La guerra del fin de los tiempos

LA GUERRA FIN DE LOS TIEMPOS DESARROLLO OLI.indd

Per motius de feina he tingut el blog aturat un bon temps. El reprenc per fi, a veure si torna a agafar volada (aquella volada que tampoc es que fos…).

O sigui que comencem per la ressenya d’un llibre: La guerra del fin de los tiempos, del periodista i professor Graeme Wood. El títol original del llibre és The Way of the Strangers i l’ha editat Taurus. amb el subtítol ¿Qué quiere realmente el Estado Islámico?.

D’entrada, dir que darrerament parlem molt de la crisi del periodisme i a mi em sembla que el periodisme està bastant bé de salut; que en tot cas hi ha una crisi dels mitjans de comunicació tal i com els coneixíem. I que els mitjans estan mutant i el periodisme també, i en gran part estan evolucionant cap al format llibre. La guerra del fin de los tiempos és un d’aquests llibres.

De la lectura, el primer que em ve al cap és que no saps qui està més sonat, si els jihadistes o el propi periodista. Amb el transcórrer de les pàgines te n’adones que no és cap mena de bogeria, que aquest home combina una sinceritat i un coratge que li obren moltes portes. I és que el vuitanta per cent del text està construit a partir de xerrades, entrevistes, trobades, sopars, berenars, i partits de futbol amb gent que, o està practicant la jihad, o l’està predicant, o està a una mala digestió de sortir a les notícies com a protagonista d’un atemptat.

El fil de la recerca, en sí mateix, és mirar d’entendre què hi ha al darrere de l’Estat Islàmic. Quin pensament el sosté, a quines tradicions de pensament recorre, quines desafia, com raonen el seus líders i quines expectatives de futur a curt i mig termini tenim. El que potser fa més interessant La guerra del fin de los tiempos és que l’esforç de comprensió és molt acusat. Wood no assumeix cap tòpic, cap estereotip, cap prejudici. Ell vol descobrir l’Estat Islàmic pel seu propi mètode i ens convida a acompanyar-lo. El resultat és un llibre que no té tant una pretensió de resoldre debats ni de pontificar, sinó de furgar en les convencions i denunciar l’auto-engany en que vivim, tant els occidentals com els mateixos musulmans moderats.

Si us interessa l’evolució dels darrers anys del jihadisme, entendre les fonts del terrorisme que veiem amb horror per la televisió, i no voleu fer-ho culpabilitzant ni desculpabilitzant ningú, sinó mirant de sumar arguments per formar-vos una opinió pròpia sobre un fenomen molt complex, aquest és un bon llibre. Si us agrada despatxar temes amb tres parides que heu llegit per internet per acomodar el vostre esperit, potser no cal que us el llegiu.

“En muchos casos, el fervor mesiánico surge de condiciones de vida desesperadas. La desesperanza penetra en los recovecos del alma, desbancando al amor y la esperanza; todo, excepto la promesa de la liberación más allá de la tumba. La guerra civil siria ha preparado a la gente para abrazar este fervor, uno que se asemeja al de los proyectos apocalípticos cristianos de las generaciones anteriores.”

“El mesianismo cristiano ha sido, históricamente, una enfermedad más letal que el mesianismo musulmán. Pero este último se ha manifestado en las últimas décadas de formas cada vez más violentas.”

“Igual que los leninistas y los maoístas antes que ellos, el Estado Islámico sabe que, cuando la gente vive en condiciones de violencia intolerable, busca la salvación allá donde alguien se la ofrezca de manera creíble.”

“Sin embargo, quienes consideran que la religión está siendo explotada con fines políticos lo han entendido todo al revés. Boko Haram encontró desilusión y mal gobierno, y los aceleró para promover un objetivo religioso. Los creyentes y los matones trabajaron en tándem, cada uno usaba al otro.”

Advertisements

2 pensaments sobre “La guerra del fin de los tiempos

  1. Em sembla, pel que descrius, que es un llibre que encarna els tòpics més suats de l’esquerra sobre la qüestió. En primer lloc, cau en el clixé de la “culpa” dels occidentals: sí, els jihadistes són molt dolents, “però” (i aquí comença el discurs derrotista), “nosaltres” els hem agredit, nosaltres els varem colonitzar, nosaltres intervenim militarment en aquests països (faltaria més!), nosaltres… I ells, desesperats reaccionen així, i és clar… Curiosament, és just el discurs dels propis jihadistes. El terrorisme és fruit de la “desesperació” dels musulmans, desesperació que és el resultat dels abusos i la hostilitat del occidentals. El problema d’això és que és mentida: la decadència del món islàmic és molt anterior i està provocada per les seves pròpies contradiccions, que encara avui en dia existeixen, corregides i augmentades. Cito:

    P.- ¿Y cómo el pujante Islam del Medievo se hundió hasta ser colonizado por Occidente?

    R.- No hay una explicación sencilla. Hubo muchos motivos, pero la cuestión fundamental es que en algún momento del tránsito de la Edad Media a la Edad Moderna el Islam se encerró en sí mismo. A mí no me parece casual que la decadencia de la civilización islámica coincida con el fin del vasto programa de investigaciones científicas que comenzó poco después de la conquista. No quiero decir que el fin de ese programa haya sido el origen de los problemas del Islam, sino que la incapacidad de dirigentes y ulemas para hacer autocrítica y aceptar las ideas de otros, especialmente las venidas desde Europa, les impidió seguir avanzando. En todo esto resultó decisiva la consolidación de autocracias militaristas como el Imperio otomano. Y a su vez esto fue una consecuencia de la debilidad o inexistencia de contrapoderes territoriales y religiosos. En fin, hubo muchos elementos en juego. http://www.elcultural.com/noticias/letras/Auge-declive-y-revolucion-del-Islam/3847

    En definitiva, las poca-soltades “progres” de costum sobre el tema. Per altra banda, que les fonts d’informació sobre la qüestió siguin les dels propis jihadistes i que l’autor els hi doni tan peixet, segons sembla, t’hauria de fer desconfiar…

    Crec, sincerament, que l’esquerra té un greu problema amb l’Islam… Al final, la lògica anti-sistema fa estranys companys de llit.

    Salutacions,

    • No va per aquí, si ha semblat un llibre acomplexat amb el paper d’occident o dòcil amb el paper de l’islam és que ho he escrit malament.

      Precisament em sembla un llibre que no cau en aquests rollos justificatius. Per exemple, és interessant com argumenta que contràriament al que diuen molts teòlegs, els líders d’Estat Islàmic sí que tenen un coneixement profund de l’islam, i de l’àrab. Tenen bons teòlegs,i el fonament és teològic. Que enreda alguns descerebrats, òbviament, però com qualsevol guerra. O qualsevol exèrcit.

      En fi, a mi m’ha agradat força.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s