Ha mort Gonzalo Puente Ojea

bibliotecas_g

Ens comunica l’Associació Europa Laica que el seu President d’Honor, Gonzalo Puente Ojea, va morir ahir, dia 10 de gener, a l’edat de 92.

Puente Ojea deixa enrere una àmplia, vastíssima, obra publicada. També una llarga trajectòria de militància en favor del laïcisme, tant a Izquierda Unida com a Europa Laica.

Diplomàtic de carrera, Puente Ojea va evolucionar intel·lectualment cap al marxisme i la perspectiva fenomenològica, i és des d’aquesta mirada que se l’ha de llegir. Per a Puente Ojea, la religió és clarament una ideologia, una falsa consciència.

En la seva obra, Puente Ojea desmitifica la fe cristiana i qualifica l’Església Catòlica com la institució de dominació i l’estructura de poder més eficaç de la història. I realitza un exercici sistemàtic de demolició de tots els títols de virtut que s’atribueix l’Església. Al seu entendre, l’oportunisme eclesiàstic i l’ambigüetat del seu missatge han estat claus per a explicar la seva longevitat i adaptabilitat.

Així, segons Puente Ojea, des dels orígens en que es presta a ser la ideologia conservadora de l’ordre social útil a un Imperi romà en decadència, fins a la més recent aliança amb la dreta americana, l’Església Catòlica ha tingut la capacitat d’amotllar-se a les circumstàncies històriques com una tecnologia útil al poder i disponible al millor postor.

Altres aportacions de Puente Ojea han estat l’articulació de la llibertat religiosa com una expressió de la llibertat de consciència, així com l’esforç per a garantir unes bases jurídiques i socials que permetin establir la igualtat format de totes les consciències i la seva llibertat.

Puente Ojea representa el laïcisme més combatiu, el que no es conforma a apaivagar les religions per una mera qüestió de gestió de la convivència. És un laïcisme que impugna i desafia el poder de les esglésies, que reforça l’espai públic i exigeix la neutralitat de les institucions en qüestions metafísiques, amb l’objectiu de garantir la llibertat de consciència i posar la responsabilitat moral en mans de cadascú.

Ens deixa, doncs, una personalitat inel·ludible a l’hora d’explicar el pensament i l’acció laïcista a Espanya.

Descansi en pau.

De quin Déu em parla?

Red_sunrise

Diuen que el Pablo Iglesias va anar a un fòum d’empresaris a Sitges i que una de les preguntes que li van fer va ser: vostè creu en Déu?

D’entrada, jo si fos el moderador de l’acte, l’Anton Costas, no hauria deixat passar la pregunta. O potser és que les altres eren més ridícules, ves a saber. Potser eren del tipus “a qui s’estima més, al papa o a la mama?”, “vostè és més de pit o de cuixa?” o “Han Solo va disparar primer?”.

Diuen, també, que el Pablo Iglesias va poder fugir d’estudi responent que Déu és un significant en disputa. I després va fer la típica parida (en ell) de lloar al Papa Francesc.

Jo admeto que la capacitat de fer-se el gallego de l’Iglesias em sembla meritòria, però si em passés a mi, preferiria respondre amb una altra pregunta: de quin Déu em parla?

Es refereix a Zeus, pare dels Déus i senyor del llamp? O potser a Ra, el sol? O a Xiva, el destructor? Parla de Yhvh, d’Al·là, de Thor? Del Déu dels cristians? El rigorós i venjatiu de l’Antic Testament, o l’amorós i universal del Nou?

O potser parla del Deus sive natura d’Spinoza, o del Déu que Descartes va posar entre la res extensa i la res cogitans per no acabar rostit com Giordano Bruno? O del rellotger de Voltaire, que va posar en marxa el gran mecanisme i ja no l’hem vist més?

És un Déu que m’escoltarà o és un deus otiosus?

Defineixi Déu, per cortesia.

Ps: la foto surt d’aquí.

Pps: Han Solo shot first.

Rita Maestre, a misses dites

rita-maestre-efe

Ja fa uns dies que es va dictar sentència i a la Rita Maestre l’han multada amb 4.320 € pel delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Ara ha recorregut la sentència i això s’allargarà una mica més, però en primera instància ja sabem com ha anat.

He anat seguint el cas amb la intenció de fer algun post però mai trobava el moment. I ara ja l’he de fer, com diríem en castellà, a toro pasado.

Val a dir que la seva estratègia processal ha estat una mica erràtica, públicament defensant l’acció i a la vista demanant disculpes; o sigui, acceptant la norma i mirant de minimitzar l’impacte.

La història ve de lluny, perquè ja sabem com de ràpida és la justícia en aquest país. Concretament de 2011, quan es van produir un seguit de protestes a la Universidad Complutense de Madrid i a altres centres universitaris. Sembla ser que la Rita i altres noies van entrar a la capella catòlica de la Complutense ensenyant els pits i amb imatges del papa amb esvàstiques.

I ara, cinc anys més tard (cinc!!), l’han condemnada. Com he dit, per ofendre els sentiments religiosos. Davant d’això, algunes preguntes.

  • Què hi fa, una capella d’una confessió concreta en una universitat? Quantes en queden? Per què es manté un espai de culte en una institució pública? Fins quan es mantindrà aquesta situació de privatització espiritual de l’espai públic?
  • Què hi pinta, avui en dia, un delicte d’ofensa als sentiments religiosos al nostre ordenament jurídic? I el que és més, qui s’erigeix en intèrpret dels sentiments religiosos? El jutge? I si sorgeix una disputa teològica i algú se sent ofès, què fem? Anem a dirimir la qüestió al jutjat?
  • On queda la llibertat d’expressió en aquest país? L’empara al dret a la lliure expressió d’idees queda jeràrquicament sotmès a les creences d’una minoria?

I que consti que a mi, això d’entrar a barraca, no em convenç gens. Però tant li fa el que jo faria. De la mateixa manera que defenso el dret d’un bisbe a dir que aniré a l’infern, reclamo el meu dret d’ensenyar-li qualsevol part del meu cos i a cagar-me en Déu si em ve de gust.

És realment lamentable, de vegades sembla que anem enrere.

Bé, ja veurem què passa amb la Rita i els jutges. Esperem que algú entri en raó sota la toga.

Aprofito per enllaçar aquests article del José María Mena, de l’Ignacio Escolar i del Luis Martínez, que desenvolupen el cas en diverses direccions.

No deixeu que s’acostin als nens

PederastiaPortem tota la setmana veient com el cas s’infla. D’un professor d’educació física als maristes de Satns – Les Corts hem passat al tutor de 5è. D’una sola víctima a més d’una desena.

Podeu seguir les notícies als diaris. Jo he llegit aquesta entrevista a una víctima i m’ha semblat duríssim el que explica.

No sé com evolucionarà tota aquesta història. Potser s’acaba aquí. Però també és possible que creixi, i pot arribar a créixer molt.

20100324elpepivin_3.jpgNo voldria fer un post incendiari, de veritat. Però només cal fer una ullada a aquesta entrada de la viquipèdia anglesa: Roman Catholic sex abuse cases by country. Mireu la llista de països. És llarga, oi? I no trobeu que hi falta alguna cosa? Sí home, busqueu Spain. No surt res. El país amb major presència històrica del catolicisme no té casos reconeguts.

I ara, si no ho heu fet, llegiu l’entrevista que us enllaçava abans. Sí, aquesta. Fins al final.

La laïcitat als programes electorals

religio_eleccions_generals_2015

Ahir vaig dir que em feia mandra fer un buidat dels programes electorals i era cert.

El que no em fa tanta mandra és enllaçar el buidat que n’han fet des de Catalunya Religió.

Seguiu la pista.

Post facilitat per Ramon Bassas.

 

Mort a les humanitats

300px-Septem-artes-liberales_Herrad-von-Landsberg_Hortus-deliciarum_1180L’Andrés Querol ha enllaçat aquesta carta al director del diari El País:

Septiembre siempre ha sido sinónimo de vuelta a la rutina, a la monotonía de las clases o bien al estrés del trabajo. Así, comienza un nuevo curso, en mi caso un año especial por ser el último del colegio. Y es en este año donde, por primera vez, se estudia Historia de la Filosofía, y se lee a Platón, Aristóteles, Nietzsche, etcétera. Se encuentran en ellos las respuestas a las preguntas que todo hombre se ha formulado más de una vez: por qué realizar el bien, qué es la belleza, de dónde procedemos, etcétera. Es algo gratificante, e incluso necesario para el correcto desarrollo del hombre, el enfrentarse a estas cuestiones. Y sin embargo, a partir del próximo año, la filosofía desaparece de 2º de bachillerato, y se entierra en el oscuro baúl donde fueron desterradas sus hermanas música, pintura, literatura, historia, retórica, etcétera. La familia humanidades que despierta en el hombre los sueños, la virtud, la búsqueda de belleza, vencida por la alienación que ofrecen las ciencias técnicas cuando son despojadas de ella. Siempre me dijeron que éste sería el siglo de las máquinas. Tristemente, así será: no porque el hombre las construya, sino porque se habrá convertido en una de ellas.

Pedro Argüello Mur.

D’entrada no cal afegir molt més: la LOMCE avança implacable i destrueix l’humanisme al seu pas. El Ministre Wert d’una banda i la Irene Rigau de l’altra, exagerant el seu enfrontament per amagar la seva total sintonia.

Però no puc evitar pensar en la hipocresia dels que defensen amb ungles, dents i mentides la presència de la religió a l’escola amb l’argument que és fonamental per entendre el món en que vivim, la història humana i les seves creacions artístiques, i en canvi no diuen ni piu cada vegada que es retallen hores a la història, el llatí, la filosofia, la literatura…

Hipòcrites i mentiders, això és el que sou. No us importen el més mínim ni les humanitats ni l’humanisme. Ni la humanitat mateixa, per què negar-ho. Només us importa pagar el bitllet al paradís servint als que governen la taquilla. O potser ja no creieu ni en el paradís i tan sols us fa por la llibertat. Us diria sadomasoquistes però el Marquès de Sade s’enfadaria amb mi, i amb raó. Miserables seria més correcte.

Campanya (musical) per a restituir el domini públic de la Mesquita de Córdoba

CORDOBA(Mezquita)Una de tantes polèmiques recents que envolten l’Església Catòlica ha estat la qüestió de les immatriculacions. Un regal de l’amic Aznar que el PSOE no va revertir i que dóna dret a l’Església a escripturar un immoble a nom seu amb una simple acta notarial. Això ha estat font d’escàndol en diversos llocs d’Espanya, on de cop alguns pobles han descobert que determinats espais comunals i parròquies o ermites que s’havien construït amb l’esforç de tothom i que fins ara s’usaven amb una certa llibertat, de cop passaven a ser propietat privada de l’Església i administrades pel rector de la parròquia. Sembla ser que això ha estat especialment greu a Navarra, on s’ha acabat creant una Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro.

Però el cas més escandalós ha estat la Mesquita de Córdoba. Un temple musulmà, de gran valor arquitectònic i el gran símbol de la ciutat, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1984, va ser escripturat a nom de la Diòcesis de Córdoba l’any 2006 mitjançant una acta notarial. De cop i volta, un patrimoni de tothom i que podia servir per a conjugar i conjurar una certa entesa entre musulmans i catòlics, passa a ser propietat d’una confessió concreta que esborra tot rastre de passat musulmà del nom (oficialment la cosa es diu Santa Iglesia Catedral de Córdoba) i que nega als musulmans qualsevol opció d’us i gaudi.

El cas ha estat font d’escàndol a Andalusia des d’aleshores i hi ha una campanya ciutadana per a restituir el domini públic de la Mesquita que ha generat bastanta notícia amb una cançó. És una versió de Medina Azahara feta per gent del mateix grup i amb el suport d’altres autors.

Aquí va la cançó.

I en aquest enllaç podeu firmar a favor de la campanya, que s’encamina cap al mig milió de signatures.

Igualtat? I un rave

ferede-2-0-gifJa fa anys que se’n parla, de la possibilitat d’estendre el sistema de finançament de l’Església Catòlica a les anomenades “confessions minoritàries”. I és que el sistema de la famosa casella a la Declaració de la Renda és cada any que passa mes injustificable, per molt maquillat que quedi amb la de “Otros fines de interés social”. Així d’entrada, hi hauria dues possibles solucions.

A) La primera proposta seria eliminar les dues caselles i si l’estat ha de finançar activitats associatives o cobrir determinades necessitats socials, que indiqui la partida corresponent als Pressupostos generals, que per això existeixen.

B) La segona solució seria ampliar el caseller i afegir una opció per a protestants, jueus, musulmans, i potser alguna altra.

Des d’una posició laica, és obvi que el millor seria la opció A. Eliminar la casella i amb ella tot el finançament d’activitats religioses per emancipar d’una punyetera vegada esglésies i estat.

O hi hauria una opció que no em semblaria cap disbarat, que seria

C) Que a la Declaració de la Renda hi hagués una casella on cadascú pogués fer donacions a l’entitat que volgués, només posant-hi el NIF o el compte corrent. I si vols donar pasta a la Fundació Ferrer i Guàrdia, a l’associació de fans d’Star Trek, al teu esplai o a la parròquia del costat, doncs allà tu. L’estat compliria una funció recaptadora – distribuïdora, i en tot cas podríem discutir si és oportú permetre desgravacions. Jo, d’entrada, ho veuria bé. Em sembla que als USA això es practica bastant.

Però tornant al sistema actual, doncs està clar que no té ni cap ni peus. I cíclicament sorgeixen debats, querelles i propostes de canvi. Una de les més il·lustratives que recordo va ser quan el Govern Zapatero va voler aplicar la opció B (aquell rollo de voler portar-se bé amb tothom) i es va haver de fer enrere perquè en sondejar les confessions, els jueus van dir que no volien ni sentir a parlar de deixar registrat el seu nom enlloc. I és que si tens una mica de memòria, com passa amb els jueus, saps que les coses poden passar d’anar sobre rodes a posar-se complicades per a les minories en molt poc temps. I si estem parlant d’Espanya, un dels països més antisemites del món, encara més. O sigui que allò va quedar aturat.

El darrer episodi ha estat la recent negativa de l’Audiència Nacional (no ho entendré mai, això de l’Audiència Nacional) a la demanda de la Federación d’Entitats Religioses Evangelistes d’Espanya (FEREDE) de disposar d’una casella per a ells. Per si el nom us confon, sapigueu que la FEREDE reuneix les esglésies protestants.

La notícia la podeu llegir aquí, però el resum és que la demanda primer es va tramitar davant d’Hisenda, que va al·legar manca de competències. El Montoro va dir que clar, la casella de l’Església Catòlica està basada en l’Acord Concordatari sobre Assumptes econòmics (mentida) i que ells només tenien un Conveni de col·laboració on no es diu res d’això. S’ha de tenir morro. I l’Audiència Nacional, bàsicament, ha donat la raó al Ministeri.

De res ha servit l’apel·lació a la igualtat, principi rector de l’ordenament jurídic consagrat a la Constitució. Els protestants (i qualsevol confessió que vulgui intentar aquesta via de finançament) han quedat bloquejats. Una vegada més, el rang jeràrquic dels Acords Concordataris s’ha imposat. Una vegada més, els privilegis de l’Església Catòlica s’han demostrat intocables.

Tot i estar en contra de l’ús de l’estat per al finançament de les esglésies, em sembla brutal aquesta notícia.

Igualtat? Un rave. Pluralisme? Un rave. Quin estat més llastimós.

Primeres conseqüències (laiques) del 24M

urlEm sembla que tothom està al cas del profund canvi institucional que s’ha produït a Espanya des de les darreres eleccions municipals (algunes autonòmiques).

Se suposava que un canvi d’aquesta magnitud tindria conseqüències en diversos àmbits de la vida política… i de moment sembla que alguna cosa passa.

A Galícia, per exemple, ja tenen polèmica servida. Els nous alcaldes de La Corunya, Santiago de Compostela i El Ferrol (abans conegut com El Ferrol del Caudillo, casi ná) ja han dit que no assistiran a una pintoresca cerimònia catòlica coneguda com a “Ofrenda del Antiguo Reino de Galicia al Santísimo Señor Sacramentado”. Ja els hi han dit de tot, ho podeu llegir en aquest article. Per si no esteu al cas, tots tres alcaldes han arribat al càrrec impulsats per “marees”, que serien la forma atlàntica del que ha passat, sense anar més lluny, a Barcelona.

I a Valladolid (habitualment coneguda com a… bah! és igual) potser també hi passen coses divertides. Allà també hi ha nou alcalde, l’Óscar Puente, en aquest cas del PSOE. Puente ha obtingut el govern de la ciutat gràcies als vots de Sí Se Puede Valladolid, una de tantes versions locals de Podemos. Doncs resulta que aquests de Sí Se Puede Valladolid van generar polèmica ja amb el seu programa electoral quan deien això: La “estricta separación de la institución municipal respecto de las confesiones y entidades de carácter religioso” que propone Podemos se concretaría, entre otras medidas en que “la asistencia a eventos religiosos de los cargos electos se haga a título personal y no en representación de la corporación municipal o cargo que representan”. Una reivindicació que ja fa anys feia Izquierda Unida sense èxit. Ho podeu llegir aquí. Veurem com continua el debat…

Voleu més casos? Aquí en podeu llegir un altre que també surt d’uns Podemitas, aquests sota el nom León Despierta, òbviament de Lleó. Que no només van trencar la costum de jurar davant del crucifix sinó que a més un d’ells va prometre “Por mi conciencia y honor, como republicano partidario del estado federal y laico, por el proceso constituyente, la defensa de los servicios públicos, el ayuntamiento y el municipalismo, por exigencia de la ley”. La notícia, aquí.

I si ens hi posem no acabaríem mai, o sigui que deixem aquests tres exemples. Alguna cosa es mou, i jo diria que bastant més de pressa del que podíem pensar. I feia dies que volia fer alguna entrada sobre la qüestió religiosa a Podemos, perquè em donava la sensació que hi havia algunes incoherències importants que valia la pena remarcar. A veure si el faig aviat.

Ah, i si algú té notícies semblants de per aquí Catalunya, que me les passi, que també m’interessen. Tot i que el nas em diu que molt probablement els cerimonials municipals ja estaven bastant secularitzats i no hi ha hagut tantes oportunitats de ruptura.

I demà parlarem de Barcelona i l’Ada Colau, que també ha portat cua.

La imatge de dalt l’he raptat de Laicismo.org.

Una (nova) oportunitat perduda

217296-944-626

Aquest matí a la Sagrada Família s’hi celebra el funeral d’estat en record de les víctimes de l’accident de Germanwings. Serà una cerimònia catòlica en un temple catòlic i al final deixaran intervenir altres confessions. I això està portant cua, òbviament.

La primera notícia que en vaig tenir va ser aquest article on fins i tot La Vanguardia reflectia el conflicte que hi havia amb les institucions i amb les famílies, algunes de les quals havien demanat expressament un acte pluriconfessional. Val a dir que la notícia d’avui de la pròpia Vanguardia omet completament el conflicte (ja m’estranyava a mi que…).

Ahir El País també ho explicava, així com l’Ignacio Simal a la web de Cristianismo Protestante, i encara més contundentment el Jaume Llenas al Protestante Digital.

Fins i tot vam poder llegir un tuit de l’Enric Vendrell, Director d’Afers Religiosos de la Generalitat, lamentant que no hi hagués una cerimònia multiconfessional o ecumènica.

Però el document més contundent és aquest, signat per diversos líders religiosos, representants de diverses opcions confessionals i també ecumenistes. Contundent no tant pel text, sinó sobretot pel que representa. I per la comparació que estableix amb França i Alemanya, on s’han celebrat cerimònies inclusives.

Però no hi ha hagut manera, el Cardenal Sistach s’ha negat en rodó a compartir protagonisme en la cerimònia i l’únic paper que ha reservat a les altres confessions és la de comparses.

Una nova oportunitat perduda per fer d’aquest país un lloc més digne. Ah, i la responsabilitat no és exclusiva d’en Sistach, sinó de totes les autoritats públiques que es presten a assistir a l’acte, incapaces de fer un pols al Cardenal.

No és tan difícil fer com a França: un funeral multiconfessional en un espai neutral, presidit per l’autoritat pública que ens representa a tots. I després, cadascú que ho desitgi, és perfectament lliure de fer una cerimònia a la seva manera i segons les seves conviccions.