regions del món on el procés de secularització és més ràpid. No començaré a atabalar amb dades, que ja ho faig prou, però ahir vaig descobrir una notícia que em sembla reveladora d’aquest fenomen.

Ja fa temps que a Serveis Funeraris de Barcelona convoquen uns cerimonials religiosos on convoquen els familiars de totes les persones traspassades durant l’any. I des de fa cinc anys, que també en fan un de laic, o sigui que el 18 de juny van celebrar el V Cerimonial. Podeu veure la notícia aquí.

M’ha cridat l’atenció, i per això en parlo aquí, que les cerimònies laiques ja representen el 15% del total de les que se celebren a Barcelona. Evidentment és una xifra baixa si la comparem amb tants d’altres indicadors de secularització, però si pensem que fa cinc anys no arribaven ni al 6%, l’augment és significatiu.

I és que sabem que, progressivament, les empreses funeràries i els ajuntaments adapten les instal·lacions (sales de vetlla, sales de respons, cementiris) donant-los un aspecte neutre de simbologia i amb capacitat per acollir tot tipus de ritus. També lentament comencen a oferir serveis de respons laic.

Però el procés de construcció de nous ritus de comiat no és fàcil, no pot ser-ho. Perquè ens pot fer molta il·lusió preparar un bon casament, o una bona cerimònia de benvinguda d’un nadó. Però organitzar un funeral, no és tan fàcil.

Una societat en trànsit cap a la secularització haurà de recuperar, reinventar, repensar, el que significa la desaparició d’una persona estimada i construir una litúrgia nova, prou lliure de motlles com per servir a l’objectiu de la satisfacció íntima de les persones que la convoquen, adaptant-la a la seva cosmovisió i a la de l’absent, i prou establerta com per complir la funció de cohesió social que els rituals humans tenen.

La imatge que il·lustra el post és l’enterrament del poeta P.B Shelley, que va pintar Louis Édouard Fournier.

Objecció de consciència del personal sanitari

largeLa National Secular Society es fa ressò d’una declaració del Secular Medical Forum expressant la seva preocupació per l’extensió del dret a l’objecció de consciència per motius religiosos. Una objecció de consciència que possibilita al personal sanitari negar-se a realitzar o fer tasques de suport a determinades actuacions, com poden ser avortaments o sedacions terminals.

Precisament sobre aquesta qüestió vaig fer el meu article a l’Anuari de la laïcitat 2014, i em sembla que és una de les fronteres actuals de la laïcitat. I una frontera bastant invisible, per cert, ja que se’n parla molt poc.

El cas és que a tota Europa assistim a un progressiu reconeixement del dret a l’objecció de consciència i a un desplegament paral·lel d’argumentaris i debats que van perfilant i polint les condicions en que aquesta es pot exercir. A priori sembla un avenç propi de les societats basades en la llibertat i el pluralisme moral. I no obstant, hi ha alguns punts foscos que passen desapercebuts i que cal posar sobre la taula.

L’objecció de consciència al servei militar partia de l’obligatorietat d’aquest. Però ningú està obligat a ser metgessa, infermer, farmacèutic o professor. Encara menys a ser regidor, diputat, o alcaldessa.

Aleshores, quin és el límit? L’extensió de l’objecció de consciència ad infinitum és la desaparició de la llei i de qualsevol garantia per a la ciutadania d’un tracte igual. De què serveix que et garanteixin el dret a l’avortament o a una mort digna si et pots topar amb la negativa dels garants d’aquest dret a aplicar-lo?

Si l’objecció de consciència ha de ser fonamentada en base a criteris morals, qui s’erigeix en jutge de la consciència? Qui és el jutge de les intencions de cadas? Qui mesura la coherència, la honestedat, la consistència o la moralitat dels arguments que es presenten? I encara hi ha un segon problema: en cas que els arguments siguin de base religiosa, aquest jutge haurà de descodificar els arguments i certificar-ne la consistència teològica? Tot plegat és bastant preocupant.

Com diuen els del Secular Medical Forum, “els doctors i doctores, i els infermers i infermeres, triem les nostres professions. Els pacients no trien necessitar la nostra expertesa professional”. I més encara: “els professionals de la sanitat han de prendre la responsabilitat d’assumir un rol que no porti les seves pròpies creences a un conflicte amb la cura que s’espera que dispensin als seus pacients. On hi hagi aquest conflicte, els professionals haurien de deixar de banda les seves creences personals per tal de seguir els criteris que marca el General Medical Council”

La traducció és una mica patillera, però em sembla que reflecteix més o menys el comunicat del Secular Medical Forum.

Comença el Ramadà… i no és tan fàcil

The_Sun_by_the_Atmospheric_Imaging_Assembly_of_NASA's_Solar_Dynamics_Observatory_-_20100819Avui comença el més de Ramadà, el novè més en el calendari musulmà. I amb ell, el dejuni entre la sortida i la posta del sol. Nosaltres del dejuni també en diem Ramadà, però pel que sembla s’anomena Sawm. Sincerament, aquest matís entre Ramadà i Sawm l’he descobert avui mateix.

Fins aquí cap novetat que no sigui la meva ignorància. El que he trobat interessant és que a Londres un clergue ha emès una fatwa en la que decreta que el Sawm tindrà la mateixa durada que a La Meca. I és que a La Meca, en aquesta època de l’any, el cicle del sol dura 12 hores, però a la Gran Bretanya pot allargar-se fins a 18.

Això significa un cicle que compromet la salut de les persones i que només deixa sis hores de marge per a la celebració amb la que es trenca el dejú (Suhour) i la celebració amb la que es re-emprèn (Iftar). Un despropòsit inassumible que converteix un procés de depuració similar a la Quaresme en una tortura per a persones febles. Que és el que acabem veient nosaltres i per això ens costa tant d’entendre.

Al cercle polar àrtic, amb dies de 24 hores, la cosa ja es posa impossible i també allà hi ha un debat obert entre imams per veure com ho resolen.

No sé quin grau de flexibilitat permeten els codis islàmics, em sembla recordar que el Corà és bastant flexible en la observació del ritus, sobretot en “altres terres”. Però en tot cas és una demostració de pragmatisme de l’Imam en qüestió.

I també la prova que les religions i les persones creients, quan es troben amb límits, tenen una capacitat d’adaptació enorme. I aquests límits poden ser les lleis naturals, les lleis humanes, o la punyetera realitat de cada dia.

A webislam també ho expliquen.

Igualtat? I un rave

ferede-2-0-gifJa fa anys que se’n parla, de la possibilitat d’estendre el sistema de finançament de l’Església Catòlica a les anomenades “confessions minoritàries”. I és que el sistema de la famosa casella a la Declaració de la Renda és cada any que passa mes injustificable, per molt maquillat que quedi amb la de “Otros fines de interés social”. Així d’entrada, hi hauria dues possibles solucions.

A) La primera proposta seria eliminar les dues caselles i si l’estat ha de finançar activitats associatives o cobrir determinades necessitats socials, que indiqui la partida corresponent als Pressupostos generals, que per això existeixen.

B) La segona solució seria ampliar el caseller i afegir una opció per a protestants, jueus, musulmans, i potser alguna altra.

Des d’una posició laica, és obvi que el millor seria la opció A. Eliminar la casella i amb ella tot el finançament d’activitats religioses per emancipar d’una punyetera vegada esglésies i estat.

O hi hauria una opció que no em semblaria cap disbarat, que seria

C) Que a la Declaració de la Renda hi hagués una casella on cadascú pogués fer donacions a l’entitat que volgués, només posant-hi el NIF o el compte corrent. I si vols donar pasta a la Fundació Ferrer i Guàrdia, a l’associació de fans d’Star Trek, al teu esplai o a la parròquia del costat, doncs allà tu. L’estat compliria una funció recaptadora – distribuïdora, i en tot cas podríem discutir si és oportú permetre desgravacions. Jo, d’entrada, ho veuria bé. Em sembla que als USA això es practica bastant.

Però tornant al sistema actual, doncs està clar que no té ni cap ni peus. I cíclicament sorgeixen debats, querelles i propostes de canvi. Una de les més il·lustratives que recordo va ser quan el Govern Zapatero va voler aplicar la opció B (aquell rollo de voler portar-se bé amb tothom) i es va haver de fer enrere perquè en sondejar les confessions, els jueus van dir que no volien ni sentir a parlar de deixar registrat el seu nom enlloc. I és que si tens una mica de memòria, com passa amb els jueus, saps que les coses poden passar d’anar sobre rodes a posar-se complicades per a les minories en molt poc temps. I si estem parlant d’Espanya, un dels països més antisemites del món, encara més. O sigui que allò va quedar aturat.

El darrer episodi ha estat la recent negativa de l’Audiència Nacional (no ho entendré mai, això de l’Audiència Nacional) a la demanda de la Federación d’Entitats Religioses Evangelistes d’Espanya (FEREDE) de disposar d’una casella per a ells. Per si el nom us confon, sapigueu que la FEREDE reuneix les esglésies protestants.

La notícia la podeu llegir aquí, però el resum és que la demanda primer es va tramitar davant d’Hisenda, que va al·legar manca de competències. El Montoro va dir que clar, la casella de l’Església Catòlica està basada en l’Acord Concordatari sobre Assumptes econòmics (mentida) i que ells només tenien un Conveni de col·laboració on no es diu res d’això. S’ha de tenir morro. I l’Audiència Nacional, bàsicament, ha donat la raó al Ministeri.

De res ha servit l’apel·lació a la igualtat, principi rector de l’ordenament jurídic consagrat a la Constitució. Els protestants (i qualsevol confessió que vulgui intentar aquesta via de finançament) han quedat bloquejats. Una vegada més, el rang jeràrquic dels Acords Concordataris s’ha imposat. Una vegada més, els privilegis de l’Església Catòlica s’han demostrat intocables.

Tot i estar en contra de l’ús de l’estat per al finançament de les esglésies, em sembla brutal aquesta notícia.

Igualtat? Un rave. Pluralisme? Un rave. Quin estat més llastimós.

Primeres conseqüències (laiques) del 24M

urlEm sembla que tothom està al cas del profund canvi institucional que s’ha produït a Espanya des de les darreres eleccions municipals (algunes autonòmiques).

Se suposava que un canvi d’aquesta magnitud tindria conseqüències en diversos àmbits de la vida política… i de moment sembla que alguna cosa passa.

A Galícia, per exemple, ja tenen polèmica servida. Els nous alcaldes de La Corunya, Santiago de Compostela i El Ferrol (abans conegut com El Ferrol del Caudillo, casi ná) ja han dit que no assistiran a una pintoresca cerimònia catòlica coneguda com a “Ofrenda del Antiguo Reino de Galicia al Santísimo Señor Sacramentado”. Ja els hi han dit de tot, ho podeu llegir en aquest article. Per si no esteu al cas, tots tres alcaldes han arribat al càrrec impulsats per “marees”, que serien la forma atlàntica del que ha passat, sense anar més lluny, a Barcelona.

I a Valladolid (habitualment coneguda com a… bah! és igual) potser també hi passen coses divertides. Allà també hi ha nou alcalde, l’Óscar Puente, en aquest cas del PSOE. Puente ha obtingut el govern de la ciutat gràcies als vots de Sí Se Puede Valladolid, una de tantes versions locals de Podemos. Doncs resulta que aquests de Sí Se Puede Valladolid van generar polèmica ja amb el seu programa electoral quan deien això: La “estricta separación de la institución municipal respecto de las confesiones y entidades de carácter religioso” que propone Podemos se concretaría, entre otras medidas en que “la asistencia a eventos religiosos de los cargos electos se haga a título personal y no en representación de la corporación municipal o cargo que representan”. Una reivindicació que ja fa anys feia Izquierda Unida sense èxit. Ho podeu llegir aquí. Veurem com continua el debat…

Voleu més casos? Aquí en podeu llegir un altre que també surt d’uns Podemitas, aquests sota el nom León Despierta, òbviament de Lleó. Que no només van trencar la costum de jurar davant del crucifix sinó que a més un d’ells va prometre “Por mi conciencia y honor, como republicano partidario del estado federal y laico, por el proceso constituyente, la defensa de los servicios públicos, el ayuntamiento y el municipalismo, por exigencia de la ley”. La notícia, aquí.

I si ens hi posem no acabaríem mai, o sigui que deixem aquests tres exemples. Alguna cosa es mou, i jo diria que bastant més de pressa del que podíem pensar. I feia dies que volia fer alguna entrada sobre la qüestió religiosa a Podemos, perquè em donava la sensació que hi havia algunes incoherències importants que valia la pena remarcar. A veure si el faig aviat.

Ah, i si algú té notícies semblants de per aquí Catalunya, que me les passi, que també m’interessen. Tot i que el nas em diu que molt probablement els cerimonials municipals ja estaven bastant secularitzats i no hi ha hagut tantes oportunitats de ruptura.

I demà parlarem de Barcelona i l’Ada Colau, que també ha portat cua.

La imatge de dalt l’he raptat de Laicismo.org.