Manifest sobre laïcisme i feminisme

Jornada-sobre-laicismo-y-feminismo-Zaragoza-2017-cSembla ser que a Saragossa s’hi ha celebrat una trobada de dones feministes d’arreu d’Espanya per debatre la relació entre feminisme i laïcisme.

Han tingut a bé de redactar un manifest i la gent del Movimiento hacia un Estado laico l’han penjat a la seva web.

Jo els el manllevo perquè m’agrada anar deixant testimoni d’iniciatives com aquesta. I perquè jo no definiria el feminisme i el laïcisme com ho han fet elles, però així a grans trets coincideixo amb el que diuen.

Manifiesto sobre feminismo y laicismo

Sesenta mujeres feministas de Burgos, Huesca, León, Salamanca, Segovia, Valladolid y Zaragoza nos reunimos en la Casa de la Mujer de Zaragoza, el día 21 de octubre de 2017, para analizar los vínculos ideológicos entre el feminismo (Nota 1) y el laicismo (Nota 2) y estuvimos de acuerdo en el diagnóstico.

Los principios ideológicos de las religiones y sus estructuras de poder nos afectan particularmente a las mujeres y atentan contra nuestra libertad porque fomentan una imagen tradicional y negativa de las mujeres y perpetúan la desigualdad; porque inculcan sentimientos como los de culpa y pecado que prolongan el control social sobre nosotras; porque niegan o atacan el feminismo y por lo tanto a la emancipación y autonomía de las mujeres como ciudadanas y seres humanos de pleno derecho; o porque orlan de prestigio al modelo patriarcal ante toda la comunidad.

Un estado democrático de vocación igualitaria no debería, por tanto, ofrecer un trato privilegiado ni subvencionar con el dinero de toda la ciudadanía a ninguna organización religiosa, y tiene que apostar decididamente por el laicismo.

 

Para avanzar en ese sentido, proponemos a todas las instituciones públicas el cumplimiento de los siguientes puntos:

  1. Modificar el artículo 16 de la Constitución y declarar España como un país laico.
  2. Rescindir el Concordato con el Vaticano lo que permitirá eliminar los conciertos con los colegios privados religiosos; cerrar las capillas y los puestos de capellanes de los espacios públicos (cárceles, hospitales…) y suprimir las casillas destinadas a financiación de las iglesias y de organizaciones sociales en la declaración de la renta.
  3. Eliminar las religiones de la enseñanza pública por lo mucho que perjudican al feminismo y apostar por una educación transversal en igualdad y laicismo.
  4. Fomentar una cultura laica con formas no religiosas de celebración de hitos y sucesos en la vida individual y pública
  5. Reclamar respeto para las personas no creyentes y basar la cohesión social en lo mucho que tenemos los seres humanos en común, y no en lo que nos separa.
  6. Exigimos que las instituciones públicas no organicen actos religiosos de ningún tipo y que nuestros representantes acudan a actos religiosos solo en privado y a título individual, sin revestir los símbolos de su cargo.
  7. Exigimos la actuación del Estado frente a fundamentalismos religiosos y toda práctica de origen religioso que atente contra la igualdad o apoye privilegios de los hombres respecto a las mujeres.
  8. Incluir en las bases de subvenciones públicas la obligatoriedad de respetar la igualdad de género y la libertad de conciencia, lo que conlleva la exclusión de actos religiosos y de proselitismo en las actividades financiadas.
  9. Eliminar la simbología religiosa de los espacios institucionales y medios de comunicación públicos: imágenes, mensajes luminosos o acústicos…y sustituir el callejero de santos y santas por mujeres relevantes.
  10. Implantar un calendario (laboral, escolar…) basado en los derechos y necesidades laborales o escolares, y con eventos o celebraciones relacionados con la vida natural y/o social, independientes de las celebraciones religiosas.
  11. Exigimos igualdad de trato en el uso del espacio público a todas las organizaciones, tanto religiosas como laicas (solicitud de permisos, pago de tasas…).
  12. Devolver las propiedades inmatriculadas por la iglesia católica al patrimonio público.

Gracias por colaborar en la difusión de este manifiesto

Nota 1. Feminismo: movimiento ideológico que tiene como objetivos la igualdad de derechos entre mujeres y hombres, cuestionar la dominación y la violencia de los varones sobre las mujeres y la asignación de roles sociales según el género.

Nota 2. Laicismo: corriente ideológica que defiende la independencia de la sociedad y especialmente de las instituciones públicas y de las leyes de toda influencia religiosa o eclesiástica.

Anuncis

Adoctrinament?

wert-rigau-644x362

Les darreres setmanes estem veient com el sistema educatiu català està essent atacat amb força des de partits i entitats que l’acusen d’adoctrinament. D’entrada podem dir que no és una acusació nova, i que tampoc són noves les veus que la projecten. Però haurem d’admetre que mai com fins ara havien estat tan contundents, ni havien tingut tanta projecció pública, i de fet hi ha una causa judicial oberta a la Seu d’Urgell contra vuit mestres de tres centres educatius.

També hem d’admetre que en aquest moment tan complicat, amb les institucions d’autogovern tan afeblides i la societat catalana movent-se entre la crispació i la desorientació, l’acusació d’adoctrinament ha impactat amb molta més força que en altres ocasions.

A mi, d’entrada, em sembla que hi ha alguns elements que ens poden ajudar a discernir si estem o no adoctrinant. Si estem sostenint un projecte educatiu que tan sols té com a funció la reproducció social d’un determinat llegat cultural o si, per contra, estem donant eines als infants per a que desenvolupin la seva pròpia autonomia moral i puguin examinar de forma crítica aquest llegat.

El primer element té a veure amb com construïm el currículum. Si està configurat com una llista de sabers i coneixements que han de ser inculcats a les criatures tan si com no, doncs com més concreta sigui aquesta llista, pitjor anem. Si està plantejat com un conjunt de competències que orientin la vida educativa cap a l’aprendre a aprendre, doncs ja és una altra cosa.

El segon element afecta igualment al currículum, però també a les classes. Si els continguts es plantegen des d’una perspectiva científica i pensada per a cobrir les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat, estaríem arraconant bastant qualsevol temptació adoctrinadora. Si fem educació pensant en salvar una religió, una pàtria, una moral, o una tradició concreta, doncs flac favor fem a l’educació.

El tercer element és l’avaluació. Si els avaluarem en funció de la seva capacitat de repetir com un lloro allò que hem explicat a classe i només allò, doncs està clar que no haurem confiat molt en la seva capacitat de raonar i examinar críticament les coses, d’arribar per si mateixos a conclusions complexes a partir d’informacions que ells mateixos hauran pogut trobar.

El quart element és la posició del docent. Si entenem el mestre com l’alfa i l’omega, qui introdueix de forma exclusiva tot el coneixement a l’aula, programa estrictament totes les activitats de l’any i no deixa res a la iniciativa de l’alumnat, doncs anem malament. Si la mestra és una persona que acompanya als infants en la descoberta del món, de la vida, i de la seva capacitat d’aprendre i créixer; si té una actitud d’observació més que d’actor principal de la vida a l’aula, aleshores no veig massa forat a l’adoctrinament.

Podríem seguir, segur que identificaríem més elements que ens ajudarien a discernir si estem educant o adoctrinant. Podríem també indignar-nos una estona llarga pel fet que l’acusació vingui del Partit Popular, que s’ha dedicat a afavorir la religió a l’escola i l’escola religiosa. Que va tenir un ministre que volia “españolizar a los niños catalanes”. Que no ha fet més que entorpir qualsevol idea de renovació pedagògica.

En tot cas, val la pena recordar que l’escola a Catalunya gaudeix d’un enorme afecte popular, i aquesta simpatia se l’ha guanyat a pols a partir de la feina de milers de mestres que durant molts anys han construït uns entorns educatius plurals i oberts a tots els infants sense distinció. Escoles i mestres que han posat per davant de tot el dret consagrat al principi 7è de la Declaració Universal dels Drets de l’Infant a una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat.

Per acabar, no obstant, un advertiment. Si neguem les acusacions d’adoctrinament basant-nos en qui ens les llença, no haurem entès res. Ni el PP ni C’s ni ningú té el monopoli de l’adoctrinament, i de la mateixa manera ningú pot espolsar-se categòricament l’acusació. A més, tampoc a Catalunya hem tingut uns governs molt poc favorables  al lliure pensament i sí molt favorables a l’escola religiosa, o sigui que tampoc podem treure gaire pit, que estem finançant col·legis de l’Opus amb fons públics!

A més, sabem que respondre a les acusacions amb atacs no és una estratègia dialèctica honesta, això ho hem après a escola. I no cal que visquem amb crisis permanents d’identitat, però una petita reflexió sempre la podem fer; i qui sap, potser fer quatre ajustaments ens pot ajudar a enfortir el nostre projecte pedagògic. En aquest context potser la religió, la pàtria, la moral o la tradició no ens ho agraeixen, però és que tenim temes més importants entre mans.

Martín Lutero. Renegado y profeta

ETA18859

Amb les passions abocades en una sola direcció és una llàstima que se’ns estiguin passant (a mi el primer) les dues grans efemèrides d’enguany clarament relacionades amb la laïcitat. La primera, el 500 aniversari de la Reforma Protestant. La segona, els 300 anys de la Maçoneria especulativa.

Per sort, les editorials tenen les passions més ben canalitzades, i Taurus ha publicat una biografia de Martí Luter feta per la historiadora australiana Lyndal Roper. És una biografia prou extensa i que sobretot destaca per equilibrar correctament els aspectes més introspectius i de psicoanàlisi del personatge, la descripció de la seva època, i l’anàlisi de la seva aportació teològica i històrica.

És un bon llibre que a mi m’ha servit per consolidar alguns coneixements de caràcter històric. De la Reforma a Catalunya en sabem poca cosa, no estem gaire familiaritzats amb els seus matisos, i aquest llibre contribueix a resoldre aquest buit. Parlo per mi, òbviament. Malgrat que és un tema que m’interessa, em resulten confusos determinats arguments sobre la salvació, els sagraments, el pecat, la llibertat, la predestinació… i alguns girs teològics que no són tan obvis com semblen. Sobretot els relacionats amb la predestinació i la salvació. Igualment em resultaven estranyes les seves relacions amb els altres “caps” de la Reforma: Melanchton, Zwingli, Bucer, Karlstadt, Calví… O les polèmiques amb el Papa i l’Emperador. O la Revolta dels pagesos, l’episodi de Münster, la Lliga d’Esmalcalda…

També és un llibre que m’ha servit per adonar-me que estava equivocat sobre determinats aspectes de les idees de Luter, és clar. Sobre la seva relació amb l’encarnació, sobretot. De com Luter desafia el sistema aristotèlic  i construeix un altre esquema, molt més avançat al seu temps, que supera l’escisió entre cos i esperit i que obre les portes al plaer i la carnalitat com a factors inherents a l’ésser humà i per tant no reprobables. Admeto que no en tenia ni idea i m’ha semblat molt interessant, perquè és un pensament que jo em pensava que emergia a Europa més tard. Com a mínim sancionat per alguna forma de poder.

Però vaja, no ens entretinguem amb els meus vicis i mancances. És un llibre molt recomanable per a qui vulgui tenir una visió panoràmica del personatge i de les seves aportacions. No sé si és la biografia definitiva i de fet ho dubto, però per ser la primera, a mi m’ha satisfet.

Quan acaba passant a Barcelona

L’atemptat em va agafar fent les maletes i amb prou feines vaig poder fer un tuit en favor de la pau i la concòrdia. Poques hores després sortia volant amb el cor encongit i el cervell saturat d’informacions, reals o inventades. I la veritat és que fins ara no he tingut ni temps ni paciència per seure a escriure. A més, tampoc se m’acut res massa original per afegir a tot el que s’està dient.

O sigui que mentres endreço les idees i trobo temps per escriure, faig un primer post recopilatori d’altres posts meus que em sembla que contenen idees relacionades amb el que ha passat i també amb el que es podria fer a partir d’ara.

De fet, el meu darrer post recomanava “La guerra del fin de los tiempos“, un llibre sobre Estat Islàmic que em va semblar que aportava elements de criteri per entendre en què es fonamenta tanta capacitat destructiva. No feia gaire que també havia recomanat “Pensar l’islam“, del Michel Onfray i “Si Dios existe“, del Joann Sfar, que també em semblen molt pertinents. En els propers dies miraré d’afegir llibres, perquè n’hi ha alguns que no he ressenyat aquí i que valen la pena com “En el vientre de la yihad” o “La puerta de los asesinos“, entre d’altres.

També vull recuperar un post que vaig fer sobre el fenomen que es produeix després de cada atemptat, quan s’intenta menystenir la variable religiosa en els fets: Exculpar la religió. El que hi deia em sembla vigent i de fet crec que en faré una segona part els propers dies.

I així per acabar, un parell de posts sobre la percepció que tenim per aquí de l’islam. Un en que alertava de la creixent islamofòbia i un altre en que parlava de l’islam francès. Però d’aquest tema també hauré de fer nous posts, perquè s’han dit moltes coses i també m’agradaria dir-hi la meva.

Bé, espero que estigueu bé i que torneu a passejar per les rambles sempre que pugueu.

De quin Déu em parla?

Red_sunrise

Diuen que el Pablo Iglesias va anar a un fòum d’empresaris a Sitges i que una de les preguntes que li van fer va ser: vostè creu en Déu?

D’entrada, jo si fos el moderador de l’acte, l’Anton Costas, no hauria deixat passar la pregunta. O potser és que les altres eren més ridícules, ves a saber. Potser eren del tipus “a qui s’estima més, al papa o a la mama?”, “vostè és més de pit o de cuixa?” o “Han Solo va disparar primer?”.

Diuen, també, que el Pablo Iglesias va poder fugir d’estudi responent que Déu és un significant en disputa. I després va fer la típica parida (en ell) de lloar al Papa Francesc.

Jo admeto que la capacitat de fer-se el gallego de l’Iglesias em sembla meritòria, però si em passés a mi, preferiria respondre amb una altra pregunta: de quin Déu em parla?

Es refereix a Zeus, pare dels Déus i senyor del llamp? O potser a Ra, el sol? O a Xiva, el destructor? Parla de Yhvh, d’Al·là, de Thor? Del Déu dels cristians? El rigorós i venjatiu de l’Antic Testament, o l’amorós i universal del Nou?

O potser parla del Deus sive natura d’Spinoza, o del Déu que Descartes va posar entre la res extensa i la res cogitans per no acabar rostit com Giordano Bruno? O del rellotger de Voltaire, que va posar en marxa el gran mecanisme i ja no l’hem vist més?

És un Déu que m’escoltarà o és un deus otiosus?

Defineixi Déu, per cortesia.

Ps: la foto surt d’aquí.

Pps: Han Solo shot first.

Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.

Modernismo y satanismo en la política actual

Modernismo_y_satanismo_en_la_pol_tica_actual_2

Admeto que compro els llibres una mica al tuntún, sense mirar gaire el contingut ni buscar referències de l’autor. I quan vaig veure aquest llibre, amb aquest títol, i que ho editava Siruela, doncs em vaig imaginar una altra cosa. Una cosa divertida. I no.

Però que no sigui divertit no vol dir que sigui un pal de llibre (una mica, sí). Però ha estat molt interessant. Anem a pams.

L’autor és José Enrique Miguens, un dels pares de la sociologia a Argentina, traspassat el 2011. Home de profundes arrels catòliques, va jugar un paper moderador i també d’oposició en algunes de les bandades polítiques del seu país. Podríem dir que era un conservador moderat.

El llibre en sí ha estat bastant interessant llegir-lo, per bé que no coincideixo pràcticament en res del que hi afirma. Admeto que en alguns moments m’ha costat confrontar-lo, perquè dedica moltes pàgines a criticar a Hegel; i jo de Hegel en sé més aviat poc, alguna lectura de Kojève i poca cosa més. També hi ha tot un pòsit de doctrina catòlica que no manego amb soltura. Però com a mostra de teologia política, sembla que té nivell.

En tot cas, i resumint una mica. Miguens planteja que hi ha una tradició intel·lectual, filosòfica i espiritual, que és la que representa el catolicisme, que té les seves arrels en Aristòtil i que amb l’Encarnació de Jesús, ajuda al progrés de la humanitat fins als nostres dies. En això recorda bastant a Ratzinger, qui plantejava una suposada superioritat històrica del catolicisme pel seu empeltament amb la tradició clàssica. De fet, un dels discursos més polèmics de Benet XVI, el de Ratisbona, que va aixecar molta polseguera, venia a dir això: que el catolicisme ostenta una major identificació amb el logos que la resta de religions fruit del seu origen, i que això la converteix en el fruit i la llavor d’una època històrica anomenada “ètico-racional”, que es contraposaria a l’etapa històrica anterior, que seria la “màgico-sacral”.

Però que la dimensió (o l’ordre) “màgico-sacral”, ha perviscut en múltiples formes de pensament. Que es va mantenir viva a l’Imperi Romà d’Orient, des d’on va arribar a l’Europa Occidental durant el Renaixement. En aquest cas, mitjançant el neoplatonisme. Com a bons renaixentistes, doncs és evident que passa factura a Maquiavel, Bruno, Della Mirandola… i salva a Erasme i Moore.

La irrupció d’aquesta tradició “màgico-sacral” provoca la ruptura que suposen el Renaixement i la Reforma, que obren les portes al que ell anomena modernisme (desconec per què no s’ha traduït com a modernitat), i a una “tercera època” de la humanitat. Miguens narra bastant al detall les vies d’irrupció d’aquest modernisme en les diverses esglésies: anglicanisme, protestantisme germànic, el propi catolicisme…

A partir d’aquí, hi ha tot un recorregut per diversos filòsofs que hauríen recuperat, alimentat i actualitzat aquesta altra cosmovisió, en la que Miguens identifica traces de satanisme. A veure, no de satanisme de peli de serie B. Seria més aviat la fascinació pel mal, per allò que és ocult, pel conflicte, per les possibilitats demiürgiques dels iniciats, per la màgia transformadora de la realitat… És el que ell anomena L’Altra Versió. Aquí hi cap l’estoterisme, la màgia, el gnosticisme…

Un dels primers en rebre un repàs és Spinoza a qui qualifica de pont entre l’il·luminisme i el Romanticisme. També rep Kant, pel seu atreviment a inventar un Déu que ja no es revel·la a sí mateix sinó que és fruit del pensament, i per tant desproveït de transcendència. I el que més patacades s’endú és Hegel, que aspira a fundar una nova religió substitutiva de les conegudes fins aleshores.

Afegeixo que Miguens veu una continuïtat entre tots aquests pensadors que jo no arribo a identificar com a tal. En el mateix sac hi van a parar materialistes, idealistes i monistes. Hereus de Demòcrit i de Plató. Pensadors clars i diàfans i d’altres d’abstrusos i opacs com un post-estructuralista francès. Políticament progressistes i carcamals reaccionaris. Tot pensament mínimament rupturista dels darrers segles va al mateix cabàs. I al final acabes pensant que aquest home s’ha quedat a Sant Tomàs d’Aquino i a les poques (perquè són poques) aportacions catòliques al pensament dels darrers segles.

I per anar acabant aquest insuficient resum, doncs dir que acaba diferenciant dues visions oposades del món. La seva, la bona, que cerca la veritat com a forma de justícia amb la realitat objectiva (aristotèlica). I la dolenta, la satànica, que utilitza la veritat per a dotar de coherència les seves afirmacions amb un sistema de pensament preconcebut (platònica). I de la segona branca n’extreu dos modernismes diferents: el de la branca il·lustrada-positivista i el de la branca romàntico-hegeliana. De la primera haurien sortit els capitalismes, els neoliberalismes i l’explotació humana, i de la segona els totalitarismes, els marxismes i els actuals populismes (a la Laclau). D’aquest esquema se salvarien la socialdemocràcia, el conservadorisme i poca cosa més. Aquestes escasses tradicions polítiques salvables, tindrien la benedicció aristotèlica de la prudència i el pragmatisme. Les altres, són dogmatismes perillosos per a la humanitat.

Bé, si algú ha aguantat fins aquí, felicitats. Sembla un pal de llibre i en certa manera ho és, però a mi m’ha agradat perquè em deixa algunes preguntes sobre la taula.

  • Si el neoconservadorisme de matriu protestant és platònic, el de matriu catòlica és aristotèlic?
  • Com s’ho fan alguns per a dibuixar línies de frontera amb tanta facilitat i a sobre penjar la llufa als altres acusant-los d’haver-ho fet ells?
  • Cal que sigui tan rebuscada la base intel·lectual del catolicisme conservador en aquests temps que corren?
  • Per què és tan agosarada la teologia política del s.XXI?

Si algú l’ha llegit o té alguns comentaris a fer-me, si us plau que no es talli ni un pèl.

Quan la religió va arribar al Japó

Commodore_Matthew_C_Perry-5c.jpg

He trobat aquest post i m’ha semblat fascinant. Explica els problemes de traducció que va tenir el Commodore Perry quan es va plantar al port de Tokio amb la seva canonera per forçar l’imperi japonès a obrir-se a l’exterior.

Resulta que l’home portava una carta escrita pel President Fillmore on s’hi explicava què eren els Estats Units, les seves virtuts, i la seva honesta (honesta!!) voluntat de cooperar amb el país del sol naixent.

Entre les coses que deia la carta, hi havia una petita proclama sobre la llibertat de religió i la separació d’aquestes amb l’estat. I resulta que els japonesos no tenien cap paraula per a dir una cosa tan “evident” com religió. Casumla.

I és clar, els encarregats de traduir la carta es van trobar amb un galimaties lingüístic de tres parells. Les paraules més semblants que trobaven eren insuficients. Es traduïen millor com a rituals, ensenyances, codi de conducta, harmonia… però per als japonesos, la noció de religió era incomprensible.

Això no vol dir que el Japó no tingués un sistema de creences basades en elements sobrenaturals, ni uns rituals per a sostenir-lo. De fet, el seu sistema polític s’assemblava bastant al de l’Egipte dels Faraons i en tot cas la posició de divinitat l’assumia el mateix emperador. Però era un tot (ara en diríem un pack) que estava tant consolidat en una sola peça (institucions – creences – ritus – cultura) que no hi havia res semblant a aquella institució tan curiosa que els occidentals estaven a punt d’importar per la força dels canons.

La història de la modernització del Japó de l’era Meiji és ja coneguda i s’allunya bastant de l’objectiu d’aquest blog. El que sí m’ha fet recordar és que la mateixa constitució japonesa la van escriure els ianquis després de la Segona Guerra Mundial i és clar, la van redactar en anglès. I sembla que també ha provocat més d’un problema de traducció. Però vaja, ser un protectorat té aquestes coses.

Bé, si voleu conèixer els detalls podeu llegir el post i si us torneu bojos esperar a que es publiqui el llibre que anticipa.

I un altre dia parlarem de la Xina.

Feliç Solstici d’hivern

2a2fcc188c36fd60f9685562646d567b

Rastres Fotografia

Fa uns dies que l’Alcaldessa de Barcelona va dir que enguany l’Ajuntament convidaria a celebrar el solstici d’hivern i li van dir de tot per tot arreu: laïcista, ignorant, falsa radical… Fins i tot els imbècils d’intereconomia li van dir nazi, cosa que ella es va prendre a broma (ben fet).

Jo ja vaig fer un post parlant de com els cicles de la natura són el millor recurs simbòlic a l’abast de les autoritats públiques que aspirin a representar tothom. I la veritat, no tinc molt més a afegir-hi.

En tot cas, voldria recordar que totes les cultures han celebrat el solstici d’hivern, i que de fet el Nadal cristià és una de tantes superposicions que la religió va practicar per a substituir els cultes pagans per festes pròpies. En el cas dels romans, la festa era la del Sol Invictus i també es feien regals.

Si us fan gràcia aquestes coses de festes paganes, reciclatges divins, i coincidències astronòmiques, podeu mirar aquest vídeo. Només advertir-vos que forma part d’una sèrie de vídeos que expliquen coses bastant evidents com si tot formés part d’una gran conspiració. I jo les teories de la conspiració les puc trobar divertides, però poca cosa més.

Afegiria que en realitat ni l’arbre ni el Tió (ni tan sols els Reis Mags) són massa catòlics. L’arbre és un ritual de fertilitat la mar de raonable. I és que quan la natura mor i no sabem si els arbres tornaran a donar fruits, penjar-hi unes pomes falses per a recordar-los com anava això d’alimentar-nos, té tota la lògica del món. Lògica fantàstica, però lògica. I no diguem el Tió i la seva funció fertilitzadora. Per la via escatològica, concretament. A banda que Jesús no va néixer el més de desembre; probablement seria primavera o estiu.

I res d’això està en perill, perquè no és patrimoni de ningú. Cadascú ho celebra si ho vol, com vol i amb qui vol.

I dit tot això, tampoc cal que ens posem esplèndids mirant-nos tot aquest passat amb aires de superioritat moral. Sí, ja sabem que la inclinació de l’eix de la terra en la seva trajectòria el·líptica al voltant del sol és la causa de les estacions. I sí, també sabem que no depèn de nosaltres que això passi. Que no cal que encenguem focs tota la nit per a ajudar a la llum en el seu combat contra les tenebres. Que tampoc cal que fem rituals de fertilitat, perquè la primavera arribarà igualment. Més que superioritat moral o intel·lectual, a mi em desperta una gran fascinació i admiració per uns humans anteriors a nosaltres que sense els nostres coneixements van saber datar amb tanta precisió els cicles astronòmics. I el que és més important: van trobar una relació entre les estacions i el moviment dels astres.

Perquè també ells van fer un gran salt endavant en la capacitat d’interpretar i entendre el món. I allò que no entenien, ho van resoldre com bonament van poder, amb festes i rituals màgics. I nosaltres no ens diferenciem tant d’ells com ens pensem.

Perquè també nosaltres, avui en dia, seguim realitzant rituals innecessaris. I també nosaltres som presoners d’estranyes supersticions, de visions esbiaixades de la realitat. Tenim la capacitat d’utilitzar el mètode científic i hem pogut reivindicar lentament la raó com a brúixola existencial, és cert. Però el nostre coneixement és petit, comparat amb la immensitat de l’univers.

El que celebrem aquests dies són les limitacions i les angoixes de l’espècie humana. I la nostra capacitat de superar les nostres pròpies pors amb l’ajuda dels altres. No governem l’univers, només en som una petita part que molt lentament pren consciència de la seva relació amb l’absolut.

Bon solstici d’hivern i que el Sol Invicte us acompanyi.

yoda1La fotografia de la capçalera me l’ha cedit en Gerard García, un dels tipus més pagans que conec. Podeu trobar les seves increïbles fotografies a http://www.rastres.cat.

Recursos per explicar la laïcitat

Aquesta setmana la mai prou lloada Fundació Ferrer i Guàrdia va penjar a la seva pàgina de Facebook un vídeo que han fet els amics de La Ligue de l’Enseignement amb FranceTV.

És un petit curt molt didàctic que explica què és la laïcitat. M’agradaria poder incrustar-lo directament però em sembla que no és possible. Us l’enllaço aquí.

I xerrant amb un altre laïcista del dimoni, el Lluís Pérez Lozano, vaig recordar que també n’hi havia un de la National Secular Society que també estava molt bé.

És aquest.

I pels mandrosos lingüístics, hi ha aquest humil vídeo que vam fer des de l’MLP on hi surt un tipus molt guapo posant les coses al seu lloc.

Sí, ja sé que esteu esperant amb candeletes un nou buidat dels programes electorals per aquestes eleccions de diumenge. Però és que em fa molta mandra, o sigui que aquesta vegada us quedeu sense.

Apa.