Sense ànim d’ofendre: on van els Rohingya?

keep-calm-and-fight-religious-hate

Aquests dies estem veient als mitjans de comunicació com ens expliquen el que està passant a Myanmar, el que fa anys en dèiem Birmània. L’èxode de l’ètnia dels Rohingya cap a Bangla Desh, fugint de les matances. Un nou episodi tràgic que té la peculiaritat de recordar-nos algunes coses. La primera, que les víctimes són musulmans. Fugen de la persecució llençada per sacerdots budistes. Sí, budistes. I no és cap situació nova, però darrerament ha empitjorat greument. Estem parlant d’un milió de persones amenaçades de mort que han de fugir. Algunes institucions internacionals han començat a parlar obertament de genocidi, i és especialment dramàtic que una Nobel de la Pau com l’Aung San Suu Kiy se’n renti les mans.

Podeu informar-vos de la persecució dels Rohingya en aquesta pàgina de la viquipèdia en anglès.

I cap a on van els Rohingya? Doncs cap a Bangla Desh, on els acullen perquè és un país de majoria musulmana. Podríem deixar-ho aquí i au, cada ovella al seu corral com per nadal. Els budistes amb els budistes, els musulmans amb els musulmans, aquí pau, allà glòria…

Però què passa a Bangla Desh? Doncs que des de fa anys que se succeeixen els atacs (mortals en molts casos) a gent que fa públic el seu ateisme. En tres anys han estat assassinades 48 persones. Escamots tolerats o fins i tot atiats pel govern es dediquen a apallissar o apunyalar als defensors de la laïcitat. Darrerament comencen també a atacar musulmans liberals.

Podeu informar-vos-en, també en una pàgina de la viquipèdia en anglès.

No faig el post per victimisme laïcista, i encara menys per minimitzar els crims comesos contra els Rohingya. El faig per exposar una situació que aquí no es coneix i recordar, una vegada més, que quan el poder esgrimeix una veritat absoluta la vida de les persones que la desafien o que en dubten està en perill. I que en les guerres de religió, la primera víctima és la tolerància.

Les tropes budistes de Myanmar, els escamots islamistes de Bangla Desh, o els supremacistes blancs que pululen de Rússia als EUA persegueixen el mateix: una farsa d’homogeneïtat social basada en un passat inventat i que no accepta cap expressió de llibertat, tolerància i diversitat.

Anuncis

Apropament Xina – Vaticà?

cardinal_zenLa situació de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana a la Xina mai ha esta fàcil. Ara no és moment per a entrar en detalls, però podríem dir que la situació actual té el seu origen als anys 50 amb la revolució comunista, quan ja des del principi el maoisme va combinar una forta repressió dels catòlics amb la creació d’una Església Catòlica Patriòtica Xinesa. Des d’aleshores, aquesta conviu amb una Església Clandestina Xinesa enmig d’un enfrontament permanent entre Pekín i el Vaticà que deu haver tingut episodis geopolítics inimaginables.

Sembla, però, que darrerament s’està produint un acostament entre totes dues potències (sí, el Vaticà és una potència) i que hi ha un principi d’acord segons el qual Pekín reconeixeria alguns bisbes de l’Església Clandesina i a canvi el Vaticà reconeixeria alguns bisbes de l’Església Catòlica Patriòtica. Pel que he llegit, també s’establiria un sistema d’elecció de nous bisbes per part de les comunitats de creients i el Papa es reservaria el dret de veto.

No sé com evolucionarà aquest principi d’acord, miraré d’estar-hi atent. Així em servirà per formar-me una opinió sobre el fet que dues dictadures es posin d’acord sobre la llibertat religiosa. Per les dades que ronden per internet estaríem parlant de dotze milions de fidels, o sigui que no és poca cosa.

En tot cas, tindria tela que a la Xina es pogués escollir als bisbes democràticament.

PS. El de la foto és el Cardenal emèrit de Hong Kong, un tal Joseph Zan Ze-Kiun

La pista m’ha arribat a través del blog Religion Clause.

Quan la religió va arribar al Japó

Commodore_Matthew_C_Perry-5c.jpg

He trobat aquest post i m’ha semblat fascinant. Explica els problemes de traducció que va tenir el Commodore Perry quan es va plantar al port de Tokio amb la seva canonera per forçar l’imperi japonès a obrir-se a l’exterior.

Resulta que l’home portava una carta escrita pel President Fillmore on s’hi explicava què eren els Estats Units, les seves virtuts, i la seva honesta (honesta!!) voluntat de cooperar amb el país del sol naixent.

Entre les coses que deia la carta, hi havia una petita proclama sobre la llibertat de religió i la separació d’aquestes amb l’estat. I resulta que els japonesos no tenien cap paraula per a dir una cosa tan “evident” com religió. Casumla.

I és clar, els encarregats de traduir la carta es van trobar amb un galimaties lingüístic de tres parells. Les paraules més semblants que trobaven eren insuficients. Es traduïen millor com a rituals, ensenyances, codi de conducta, harmonia… però per als japonesos, la noció de religió era incomprensible.

Això no vol dir que el Japó no tingués un sistema de creences basades en elements sobrenaturals, ni uns rituals per a sostenir-lo. De fet, el seu sistema polític s’assemblava bastant al de l’Egipte dels Faraons i en tot cas la posició de divinitat l’assumia el mateix emperador. Però era un tot (ara en diríem un pack) que estava tant consolidat en una sola peça (institucions – creences – ritus – cultura) que no hi havia res semblant a aquella institució tan curiosa que els occidentals estaven a punt d’importar per la força dels canons.

La història de la modernització del Japó de l’era Meiji és ja coneguda i s’allunya bastant de l’objectiu d’aquest blog. El que sí m’ha fet recordar és que la mateixa constitució japonesa la van escriure els ianquis després de la Segona Guerra Mundial i és clar, la van redactar en anglès. I sembla que també ha provocat més d’un problema de traducció. Però vaja, ser un protectorat té aquestes coses.

Bé, si voleu conèixer els detalls podeu llegir el post i si us torneu bojos esperar a que es publiqui el llibre que anticipa.

I un altre dia parlarem de la Xina.