Rita Maestre, a misses dites

rita-maestre-efe

Ja fa uns dies que es va dictar sentència i a la Rita Maestre l’han multada amb 4.320 € pel delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Ara ha recorregut la sentència i això s’allargarà una mica més, però en primera instància ja sabem com ha anat.

He anat seguint el cas amb la intenció de fer algun post però mai trobava el moment. I ara ja l’he de fer, com diríem en castellà, a toro pasado.

Val a dir que la seva estratègia processal ha estat una mica erràtica, públicament defensant l’acció i a la vista demanant disculpes; o sigui, acceptant la norma i mirant de minimitzar l’impacte.

La història ve de lluny, perquè ja sabem com de ràpida és la justícia en aquest país. Concretament de 2011, quan es van produir un seguit de protestes a la Universidad Complutense de Madrid i a altres centres universitaris. Sembla ser que la Rita i altres noies van entrar a la capella catòlica de la Complutense ensenyant els pits i amb imatges del papa amb esvàstiques.

I ara, cinc anys més tard (cinc!!), l’han condemnada. Com he dit, per ofendre els sentiments religiosos. Davant d’això, algunes preguntes.

  • Què hi fa, una capella d’una confessió concreta en una universitat? Quantes en queden? Per què es manté un espai de culte en una institució pública? Fins quan es mantindrà aquesta situació de privatització espiritual de l’espai públic?
  • Què hi pinta, avui en dia, un delicte d’ofensa als sentiments religiosos al nostre ordenament jurídic? I el que és més, qui s’erigeix en intèrpret dels sentiments religiosos? El jutge? I si sorgeix una disputa teològica i algú se sent ofès, què fem? Anem a dirimir la qüestió al jutjat?
  • On queda la llibertat d’expressió en aquest país? L’empara al dret a la lliure expressió d’idees queda jeràrquicament sotmès a les creences d’una minoria?

I que consti que a mi, això d’entrar a barraca, no em convenç gens. Però tant li fa el que jo faria. De la mateixa manera que defenso el dret d’un bisbe a dir que aniré a l’infern, reclamo el meu dret d’ensenyar-li qualsevol part del meu cos i a cagar-me en Déu si em ve de gust.

És realment lamentable, de vegades sembla que anem enrere.

Bé, ja veurem què passa amb la Rita i els jutges. Esperem que algú entri en raó sota la toga.

Aprofito per enllaçar aquests article del José María Mena, de l’Ignacio Escolar i del Luis Martínez, que desenvolupen el cas en diverses direccions.

Anuncis

Informe Ferrer i Guàrdia 2015

2cubiertaINFORMEFERRERIGUAR baix

Dijous passat vam presentar l’Informe Ferrer i Guàrdia 2015. Dit així, potser no ens diu gran cosa. Si diem que ja és el cinquè que publiquem, doncs ja estem parlant més seriosament.

L’Informe Ferrer i Guàrdia va néixer el 2011 amb la vocació d’esdevenir un punt de referència de la recerca sobre laïcitat i jo diria que poc a poc s’hi va tornant. I diria també que la seva major virtut és la de no tenir més pretensions que aquesta. A banda que si repassem la varietat de totes les persones que hi han col·laborat i la seva vàlua, doncs la llista fa patxoca.

Enguany hem gaudit de les aportacions següents:

  • Sílvia Luque
  • Pablo Faura
  • Laia Sánchez
  • Jaume Botey
  • Santi Castellà
  • Chiqui Subirana
  • Joan Francesc Pont
  • Lluís Pérez
  • Vicenç Molina
  • Hungria Panadero
  • Josep Mañé
  • Enric Vendrell
  • I també la meva, què carai.

IMG_20160317_191640

A la presentació hi va assistir l’Enric Vendrell, Director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. És el segon any que ens acompanya i em sembla que també és el segon any que ens sentim ben acompanyats. També van intervenir la Sílvia Luque, que s’estrenava com a Directora de la Fundació i la Chiqui Subirana, que va parlar de l’assignatura “alternativa” a la religió i del poc sentit pedagògic que té avui en dia.

Va tancar el Joan-Francesc Pont, que per això és el President de la cosa.

En acabar, alguns vam anar a fer una cervesa per celebrar el Saint Patrick’s Day. No, és conya. Ho vam fer per brindar per l’Informe i perquè teníem ganes de xerrar una mica.

A propòsit dels concerts

foto-6

Fa un parell de dies vaig trobar aquesta notícia al diario.es i em va semblar interessant. Resulta que més de la meitat de la militància de Convergència Democràtica de Catalunya consultada en el procés de refundació es mostra favorable a un estat laic. El 52,7%, no està gens malament.

He de dir que al principi em va sorprendre, però després ja no tant. Moltes vegades, quan he parlat de laïcitat amb gent de Convergència he obtingut una resposta bastant favorable. Amb matisos, però en general no tenia la sensació de trobar-me amb una posició molt allunyada de la meva.

Després, quan s’havia de passar de les paraules als fets, la cosa canviava. En part pel paper d’Unió a CiU, en part perquè la tradició pesa, en part perquè la realitat sempre és punyetera, i en part ves a saber.

I avui hem dinat amb la notícia que Junts pel Sí i el PP han votat en contra de retirar els concerts a les escoles de l’Opus que segreguen l’alumnat per motiu de sexe.

Ho dic perquè dins de Junts pel Sí hi ha Convergència. Però també hi ha ERC, MES, Avancem, l’ANC, Òmnium, Súmate, independents i independentes, a qui saludo afectuosament des d’aquest blog. I se suposa que tota aquesta llista “cau” a l’esquerra de Convergència i té posicions més laiques encara, però que si quieres arroz, Catalina. No hi ha hagut manera.

I ja posats a recordar, no està de més dir que això s’arrossega des que un tal Ernest Maragall va portar un govern sencer a aprovar una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que no va servir per a fer cap avenç significatiu en matèria de laïcitat. L’Ernest Maragall, personatge clau a MES, un partit que avui mateix ha dit que s’hi posava per endreçar bé això de les escoles de l’Opus Dei. I s’hi posa de bracet amb tota la gent que avui també ha votat en contra de la mesura.

Us esteu fent un embolic? Repassem els fets: un partit que s’està refundant i que descobreix que més de la meitat dels seus membres desitja un estat laic, més un partit que té un triangle d’origen maçònic al seu escut, més uns partits molt moderns i actualitzats, més uns independents encara més moderns, han votat amb el PP.

Alguns direu que no era la manera, que els de Catalunya Sí Que Es Pot són uns oportunistes i no és manera de fer les coses. Que demà (o demà passat, o l’altre, o el 2020) serà millor.

D’altres direu que el Procés és una tapadora simbòlica per a ocultar i sostenir l’austericidi i no canviar res sota l’eslògan “ho volem canviar tot”. Un Putairamonetisme2.0, o Turboputairamonetisme. I que això d’avui només és un episodi més de la comèdia.

També es podria dir que alguns es podrien haver saltat la disciplina de vot ni que fos per donar una nota folclòrica.

O podríem recordar-nos de Lluís Companys, que sempre va bé per burxar als d’ERC (i a l’independentisme en general) quan patinen.

A mi, bàsicament, se m’acut que en aquest país conjuguem tots els temps verbals de la llibertat amb molta fluidesa… excepte el present d’indicatiu.

Una llàstima.

PS: La imatge és d’en Torres i Bages, sempre va bé conèixer cares noves.

Religión para ateos

9788490062876

Ja fa un temps vaig fer un post sobre el que s’anomena “Ateisme 2.0” on parlava d’un filòsof suís, Alain de Botton, que proposava una religió per a ateus. Com que no acabava de trobar-li el suc a la cosa, vaig optar per anar al seu llibre i mirar a veure què hi trobava.

La conclusió és que m’ha decebut bastant. M’esperava alguna cosa més elaborada, francament. D’entrada, perquè el de Botton es limita a examinar el judaïsme i el catolicisme com a fonts d’inspiració. I molt de rasquitllada agafa alguns elements del budisme zen japonès. O sigui que no és un treball massa erudit en aquest aspecte.

El cos del llibre és, resumint, un esforç d’adaptació de diversos aspectes de les religions al pensament ateu. O sigui, una religió sense déu. Amb les seves pseudo-pregàries, les seves pseudo-festivitats, les seves pseudo-esglésies… I així sense parar. I sense gaire originalitat. Vull dir que no he posat “pseudo” a la lleugera.

Però on m’he sentit més decebut és en la seva premissa principal. Que la modernitat ens ha deixat a tots buits i que hauríem d’imitar a les religions (les seves pràctiques) a l’hora de dotar de significat les nostres vides. Jo no sé on viu ni com viu aquest senyor, però de veritat que quan acabes el llibre acabes pensant que ja posats és millor que es faci creient i ens deixi tranquils. Que total, ja no ve d’aquí.

L’altra objecció que em planteja és que atribueix a les religions una mena de saviesa superior que es demostra en la seva capacitat de crear institucions d’una gran eficàcia terapèutica: festes, textos inspiradors, organitzacions, art… I es queda en una lectura superficial d’aquestes que em fa venir al cap dos respostes. La primera, que les religions que coneixem són l’enèsima versió de fenòmens religiosos, i que per tant podria haver anat més enrere i li hauria sortit un llibre d’antropologia del fenomen religiós. Vaja, que si es despista funda una disciplina que existeix des de fa més d’un segle! La segona, que si per un casual el fons i la forma tenen algun tipus de relació, potser les pràctiques religioses són útils… per al pensament religiós i per a la vida religiosa. A mi m’han vingut ganes de recordar-li que Spinoza ja va deixar bastant clar al segle XVII que la religió és una empresa humana orientada a fomentar l’obediència dels homes comuns. I de preguntar-li què en pensa. Que podria haver dit alguna cosa al respecte, penso jo.

I a partir d’aquí doncs és clar, tot se’n va avall. I et venen ganes de convidar l’autor a passar una temporada fent vida associativa, anant a calçotades populars, a concerts, a lectures de poesia, d’excursió, i a tot tipus d’activitats que poden arribar a ser tant o més vivificants com les que ell pretén imitar.

Total, una decepció. Ja buscarem millors llibres per a futurs posts.