Martín Lutero. Renegado y profeta

ETA18859

Amb les passions abocades en una sola direcció és una llàstima que se’ns estiguin passant (a mi el primer) les dues grans efemèrides d’enguany clarament relacionades amb la laïcitat. La primera, el 500 aniversari de la Reforma Protestant. La segona, els 300 anys de la Maçoneria especulativa.

Per sort, les editorials tenen les passions més ben canalitzades, i Taurus ha publicat una biografia de Martí Luter feta per la historiadora australiana Lyndal Roper. És una biografia prou extensa i que sobretot destaca per equilibrar correctament els aspectes més introspectius i de psicoanàlisi del personatge, la descripció de la seva època, i l’anàlisi de la seva aportació teològica i històrica.

És un bon llibre que a mi m’ha servit per consolidar alguns coneixements de caràcter històric. De la Reforma a Catalunya en sabem poca cosa, no estem gaire familiaritzats amb els seus matisos, i aquest llibre contribueix a resoldre aquest buit. Parlo per mi, òbviament. Malgrat que és un tema que m’interessa, em resulten confusos determinats arguments sobre la salvació, els sagraments, el pecat, la llibertat, la predestinació… i alguns girs teològics que no són tan obvis com semblen. Sobretot els relacionats amb la predestinació i la salvació. Igualment em resultaven estranyes les seves relacions amb els altres “caps” de la Reforma: Melanchton, Zwingli, Bucer, Karlstadt, Calví… O les polèmiques amb el Papa i l’Emperador. O la Revolta dels pagesos, l’episodi de Münster, la Lliga d’Esmalcalda…

També és un llibre que m’ha servit per adonar-me que estava equivocat sobre determinats aspectes de les idees de Luter, és clar. Sobre la seva relació amb l’encarnació, sobretot. De com Luter desafia el sistema aristotèlic  i construeix un altre esquema, molt més avançat al seu temps, que supera l’escisió entre cos i esperit i que obre les portes al plaer i la carnalitat com a factors inherents a l’ésser humà i per tant no reprobables. Admeto que no en tenia ni idea i m’ha semblat molt interessant, perquè és un pensament que jo em pensava que emergia a Europa més tard. Com a mínim sancionat per alguna forma de poder.

Però vaja, no ens entretinguem amb els meus vicis i mancances. És un llibre molt recomanable per a qui vulgui tenir una visió panoràmica del personatge i de les seves aportacions. No sé si és la biografia definitiva i de fet ho dubto, però per ser la primera, a mi m’ha satisfet.

Anuncis

Historia de la Biblia

ec925776

Llibre molt recomanable, això d’entrada. La Karen Armstrong és especialista en història de les religions i a més escriu bé. L’ha editat Debate.

El títol ho diu tot, no cal desvelar cap misteri sobre el contingut del text. En tot cas, dir que tracta des de l’origen de la Torà fins als moderns fonamentalismes jueu i cristià, i que és una obra divulgativa que no arriba a les 300 pàgines (incloent notes, glosssari, etc.).

El que m’ha semblat més interessant, de totes maneres, és la primera part on explica la codificació de la mitologia jueva en un text al segle V aC. Amb les derrotes territorials, la destrucció del Primer temple i l’exili a Babilònia, es produeix una mutació del culte. Amb un primer salt, tecnològic, en que la pervivència dels antics cultes es garanteix posant la tradició per escrit. Un segon salt, polític, en que s’emancipa a Déu del territori i es substitueix per la seva aliança amb el poble, i per tant es fon culte i nació. I el tercer salt, metafísic, que condueix al monoteisme (perquè resulta que l’antic judaisme era politeista).

A partir d’aquí, també és molt interessant tot el contacte amb el món persa, el platonisme, l’helenisme, i finalment l’Imperi Romà, i com sorgeix l’esperança messiànica de l’alliberament, que col·lapsa amb l’enderrocament del Segon temple i la irrupció del cristianisme.

I després, doncs apareixen totes les aportacions dels evangelis, les primeres recopilacions de textos per part de l’Església catòlica, la pugna amb els arrians, el paper de Sant Agustí… i potser no cal allargar més el resum.

Afegir que també és molt interessant tota la part que dedica a l’evolució de l’exègesis dels textos. Que curiosament no ha estat mai literal fins al s.XX, ni en el judaisme ni en el cristianisme.

En tot cas i per acabar. M’ha semblat un llibre molt útil per a situar el judaisme i el cristianisme en una perspectiva històrica i entendre l’evolució de tots dos, i també per familiaritzar-me més amb noms d’aquells que et ronden però no saps on ubicar: Judea, Jeremies i Esdres, Judes Macabeu…

Una bona lectura, vaja.

Feliç Solstici d’hivern

2a2fcc188c36fd60f9685562646d567b

Rastres Fotografia

Fa uns dies que l’Alcaldessa de Barcelona va dir que enguany l’Ajuntament convidaria a celebrar el solstici d’hivern i li van dir de tot per tot arreu: laïcista, ignorant, falsa radical… Fins i tot els imbècils d’intereconomia li van dir nazi, cosa que ella es va prendre a broma (ben fet).

Jo ja vaig fer un post parlant de com els cicles de la natura són el millor recurs simbòlic a l’abast de les autoritats públiques que aspirin a representar tothom. I la veritat, no tinc molt més a afegir-hi.

En tot cas, voldria recordar que totes les cultures han celebrat el solstici d’hivern, i que de fet el Nadal cristià és una de tantes superposicions que la religió va practicar per a substituir els cultes pagans per festes pròpies. En el cas dels romans, la festa era la del Sol Invictus i també es feien regals.

Si us fan gràcia aquestes coses de festes paganes, reciclatges divins, i coincidències astronòmiques, podeu mirar aquest vídeo. Només advertir-vos que forma part d’una sèrie de vídeos que expliquen coses bastant evidents com si tot formés part d’una gran conspiració. I jo les teories de la conspiració les puc trobar divertides, però poca cosa més.

Afegiria que en realitat ni l’arbre ni el Tió (ni tan sols els Reis Mags) són massa catòlics. L’arbre és un ritual de fertilitat la mar de raonable. I és que quan la natura mor i no sabem si els arbres tornaran a donar fruits, penjar-hi unes pomes falses per a recordar-los com anava això d’alimentar-nos, té tota la lògica del món. Lògica fantàstica, però lògica. I no diguem el Tió i la seva funció fertilitzadora. Per la via escatològica, concretament. A banda que Jesús no va néixer el més de desembre; probablement seria primavera o estiu.

I res d’això està en perill, perquè no és patrimoni de ningú. Cadascú ho celebra si ho vol, com vol i amb qui vol.

I dit tot això, tampoc cal que ens posem esplèndids mirant-nos tot aquest passat amb aires de superioritat moral. Sí, ja sabem que la inclinació de l’eix de la terra en la seva trajectòria el·líptica al voltant del sol és la causa de les estacions. I sí, també sabem que no depèn de nosaltres que això passi. Que no cal que encenguem focs tota la nit per a ajudar a la llum en el seu combat contra les tenebres. Que tampoc cal que fem rituals de fertilitat, perquè la primavera arribarà igualment. Més que superioritat moral o intel·lectual, a mi em desperta una gran fascinació i admiració per uns humans anteriors a nosaltres que sense els nostres coneixements van saber datar amb tanta precisió els cicles astronòmics. I el que és més important: van trobar una relació entre les estacions i el moviment dels astres.

Perquè també ells van fer un gran salt endavant en la capacitat d’interpretar i entendre el món. I allò que no entenien, ho van resoldre com bonament van poder, amb festes i rituals màgics. I nosaltres no ens diferenciem tant d’ells com ens pensem.

Perquè també nosaltres, avui en dia, seguim realitzant rituals innecessaris. I també nosaltres som presoners d’estranyes supersticions, de visions esbiaixades de la realitat. Tenim la capacitat d’utilitzar el mètode científic i hem pogut reivindicar lentament la raó com a brúixola existencial, és cert. Però el nostre coneixement és petit, comparat amb la immensitat de l’univers.

El que celebrem aquests dies són les limitacions i les angoixes de l’espècie humana. I la nostra capacitat de superar les nostres pròpies pors amb l’ajuda dels altres. No governem l’univers, només en som una petita part que molt lentament pren consciència de la seva relació amb l’absolut.

Bon solstici d’hivern i que el Sol Invicte us acompanyi.

yoda1La fotografia de la capçalera me l’ha cedit en Gerard García, un dels tipus més pagans que conec. Podeu trobar les seves increïbles fotografies a http://www.rastres.cat.

Els Déus de Roma

ExplicarMundo_sobrecub.inddSegún Gibbon, las religiones del Imperio romano “se consideraban igualmente ciertas por el pueblo, igualmente falsas por los filósofos e igualmente útiles por los magistrados”

Un resum genial de l’eficàcia de de la religió que he trobat en aquest llibre: Explicar el mundo.

Los dos cuerpos del rey

portada_14615-1En un post de fa temps comentava que no aconseguia trobar «Los dos cuerpos del rey» d’Ernst H. Kantorowicz. En poques hores vaig haver de posar un comentari dient que sí, que la María Bermejo em deia que l’acabaven de reeditar els d’Akal.

Ara ja he fet la lectura del llibre de marres i he de dir que no era el que m’esperava. Però que és una obra bestial, d’una erudició admirable, i que ha valgut la pena, això també ho he de dir. Si em llegeix algú (en el cas poc probable que aquest blog tingui lectors) a qui li interessi el dret, i més concretament la història del dret, li diria que corri a buscar el llibre. Qui estigui molt lluny d’aquest interès, no cal que es molesti.

«Los dos cuerpos del rey, un estudio de teología política medieval», és una obra vastíssima que ressegueix l’edat mitja per explicar l’evolució del feudalisme i la naturalesa privada de les relacions de poder des de l’Anglaterra dels Tudor fins al naixement de l’estat modern i el caràcter públic de la llei. Però el més interessant és el punt de vista que pren per narrar aquest trànsit: l’existència d’una dualitat permanent en la figura del rei. Els dos cossos del rei són el cos físic, mortal, d’un home, i el cos simbòlic, etern, que sosté la corona. La desaparició d’un d’ells no significa l’extinció de l’altre. Senzillament (i automàticament) s’encarna en un altre cos reial.

«Los dos cuerpos del rey» és la narració de com aquesta dualitat es veu permanentment influenciada i disputada per les tensions del poder civil amb el poder religiós, que també esgrimeix el caràcter dual de Jesús, dels papes i de l’església: poder sobre les ànimes i sobre els cossos, al cel i a la terra. En un constant exercici de avenços, retrocessos, fintes i contrafintes, l’edat mitja va esdevenir un brutal ritual d’aparellament i submissió entre el tro i l’altar. «Los dos cuerpos del rey» és la guia de viatge per seguir una part de la pugna fins que s’acabi imposant definitivament el cos públic. Tan sols això. Però podreu veure desfilar Constantí, entendre millor la Querella de les Investidures i la importància de la recuperació del dret romà a Bolonya, i com això també articula l’espai jurídic per a la recuperació de la tradició política republicana a Europa. I podreu entendre millor les arrels de l’anglicanisme, del gal·licanisme, de la Reforma, del cesaropapisme… I conèixer la justa mesura d’aquella frase tan típica, «El Rei ha mort, visca el Rei»

Potser havíeu pensat «bah, a mi la història del dret no m’interessa» i després la cosa s’ha posat interessant? Potser teníeu la història del dret mal considerada…

De la mística a les barricades

GerardHortaFeia temps que buscava aquest llibre i no fa gaire el vaig trobar tirat de preu a la llibreria de vell del carrer de Banys Nous. Havia llegit el que de fet n’és la continuació, “Cos i revolució”, i m’havia semblat molt interessant. He de dir que aquest també ho és, per bé que hi ha alguns elements (de tots dos llibres) que em semblen discutibles.

A les discrepàncies ja hi arribarem si cal, però primer de tot cal recomanar la lectura de totes dues obres d’en Gerard Horta, un professor d’antropologia de la UB que al meu entendre ha fet una molt bona aportació al coneixement dels moviments emancipadors catalans dels segles XIX i XX. Vaja, a mi em sembla que els que ens reivindiquem continuadors d’aquells moviments hauríem de fer tot el possible per divulgar aquestes investigacions i agrair aquests esforços.

El títol ja té el seu què, oi? Mística i barricades, no és una associació òbvia. El subtítol ens concreta una mica més: Introducció a l’espiritisme català del XIX dins el context ocultista europeu.

I què tenen a veure la mística, l’ocultisme i l’espiritisme amb la laïcitat? Doncs més del que sembla. En Gerard Horta ens explica els orígens i el desplegament de l’espiritisme català, un moviment molt desconegut però que comparteix arrels amb d’altres com el naturista, l’esperantista, el cooperativista, el de l’educació racionalista, l’ateneista o el feminista. De fet, l’espiritisme català pot ser considerada la matriu de la que sorgeix el primer feminisme polític a Catalunya i Espanya.

En una societat tant repressiva com la del segle XIX, amb un ordre social (burgès) tant rígid sostingut per un ordre metafísic (catòlic) encara més opressiu, qui volgués impugnar l’ordre social per força havia d’acabar impugnant també la seva dimensió transcendental.

D’entre les classes populars, i  resseguint un fil de la història que ens connecta amb totes les heterodòxies imaginables i imaginades, va sorgir un moviment espiritista que es reivindicava racional, científic i laïcista. El seu lema: “Per l’amor i la ciència cap a déu”.

Un moviment que aniria creixent fins convocar el Primer Congrés Espiritista Internacional a Barcelona el 1888 i tornar-hi amb més força amb el XIV Congrés Espírita Internacional el 1934, quan a Catalunya hi ha més de 120 grups formant una tupida xarxa de composició horitzontal molt ben articulada amb els moviments progressistes que serien arrassats pel feixisme.

No m’estenc més, si us interessa busqueu el llibre (Editat per Proa i guardonat amb el XXII Premi Carles Rahola d’assaig), que no deu ser difícil de trobar i llegiu-lo. O si no, me’l demaneu i potser (ah, potser) us el deixo.

Les discrepàncies, me les deixava. Bàsicament em sembla que el Gerard Horta vol salvar l’espiritisme del racionalisme, el positivisme i el progressisme, com si en fos una emanació dotada d’una dignitat superior als processos d’il·lustració i modernització. Dels quals només n’és un exemple. Fascinant, això sí.

El “Lemon test”

supremeCom que feia dies que no parlava dels USA, se m’ha acudit explicar una de les troballes que vam fer quan estàvem preparant el primer Informe Ferrer i Guàrdia: el Lemon test.

A partir d’un contenciós originat pel finançament públic d’escoles catòliques a l’estat de Pennsylvania, l’any 1968 el Tribunal Suprem va fallar a favor del demandant, Alton Lemon, un activista dels drets civils, que s’oposava a aital finançament.

En el cos de la sentència, el jurat va encunyar una llista de tres criteris que es coneix com a Lemon test i que des d’aleshores serveix per a avaluar l’adequació de les accions públiques a la Primera Esmena de la Constitució.

Segons el Lemon Test, les lleis i les actuacions institucionals han de complir tres regles.

  1. Les actuacions del govern han de tenir un propòsit legislatiu secular
  2. Les actuacions del govern no han de tenir com a objecte ni l’avenç ni el retrocés de la religió
  3. Les actuacions del govern no han de conduir a un vincle excessiu amb la religió

Si una d’aquestes regles és violada, l’acció del govern queda invalidada per ser contrària a la Primera Esmena.

Sobre les possibles interpretacions d’unes regles tan genèriques no hi entro, però segur que també hi ha molt a dir-hi.

A propòsit de Gallardón

Manifestación_mujeres_de_BarcelonaEs fa difícil resumir en un sol post el profund atac a la llibertat de pensament que suposa la nova llei de l’avortament que ha imposat el govern del PP. Es fa difícil i em sembla que no aportaria gran cosa. L’agressió a les dones i a la seva capacitat d’obrar segons la seva consciència en un tema tan delicat com el de l’avortament és d’una magnitud i ha impactat tant en el meu entorn social que no crec que pugui afegir gran cosa.

Però m’ha fet pensar en la necessària (i per desgràcia, escassa) coordinació dels moviments laics i els moviments feministes.

I posats a mirar de mantenir un cert to constructiu (cosa complicada aquests dies), m’ha semblat oportú recordar que la primera manifestació de dones de la història de Catalunya es va convocar per reivindicar la llibertat de consciència. Corria 1910 i entre deu i quinze mil dones es van trobar a la Plaça Urquinaona per anar juntes fins al Govern Civil a entregar un manifest en favor de la llibertat de consciència recolzat per 25.000 signatures.

El moviment feminista havia arrencat anys abans a Barcelona amb la fundació el 1891 de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona, la primera iniciativa d’aquest tipus a Espanya. Una entitat dedicada a la instrucció de les dones i a la reivindicació dels seus drets que va ser fundada per la maçona Ángeles López de Ayala, l’anarquista Teresa Claramunt i l’espiritista Amalia Domingo Soler.

És contra tota aquesta tradició, la de l’emancipació de les dones i la llibertat de consciència, que actuen els Gallardón, els Fernández Díaz, els Rouco Varela i companyia. No ho perdem de vista.

Del poder de l’espiritisme en tinc bastants dubtes, però si l’Amalia encara ronda per allà dalt espero que li faci passar unes nits ben magres al Gallardón. Dit això amb to positiu, faltaria més.

La foto és de la manifestació de 1910.

Per aproximar-nos a Spinoza

Com que uns posts enrere vaig recomanar “La sinagoga vacía“, diverses persones m’han demanat alguna cosa per fer una primera aproximació a la figura i el pensament d’Spinoza. Jo diria que no és un autor fàcil de llegir de bones a primeres, o sigui que recomano començar per alguna obra divulgativa. Si a partir d’aquí es vol conèixer directament en el seu pensament, endavant, que no deceb.

Les meves recomanacions, a banda de “La sinagoga vacía”, han estat dues. I avui n’afegiré una tercera.

PFMSpinoza y el spinozismo, de Pierre-François Moreau

L’original francès pertany a “Que sais-je?”, una col·lecció que em provoca enveja dels francesos. Són cent i escaig pàgines escrites per una autoritat en la matèria que ens permeten conèixer el context històric, la vida, les obres i el pensament d’Spinoza. Val molt la pena si hi tenim interès, és un resum sensacional.

L’ha editat Escolar y Mayo i pel que he vist per internet es pot trobar en vàries llibreries.

 

MLMSpinoza i la felicitat, de Maite Larrauri i Max

Una perla de llibre. Pertany a la col·lecció “Filosofia per a profans” de l’Editorial Tandem, un projecte molt interessant que combina uns textos molt didàctics de la Maite Larrauri amb uns dibuixos sensacionals del sempre sensacional Max. Aquest en concret se centra en el concepte de felicitat segons Spinoza. El recomano a tothom que tingui criatures per casa. No us estranyi que un dia us les trobeu llegint filosofia. És més, diria que és un bon regal per aquestes festes. Aquest i qualsevol altre número de la col·lecció.

També es troba fàcilment a moltes llibreries. En català i en castellà.

SoSpinoza en 90 minutos, de Paul Strathern

Reconec que aquest no l’he llegit. Però considerant que està editat per Siglo Veintiuno i que costa dos duros (em sembla que no arriba als 3 € a les llibreries), una possible espifiada no seria cap drama. Ara, que 90 minuts per explicar Spinoza, no sé molt bé com s’ho fan.

També és fàcil de trobar.

Au, bones lectures.

La sinagoga vacía

575917-340x340Fa un parell d’anys vaig fer un treball sobre les arrels de la laïcitat en Baruch de Spinoza i des d’aleshores no he perdut la fascinació per la seva obra. Com que em vaig haver de cruspir uns quants quilos de llibres i no em sobrava temps, vaig limitar-me als que m’anaven bé pel treball. N’hi havia un que vaig haver de descartar però que em cridava l’atenció i que, a banda del problema del temps, resultava impossible de trobar a les llibreries. Tothom s’hi referia com un estudi clàssic, però estava descatalogat. O sigui que el morbo es va redoblar.

Obro parèntesi: em passa igual amb “Los dos cuerpos del rey” d’Ernst Kantorowicz, que ja no es troba. Si algú el veu mort de fàstic en una estanteria… que m’avisi. Tanco parèntesi.

El llibre de marres era “La sinagoga vacía. Un estudio de las fuentes marranas del espinosismo“, publicat el 1987. L’autor era un tal Gabriel Albiac, que pel que sembla ha passat del maig del 68 a fer el tremendu en un diari de dretes. Com tants intel·lectuals espanyols i catalans, vaja.

Total, que ara fa un parell de mesos, la revista Jotdown explicava que s’havia reeditat. No vaig sortir corrent però gairebé, i a La Central del Raval estava allà esperant l’exemplar, reeditat per Tecnos. Que ja m’he cruspit.

La Sinagoga vacía és una obra erudita i extensa (prop de 500 pàgines més 120 d’apèndixs), que comença narrant el context històric del que sorgeix Spinoza, els jueus d’origen hispano-portuguès a l’Àmsterdam del s.XVII. Un col·lectiu que havia patit a Espanya la primera persecució racista de la història a mans de la Inquisició. I que un cop a Àmsterdam, terra d’una incipient tolerància, van ser rebuts pels jueus autòctons amb recels i restriccions, convertint-se en rebuig dels rebutjats. Uns jueus que en alguns casos havien hagut de simular una conversió per sobreviure, que per més d’un segle no havien pogut sostenir obertament un culte, ni unes costums pròpies, ni encara menys actualitzar-les per acompassar-les al canvi dels temps. Spinoza, doncs, neix entre els guardians d’una ortodòxia imaginada, idealitzada i inventada, com tot passat. Són els que han “marrat” la fe, els que han patit dolor i patiment, els exclosos dels exclosos, els que arrosseguen l’estigma d’una identitat mortal. Sobre ells s’eleva Spinoza, mil vegades maleït, en vida i en mort, per capgirar el pensament i obrir la filosofia a les portes de la modernitat.

Tres fragments del llibre per entendre la trascendència del bo d’en Baruch.

Esta es mi hipótesis: Espinosa como cristalización teórica de una pérdida absoluta de identidad, la del marrano hispano-portugués, que compromete los cimientos de toda concepción tradicional de la consistencia del sujeto, para remitir su horizonte de planteamiento al de una teoría de lo imaginario deseante.

De la crítica, pues, del judaísmo, a la crítica de toda religión, a la crítica misma del hecho religioso. Y de ésta a la crítica de la ilusión, a la analítica de los mecanismos a través de los cuales forjo un mundo imaginario en el cual  enajeno para siempre mi potencia autónoma, mi libertad.

De la conjunción histórica de la libertad holandesa y la memoria trágica del marranismo, sedimentada a lo largo de dos tercios de siglo, ha nacido la revolución espinosiana, una de las dos o tres únicas mutaciones verdaderamente radicales que ha sufrido la historia de ese estático campo de batalla llamado filosofía.

SpinozaPretendre resumir aquí el pensament d’Spinoza se’m fa impossible. Ni jo en sé prou, ni aquest és el lloc. Però si he de justificar la meva fascinació, diria que és alhora radical, original, i consistent. La seva metafísica, la seva política, la seva epistemologia, la seva ètica, són un tot. I són un tot inèdit, revolucionari, brillant. Encara ara.

Sospito que Albiac opina més o menys el mateix… i ho demostra quan ja cap al final del llibre ens narra el sentiment de fracàs que experimenta l’idealisme alemany del s.XIX quan intenta una última impugnació del sistema filosòfic spinosià i es rendeix, incapaç d’arrencar la idea de llibertat de la concatenació de causes materials que determinen la necessitat. O dit d’una altra manera: incapaç de construir una idea autònoma i pura de llibertat que no quedi tacada de passions radicalment humanes, materials.

No m’allargo més. Recomano el llibre? Sí, però també aviso que no és una lectura fàcil, i que per iniciar-se en el pensament d’Spinoza hi ha millors materials. Com a bon soixante-huitard i alumne d’Althusser, Albiac s’adorna innecessàriament. I també aviso que en alguns moments m’ha semblat que feia trampes per fer dir a Spinoza el que un estructuralista voldria sentir. És a dir, que té una dosi d’irracionalisme que a mi em sembla un error (fins i tot arriba a dir que Spinoza és antirracionalista, cosa que és donar-li la volta al seu pensament). Però si algú vol llegir només allò que li agrada… millor que no llegeixi.

I de les arrels de la laïcitat en Spinoza… en parlarem un altre dia.

Una altra crítica del llibre la podeu trobar aquí.

Actualització: la María Bermejo m’informa que Akal ha reeditat “Los dos cuerpos del rey“. Tampoc sortiré corrents a buscar-lo però…