Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

El burkini, acte primer

nunswater1

1. El burka, el burkini, i totes aquestes peces de roba són una autèntica merda que unes societats (i en alguns casos uns estats) imposen a les dones com a mostra pública de sotmetiment a l’ordre patriarcal.

2. Vull pensar que cap, o gairebé cap de les dones que llegiran aquest post, acceptarien ni un gram de la humiliació que aquestes peces de roba suposen.

3. La prohibició del burkini a Cannes seria una xorrada com un piano si no fos perquè té com a objectiu estigmatitzar una part de la societat. Això sí: brandant, de forma interessada, banderes com la laïcitat o els drets de les dones per no admetre el veritable motiu. Una laïcitat i uns drets de les dones que tenen milers de maneres de ser brandades que no són aquesta.

4. Que un alcalde (i un bon tros de la república) es comporti com un cretí hauria de tenir com a resposta dir-li que és un cretí. I argumentar-li que la laïcitat no es basa en fer lleis a mida per a facilitar o impedir cap manifestació religiosa concreta. Que és el que ha fet.

5. Que algunes respostes vagin en la direcció de justificar o defensar el puto burka, el puto burkini, i totes aquestes merdes, és una estupidesa monumental que accepta el territori dialèctic dibuixat pels mateixos masclistes que es barallen per posar o treure burkinis. I acceptant el seu territori dialèctic alimentem un conflicte que existeix, però que s’ha d’enfocar d’altres maneres.

6. Afegeixo: si és cert que això de tapar-se les dones no està clarament obligat a l’Alcorà, tenim dues opcions. La primera, descartar-ho com a pràctica emparada per la llibertat religiosa. La segona, assumir que com en tota religió, el problema rau en l’obediència al sacerdot que exerceix d’intèrpret del text sagrat.

Au, aneu a la platja i no us tapeu gaire…

Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.

Recursos per explicar la laïcitat

Aquesta setmana la mai prou lloada Fundació Ferrer i Guàrdia va penjar a la seva pàgina de Facebook un vídeo que han fet els amics de La Ligue de l’Enseignement amb FranceTV.

És un petit curt molt didàctic que explica què és la laïcitat. M’agradaria poder incrustar-lo directament però em sembla que no és possible. Us l’enllaço aquí.

I xerrant amb un altre laïcista del dimoni, el Lluís Pérez Lozano, vaig recordar que també n’hi havia un de la National Secular Society que també estava molt bé.

És aquest.

I pels mandrosos lingüístics, hi ha aquest humil vídeo que vam fer des de l’MLP on hi surt un tipus molt guapo posant les coses al seu lloc.

Sí, ja sé que esteu esperant amb candeletes un nou buidat dels programes electorals per aquestes eleccions de diumenge. Però és que em fa molta mandra, o sigui que aquesta vegada us quedeu sense.

Apa.

Estem units

826867-repu-2-8949

He rebut el manifest que ha fet públic la Lliga de l’Ensenyament francesa i penso que no costa res traduir-lo i fer-nos-el una mica nostre.

Estem units

Tocada al bell mig del seu cor, França plora. Plora els seus ciutadans assassinats, víctimes d’una violència extraordinària i innominable. I és perquè la barbàrie encara ens espanta, que França s’ha d’aixecar.

Davant d’un drama mai vist de tal abast, més que mai ens hem de concentrar en la unitat! Enfront del terrorisme, enfront de la por, enfront de la violència: Estem units!

Estem units al voltant de les famílies de les víctimes – a qui adrecem el nostre més profund i sentit condol – al voltant dels supervivents i al voltant de tots els testimonis, a França i al món, de la bogeria assassina motivada per una ideologia mortífera i inhumana.

Responsables associatius, líders polítics, periodistes, intel·lectuals, tenim la mateixa responsabilitat! L’objectiu del terror, més enllà de la xifra macabra de víctimes, és provocar la divisió d’una nació, d’una família.

Ens han estès una trampa! Hem de resistir-nos a caure-hi! La divisió, la delació, l’estigmatització, són al cor d’aquesta trampa astuta. Cada vegada que intentem precipitadament assenyalar els responsables d’aquest crim del que només els seus autors en són culpables, caiem en la trampa d’una divisió programada i orquestrada.

Des d’avui, amb tots els francesos, portem les nostres intencions a l’acció. Podem anar als hospitals més propers per a donar la nostra sang, adherir-nos a les associacions creadores de vincles socials, donar suport a les ONG, estretar llaços amb els nostres veïns, lluitar al voltant nostre contre el racisme i els prejudicis… El combat contra el terrorisme serà llarg, serà dur, i ens reserva moments difícils, però si actuem units, França també ho estarà.

Els terroristes ens han llençat un missatge. Han volgut posar França de genolls. Diguem-los que nosaltres ens mantenim dempeus! Dempeus i llestos, mans a les mans, els uns amb els altres i mai els uns contra els altres. La nostra unitat és el nostre bé més preuat.

Protegim-la i donem-li tot el seu sentit avui, és l’hora de la fraternitat, que és el nostre veritable mur contra la violència cega del terrorisme i la divisió planificada.

Signen diversos dirigents d’entitats laiques i religioses franceses. Si voleu llegir el manifest en francès i veure les signatures, ho trobareu tot aquí.

La imatge l’he agafada del mateix article a Libération.

PS: Si algú troba un error de traducció li agraïré que me’l faci saber. El meu francès és molt justet…

 

 

Exculpar la religió?

12243076_1069142729763984_3379423484888925575_nAltra vegada els tambors de la guerra han ressonat a París, amb un balanç de morts que dos dies després continua ascendint. Altra vegada l’horror i altra vegada preguntant-nos per les causes. I altra vegada esgotant adjectius, sense saber molt bé què fer.

I un argument que va sortint per aquí i per allà, i que ens genera simpatia perquè ens diu el que ens agrada sentir. Que això no té res a veure amb la religió. Que la religió no hi té res a veure. Que és una altra cosa. Ho vaig sentir vàries vegades a la ràdio i també ho vaig veure corrent per les xarxes socials.

I no. Això també és religió i ho hem d’assumir. La religió és un fenomen d’una gran complexitat i d’una gran plasticitat. La pots trobar als pitjors suburbis del “tercer món” i als grans palaus dels poderosos. La pots trobar en les obres d’art que t’inspiren i en l’educació dogmàtica que impedeix pensar per un mateix. En la tendresa de qui cuida malalts terminals i en l’obscenitat de qui abusa sexualment de menors d’edat. En grans pacifistes i en grans genocides. En les víctimes i en els botxins.

11221766_973073699398116_8202395047053409734_nAixò no vol dir que haguem d’observar el fenomen del terrorisme islamista com a únicament religiós, al contrari. Aleshores estaríem cometent l’error simètric, el que oblida la dimensió geopolítica del conflicte. Els problemes de la descolonització, la marginalitat i la pobresa de bona part del món àrab. O els problemes d’exclusió social i d’estigmatització que pateixen els musulmans a Europa. I donaríem arguments a qui li interessa una visió maniquea de la realitat. Ells = Mal / Nosaltres = Bé i avall que fa baixada.

Faríem bé de no simplificar, ni en una direcció ni en l’altra. Atribuir l’horror en exclusiva a l’islam és un error, però exculpar la religió també ho és. L’ingredient religiós en aquest conflicte és tan evident, però tant, que només puc interpretar la negació d’aquest fet com un conjur. Un conjur màgic, evidentment.

Ho he dit més d’una vegada i ho repeteixo ara: l’islam està en guerra amb ell mateix i el que veiem a Europa només és una petita expressió de l’horror que fa anys assola gran part dels països de majoria musulmana. Ara en som més conscients per la crisi dels refugiats que arriben a les fronteres d’Europa des d’Afganistan, des de Síria, des de tants llocs assolats per la misèria i les armes.Treballar per la pau, la justícia, la tolerància i la llibertat és la millor manera d’evitar que aquestes coses passin.

I sense que tingui molt a veure amb això de la religió hi ha una idea que m’agradaria afegir, a partir de molts comentaris que he llegit: gent dient que només lamentem les morts dels europeus i que hi ha morts de primera i de segona.

A mi em sembla que és psicològicament impossible empatitzar al mateix nivell amb tot el món. Impossible que qualsevol mort ens produeixi el mateix dolor, o ens trobaríem davant dues situacions límit: o la nostra vida seria un horror existencial constant, o no sentiríem compassió per ningú. I per tant, inevitablement empatitzem més amb qui més proper en sentim, pels motius que sigui.

Però també penso que interrogar-nos per aquest fet és un pas més cap a un sentiment de fraternitat universal.

En canvi, criticar-ho sens més em sembla que ens allunya d’aquesta fraternitat universal i ens torna més insensibles. Perquè ens mostrem insensibles cap als nostres mateixos sentiments (necessàriament assimètrics).

La imatge de capçalera l’he agafada del Facebook de One Nation Under Nothing. La segona imatge no recordo on l’he pillada, ho sento.

PS: Tot just publico això i veig que els francesos estan descarregant bombes a Síria. I sembla que ho fan com una pura demostració de força. No anem bé…

Una (nova) oportunitat perduda

217296-944-626

Aquest matí a la Sagrada Família s’hi celebra el funeral d’estat en record de les víctimes de l’accident de Germanwings. Serà una cerimònia catòlica en un temple catòlic i al final deixaran intervenir altres confessions. I això està portant cua, òbviament.

La primera notícia que en vaig tenir va ser aquest article on fins i tot La Vanguardia reflectia el conflicte que hi havia amb les institucions i amb les famílies, algunes de les quals havien demanat expressament un acte pluriconfessional. Val a dir que la notícia d’avui de la pròpia Vanguardia omet completament el conflicte (ja m’estranyava a mi que…).

Ahir El País també ho explicava, així com l’Ignacio Simal a la web de Cristianismo Protestante, i encara més contundentment el Jaume Llenas al Protestante Digital.

Fins i tot vam poder llegir un tuit de l’Enric Vendrell, Director d’Afers Religiosos de la Generalitat, lamentant que no hi hagués una cerimònia multiconfessional o ecumènica.

Però el document més contundent és aquest, signat per diversos líders religiosos, representants de diverses opcions confessionals i també ecumenistes. Contundent no tant pel text, sinó sobretot pel que representa. I per la comparació que estableix amb França i Alemanya, on s’han celebrat cerimònies inclusives.

Però no hi ha hagut manera, el Cardenal Sistach s’ha negat en rodó a compartir protagonisme en la cerimònia i l’únic paper que ha reservat a les altres confessions és la de comparses.

Una nova oportunitat perduda per fer d’aquest país un lloc més digne. Ah, i la responsabilitat no és exclusiva d’en Sistach, sinó de totes les autoritats públiques que es presten a assistir a l’acte, incapaces de fer un pols al Cardenal.

No és tan difícil fer com a França: un funeral multiconfessional en un espai neutral, presidit per l’autoritat pública que ens representa a tots. I després, cadascú que ho desitgi, és perfectament lliure de fer una cerimònia a la seva manera i segons les seves conviccions.

Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?

coup-de-coeur-cine-qu-est-ce-qu-on-a-fait-au-bon-dieu-et-melazaTot i que a Catalunya ha passat per les pantalles sense cridar massa l’atenció, “Dios mío, ¿qué te hemos hecho?” ha estat un èxit espaterrant a França, on ha obtingut el rècord de recaptació, cosa que no passava amb una producció nacional des de “Intocable” el 2011.

L’argument és el següent: els Verneuil, una parella ja grandeta més aviat conservadora (el pare gaullista i la mare devota catòlica) veuen com les seves quatre filles es casen successivament amb un musulmà, un jueu, un xinès… i un africà (catòlic). I a partir d’aquí, doncs que si sopars amb menús impossibles, que si conflictes entre els gendres, que si embolics amb els consogres… i un final feliç que es veu venir d’una hora lluny.

La pel·lícula no és gran cosa, francament. Una comedieta amb tocs de vodevil i quatre acudits de poca volada. Molt per sota d'”Intocable”, sens dubte. Aleshores, l’èxit a què respon? A mi em va recordar a “Ocho apellidos vascos”, un altre producte més aviat fluix que no pot sortir del país amb garanties, però que aquí ho rebenta tot. Per què? Doncs perquè cada societat exorcitza els seus dimonis i no té gaire gràcia assumir els dimonis del veí.

Perquè després dels atemptats de gener a França i d’acabar fastiguejat de llegir només sobre els problemes de convivència dels musulmans, i del fracàs del model republicà i laic, m’agradaria afegir algunes dades.

La primera, que la manifestació massiva a París l’11 de gener era, malgrat els oportunistes, una manifestació en favor de la república, la llibertat d’expressió, la tolerància i la convivència.

La segona, que el trending topic a Twitter els dies següents als atemptats va ser “IslamNonCoupable“. És a dir, que el gruix de la societat francesa identificava perfectament que el problema no era la religió dels assassins, sinó que eren assassins.

La tercera, que França és, amb tota seguretat, el país amb més bodes mixtes d’Europa. Actualment, un 20% de les unions es produeixen entre persones de diferents orígens o confessions.

O sigui que a França els Verneuil no només veuen com les seves filles es casen amb gent estranya. Ara ja comencen a prendre-s’ho a conya.

#JeSuisCharlie

10896938_10205661250712507_8701535014244806510_nResulta difícil adjectivar l’atemptat d’avui contra la redacció de Charlie Hebdo. En moments com aquests la poca vena literària que tinc s’esfuma; d’altra banda, estic segur que ja hi haurà qui glosarà els fets amb millor estil que el meu.

També resulta complicat establir una mínima distància cap a uns fets tan greus i tan recents. Però sens dubte el dia d’avui quedarà marcat per sempre en la història de la llibertat d’expressió. I és probable que provoqui canvis importants. En la percepció social del terrorisme islamista i de la llibertat de premsa, en les estratègies institucionals de seguretat, en el paper de l’islam a Europa… I depèn de nosaltres que aquests canvis siguin a millor.

Avui ja s’han dit moltes coses i els propers dies encara se’n diran més. Amb un post precipitat com aquest és impossible abraçar-ho tot, però hi ha algunes idees fonamentals que m’agradaria clarificar.

  1. Sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.
  2. Defensar la llibertat d’expressió passa per defensar la capacitat d’altres persones de dir coses amb les que no estem d’acord o que directament ens semblen aberrants.
  3. Defensar la llibertat d’expressió és atrevir-nos a dir coses que sabem que no agradaran a tothom. Potser a ningú.
  4. Els atacs a la llibertat d’expressió provenen de qualsevol font de poder, perquè el poder està en conflicte permanent amb la llibertat.
  5. Les religions són mecanismes de poder d’una altíssima eficàcia. Per molt estrambòtics o irracionals que ens semblin els seus postulats, mai hem de subestimar la seva capacitat aglutinadora, segregadora i mobilitzadora.
  6. Això no vol dir que les religions siguin les úniques fonts de poder irracional. El sotmetiment de la voluntat lliure de les persones es concreta per moltes vies.
  7. El dispositiu institucional més eficaç per a evitar els monopolis morals d’origen religiós i articular la convivència entre persones de diferents creences i filosofies de vida és la laïcitat.
  8. La laïcitat no és la solució màgica a totes les intoleràncies i exclusions. S’ha d’articular amb d’altres dispositius i estratègies: pedagògiques, jurídiques, culturals, polítiques i socials.
  9. Si la democràcia minva i es destrueix la justícia social, l’odi buscarà qualsevol forma per a expressar-se.
  10. El que hem vist avui és odi expressat en forma de creença religiosa.
  11. Cap religió és incompatible amb la democràcia. Cap democràcia és incompatible amb una religió concreta. Islam i democràcia són compatibles.
  12. El món islàmic sofreix una guerra duríssima des de fa anys, en gran part atiada des de les democràcies occidentals. És una guerra que té un front intern i un front extern, i de vegades la guerra es manifesta aprop nostre. Però la immensa majoria de víctimes són els propis musulmans, molts d’ells pel fet de voler viure en pau.
  13. Seria una victòria dels fanàtics si ara comencéssim a establir diferències en funció de la religió de cadascú. És el que volen, la guerra dels déus.
  14. Davant la guerra dels déus hem de construir la pau de la humanitat.
  15. La pau de la humanitat passa per reconèixer a tothom la llibertat d’expressar els seus pensaments.
  16. Perquè sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.

Espero que aquest petit escrit serveixi d’homenatge a les víctimes del fanatisme, d’escalf a qui les estimava, i de coratge a tothom que desitgi viure en pau.

#JeSuisCharlie

PS: El primer post d’aquest blog parlava precisament de Charlie Hebdo i de les polèmiques caricatures de Mahoma. El que hi vaig escriure no ha variat substancialment.

Émile Poulat in memoriam

Emile-PoulatDissabte passat ens va deixar Émile Poulat, un pioner dels estudis sobre laïcitat i un dels seus grans teòrics. Nascut el 1920, la seva primera vocació acadèmica va ser la història, i concretament la història de l’Església Catòlica. A partir d’aquí, i amb la creació del Groupe de Sociologie des Religions, va anar obrint un nou camp de coneixement: la Sociologia de les Religions.

A Poulat se’l considera un dels primers teòrics de la laïcitat, d’entrada perquè va desmitificar el concepte. Va demostrat la complexitat jurídica que dins de la mateixa França hi havia, i alhora va situar el cas francès dins del context internacional.

Seva és una de les frases que més m’agrada, i que s’ha convertit en un clàssic, per explicar la laïcitat: l’emancipació de la noció de veritat de la noció de llibertat.

Poulat defensà l’èxit de la llei francesa de 1905 en els termes que em semblen més raonables, és a dir, en virtut de la seva eficàcia. És una llei que per més d’un segle ha permès la protecció de la llibertat de consciència, el desplegament liberal de la religió, el pluralisme, la convivència… En termes històrics, la llei de 1905 va resoldre d’una tacada la garantia de la llibertat de culte, l’adequació a llei de l’Església Catòlica, i l’enterrament del galicanisme de matriu republicana.

Des d’aquest humil blog, tot el meu reconeixement.

Actualització: El diari La Vanguardia li ha dedicat un obituari.