Quan la religió va arribar al Japó

Commodore_Matthew_C_Perry-5c.jpg

He trobat aquest post i m’ha semblat fascinant. Explica els problemes de traducció que va tenir el Commodore Perry quan es va plantar al port de Tokio amb la seva canonera per forçar l’imperi japonès a obrir-se a l’exterior.

Resulta que l’home portava una carta escrita pel President Fillmore on s’hi explicava què eren els Estats Units, les seves virtuts, i la seva honesta (honesta!!) voluntat de cooperar amb el país del sol naixent.

Entre les coses que deia la carta, hi havia una petita proclama sobre la llibertat de religió i la separació d’aquestes amb l’estat. I resulta que els japonesos no tenien cap paraula per a dir una cosa tan “evident” com religió. Casumla.

I és clar, els encarregats de traduir la carta es van trobar amb un galimaties lingüístic de tres parells. Les paraules més semblants que trobaven eren insuficients. Es traduïen millor com a rituals, ensenyances, codi de conducta, harmonia… però per als japonesos, la noció de religió era incomprensible.

Això no vol dir que el Japó no tingués un sistema de creences basades en elements sobrenaturals, ni uns rituals per a sostenir-lo. De fet, el seu sistema polític s’assemblava bastant al de l’Egipte dels Faraons i en tot cas la posició de divinitat l’assumia el mateix emperador. Però era un tot (ara en diríem un pack) que estava tant consolidat en una sola peça (institucions – creences – ritus – cultura) que no hi havia res semblant a aquella institució tan curiosa que els occidentals estaven a punt d’importar per la força dels canons.

La història de la modernització del Japó de l’era Meiji és ja coneguda i s’allunya bastant de l’objectiu d’aquest blog. El que sí m’ha fet recordar és que la mateixa constitució japonesa la van escriure els ianquis després de la Segona Guerra Mundial i és clar, la van redactar en anglès. I sembla que també ha provocat més d’un problema de traducció. Però vaja, ser un protectorat té aquestes coses.

Bé, si voleu conèixer els detalls podeu llegir el post i si us torneu bojos esperar a que es publiqui el llibre que anticipa.

I un altre dia parlarem de la Xina.

Perill: islamofòbia

islamofobia

Avui m’han enviat aquest vídeo. És humor del més cafre amb càmera oculta.

Gairebé fa cosa penjar-lo però mira, em sembla que explica bastantes coses.

Ahir l’Íñigo Sáenz de Ugarte penjava aquest altre vídeo al seu blog Guerra Eterna. Mireu-lo, mireu-lo.

Només faltava l’imbècil del Donald Trump dient que s’ha d’impedir l’entrada de musulmans als Estats Units.

Ah, i tot un debat que he seguit per twitter sobre la possibilitat que hi hagi musulmans laics. Sembla mentida que estiguem discutint coses tant òbvies.

Total, que el panorama al món occidental és d’una islamofòbia creixent. Que és, en definitiva, el que volen els terroristes: la derrota de l’esperit republicà, la desfeta de la convivència i la sospita permanent cap allò que és diferent.

Crítica a les religions? Tota la que vulguem. Crítica a les conductes dogmàtiques? Imprescindible. Aturar les agressions? Evidentment.

Però estigmatitzar una religió sencera i els seus milions de practicants, amb un poti-poti infumable de racisme i supremacisme cultural o religiós? Ni parlar-ne.

La imatge de dalt és evident d’on ve: Unitat contra el feixisme i el racisme.

Les presons federals als USA eliminen el porc dels menús

kosher-660M’ha semblat curiosa la notícia. Sembla que el Govern federal dels Estats Units ha decidit elminar el porc dels menús a les presons que té a càrrec. Això afectarà més de 200.000 reclusos.

La decisió ja ha generat protestes de l’associació d’empresaris del sector porcí i diuen que contraatacaran. Veurem com evoluciona el contraatac porcí.

El portaveu de la oficina de presons ha argumentat que el porc no agrada, que sempre és el menjar amb pitjor valoració quan pregunten als reclusos. I que cada vegada hi ha més preocupació per l’alimentació sana i això fa augmentar la demanda de menjar vegetarià.

Però és clar, a ningú se li escapa que el porc és un menjar prohibit per a musulmans i jueus, i que ja fa anys que existeixen menús adaptats a aquestes confessions. I que la mesura de retirar el porc podria ser una manera de simplificar la intendència de les presons.

Un representant de les associacions islàmiques ha saludat la mesura com a positiva i a la vegada ha fet dues alertes. La primera, que això no vol dir que hagi augmentat el nombre de reclusos musulmans. L’altra, que preveu una ofensiva dels defensors de les teories conspiratives que veuen senyals d’islamització pertot.

La notícia l’he vista aquí i també la podeu veure ampliada aquí.

L’Església Episcopaliana dels Estats Units aprova el matrimoni igualitari

enhanced-mid-16784-1435801135-1A principis de juliol d’enguany, molt pocs dies després que el Tribunal Suprem aprovés el matrimoni igualitari a tots els estats de la Unió, l’Assemblea general (repetim, Assemblea general) de la General Convention of Episcopalian Church va aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. La votació (repetim, votació) es va resoldre per una àmplia majoria, tal i com es pot veure en aquesta foto.

CI3aphqVEAAuIZQEs tracta d’una bona notícia i em sembla interessant per diversos motius

  1. Al contrari dels tortuosos camins procedimentals que segueix la mai prou lloada Església Catòlica, Apostòlica i Romana, aquests episcopalians semblen tenir un sistema de govern democràtic la mar d’entenedor. De fet, si mai passeu pels USA val la pena fer una visita a una missa per veure les enormes diferències a l’hora de concebre el culte i la religió entre Europa (bé, millor seria dir Catalunya) i els Estats Units. De fet, si entreu a la web dels Episcopalians, el primer que trobareu és el seu pressupost en pdf i perfectament desglossat.
  2. No és casual que la regulació del matrimoni igualitari per part de la república i dels episcopalians coincideixi en el temps. És casual la diferència de dies, segurament. Però la concepció protestant de la relació entre Església i Estat és més harmònica que no la catòlica. Per això nombroses esglésies protestants han anat aprovant el matrimoni igualitari a mesura que els seus governs ho han fet. Paradoxalment, en molts casos es deu a un millor enteniment de l’autonomia de les esferes religiosa i pública.
  3. Dels Estats Units en sabem ben poca cosa. Sospito que el nostre desconeixement es deu en gran part al fet que no tenim cap connexió amb els moviments progressistes d’allà. Una connexió que sabem perfectament que no faran mai els mitjans de comunicació de masses i que hauríem d’esforçar-nos en cultivar.
  4. Del món protestant també en sabem molt poca cosa, admetem-ho. Per si algú hi té interès, començarem per dir que els Episcopalians dels Estats Units formen part de la Comunió Anglicana. Fa un temps vaig parlar del Desmond Tutu, que també és episcopalià, òbviament de Sud-àfrica.

La notícia m’ha arribat més o menys per aquí.

7 de maig o 21 de setembre?

11212762_10153179891214765_7153417446862781265_nAvui és el Dia Nacional de la Raó als Estats Units. Ho ha proclamat l’American Humanist Association. Bé, de fet ho ha contra-programat. El programa oficial diu que avui als Estats Units és l’Official National Day of Prayer, o sigui el Dia Nacional de la Pregària. Una celebració que es repeteix cada primer dijous del més de maig i que ja fa anys que desperta bastanta polèmica.

O sigui que és una disputa que es produeix als Estats Units i en tot cas des d’aquí ens en podem fer ressò i donar suport a la part laica del conflicte. Però m’ha cridat l’atenció el fet que a la pregària hagin replicat amb la raó. Té la seva lògica, però em recorda que fa temps que vull fer un post per (intentar) esbrinar i exposar les diferències entre racionalisme i lliurepensament. I és que em sembla que en ocasions com aquesta, jo em decantaria més per defensar el lliurepensament que no pas el racionalisme.

Perquè a mi em sembla que el racionalisme és una postura epistemològica (o sigui que respon a la pregunta “com puc saber?”) i el lliurepensament una postura ètica (que respon a la pregunta “com he de pensar?”). Evidentment estan molt vinculades l’una i l’altra, però hi ha algun matís que no deixa de ser important. A veure si un dia tinc temps d’entretindre-m’hi una mica més.

I afegiria que per celebrar el dia del lliurepensament, si no recordo malament, tenim el 21 de setembre, que té abast universal. Però vaja, no ho dic com res excloent, ans al contrari. Es pot celebrar avui una cosa i al setembre una altra.

O sigui que com molt bé diu el cartell, BE REASONABLE!

Crim ateu a Chapel Hill?

chapelhillHe esperat uns dies a escriure sobre el triple crim de Chapel Hill, en el que un ateu declarat va matar tres nois musulmans després d’una discussió sobre l’aparcament.

He esperat perquè esperava alguna informació que em servís per discernir si el mòbil de l’atac era la condició religiosa de les víctimes o un conflicte entre veïns. Amb els dies he vist que estava perdent el temps i que cometia un error. En tot cas, us deixo l’enllaç a un article molt interessant que sosté que els ateus comencen a tenir un problema de militància i un altre enllaç on podeu escoltar Sam Harris (una de les veus més reconegudes de l’ateisme nord-americà) negant-ho. El dubte no me’l trec de sobre, però el que és segur és que el cas de Chapel Hill serà un element de controvèrsia en el futur. No només sobre les motivacions del criminal, sinó també sobre la rellevància que ha tingut el fet i què hauria passat si hagués anat al revés.

En tot cas, l’error que jo cometia és el d’intentar discernir categòricament les motivacions d’una persona a l’hora de cometre un crim, assumint que la opció de consciència és la guia absoluta dels nostres actes.

Desconec com acabarà el cas, i si el tal Craig Stephen Hicks veurà incrementada la seva condemna per l’agreujant d’odi religiós. Però em sembla que més enllà d’això és important reconèixer que l’element religiós o de consciència pot ser important a l’hora de condicionar els nostres actes, però només fins a cert punt. Em nego a pensar que les nostres conclusions metafísiques, filosòfiques o digues-li tu com vulguis, siguin tant determinants. I això val també per als islamistes més furibunds. Estic segur que en el cervell dels membres més radicals d’Estat Islàmic hi ha una barreja d’ortodòxia i heterodòxia religiosa, sentiments d’humiliació, ànsies de justícia, deliris de grandesa, i un pòsit cultural insondable on hi cap el patriarcat, la por al canvi i el consum de pel·lícules bèl·liques, entre mil altres coses. El mateix serveix per a Craig Stephen Hicks, qui pel que sembla compartia l’amor per les armes d’alguns compatriotes seus.

I això no es resol només brandant la bandera de la laïcitat. La laïcitat sola no va enlloc. Tampoc hi van el feminisme, o el pacifisme, la justícia social o l’internacionalisme. Problemes complexos requereixen solucions complexes.

També em sembla que cometríem l’error de negar que l’ateisme no pot ser violent ni fanàtic. Cap dada històrica ens ho diu. Per il·lustrar-ho em permeto recuperar un antic post sobre les creences de primer i segon ordre. Penso que la discussió ha d’anar per aquí.

I afegeixo dos auto-enllaços més, que per alguna cosa escric el blog, caram.

Un post de fa temps en que vaig fer referència a Richard Dawkins i el Nou Ateisme. I com de vegades està més obsessionat en atacar les religions que en viure en pau.

I un altre sobre els Nou Errors de l’Ateisme amb el que m’identifico més. Potser a partir d’ara haurem d’estar més atents a les noves i variades formes de l’ateisme. Ja hem vist que hi ha un Nou Ateisme (o sigui que n’hi ha un de vell?). Però també hi ha qui comença a parlar d’Ateisme 2.0. D’aquest també en faré un post aviat perquè feia temps que en tenia ganes.

El “Lemon test”

supremeCom que feia dies que no parlava dels USA, se m’ha acudit explicar una de les troballes que vam fer quan estàvem preparant el primer Informe Ferrer i Guàrdia: el Lemon test.

A partir d’un contenciós originat pel finançament públic d’escoles catòliques a l’estat de Pennsylvania, l’any 1968 el Tribunal Suprem va fallar a favor del demandant, Alton Lemon, un activista dels drets civils, que s’oposava a aital finançament.

En el cos de la sentència, el jurat va encunyar una llista de tres criteris que es coneix com a Lemon test i que des d’aleshores serveix per a avaluar l’adequació de les accions públiques a la Primera Esmena de la Constitució.

Segons el Lemon Test, les lleis i les actuacions institucionals han de complir tres regles.

  1. Les actuacions del govern han de tenir un propòsit legislatiu secular
  2. Les actuacions del govern no han de tenir com a objecte ni l’avenç ni el retrocés de la religió
  3. Les actuacions del govern no han de conduir a un vincle excessiu amb la religió

Si una d’aquestes regles és violada, l’acció del govern queda invalidada per ser contrària a la Primera Esmena.

Sobre les possibles interpretacions d’unes regles tan genèriques no hi entro, però segur que també hi ha molt a dir-hi.

Jutges des-obedients

_epiyblas_07aa33bfL’evolució del matrimoni igualitari als Estats Units va tenir un punt d’inflexió en la sentència del Tribunal Suprem de juny de 2013 que anul·lava la prohibició a nivell federal i quedava a discreció dels Estats la seva regulació. D’aquell dia he recuperat una portada històrica del New Yorker per il·lustrar aquest post.

Des d’aleshores 32 estats, el Districte de Columbia i algunes jurisdiccions tribals ja han legalitzat les unions entre persones del mateix sexe. I això està generant notables resistències. Com per exemple, a Carolina del Nord, on deu jutges han renunciat al seu càrrec per negar-se a oficiar aquests matrimonis.

M’ha recordat el post que vaig fer fa temps sobre la objecció de consciència i la que al meu entendre és la solució més coherent: plegar.

I és que no fa gaire, un regidor del PP de l’Ajuntament de Barcelona es volia negar a oficiar casaments a parelles homosexuals. I la meva opinió és que no està obligat a fer-ho, que pot dimitir quan vulgui. Però aquí això ens sembla inconcebible. Però ningú està obligat a ser jutge, o regidor, o metgessa, o farmacèutic… I per tant ningú està obligat a casar homosexuals, ni a practicar avortaments, ni a vendre preservatius.

El dret a la objecció de consciència s’està ampliant lentament en diversos ordenaments jurídics de tot el món. També al nostre, amb la Llei 2/2010 de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs, que reconeix el dret a la objecció de consciència del personal sanitari. D’entrada no em sembla malament que les lleis s’adeqüin al pluralisme moral de les societats, però haurem d’anar amb compte de com fem aquest procés. L’extensió de la objecció de consciència no és tan fàcil com sembla. Quin és el límit? L’extensió de l’objecció de consciència ad infinitum és la desaparició de la llei i de qualsevol garantia per a la ciutadania d’un tracte igual. Si s’accepta la superioritat de la consciència sobre la llei, l’estat desapareix, perquè perd tota capacitat normativa i coercitiva. O sigui que tota regulació de lobjecció de consciència ha de ser necessàriament excepcional.

Sota l’aparença de la tolerància ens podem tornar a trobar amb la vella certesa laica: la llibertat religiosa, com totes les llibertats, no es pot eixamplar sense límits. Amb el risc de dinamitar la convivència i la pau.

En tot cas, per molt carques que siguin, els jutges yanquis semblen tenir totes aquestes coses bastant clares.

La notícia m’ha arribat per aquí.

 

Blasfèmia i llibertat d’expressió

Tot fa preveure que les querelles a causa de les caricatures de Mahoma acabaran resultant cícliques, per no dir recurrents. El primer episodi el va protagonitzar el diari danès Jyllands-Posten, amb 12 caricatures que van generar una àmplia polèmica i també mostres de solidaritat d’alguns mitjans francesos, entre els quals Charlie Hebdo. Aquesta setmana, a partir de la violència desfermada amb l’excusa del pseudofilm “La innocència dels musulmans”, el setmanari satiric francès ha tornat a publicar acudits on apareix el profeta de l’islam. Tot plegat ha generat un fort debat a França, Alemanya, Estats Units i al món àrab. A Catalunya i a Espanya la qüestió ha quedat eclipsada pels darrers “episodis nacionals”, però lentament treu el cap als mitjans.

Destacaria tres articles d’aquests darrers dies. Un a Eldiario.es, de la Olga Rodríguez, i dos de l’Ignacio Torreblanca, aquest i aquest.

Ja el 2005 la polèmica tenia dos eixos, com torna a passar ara.

L’eix que ocupa més atenció és el del conflicte entre islam i occident. Aquest conflicte s’expressa de diverses maneres: relacions entre món àrab (i països de tradició islàmica) i països occidentals, violència contra occident al món àrab, paper dels col·lectius musulmans a Europa, i el clàssic debat sobre la compatibilitat entre islam i democràcia, islam i llibertat, etc.

El segon eix és el de la llibertat d’expressió i els seus límits. Hi ha un dret a la blasfèmia? Els sentiments religiosos mereixen una protecció especial?

El creuament entre tots dos eixos ens situa davant d’una nova pregunta. La defensa de determinades conviccions ha d’estar ajustada al càlcul d’oportunitats? I això val per totes les opcions, tant la que percep les caricatures com una blasfèmia que s’ha de castigar, com la postura que defensa que les religions han de sotmetre’s a burla i crítica. Ens trobem davant d’aquella sentència llatina, fiat justitia ruat caelum, que normalment es tradueix com a “faci’s justícia i que caigui el món”. Matar per una ofensa? Morir per ella?

El redactor en cap de Charlie Hebdo és taxatiu en la seva resposta: L’autocensura és el principi del totalitarisme. L’entrevista és interessant i val la pena llegir-la, perquè en les preguntes també hi descobrirem molts implícits

La resposta dels estats occidentals més involucrats (Estats Units i França) també és il·lustrativa, prudència i reserves, fins i tot crítiques a la publicació, però també protecció als autors (també al productor de “La innocència dels musulmans”). No pot ser d’altra manera, com ja va passar amb Dinamarca, que té una llarga tradició de pluralisme i tolerància. Als Estats Units, la llibertat d’expressió constitueix un dels pilars fundacionals de l’estat, i precisament la primera esmena a la seva constitució inclou la protecció de la pràctica religiosa dins de la llibertat d’expressió. A França, la laïcitat de les institucions figura a les constitucions de la IV i la V repúbliques.

La protecció a la llibertat de consciència, culte i religió, doncs, ha de poder ser compatible amb la llibertat d’expressió en la seva vessant més descarnada i ofensiva.

No deixa de ser curiós, no obstant, que en tots els episodis que comentem la “base territorial” dels autors siguin països amb especial tradició de protecció a la llibertat d’expressió. Si ho comparem amb Espanya haurem de recordar el recent judici contra Javier Krahe pel vídeo “Cómo cocinar un cristo” (feliçment sobresegut). O fent memòria, podem recuperar la portada que va fer “El jueves” (que seria com el nostre Charlie Hebdo) l’any 2005. És aquesta:

Podem concloure amb algunes idees.

  1. Que sí que hi ha un mínim càlcul d’oportunitats entre els autors de les burles i ofenses.
  2. Que això demostra la importància del reconeixement legal a la llibertat d’expressió com a bé jurídic superior, essencial per a una vida democràtica.
  3. Que a Espanya el càlcul surt a la baixa.