Ha mort Gonzalo Puente Ojea

bibliotecas_g

Ens comunica l’Associació Europa Laica que el seu President d’Honor, Gonzalo Puente Ojea, va morir ahir, dia 10 de gener, a l’edat de 92.

Puente Ojea deixa enrere una àmplia, vastíssima, obra publicada. També una llarga trajectòria de militància en favor del laïcisme, tant a Izquierda Unida com a Europa Laica.

Diplomàtic de carrera, Puente Ojea va evolucionar intel·lectualment cap al marxisme i la perspectiva fenomenològica, i és des d’aquesta mirada que se l’ha de llegir. Per a Puente Ojea, la religió és clarament una ideologia, una falsa consciència.

En la seva obra, Puente Ojea desmitifica la fe cristiana i qualifica l’Església Catòlica com la institució de dominació i l’estructura de poder més eficaç de la història. I realitza un exercici sistemàtic de demolició de tots els títols de virtut que s’atribueix l’Església. Al seu entendre, l’oportunisme eclesiàstic i l’ambigüetat del seu missatge han estat claus per a explicar la seva longevitat i adaptabilitat.

Així, segons Puente Ojea, des dels orígens en que es presta a ser la ideologia conservadora de l’ordre social útil a un Imperi romà en decadència, fins a la més recent aliança amb la dreta americana, l’Església Catòlica ha tingut la capacitat d’amotllar-se a les circumstàncies històriques com una tecnologia útil al poder i disponible al millor postor.

Altres aportacions de Puente Ojea han estat l’articulació de la llibertat religiosa com una expressió de la llibertat de consciència, així com l’esforç per a garantir unes bases jurídiques i socials que permetin establir la igualtat format de totes les consciències i la seva llibertat.

Puente Ojea representa el laïcisme més combatiu, el que no es conforma a apaivagar les religions per una mera qüestió de gestió de la convivència. És un laïcisme que impugna i desafia el poder de les esglésies, que reforça l’espai públic i exigeix la neutralitat de les institucions en qüestions metafísiques, amb l’objectiu de garantir la llibertat de consciència i posar la responsabilitat moral en mans de cadascú.

Ens deixa, doncs, una personalitat inel·ludible a l’hora d’explicar el pensament i l’acció laïcista a Espanya.

Descansi en pau.

Nova revista atea a Catalunya

titol_gaieta-1

L’Associació d’Ateus de Catalunya ha publicat el primer número d’una nova revista. O sigui que a Catalunya ja tenim una revista atea, valga’m Déu.

Més enllà dels continguts, que podeu jutjar vosaltres mateixos, m’ha agradat que la revista es digui Gaietà Ripoll, de qui en vaig escriure quatre línies en aquest blog ja fa temps.

Saludem, doncs, el naixement d’una nova publicació i estarem atents als propers números.

Religión para ateos

9788490062876

Ja fa un temps vaig fer un post sobre el que s’anomena “Ateisme 2.0” on parlava d’un filòsof suís, Alain de Botton, que proposava una religió per a ateus. Com que no acabava de trobar-li el suc a la cosa, vaig optar per anar al seu llibre i mirar a veure què hi trobava.

La conclusió és que m’ha decebut bastant. M’esperava alguna cosa més elaborada, francament. D’entrada, perquè el de Botton es limita a examinar el judaïsme i el catolicisme com a fonts d’inspiració. I molt de rasquitllada agafa alguns elements del budisme zen japonès. O sigui que no és un treball massa erudit en aquest aspecte.

El cos del llibre és, resumint, un esforç d’adaptació de diversos aspectes de les religions al pensament ateu. O sigui, una religió sense déu. Amb les seves pseudo-pregàries, les seves pseudo-festivitats, les seves pseudo-esglésies… I així sense parar. I sense gaire originalitat. Vull dir que no he posat “pseudo” a la lleugera.

Però on m’he sentit més decebut és en la seva premissa principal. Que la modernitat ens ha deixat a tots buits i que hauríem d’imitar a les religions (les seves pràctiques) a l’hora de dotar de significat les nostres vides. Jo no sé on viu ni com viu aquest senyor, però de veritat que quan acabes el llibre acabes pensant que ja posats és millor que es faci creient i ens deixi tranquils. Que total, ja no ve d’aquí.

L’altra objecció que em planteja és que atribueix a les religions una mena de saviesa superior que es demostra en la seva capacitat de crear institucions d’una gran eficàcia terapèutica: festes, textos inspiradors, organitzacions, art… I es queda en una lectura superficial d’aquestes que em fa venir al cap dos respostes. La primera, que les religions que coneixem són l’enèsima versió de fenòmens religiosos, i que per tant podria haver anat més enrere i li hauria sortit un llibre d’antropologia del fenomen religiós. Vaja, que si es despista funda una disciplina que existeix des de fa més d’un segle! La segona, que si per un casual el fons i la forma tenen algun tipus de relació, potser les pràctiques religioses són útils… per al pensament religiós i per a la vida religiosa. A mi m’han vingut ganes de recordar-li que Spinoza ja va deixar bastant clar al segle XVII que la religió és una empresa humana orientada a fomentar l’obediència dels homes comuns. I de preguntar-li què en pensa. Que podria haver dit alguna cosa al respecte, penso jo.

I a partir d’aquí doncs és clar, tot se’n va avall. I et venen ganes de convidar l’autor a passar una temporada fent vida associativa, anant a calçotades populars, a concerts, a lectures de poesia, d’excursió, i a tot tipus d’activitats que poden arribar a ser tant o més vivificants com les que ell pretén imitar.

Total, una decepció. Ja buscarem millors llibres per a futurs posts.

I si surt positiu, què fem?

1446717405_450204_1446741649_noticia_normalDe tant en tant apareix als diaris una notícia semblant. Un estudi, fet per una universitat de Wisconsin (o de qualsevol altre dels milers de Wisconsins que hi ha pel món), demostra o refuta que els ateus són més espavilats que els creients. O que són més generosos. O més compassius.

O al revés, hi ha estudis que demostren o refuten que els creients són millors ciutadans, que tenen més instints filantròpics, que llegeixen més o jo què sé.

Aquest és l’últim que he trobat. Amb l’afegit que el tipus que ho escriu acaba utilitzant una paràbola de la Bíblia per dir que els ateus són més compassius. Ho podria haver titulat “A Pierre Bayle le gusta esto“, hauria estat més encertat.

I jo, sincerament, no sé què n’hem de fer. Vull dir que no acabo d’entendre la utilitat d’aquests estudis. Que no en treurem res, em sembla. Res de veritablement útil.

És a dir, ara imaginem que després de molts estudis dirigits des de Wisconsin, resulta que els creients són uns lerdos i uns soques, que tenen predisposició a l’engany i que són els que enganxen les burilles sota els seients del metro. O surt una conclusió oposada: els ateus són la pitjor escòria i ara en tenim la prova. Què fem?

No, de veritat, què fem? Els prohibim? Els reeduquem? Els renyem? Els estigmatitzem? No hem tingut prou males experiències històriques atribuint majors o menors condicions intel·lectuals i morals a determinats col·lectius?

Potser sóc jo que tinc la pell molt fina amb aquestes qüestions, però no acabo de veure gaire clar el per què de tot plegat.

Ateisme 2.0

busateu-bcn-atrasTal i com vaig comentar en un post anterior, existeix un “ateisme 2.0“. La qüestió de l’ateisme és complexa i jo no estic molt dotat per als debats metafísics, però en tot cas podríem dir que hi ha ateismes de matriu diferent.

Perquè de la manera que hi ha molts déus diferents, i moltes definicions diferents de déu, també hi ha moltes respostes i moltes crítiques diferents. Ja entraré un altre dia a mirar d’esclarir-ho, avui centrem-nos en això de l’ateisme 2.0.

L’invent és d’un filòsof suís, Alain de Botton, i si voleu veure’l a ell explicant-ho aquí teniu una conferència molt didàctica. A mode de resum, diríem que de Botton afirma que els ateus haurien de mirar les religions amb menys desconfiança i mirar d’adoptar algunes de les seves estratègies. Perquè les religions no són només grans cossos doctrinals, també són pràctiques relacionals i grans organitzacions. I són eficaces en donar consol a l’ésser humà davant l’angoixa existencial i davant dels dubtes morals quotidians. Les religions tenen dos grans ingredients que en llatí s’entenen la mar de bé: superstitio i religio. La superstitio són les doctrines, els dogmes de fe, les veritats revelades. La religio (que vol dir relligar) és el vincle comú entre les persones que comparteixen la superstitio. I com no em cansaré de dir, negar la doctrina o demostrar la falsedat de la superstició no necessàriament destrueix el vincle.

D’altra banda, i seguint amb l’ateisme 2.0, els ateus també necessiten consol, ajuda, guia, suport… O en qualsevol cas, per si algú s’ha ofès, podrien “aprendre” estratègies pròpies de les religions per organitzar-se i fer vida comú. I això engloba tot el que té a veure amb l’art, amb l’educació, amb els rituals, amb les celebracions…

virtue-dollsResseguint el fil d’aquest article del David de Ugarte veig que hi ha una School of Life a diverses ciutats del món que d’alguna manera aspira a donar sortida a tot això que he explicat. Si aneu a la botiga veureu que hi ha aquests d’ídols la mar d’entranyables de la imatge; es poden comprar i tenir a casa enlloc del Crist penjat.

La meva opinió? Jo diria que Alain de Botton inventa la sopa d’all. La part més reivindicable de la tradició grega clàssica i de la romana republicana són això. Els déus no tenen dignitat metafísica, només serveixen de relat per explicar-nos a nosaltres mateixos i seguir vivint junts mentre cadascú filosofa tranquil·lament. Són romanços, dit així a lo bruto. I si voleu veure com aquest fil de la història és viu, només cal que aneu a celebrar les Santes de Mataró. Hi ha un neo-paganisme molt més divertit que aquest que ens proposa de Botton (això dóna per un altre article).

També diria que la qüestió de l’eficàcia no és suficient per procedir a “imitar” res. Les formes de vida religiosa són eficaces, sí;  però són eficaces per a aquestes mateixes formes de vida religiosa. Té raó que de vegades l’ateisme menysprea determinats aspectes de la religió amb massa lleugeresa i un punt de rancúnia, però no veig qui interès pot tenir capgirar l’actitud.

I com a punt final, em sembla que l’ateisme 2.0 peca del mateix error que comet determinada tradició filosòfica, com per exemple Jürgen Habermas. Una mena de complex d’inferioritat (intel·lectual o estètic) vers la religió que li acaba donant raons per presentar-se a si mateixa com a principi inexcusable de tot allò autèntic, genuí i profund.

La foto de dalt de tot és del bus ateu que van fer rodar els Ateus de Catalunya fa anys. No sé si és ateisme 2.0, però sempre ve de gust recordar moments divertits de la vida barcelonina.

Crim ateu a Chapel Hill?

chapelhillHe esperat uns dies a escriure sobre el triple crim de Chapel Hill, en el que un ateu declarat va matar tres nois musulmans després d’una discussió sobre l’aparcament.

He esperat perquè esperava alguna informació que em servís per discernir si el mòbil de l’atac era la condició religiosa de les víctimes o un conflicte entre veïns. Amb els dies he vist que estava perdent el temps i que cometia un error. En tot cas, us deixo l’enllaç a un article molt interessant que sosté que els ateus comencen a tenir un problema de militància i un altre enllaç on podeu escoltar Sam Harris (una de les veus més reconegudes de l’ateisme nord-americà) negant-ho. El dubte no me’l trec de sobre, però el que és segur és que el cas de Chapel Hill serà un element de controvèrsia en el futur. No només sobre les motivacions del criminal, sinó també sobre la rellevància que ha tingut el fet i què hauria passat si hagués anat al revés.

En tot cas, l’error que jo cometia és el d’intentar discernir categòricament les motivacions d’una persona a l’hora de cometre un crim, assumint que la opció de consciència és la guia absoluta dels nostres actes.

Desconec com acabarà el cas, i si el tal Craig Stephen Hicks veurà incrementada la seva condemna per l’agreujant d’odi religiós. Però em sembla que més enllà d’això és important reconèixer que l’element religiós o de consciència pot ser important a l’hora de condicionar els nostres actes, però només fins a cert punt. Em nego a pensar que les nostres conclusions metafísiques, filosòfiques o digues-li tu com vulguis, siguin tant determinants. I això val també per als islamistes més furibunds. Estic segur que en el cervell dels membres més radicals d’Estat Islàmic hi ha una barreja d’ortodòxia i heterodòxia religiosa, sentiments d’humiliació, ànsies de justícia, deliris de grandesa, i un pòsit cultural insondable on hi cap el patriarcat, la por al canvi i el consum de pel·lícules bèl·liques, entre mil altres coses. El mateix serveix per a Craig Stephen Hicks, qui pel que sembla compartia l’amor per les armes d’alguns compatriotes seus.

I això no es resol només brandant la bandera de la laïcitat. La laïcitat sola no va enlloc. Tampoc hi van el feminisme, o el pacifisme, la justícia social o l’internacionalisme. Problemes complexos requereixen solucions complexes.

També em sembla que cometríem l’error de negar que l’ateisme no pot ser violent ni fanàtic. Cap dada històrica ens ho diu. Per il·lustrar-ho em permeto recuperar un antic post sobre les creences de primer i segon ordre. Penso que la discussió ha d’anar per aquí.

I afegeixo dos auto-enllaços més, que per alguna cosa escric el blog, caram.

Un post de fa temps en que vaig fer referència a Richard Dawkins i el Nou Ateisme. I com de vegades està més obsessionat en atacar les religions que en viure en pau.

I un altre sobre els Nou Errors de l’Ateisme amb el que m’identifico més. Potser a partir d’ara haurem d’estar més atents a les noves i variades formes de l’ateisme. Ja hem vist que hi ha un Nou Ateisme (o sigui que n’hi ha un de vell?). Però també hi ha qui comença a parlar d’Ateisme 2.0. D’aquest també en faré un post aviat perquè feia temps que en tenia ganes.

Els principals errors de l’ateisme

adults-with-imaginary-friends

Fa un temps l’Oriol Illa em va passar un text bastant curiós del Phil Zuckerman amb una llista d’errors de l’ateisme. L’article em va semblar interessant i divertit alhora, i comparteixo gran part del que diu. Miraré de fer-ne una traducció que li faci justícia, a veure si me’n surto.

Els principals errors que cometen els ateus

He estudiat els ateus, els agnòstics, els fans d’XTC, i d’altres bestioles laiques que ronden pel món, durant un bon temps. També he llegit la majoria de llibres anti-religiosos que s’han publicat des que en Sam Harris ho va començar tot amb “The End of Faith“.

I he de dir que que tinc algunes crítiques cap als meus germans i germanes que neguen a Déu. O potser, més concretament, alguns consells.

Perquè si realment penseu que una visió laica del món és superior (o més racional) que una de religiosa; i si realment penseu que el món seria un lloc millor si la gent no cregués en deitats sobrenaturals, dimonis repugnants o querubins grassonets, us suggereixo un petit auto-examen. Molts de vosaltres esteu cometent greus errors.

Són aquests:

  1. Insistir que la ciència pot, o podrà, explicar-ho tot. Quan el Bill O’Reilly o els teus sogres baptistes et pregunten “Com va néixer l’univers?”, o “Què va provocar el Big-bang?”, o “Perquè hi ha alguna cosa en comptes de no res?”, no insisteixis dient que la ciència té la resposta. Potser no la tindrà mai. És molt millor simplement dir que no ho sabem tot, i que de fet potser mai no ho sabrem tot. Sempre hi haurà misteris. Tan sols digues “Sí, és un profund trencaclosques. Ningú en sap la resposta. Però el fet que no sapiguem les respostes de tot no vol dir que haguem d’acceptar qualsevol versió inventada”.
  2. Condemnar tota la religió en comptes de denunciar només els seus aspectes negatius. La religió és un invent humà. És un constructe social. Sorgeix de la cultura humana. Per tant, la religió inevitablement conté, reflecteix i revela tot allò que hi ha al regne humà: el bo i el dolent. És com qualsevol altra faceta de la civilització: hi ha coses nobles i inspiradores i hi ha coses sense sentit i fins perilloses. Però condemnar-ho tot com si fos verinós és d’un greu negativisme.
  3. Condemnar la Bíblia com a miserable, llibre estúpid, en comptes de contemplar-la també com una obra plena de coses bones i profundes. La Bíblia la van escriure els humans. No té cap altra font. L’evidència és clara, en aquest aspecte. I com he dit al punt anterior, considerant que és una creació humana vol dir que no tot és bo o dolent, sinó que hi ha de tot. El seu contingut pot ser absolutament absurd, flagrantment anticientífic, clarament racista i sexista, per no dir dolorosament avorrit. Però també conté perspicaces observacions de la condició humana, divertides històries per entretenir els infants, i embriagadora poesia. Fins i tot té fragments solemnes d’escepticisme desenfrenat i angoixa existencial. Feu una ullada a l’Eclesiastès.
  4. No entendre ni apreciar la “religió cultural”. Hi ha desenes de milions de persones allà fora que participen d’una tradició religiosa però que realment no creuen en les seves ensenyances teològiques. Van a missa, fan el Bar mistvà, s’identifiquen amb una tradició religiosa, i tot i així són bàsicament ateus, agnòstics, o escèptics fins al moll de l’os. Per què continuen essent religiosos? Els agrada. Disfruten amb les tradicions, les cançons, els rituals, la comunitat… Aquesta gent ha de ser vista com a aliada, no com a enemiga. I cada vegada que condemnem la seva religió com una idiotesa o una maldat, senzillament els perdem. La religió no és un assumpte de blancs o negres. Tampoc la laïcitat. Hi ha molts grisos. Assumeix-ho. Aprecia-ho.
  5. Criticar Déu per repugnant, malvat i immoral. No té sentit criticar una deitat que no existeix. No cal catalogar els horrors, hipocresies o tendències genocides d’un Déu imaginari. El motiu pel qual no creiem en Déu és senzilla: falta d’evidència. És això. Concentreu-vos.
  6. Centrar-se en arguments en contra de l’existència de Déu en comptes de treballar per fer del món un lloc millor i més just. La gent que creu en coses irracionals difícilment canviarà de pensament escoltant arguments racionals. Tot i així, els ateus suen tinta construint arguments filosòfics, científics o lògics contra l’existència de Déu. Penseu que això canviarà les idees de la gent? Potser. Però només puntualment. El que realment fa baixar els nivells de religiositat arreu del món és viure en una societat on la vida és decent i segura. Quan la gent té suficient menjar, abric, salut, cura, treball, pau i democràcia… aleshores és quan la religió perd encaix.
  7. Argumentar sobre moral en abstracte. No us deixeu arrossegar per debats tipus “podem ser bons sense Déu?”. No intenteu convèncer els teistes que la moralitat laica és més racional i això, més moral. Tan sols insistiu que la moralitat es demostra amb fets. I podem veure clarament com els països menys religiosos són també els més morals, pacífics i humans, mentres que els països més religiosos són també els més delictius, corruptes, i socialment conflictius. Fi de la discussió.
  8. No tenir criatures. L’evidència sociològica és clara: els pares religiosos tendeixen a tenir fills religiosos i els pares laics tendeixen a tenir fills laics. Les dades demogràfiques són indubtables: les famílies religioses tenen moltes més criatures que les famílies laiques, i els fonamentalistes religiosos són els més prolífics de tots. I les societats més religioses tendeixen a tenir les tases de natalitat més altes, i les societats més secularitzades les tenen baixes. O sigui  que si vols un món sense Déu, posat a currar.
  9. Fer llistes top-ten. És tan “Antic Testament”… Comencem a fer llistes top-nine. Nou és divisible per tres. I el tres, diuen, és un número màgic.

PS: la imatge que encapçala el post l’he trobada aquí.

Beyond Dawkins

humanistRichard Dawkins és una eminència de la biologia (fins on puc arribar a entendre se situa al capdavant de la corrent neodarwinista) i al món anglosaxó és una figura pública que ha destacat pel seu activisme ateu. I perquè no dir-ho, antirreligiós. En alguns aspectes és una persona brillant, però hi ha alguns aspectes del seu discurs que a mi no m’acaben de convèncer.

Fa uns dies, Dawkins es va deixar anar coincidint amb el final del Ramadà amb un tweet que deia “All the world’s Muslims have fewer Nobel Prizes than Trinity College, Cambridge. They did great things in the Middle Ages, though“. Alguna cosa així com que tots els musulmans del món tenen menys premis Nobel que el Trinity College de Cambridge. I que li sonava que havien fet grans coses a l’Edat Mitjana. La reacció va ser immediata, al Dawkins li van caure catellades de totes bandes i els mitjans i les xarxes socials en van parlar a bastament.

A casa nostra la polèmica va arribar molt esmorteïda; potser perquè en Dawkins no és una figura pública com al Regne Unit; o perquè estem pendents de les nostres polèmiques i ens sobren les dels altres.

Bé, sigui com sigui, a mi personalment el comentari del Dawkins no em va agradar gaire, però tampoc acabava de trobar-hi el perquè. Hi té el dret, òbviament, però si aquesta és la veu del nou ateïsme britànic, doncs em sembla una veu molt agra.

Ara he trobat aquesta resposta que li adreça Daniel Trilling, qui a partir de setembre serà el director de The New Humanist, la revista de la Racionalist Association. Em sembla una resposta molt correcta i per això la resumiré aquí.

Trilling repassa algunes de les crítiques que ha rebut Dawkins i la seva resposta, de to més aviat despectiu. A partir d’aquí enumera tres propòsits sobre el debat amb les religions a les futures edicions de The New Humanist.

Algunes crítiques a les religions són racistes. Els musulmans no són una raça, com tampoc els irlandesos, els jueus o els paquistanesos, però tots ells han patit atacs de tipus racista. Hem de reivindicar i exercir el dret a criticar les religions, però no podem oblidar mai el context en que ho fem. I aquest context és el d’una profunda islamofòbia que atravessa tot el món occidental. Qualsevol generalització sobre els creients en l’islam contribueix a perpetuar aquesta situació.

Els creients no són menys intel·ligents que els no creients. Trilling surt al pas d’una notícia que ha circulat darrerament d’un estudi que arriba a aquesta conclusió i ens commina a mirar d’entendre abans de criticar. Aplicat a la religió vol entendre la seva lògica, la seva utilitat, la seva potència, la seva capacitat protèica. I el perquè del seu actual creixement. Els ateus no tenen cap títol de saviesa ni cap autoritat moral superior pel sol fet de ser-ho.

El secularisme (la laïcitat, vaja) no significa l’exclusió de la religió de la vida pública. Els laics no podem construir sols una societat basada en la tolerància, el pluralisme i la igualtat. Hem d’explorar i construir un territori moral comú amb les persones creients que també volen viure en llibertat. Per això, diu Trilling, no volem bisbes no electes fent lleis però tampoc volem lleis que estigmatitzin o discriminin cap opció de consciència.

Trilling acaba el seu article reafirmant el compromís de The New Humanist en el combat contra la teocràcia, oferint el seu suport a totes aquelles persones que lluiten contra el monopoli de les consciències i desitjant que la publicació que dirigirà a partir de setembre es mantingui viva i oberta a les aportacions de tothom.

Des d’aquí li desitjo tots els èxits.