Estem units

826867-repu-2-8949

He rebut el manifest que ha fet públic la Lliga de l’Ensenyament francesa i penso que no costa res traduir-lo i fer-nos-el una mica nostre.

Estem units

Tocada al bell mig del seu cor, França plora. Plora els seus ciutadans assassinats, víctimes d’una violència extraordinària i innominable. I és perquè la barbàrie encara ens espanta, que França s’ha d’aixecar.

Davant d’un drama mai vist de tal abast, més que mai ens hem de concentrar en la unitat! Enfront del terrorisme, enfront de la por, enfront de la violència: Estem units!

Estem units al voltant de les famílies de les víctimes – a qui adrecem el nostre més profund i sentit condol – al voltant dels supervivents i al voltant de tots els testimonis, a França i al món, de la bogeria assassina motivada per una ideologia mortífera i inhumana.

Responsables associatius, líders polítics, periodistes, intel·lectuals, tenim la mateixa responsabilitat! L’objectiu del terror, més enllà de la xifra macabra de víctimes, és provocar la divisió d’una nació, d’una família.

Ens han estès una trampa! Hem de resistir-nos a caure-hi! La divisió, la delació, l’estigmatització, són al cor d’aquesta trampa astuta. Cada vegada que intentem precipitadament assenyalar els responsables d’aquest crim del que només els seus autors en són culpables, caiem en la trampa d’una divisió programada i orquestrada.

Des d’avui, amb tots els francesos, portem les nostres intencions a l’acció. Podem anar als hospitals més propers per a donar la nostra sang, adherir-nos a les associacions creadores de vincles socials, donar suport a les ONG, estretar llaços amb els nostres veïns, lluitar al voltant nostre contre el racisme i els prejudicis… El combat contra el terrorisme serà llarg, serà dur, i ens reserva moments difícils, però si actuem units, França també ho estarà.

Els terroristes ens han llençat un missatge. Han volgut posar França de genolls. Diguem-los que nosaltres ens mantenim dempeus! Dempeus i llestos, mans a les mans, els uns amb els altres i mai els uns contra els altres. La nostra unitat és el nostre bé més preuat.

Protegim-la i donem-li tot el seu sentit avui, és l’hora de la fraternitat, que és el nostre veritable mur contra la violència cega del terrorisme i la divisió planificada.

Signen diversos dirigents d’entitats laiques i religioses franceses. Si voleu llegir el manifest en francès i veure les signatures, ho trobareu tot aquí.

La imatge l’he agafada del mateix article a Libération.

PS: Si algú troba un error de traducció li agraïré que me’l faci saber. El meu francès és molt justet…

 

 

Exculpar la religió?

12243076_1069142729763984_3379423484888925575_nAltra vegada els tambors de la guerra han ressonat a París, amb un balanç de morts que dos dies després continua ascendint. Altra vegada l’horror i altra vegada preguntant-nos per les causes. I altra vegada esgotant adjectius, sense saber molt bé què fer.

I un argument que va sortint per aquí i per allà, i que ens genera simpatia perquè ens diu el que ens agrada sentir. Que això no té res a veure amb la religió. Que la religió no hi té res a veure. Que és una altra cosa. Ho vaig sentir vàries vegades a la ràdio i també ho vaig veure corrent per les xarxes socials.

I no. Això també és religió i ho hem d’assumir. La religió és un fenomen d’una gran complexitat i d’una gran plasticitat. La pots trobar als pitjors suburbis del “tercer món” i als grans palaus dels poderosos. La pots trobar en les obres d’art que t’inspiren i en l’educació dogmàtica que impedeix pensar per un mateix. En la tendresa de qui cuida malalts terminals i en l’obscenitat de qui abusa sexualment de menors d’edat. En grans pacifistes i en grans genocides. En les víctimes i en els botxins.

11221766_973073699398116_8202395047053409734_nAixò no vol dir que haguem d’observar el fenomen del terrorisme islamista com a únicament religiós, al contrari. Aleshores estaríem cometent l’error simètric, el que oblida la dimensió geopolítica del conflicte. Els problemes de la descolonització, la marginalitat i la pobresa de bona part del món àrab. O els problemes d’exclusió social i d’estigmatització que pateixen els musulmans a Europa. I donaríem arguments a qui li interessa una visió maniquea de la realitat. Ells = Mal / Nosaltres = Bé i avall que fa baixada.

Faríem bé de no simplificar, ni en una direcció ni en l’altra. Atribuir l’horror en exclusiva a l’islam és un error, però exculpar la religió també ho és. L’ingredient religiós en aquest conflicte és tan evident, però tant, que només puc interpretar la negació d’aquest fet com un conjur. Un conjur màgic, evidentment.

Ho he dit més d’una vegada i ho repeteixo ara: l’islam està en guerra amb ell mateix i el que veiem a Europa només és una petita expressió de l’horror que fa anys assola gran part dels països de majoria musulmana. Ara en som més conscients per la crisi dels refugiats que arriben a les fronteres d’Europa des d’Afganistan, des de Síria, des de tants llocs assolats per la misèria i les armes.Treballar per la pau, la justícia, la tolerància i la llibertat és la millor manera d’evitar que aquestes coses passin.

I sense que tingui molt a veure amb això de la religió hi ha una idea que m’agradaria afegir, a partir de molts comentaris que he llegit: gent dient que només lamentem les morts dels europeus i que hi ha morts de primera i de segona.

A mi em sembla que és psicològicament impossible empatitzar al mateix nivell amb tot el món. Impossible que qualsevol mort ens produeixi el mateix dolor, o ens trobaríem davant dues situacions límit: o la nostra vida seria un horror existencial constant, o no sentiríem compassió per ningú. I per tant, inevitablement empatitzem més amb qui més proper en sentim, pels motius que sigui.

Però també penso que interrogar-nos per aquest fet és un pas més cap a un sentiment de fraternitat universal.

En canvi, criticar-ho sens més em sembla que ens allunya d’aquesta fraternitat universal i ens torna més insensibles. Perquè ens mostrem insensibles cap als nostres mateixos sentiments (necessàriament assimètrics).

La imatge de capçalera l’he agafada del Facebook de One Nation Under Nothing. La segona imatge no recordo on l’he pillada, ho sento.

PS: Tot just publico això i veig que els francesos estan descarregant bombes a Síria. I sembla que ho fan com una pura demostració de força. No anem bé…

I si surt positiu, què fem?

1446717405_450204_1446741649_noticia_normalDe tant en tant apareix als diaris una notícia semblant. Un estudi, fet per una universitat de Wisconsin (o de qualsevol altre dels milers de Wisconsins que hi ha pel món), demostra o refuta que els ateus són més espavilats que els creients. O que són més generosos. O més compassius.

O al revés, hi ha estudis que demostren o refuten que els creients són millors ciutadans, que tenen més instints filantròpics, que llegeixen més o jo què sé.

Aquest és l’últim que he trobat. Amb l’afegit que el tipus que ho escriu acaba utilitzant una paràbola de la Bíblia per dir que els ateus són més compassius. Ho podria haver titulat “A Pierre Bayle le gusta esto“, hauria estat més encertat.

I jo, sincerament, no sé què n’hem de fer. Vull dir que no acabo d’entendre la utilitat d’aquests estudis. Que no en treurem res, em sembla. Res de veritablement útil.

És a dir, ara imaginem que després de molts estudis dirigits des de Wisconsin, resulta que els creients són uns lerdos i uns soques, que tenen predisposició a l’engany i que són els que enganxen les burilles sota els seients del metro. O surt una conclusió oposada: els ateus són la pitjor escòria i ara en tenim la prova. Què fem?

No, de veritat, què fem? Els prohibim? Els reeduquem? Els renyem? Els estigmatitzem? No hem tingut prou males experiències històriques atribuint majors o menors condicions intel·lectuals i morals a determinats col·lectius?

Potser sóc jo que tinc la pell molt fina amb aquestes qüestions, però no acabo de veure gaire clar el per què de tot plegat.

Sorpresa a l’Alta Ribagorça

7853336612_22543f3f7c_o

El corresponsal de Perspectiva Laica a l’Alta Ribagorça, en Pau Planelles, ens informa d’una dada espectacular. Resulta que durant el 2014 no es va celebrar cap matrimoni religiós en aquella comarca. Totes les núpcies, nou en total, van ser civils.

S’entén, oi? Per primera vegada en molt de temps, una comarca no celebra cap matrimoni religiós. Cap parella de joves (o no tan joves, ves a saber) ha volgut escenificar el seu ritual públic d’aparellament i compromís vital davant del representant d’una divinitat. Han preferit les autoritats públiques i els rituals civils. Històric.

Des d’aquí celebrem el fet i aprofitem per enviar a la merda tots els tòpics sobre la Catalunya rural i la urbana.

I aprofitem per recomanar-vos que aneu un dia a visitar les entranyables esglésies romàniques de la Vall de Boí, que fan goig de veure.

Ah! I agraïm a en Pau Planelles que ens hagi posat sobre la pista.