Ha mort Gonzalo Puente Ojea

bibliotecas_g

Ens comunica l’Associació Europa Laica que el seu President d’Honor, Gonzalo Puente Ojea, va morir ahir, dia 10 de gener, a l’edat de 92.

Puente Ojea deixa enrere una àmplia, vastíssima, obra publicada. També una llarga trajectòria de militància en favor del laïcisme, tant a Izquierda Unida com a Europa Laica.

Diplomàtic de carrera, Puente Ojea va evolucionar intel·lectualment cap al marxisme i la perspectiva fenomenològica, i és des d’aquesta mirada que se l’ha de llegir. Per a Puente Ojea, la religió és clarament una ideologia, una falsa consciència.

En la seva obra, Puente Ojea desmitifica la fe cristiana i qualifica l’Església Catòlica com la institució de dominació i l’estructura de poder més eficaç de la història. I realitza un exercici sistemàtic de demolició de tots els títols de virtut que s’atribueix l’Església. Al seu entendre, l’oportunisme eclesiàstic i l’ambigüetat del seu missatge han estat claus per a explicar la seva longevitat i adaptabilitat.

Així, segons Puente Ojea, des dels orígens en que es presta a ser la ideologia conservadora de l’ordre social útil a un Imperi romà en decadència, fins a la més recent aliança amb la dreta americana, l’Església Catòlica ha tingut la capacitat d’amotllar-se a les circumstàncies històriques com una tecnologia útil al poder i disponible al millor postor.

Altres aportacions de Puente Ojea han estat l’articulació de la llibertat religiosa com una expressió de la llibertat de consciència, així com l’esforç per a garantir unes bases jurídiques i socials que permetin establir la igualtat format de totes les consciències i la seva llibertat.

Puente Ojea representa el laïcisme més combatiu, el que no es conforma a apaivagar les religions per una mera qüestió de gestió de la convivència. És un laïcisme que impugna i desafia el poder de les esglésies, que reforça l’espai públic i exigeix la neutralitat de les institucions en qüestions metafísiques, amb l’objectiu de garantir la llibertat de consciència i posar la responsabilitat moral en mans de cadascú.

Ens deixa, doncs, una personalitat inel·ludible a l’hora d’explicar el pensament i l’acció laïcista a Espanya.

Descansi en pau.

Anuncis

El pessebre de marres

belen-barcelona-colau-efeJa fa dies que remugo amb el pessebre de la Plaça Sant Jaume. Em pensava que desapareixeria de la mateixa manera i pel mateix motiu que la missa de la Mercè, però no ha estat així.

I altra vegada tornem a tenir un símbol religiós monopolitzant l’espai públic. Posat per una institució pública, pagat per una institució pública… i a més bastant lleig. Perquè per mala consciència (suposo) es pretén modernitzar el pessebre i posar-hi missatge social, o transgressor, o jo què sé. Vaja, que no sé si m’ofèn més a mi o a una persona creient; però si jo ho fos, m’emprenyaria bastant.

Dic que porto dies remugant però com que ho faig cada any, doncs la cosa no passava d’aquí. Fins que he trobat aquesta notícia que arriba de França: el Front Nacional fa una campanya per a instal·lar pessebres als ajuntaments. Fantàstic, tu. No només a França van enrere, sinó que a més, aquí renunciem a anar endavant.

Ja n’hi ha prou de pessebres. No és veritat que no sigui un símbol religiós, hi ha àngels, Verges, Crists i Sants. No és veritat que sigui una cosa progre dignificar la pobresa, el progrés humà ha consistit a denunciar-la. No és veritat que sigui una cosa maca de veure, cada vegada és més lleig. No és veritat que no ofengui a ningú, ens ofèn a uns quants.

Ja n’hi ha prou de pessebres, que se’ls posi cadascú a casa seva si en té ganes.

Historia de la Biblia

ec925776

Llibre molt recomanable, això d’entrada. La Karen Armstrong és especialista en història de les religions i a més escriu bé. L’ha editat Debate.

El títol ho diu tot, no cal desvelar cap misteri sobre el contingut del text. En tot cas, dir que tracta des de l’origen de la Torà fins als moderns fonamentalismes jueu i cristià, i que és una obra divulgativa que no arriba a les 300 pàgines (incloent notes, glosssari, etc.).

El que m’ha semblat més interessant, de totes maneres, és la primera part on explica la codificació de la mitologia jueva en un text al segle V aC. Amb les derrotes territorials, la destrucció del Primer temple i l’exili a Babilònia, es produeix una mutació del culte. Amb un primer salt, tecnològic, en que la pervivència dels antics cultes es garanteix posant la tradició per escrit. Un segon salt, polític, en que s’emancipa a Déu del territori i es substitueix per la seva aliança amb el poble, i per tant es fon culte i nació. I el tercer salt, metafísic, que condueix al monoteisme (perquè resulta que l’antic judaisme era politeista).

A partir d’aquí, també és molt interessant tot el contacte amb el món persa, el platonisme, l’helenisme, i finalment l’Imperi Romà, i com sorgeix l’esperança messiànica de l’alliberament, que col·lapsa amb l’enderrocament del Segon temple i la irrupció del cristianisme.

I després, doncs apareixen totes les aportacions dels evangelis, les primeres recopilacions de textos per part de l’Església catòlica, la pugna amb els arrians, el paper de Sant Agustí… i potser no cal allargar més el resum.

Afegir que també és molt interessant tota la part que dedica a l’evolució de l’exègesis dels textos. Que curiosament no ha estat mai literal fins al s.XX, ni en el judaisme ni en el cristianisme.

En tot cas i per acabar. M’ha semblat un llibre molt útil per a situar el judaisme i el cristianisme en una perspectiva històrica i entendre l’evolució de tots dos, i també per familiaritzar-me més amb noms d’aquells que et ronden però no saps on ubicar: Judea, Jeremies i Esdres, Judes Macabeu…

Una bona lectura, vaja.

Apropament Xina – Vaticà?

cardinal_zenLa situació de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana a la Xina mai ha esta fàcil. Ara no és moment per a entrar en detalls, però podríem dir que la situació actual té el seu origen als anys 50 amb la revolució comunista, quan ja des del principi el maoisme va combinar una forta repressió dels catòlics amb la creació d’una Església Catòlica Patriòtica Xinesa. Des d’aleshores, aquesta conviu amb una Església Clandestina Xinesa enmig d’un enfrontament permanent entre Pekín i el Vaticà que deu haver tingut episodis geopolítics inimaginables.

Sembla, però, que darrerament s’està produint un acostament entre totes dues potències (sí, el Vaticà és una potència) i que hi ha un principi d’acord segons el qual Pekín reconeixeria alguns bisbes de l’Església Clandesina i a canvi el Vaticà reconeixeria alguns bisbes de l’Església Catòlica Patriòtica. Pel que he llegit, també s’establiria un sistema d’elecció de nous bisbes per part de les comunitats de creients i el Papa es reservaria el dret de veto.

No sé com evolucionarà aquest principi d’acord, miraré d’estar-hi atent. Així em servirà per formar-me una opinió sobre el fet que dues dictadures es posin d’acord sobre la llibertat religiosa. Per les dades que ronden per internet estaríem parlant de dotze milions de fidels, o sigui que no és poca cosa.

En tot cas, tindria tela que a la Xina es pogués escollir als bisbes democràticament.

PS. El de la foto és el Cardenal emèrit de Hong Kong, un tal Joseph Zan Ze-Kiun

La pista m’ha arribat a través del blog Religion Clause.

Rita Maestre, a misses dites

rita-maestre-efe

Ja fa uns dies que es va dictar sentència i a la Rita Maestre l’han multada amb 4.320 € pel delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Ara ha recorregut la sentència i això s’allargarà una mica més, però en primera instància ja sabem com ha anat.

He anat seguint el cas amb la intenció de fer algun post però mai trobava el moment. I ara ja l’he de fer, com diríem en castellà, a toro pasado.

Val a dir que la seva estratègia processal ha estat una mica erràtica, públicament defensant l’acció i a la vista demanant disculpes; o sigui, acceptant la norma i mirant de minimitzar l’impacte.

La història ve de lluny, perquè ja sabem com de ràpida és la justícia en aquest país. Concretament de 2011, quan es van produir un seguit de protestes a la Universidad Complutense de Madrid i a altres centres universitaris. Sembla ser que la Rita i altres noies van entrar a la capella catòlica de la Complutense ensenyant els pits i amb imatges del papa amb esvàstiques.

I ara, cinc anys més tard (cinc!!), l’han condemnada. Com he dit, per ofendre els sentiments religiosos. Davant d’això, algunes preguntes.

  • Què hi fa, una capella d’una confessió concreta en una universitat? Quantes en queden? Per què es manté un espai de culte en una institució pública? Fins quan es mantindrà aquesta situació de privatització espiritual de l’espai públic?
  • Què hi pinta, avui en dia, un delicte d’ofensa als sentiments religiosos al nostre ordenament jurídic? I el que és més, qui s’erigeix en intèrpret dels sentiments religiosos? El jutge? I si sorgeix una disputa teològica i algú se sent ofès, què fem? Anem a dirimir la qüestió al jutjat?
  • On queda la llibertat d’expressió en aquest país? L’empara al dret a la lliure expressió d’idees queda jeràrquicament sotmès a les creences d’una minoria?

I que consti que a mi, això d’entrar a barraca, no em convenç gens. Però tant li fa el que jo faria. De la mateixa manera que defenso el dret d’un bisbe a dir que aniré a l’infern, reclamo el meu dret d’ensenyar-li qualsevol part del meu cos i a cagar-me en Déu si em ve de gust.

És realment lamentable, de vegades sembla que anem enrere.

Bé, ja veurem què passa amb la Rita i els jutges. Esperem que algú entri en raó sota la toga.

Aprofito per enllaçar aquests article del José María Mena, de l’Ignacio Escolar i del Luis Martínez, que desenvolupen el cas en diverses direccions.

A propòsit dels concerts

foto-6

Fa un parell de dies vaig trobar aquesta notícia al diario.es i em va semblar interessant. Resulta que més de la meitat de la militància de Convergència Democràtica de Catalunya consultada en el procés de refundació es mostra favorable a un estat laic. El 52,7%, no està gens malament.

He de dir que al principi em va sorprendre, però després ja no tant. Moltes vegades, quan he parlat de laïcitat amb gent de Convergència he obtingut una resposta bastant favorable. Amb matisos, però en general no tenia la sensació de trobar-me amb una posició molt allunyada de la meva.

Després, quan s’havia de passar de les paraules als fets, la cosa canviava. En part pel paper d’Unió a CiU, en part perquè la tradició pesa, en part perquè la realitat sempre és punyetera, i en part ves a saber.

I avui hem dinat amb la notícia que Junts pel Sí i el PP han votat en contra de retirar els concerts a les escoles de l’Opus que segreguen l’alumnat per motiu de sexe.

Ho dic perquè dins de Junts pel Sí hi ha Convergència. Però també hi ha ERC, MES, Avancem, l’ANC, Òmnium, Súmate, independents i independentes, a qui saludo afectuosament des d’aquest blog. I se suposa que tota aquesta llista “cau” a l’esquerra de Convergència i té posicions més laiques encara, però que si quieres arroz, Catalina. No hi ha hagut manera.

I ja posats a recordar, no està de més dir que això s’arrossega des que un tal Ernest Maragall va portar un govern sencer a aprovar una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que no va servir per a fer cap avenç significatiu en matèria de laïcitat. L’Ernest Maragall, personatge clau a MES, un partit que avui mateix ha dit que s’hi posava per endreçar bé això de les escoles de l’Opus Dei. I s’hi posa de bracet amb tota la gent que avui també ha votat en contra de la mesura.

Us esteu fent un embolic? Repassem els fets: un partit que s’està refundant i que descobreix que més de la meitat dels seus membres desitja un estat laic, més un partit que té un triangle d’origen maçònic al seu escut, més uns partits molt moderns i actualitzats, més uns independents encara més moderns, han votat amb el PP.

Alguns direu que no era la manera, que els de Catalunya Sí Que Es Pot són uns oportunistes i no és manera de fer les coses. Que demà (o demà passat, o l’altre, o el 2020) serà millor.

D’altres direu que el Procés és una tapadora simbòlica per a ocultar i sostenir l’austericidi i no canviar res sota l’eslògan “ho volem canviar tot”. Un Putairamonetisme2.0, o Turboputairamonetisme. I que això d’avui només és un episodi més de la comèdia.

També es podria dir que alguns es podrien haver saltat la disciplina de vot ni que fos per donar una nota folclòrica.

O podríem recordar-nos de Lluís Companys, que sempre va bé per burxar als d’ERC (i a l’independentisme en general) quan patinen.

A mi, bàsicament, se m’acut que en aquest país conjuguem tots els temps verbals de la llibertat amb molta fluidesa… excepte el present d’indicatiu.

Una llàstima.

PS: La imatge és d’en Torres i Bages, sempre va bé conèixer cares noves.

No deixeu que s’acostin als nens

PederastiaPortem tota la setmana veient com el cas s’infla. D’un professor d’educació física als maristes de Satns – Les Corts hem passat al tutor de 5è. D’una sola víctima a més d’una desena.

Podeu seguir les notícies als diaris. Jo he llegit aquesta entrevista a una víctima i m’ha semblat duríssim el que explica.

No sé com evolucionarà tota aquesta història. Potser s’acaba aquí. Però també és possible que creixi, i pot arribar a créixer molt.

20100324elpepivin_3.jpgNo voldria fer un post incendiari, de veritat. Però només cal fer una ullada a aquesta entrada de la viquipèdia anglesa: Roman Catholic sex abuse cases by country. Mireu la llista de països. És llarga, oi? I no trobeu que hi falta alguna cosa? Sí home, busqueu Spain. No surt res. El país amb major presència històrica del catolicisme no té casos reconeguts.

I ara, si no ho heu fet, llegiu l’entrevista que us enllaçava abans. Sí, aquesta. Fins al final.

House of One

Sehr-geehrter-Herr-Lehmann-anbei-erhalte

A Berlín s’està impulsant una iniciativa que pretén construir un espai de culte compartit entre tres grans comunitats religioses: cristians, musulmans i jueus.

El nom que li han posat a la iniciativa és House of One i han fet una web la mar de fardona on expliquen tota mena de detalls en diverses llengües. Val la pena fer-hi una ullada.

Per què en parlo aquí? Doncs per diverses raons.

La primera, perquè m’ha recordat el malaguanyat Centre Abraham que es va construir a Barcelona abans dels Jocs Olímpics, que va servir d’espai comú de culte per a tots els atletes que hi van competir. I això de malaguanyat? Doncs perquè se suposava que després dels Jocs havia de consolidar aquesta funció i esdevenir un símbol de la convivència religiosa a la ciutat, i no va ser així perquè la van convertir en una església catòlica.

La segona, perquè a mi em sembla que a les institucions els correspon ser neutrals davant del fet religiós i han de mostrar una certa distància amb les diferents confessions. Però perquè això allibera les religions de les ingerències dels poders públics i els otorga una major responsabilitat en l’àmbit civil de treballar per la convivència. Una funció que harmonitza plenament amb els valors democràtics i que de manera natural dóna espai a aquells sectors més liberals de les religions.

slide-1-d

I la tercera, perquè només cal veure la iniciativa i fer un passeig per la web per mesurar la distància que encara ens falta recórrer en aquest país en matèria de llibertat religiosa. No tant pel fet de trobar religions diferents assegudes al voltant de la taula, cosa que també aquí podem veure en alguns espais i moments concrets. És la transparència amb la que juguen: la claredat dels motius, quines són les organitzacions promotores, com s’està finançant, quins usos tindrà…

I mira, a mi m’és una mica igual què fa cadascú, però en aquest cas t’acaben entrant ganes que l’invent surti bé i a Berlín hi hagi una House of One contribuint a la tolerància i la convivència.

Em resta el dubte de si en aquesta operació hi juga l’Església Catòlica o només la branca protestant. Em temo que és així i és una llàstima, però com que no en conec els detalls ho deixo com a pregunta a l’aire.

Els reptes de l’Església Catòlica Apostòlica i Romana al s. XXI

capcalera-jovent-400

Els Joves d’Esquerra Verda em van demanar un article per a la seva revista Jovent. La pregunta era alguna cosa així com “Els reptes de l’església al s.XXI”. Com que no em concretaven quina església, vaig suposar que es referien a l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana.

Vaig respondre això.

Feu els comentaris allà, si és que n’heu de fer.

L’Ajuntament de Barcelona elimina la missa del programa oficial de La Mercè

Representantes-municipales-dur_54389974431_51351706917_600_226Dijous es va fer públic que l’Ajuntament de Barcelona no inclouria cap missa al programa de les festes de La Mercè.

No voldria allargar-me massa al respecte, perquè em sembla molt correcte. Les institucions s’han de mostrar neutrals i no participar en cerimònies religioses. La de La Mercè ja feia temps que era polèmica i des d’uns anys enrere el grup municipal d’ICV-EUiA no hi assistia, tal i com proposava la Lliga per la Laïcitat.

Suposo que amb els anys aquest fet s’anirà normalitzant, i ben mirat aquesta decisió ha passat bastant desapercebuda. Potser perquè ha coincidit amb la polèmica de la retirada del bust del rei Joan Carles I del Saló de Plens (que ben mirat es podria renovar de dalt a baix, perquè el retrat de la Regent Maria Eugènia fot més por que una altra cosa).

Òbviament hi ha qui ha protestat, però jo diria que amb poca contundència. La nota de l’Arquebisbe, per exemple, de la que es fa ressò La Vanguardia, és més aviat de lamentació que no pas una diatriba colèrica. I m’ha fet gràcia dues coses.

La primera, anomenar “tradició multisecular” a una pràctica que va començar el 1868. Fa 147 anys. Hom entén que multisecular vol dir “de molts segles” i es troba que encara no en fa un i mig.

La segona, reivindicar 1868. És el començament del Sexenni Liberal, una etapa fortament laïcitzadora de les institucions públiques. He suposat que abans es deuria fer alguna cerimònia més clerical, que va ser substituïda per aquesta. No ho sé, i si algú ho sap em faria gràcia saber-ho.

En fi, de vegades la història gira en el sentit que t’agrada i descobreixes que ho ha fet amb poca èpica. Millor així…