Manifest sobre laïcisme i feminisme

Jornada-sobre-laicismo-y-feminismo-Zaragoza-2017-cSembla ser que a Saragossa s’hi ha celebrat una trobada de dones feministes d’arreu d’Espanya per debatre la relació entre feminisme i laïcisme.

Han tingut a bé de redactar un manifest i la gent del Movimiento hacia un Estado laico l’han penjat a la seva web.

Jo els el manllevo perquè m’agrada anar deixant testimoni d’iniciatives com aquesta. I perquè jo no definiria el feminisme i el laïcisme com ho han fet elles, però així a grans trets coincideixo amb el que diuen.

Manifiesto sobre feminismo y laicismo

Sesenta mujeres feministas de Burgos, Huesca, León, Salamanca, Segovia, Valladolid y Zaragoza nos reunimos en la Casa de la Mujer de Zaragoza, el día 21 de octubre de 2017, para analizar los vínculos ideológicos entre el feminismo (Nota 1) y el laicismo (Nota 2) y estuvimos de acuerdo en el diagnóstico.

Los principios ideológicos de las religiones y sus estructuras de poder nos afectan particularmente a las mujeres y atentan contra nuestra libertad porque fomentan una imagen tradicional y negativa de las mujeres y perpetúan la desigualdad; porque inculcan sentimientos como los de culpa y pecado que prolongan el control social sobre nosotras; porque niegan o atacan el feminismo y por lo tanto a la emancipación y autonomía de las mujeres como ciudadanas y seres humanos de pleno derecho; o porque orlan de prestigio al modelo patriarcal ante toda la comunidad.

Un estado democrático de vocación igualitaria no debería, por tanto, ofrecer un trato privilegiado ni subvencionar con el dinero de toda la ciudadanía a ninguna organización religiosa, y tiene que apostar decididamente por el laicismo.

 

Para avanzar en ese sentido, proponemos a todas las instituciones públicas el cumplimiento de los siguientes puntos:

  1. Modificar el artículo 16 de la Constitución y declarar España como un país laico.
  2. Rescindir el Concordato con el Vaticano lo que permitirá eliminar los conciertos con los colegios privados religiosos; cerrar las capillas y los puestos de capellanes de los espacios públicos (cárceles, hospitales…) y suprimir las casillas destinadas a financiación de las iglesias y de organizaciones sociales en la declaración de la renta.
  3. Eliminar las religiones de la enseñanza pública por lo mucho que perjudican al feminismo y apostar por una educación transversal en igualdad y laicismo.
  4. Fomentar una cultura laica con formas no religiosas de celebración de hitos y sucesos en la vida individual y pública
  5. Reclamar respeto para las personas no creyentes y basar la cohesión social en lo mucho que tenemos los seres humanos en común, y no en lo que nos separa.
  6. Exigimos que las instituciones públicas no organicen actos religiosos de ningún tipo y que nuestros representantes acudan a actos religiosos solo en privado y a título individual, sin revestir los símbolos de su cargo.
  7. Exigimos la actuación del Estado frente a fundamentalismos religiosos y toda práctica de origen religioso que atente contra la igualdad o apoye privilegios de los hombres respecto a las mujeres.
  8. Incluir en las bases de subvenciones públicas la obligatoriedad de respetar la igualdad de género y la libertad de conciencia, lo que conlleva la exclusión de actos religiosos y de proselitismo en las actividades financiadas.
  9. Eliminar la simbología religiosa de los espacios institucionales y medios de comunicación públicos: imágenes, mensajes luminosos o acústicos…y sustituir el callejero de santos y santas por mujeres relevantes.
  10. Implantar un calendario (laboral, escolar…) basado en los derechos y necesidades laborales o escolares, y con eventos o celebraciones relacionados con la vida natural y/o social, independientes de las celebraciones religiosas.
  11. Exigimos igualdad de trato en el uso del espacio público a todas las organizaciones, tanto religiosas como laicas (solicitud de permisos, pago de tasas…).
  12. Devolver las propiedades inmatriculadas por la iglesia católica al patrimonio público.

Gracias por colaborar en la difusión de este manifiesto

Nota 1. Feminismo: movimiento ideológico que tiene como objetivos la igualdad de derechos entre mujeres y hombres, cuestionar la dominación y la violencia de los varones sobre las mujeres y la asignación de roles sociales según el género.

Nota 2. Laicismo: corriente ideológica que defiende la independencia de la sociedad y especialmente de las instituciones públicas y de las leyes de toda influencia religiosa o eclesiástica.

Anuncis

Adoctrinament?

wert-rigau-644x362

Les darreres setmanes estem veient com el sistema educatiu català està essent atacat amb força des de partits i entitats que l’acusen d’adoctrinament. D’entrada podem dir que no és una acusació nova, i que tampoc són noves les veus que la projecten. Però haurem d’admetre que mai com fins ara havien estat tan contundents, ni havien tingut tanta projecció pública, i de fet hi ha una causa judicial oberta a la Seu d’Urgell contra vuit mestres de tres centres educatius.

També hem d’admetre que en aquest moment tan complicat, amb les institucions d’autogovern tan afeblides i la societat catalana movent-se entre la crispació i la desorientació, l’acusació d’adoctrinament ha impactat amb molta més força que en altres ocasions.

A mi, d’entrada, em sembla que hi ha alguns elements que ens poden ajudar a discernir si estem o no adoctrinant. Si estem sostenint un projecte educatiu que tan sols té com a funció la reproducció social d’un determinat llegat cultural o si, per contra, estem donant eines als infants per a que desenvolupin la seva pròpia autonomia moral i puguin examinar de forma crítica aquest llegat.

El primer element té a veure amb com construïm el currículum. Si està configurat com una llista de sabers i coneixements que han de ser inculcats a les criatures tan si com no, doncs com més concreta sigui aquesta llista, pitjor anem. Si està plantejat com un conjunt de competències que orientin la vida educativa cap a l’aprendre a aprendre, doncs ja és una altra cosa.

El segon element afecta igualment al currículum, però també a les classes. Si els continguts es plantegen des d’una perspectiva científica i pensada per a cobrir les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat, estaríem arraconant bastant qualsevol temptació adoctrinadora. Si fem educació pensant en salvar una religió, una pàtria, una moral, o una tradició concreta, doncs flac favor fem a l’educació.

El tercer element és l’avaluació. Si els avaluarem en funció de la seva capacitat de repetir com un lloro allò que hem explicat a classe i només allò, doncs està clar que no haurem confiat molt en la seva capacitat de raonar i examinar críticament les coses, d’arribar per si mateixos a conclusions complexes a partir d’informacions que ells mateixos hauran pogut trobar.

El quart element és la posició del docent. Si entenem el mestre com l’alfa i l’omega, qui introdueix de forma exclusiva tot el coneixement a l’aula, programa estrictament totes les activitats de l’any i no deixa res a la iniciativa de l’alumnat, doncs anem malament. Si la mestra és una persona que acompanya als infants en la descoberta del món, de la vida, i de la seva capacitat d’aprendre i créixer; si té una actitud d’observació més que d’actor principal de la vida a l’aula, aleshores no veig massa forat a l’adoctrinament.

Podríem seguir, segur que identificaríem més elements que ens ajudarien a discernir si estem educant o adoctrinant. Podríem també indignar-nos una estona llarga pel fet que l’acusació vingui del Partit Popular, que s’ha dedicat a afavorir la religió a l’escola i l’escola religiosa. Que va tenir un ministre que volia “españolizar a los niños catalanes”. Que no ha fet més que entorpir qualsevol idea de renovació pedagògica.

En tot cas, val la pena recordar que l’escola a Catalunya gaudeix d’un enorme afecte popular, i aquesta simpatia se l’ha guanyat a pols a partir de la feina de milers de mestres que durant molts anys han construït uns entorns educatius plurals i oberts a tots els infants sense distinció. Escoles i mestres que han posat per davant de tot el dret consagrat al principi 7è de la Declaració Universal dels Drets de l’Infant a una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat.

Per acabar, no obstant, un advertiment. Si neguem les acusacions d’adoctrinament basant-nos en qui ens les llença, no haurem entès res. Ni el PP ni C’s ni ningú té el monopoli de l’adoctrinament, i de la mateixa manera ningú pot espolsar-se categòricament l’acusació. A més, tampoc a Catalunya hem tingut uns governs molt poc favorables  al lliure pensament i sí molt favorables a l’escola religiosa, o sigui que tampoc podem treure gaire pit, que estem finançant col·legis de l’Opus amb fons públics!

A més, sabem que respondre a les acusacions amb atacs no és una estratègia dialèctica honesta, això ho hem après a escola. I no cal que visquem amb crisis permanents d’identitat, però una petita reflexió sempre la podem fer; i qui sap, potser fer quatre ajustaments ens pot ajudar a enfortir el nostre projecte pedagògic. En aquest context potser la religió, la pàtria, la moral o la tradició no ens ho agraeixen, però és que tenim temes més importants entre mans.