Quant a joffrevillanueva

No n'hi ha prou amb un blog?

La guerra del fin de los tiempos

LA GUERRA FIN DE LOS TIEMPOS DESARROLLO OLI.indd

Per motius de feina he tingut el blog aturat un bon temps. El reprenc per fi, a veure si torna a agafar volada (aquella volada que tampoc es que fos…).

O sigui que comencem per la ressenya d’un llibre: La guerra del fin de los tiempos, del periodista i professor Graeme Wood. El títol original del llibre és The Way of the Strangers i l’ha editat Taurus. amb el subtítol ¿Qué quiere realmente el Estado Islámico?.

D’entrada, dir que darrerament parlem molt de la crisi del periodisme i a mi em sembla que el periodisme està bastant bé de salut; que en tot cas hi ha una crisi dels mitjans de comunicació tal i com els coneixíem. I que els mitjans estan mutant i el periodisme també, i en gran part estan evolucionant cap al format llibre. La guerra del fin de los tiempos és un d’aquests llibres.

De la lectura, el primer que em ve al cap és que no saps qui està més sonat, si els jihadistes o el propi periodista. Amb el transcórrer de les pàgines te n’adones que no és cap mena de bogeria, que aquest home combina una sinceritat i un coratge que li obren moltes portes. I és que el vuitanta per cent del text està construit a partir de xerrades, entrevistes, trobades, sopars, berenars, i partits de futbol amb gent que, o està practicant la jihad, o l’està predicant, o està a una mala digestió de sortir a les notícies com a protagonista d’un atemptat.

El fil de la recerca, en sí mateix, és mirar d’entendre què hi ha al darrere de l’Estat Islàmic. Quin pensament el sosté, a quines tradicions de pensament recorre, quines desafia, com raonen el seus líders i quines expectatives de futur a curt i mig termini tenim. El que potser fa més interessant La guerra del fin de los tiempos és que l’esforç de comprensió és molt acusat. Wood no assumeix cap tòpic, cap estereotip, cap prejudici. Ell vol descobrir l’Estat Islàmic pel seu propi mètode i ens convida a acompanyar-lo. El resultat és un llibre que no té tant una pretensió de resoldre debats ni de pontificar, sinó de furgar en les convencions i denunciar l’auto-engany en que vivim, tant els occidentals com els mateixos musulmans moderats.

Si us interessa l’evolució dels darrers anys del jihadisme, entendre les fonts del terrorisme que veiem amb horror per la televisió, i no voleu fer-ho culpabilitzant ni desculpabilitzant ningú, sinó mirant de sumar arguments per formar-vos una opinió pròpia sobre un fenomen molt complex, aquest és un bon llibre. Si us agrada despatxar temes amb tres parides que heu llegit per internet per acomodar el vostre esperit, potser no cal que us el llegiu.

“En muchos casos, el fervor mesiánico surge de condiciones de vida desesperadas. La desesperanza penetra en los recovecos del alma, desbancando al amor y la esperanza; todo, excepto la promesa de la liberación más allá de la tumba. La guerra civil siria ha preparado a la gente para abrazar este fervor, uno que se asemeja al de los proyectos apocalípticos cristianos de las generaciones anteriores.”

“El mesianismo cristiano ha sido, históricamente, una enfermedad más letal que el mesianismo musulmán. Pero este último se ha manifestado en las últimas décadas de formas cada vez más violentas.”

“Igual que los leninistas y los maoístas antes que ellos, el Estado Islámico sabe que, cuando la gente vive en condiciones de violencia intolerable, busca la salvación allá donde alguien se la ofrezca de manera creíble.”

“Sin embargo, quienes consideran que la religión está siendo explotada con fines políticos lo han entendido todo al revés. Boko Haram encontró desilusión y mal gobierno, y los aceleró para promover un objetivo religioso. Los creyentes y los matones trabajaron en tándem, cada uno usaba al otro.”

Ha mort Gonzalo Puente Ojea

bibliotecas_g

Ens comunica l’Associació Europa Laica que el seu President d’Honor, Gonzalo Puente Ojea, va morir ahir, dia 10 de gener, a l’edat de 92.

Puente Ojea deixa enrere una àmplia, vastíssima, obra publicada. També una llarga trajectòria de militància en favor del laïcisme, tant a Izquierda Unida com a Europa Laica.

Diplomàtic de carrera, Puente Ojea va evolucionar intel·lectualment cap al marxisme i la perspectiva fenomenològica, i és des d’aquesta mirada que se l’ha de llegir. Per a Puente Ojea, la religió és clarament una ideologia, una falsa consciència.

En la seva obra, Puente Ojea desmitifica la fe cristiana i qualifica l’Església Catòlica com la institució de dominació i l’estructura de poder més eficaç de la història. I realitza un exercici sistemàtic de demolició de tots els títols de virtut que s’atribueix l’Església. Al seu entendre, l’oportunisme eclesiàstic i l’ambigüetat del seu missatge han estat claus per a explicar la seva longevitat i adaptabilitat.

Així, segons Puente Ojea, des dels orígens en que es presta a ser la ideologia conservadora de l’ordre social útil a un Imperi romà en decadència, fins a la més recent aliança amb la dreta americana, l’Església Catòlica ha tingut la capacitat d’amotllar-se a les circumstàncies històriques com una tecnologia útil al poder i disponible al millor postor.

Altres aportacions de Puente Ojea han estat l’articulació de la llibertat religiosa com una expressió de la llibertat de consciència, així com l’esforç per a garantir unes bases jurídiques i socials que permetin establir la igualtat format de totes les consciències i la seva llibertat.

Puente Ojea representa el laïcisme més combatiu, el que no es conforma a apaivagar les religions per una mera qüestió de gestió de la convivència. És un laïcisme que impugna i desafia el poder de les esglésies, que reforça l’espai públic i exigeix la neutralitat de les institucions en qüestions metafísiques, amb l’objectiu de garantir la llibertat de consciència i posar la responsabilitat moral en mans de cadascú.

Ens deixa, doncs, una personalitat inel·ludible a l’hora d’explicar el pensament i l’acció laïcista a Espanya.

Descansi en pau.

El pessebre de marres

belen-barcelona-colau-efeJa fa dies que remugo amb el pessebre de la Plaça Sant Jaume. Em pensava que desapareixeria de la mateixa manera i pel mateix motiu que la missa de la Mercè, però no ha estat així.

I altra vegada tornem a tenir un símbol religiós monopolitzant l’espai públic. Posat per una institució pública, pagat per una institució pública… i a més bastant lleig. Perquè per mala consciència (suposo) es pretén modernitzar el pessebre i posar-hi missatge social, o transgressor, o jo què sé. Vaja, que no sé si m’ofèn més a mi o a una persona creient; però si jo ho fos, m’emprenyaria bastant.

Dic que porto dies remugant però com que ho faig cada any, doncs la cosa no passava d’aquí. Fins que he trobat aquesta notícia que arriba de França: el Front Nacional fa una campanya per a instal·lar pessebres als ajuntaments. Fantàstic, tu. No només a França van enrere, sinó que a més, aquí renunciem a anar endavant.

Ja n’hi ha prou de pessebres. No és veritat que no sigui un símbol religiós, hi ha àngels, Verges, Crists i Sants. No és veritat que sigui una cosa progre dignificar la pobresa, el progrés humà ha consistit a denunciar-la. No és veritat que sigui una cosa maca de veure, cada vegada és més lleig. No és veritat que no ofengui a ningú, ens ofèn a uns quants.

Ja n’hi ha prou de pessebres, que se’ls posi cadascú a casa seva si en té ganes.

Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

Historia de la Biblia

ec925776

Llibre molt recomanable, això d’entrada. La Karen Armstrong és especialista en història de les religions i a més escriu bé. L’ha editat Debate.

El títol ho diu tot, no cal desvelar cap misteri sobre el contingut del text. En tot cas, dir que tracta des de l’origen de la Torà fins als moderns fonamentalismes jueu i cristià, i que és una obra divulgativa que no arriba a les 300 pàgines (incloent notes, glosssari, etc.).

El que m’ha semblat més interessant, de totes maneres, és la primera part on explica la codificació de la mitologia jueva en un text al segle V aC. Amb les derrotes territorials, la destrucció del Primer temple i l’exili a Babilònia, es produeix una mutació del culte. Amb un primer salt, tecnològic, en que la pervivència dels antics cultes es garanteix posant la tradició per escrit. Un segon salt, polític, en que s’emancipa a Déu del territori i es substitueix per la seva aliança amb el poble, i per tant es fon culte i nació. I el tercer salt, metafísic, que condueix al monoteisme (perquè resulta que l’antic judaisme era politeista).

A partir d’aquí, també és molt interessant tot el contacte amb el món persa, el platonisme, l’helenisme, i finalment l’Imperi Romà, i com sorgeix l’esperança messiànica de l’alliberament, que col·lapsa amb l’enderrocament del Segon temple i la irrupció del cristianisme.

I després, doncs apareixen totes les aportacions dels evangelis, les primeres recopilacions de textos per part de l’Església catòlica, la pugna amb els arrians, el paper de Sant Agustí… i potser no cal allargar més el resum.

Afegir que també és molt interessant tota la part que dedica a l’evolució de l’exègesis dels textos. Que curiosament no ha estat mai literal fins al s.XX, ni en el judaisme ni en el cristianisme.

En tot cas i per acabar. M’ha semblat un llibre molt útil per a situar el judaisme i el cristianisme en una perspectiva històrica i entendre l’evolució de tots dos, i també per familiaritzar-me més amb noms d’aquells que et ronden però no saps on ubicar: Judea, Jeremies i Esdres, Judes Macabeu…

Una bona lectura, vaja.

Debat d’esquerres sobre la laïcitat

Ahir a la Fundació Ferrer i Guàrdia vàrem convocar un “Debat d’esquerres sobre la laïcitat” amb l’objectiu de seguir perfilant el nostre discurs sobre la qüestió de l’islam i la laïcitat.

Vam comptar amb dos ponents, el Saïd El Kadaoui i la Josefina Bueno, que ens van plantejar els problemes i contradiccions que tenim plantejats a Europa i concretament a Catalunya amb les polítiques públiques de garantia de la llibertat de consciència.

En el cas del Saïd, va centrar la seva intervenció en fer un repàs del darrer segle al món àrab (descolonització, irrupció dels partits – estat, islamització, primavera àrab…) i de com aquests fets han servit per a ocultar tota la tradició modernitzadora àrab i per a minimitzar el pluralisme present en aquests països al llarg del temps.

Pel que fa a la Josefina ens va explicar els matisos existents dins del feminisme, des del més universalitzador fins al de tall islàmic, presentant textos d’algunes autores bastant interessants i (si he de dir la veritat), més contundents del que m’esperava.

De les dues intervencions i el debat posterior, bàsicament em queden algunes preguntes al cap:

  • Com podem evitar la ruptura entre dues tradicions emancipadores que fins ara anaven tant vinculades com el feminisme i el laïcisme? Perquè entre l’embestida postmoderna que encara alimenta els discursos progressistes i l’ús espuri que està fent la ultradreta d’aquests dos conceptes, estem prenent mal.
  • Què esperem de les institucions? Que donin suport a ACESOP, l’associació de dones pakistaneses que fa acompanyament a les víctimes de la violència masclista i entrega diplomes a les nenes que acaben els estudis? O que reconeguin públicament els imams otorgant-los un lloc simbòlic de protagonisme davant les pròpies institucions? Hem d’exigir a la Sagrada Família que tingui llicència d’obres o continuar fent el pessebre (cada cop més psicodèlic) a la Plaça Sant Jaume? Continuar justificant la classe de religió perquè s’ha de tenir cultura religiosa introduint ara l’islam o ampliant les humanitats per a explicar que Aristòtil arriba a l’Europa medieval gràcies als àrabs?
  • Per què donem per suposat que les filles de musulmans són musulmanes? Trigarà molt a aparèixer una noia que ens faci avergonyir com a societat perquè hem donat més importància al dret de son pare a reivindicar la pervivència d’una tradició comunitària que al seu dret a viure al marge de la religió?

Continuarem reflexionant.

15193646_10210854884232185_2283218107372107725_n

Apropament Xina – Vaticà?

cardinal_zenLa situació de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana a la Xina mai ha esta fàcil. Ara no és moment per a entrar en detalls, però podríem dir que la situació actual té el seu origen als anys 50 amb la revolució comunista, quan ja des del principi el maoisme va combinar una forta repressió dels catòlics amb la creació d’una Església Catòlica Patriòtica Xinesa. Des d’aleshores, aquesta conviu amb una Església Clandestina Xinesa enmig d’un enfrontament permanent entre Pekín i el Vaticà que deu haver tingut episodis geopolítics inimaginables.

Sembla, però, que darrerament s’està produint un acostament entre totes dues potències (sí, el Vaticà és una potència) i que hi ha un principi d’acord segons el qual Pekín reconeixeria alguns bisbes de l’Església Clandesina i a canvi el Vaticà reconeixeria alguns bisbes de l’Església Catòlica Patriòtica. Pel que he llegit, també s’establiria un sistema d’elecció de nous bisbes per part de les comunitats de creients i el Papa es reservaria el dret de veto.

No sé com evolucionarà aquest principi d’acord, miraré d’estar-hi atent. Així em servirà per formar-me una opinió sobre el fet que dues dictadures es posin d’acord sobre la llibertat religiosa. Per les dades que ronden per internet estaríem parlant de dotze milions de fidels, o sigui que no és poca cosa.

En tot cas, tindria tela que a la Xina es pogués escollir als bisbes democràticament.

PS. El de la foto és el Cardenal emèrit de Hong Kong, un tal Joseph Zan Ze-Kiun

La pista m’ha arribat a través del blog Religion Clause.

El burkini, acte primer

nunswater1

1. El burka, el burkini, i totes aquestes peces de roba són una autèntica merda que unes societats (i en alguns casos uns estats) imposen a les dones com a mostra pública de sotmetiment a l’ordre patriarcal.

2. Vull pensar que cap, o gairebé cap de les dones que llegiran aquest post, acceptarien ni un gram de la humiliació que aquestes peces de roba suposen.

3. La prohibició del burkini a Cannes seria una xorrada com un piano si no fos perquè té com a objectiu estigmatitzar una part de la societat. Això sí: brandant, de forma interessada, banderes com la laïcitat o els drets de les dones per no admetre el veritable motiu. Una laïcitat i uns drets de les dones que tenen milers de maneres de ser brandades que no són aquesta.

4. Que un alcalde (i un bon tros de la república) es comporti com un cretí hauria de tenir com a resposta dir-li que és un cretí. I argumentar-li que la laïcitat no es basa en fer lleis a mida per a facilitar o impedir cap manifestació religiosa concreta. Que és el que ha fet.

5. Que algunes respostes vagin en la direcció de justificar o defensar el puto burka, el puto burkini, i totes aquestes merdes, és una estupidesa monumental que accepta el territori dialèctic dibuixat pels mateixos masclistes que es barallen per posar o treure burkinis. I acceptant el seu territori dialèctic alimentem un conflicte que existeix, però que s’ha d’enfocar d’altres maneres.

6. Afegeixo: si és cert que això de tapar-se les dones no està clarament obligat a l’Alcorà, tenim dues opcions. La primera, descartar-ho com a pràctica emparada per la llibertat religiosa. La segona, assumir que com en tota religió, el problema rau en l’obediència al sacerdot que exerceix d’intèrpret del text sagrat.

Au, aneu a la platja i no us tapeu gaire…

De quin Déu em parla?

Red_sunrise

Diuen que el Pablo Iglesias va anar a un fòum d’empresaris a Sitges i que una de les preguntes que li van fer va ser: vostè creu en Déu?

D’entrada, jo si fos el moderador de l’acte, l’Anton Costas, no hauria deixat passar la pregunta. O potser és que les altres eren més ridícules, ves a saber. Potser eren del tipus “a qui s’estima més, al papa o a la mama?”, “vostè és més de pit o de cuixa?” o “Han Solo va disparar primer?”.

Diuen, també, que el Pablo Iglesias va poder fugir d’estudi responent que Déu és un significant en disputa. I després va fer la típica parida (en ell) de lloar al Papa Francesc.

Jo admeto que la capacitat de fer-se el gallego de l’Iglesias em sembla meritòria, però si em passés a mi, preferiria respondre amb una altra pregunta: de quin Déu em parla?

Es refereix a Zeus, pare dels Déus i senyor del llamp? O potser a Ra, el sol? O a Xiva, el destructor? Parla de Yhvh, d’Al·là, de Thor? Del Déu dels cristians? El rigorós i venjatiu de l’Antic Testament, o l’amorós i universal del Nou?

O potser parla del Deus sive natura d’Spinoza, o del Déu que Descartes va posar entre la res extensa i la res cogitans per no acabar rostit com Giordano Bruno? O del rellotger de Voltaire, que va posar en marxa el gran mecanisme i ja no l’hem vist més?

És un Déu que m’escoltarà o és un deus otiosus?

Defineixi Déu, per cortesia.

Ps: la foto surt d’aquí.

Pps: Han Solo shot first.

Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.