Adaptació dels exàmens al Ramadà (Regne Unit)

350xEl diari El Mundo ho recollia fa uns dies i avui m’ha arribat el butlletí de la National Secular Society (NSS) que també se’n fa ressò.

El Joint Council for Qualifications (JCQ), l’autoritat britànica en matèria d’exàmens i qualificacions, ha demanat que en els llocs on hi hagi un nombre significant d’alumnes musulmans, s’intenti adaptar els horaris de les proves de manera que aquests puguin practicar el Ramadà.

Entenc que la mesura té certa lògica en el context britànic, on s’ha optat històricament per solucions més aviat comunitaristes i d’acomodament de les minories religioses. Però em sembla bastant raonable una de les frases de la NSS que ve a dir alguna cosa així com “Les decisions sobre el calendari d’exàmens s’haurien de prendre en base a l’evidència i la recerca, no en base a consideracions religioses.”Veurem com acaba la història. La mateixa JCQ ha sortit a matisar la notícia dient que el calendari està establert de fa temps i que només es podrien fer canvis mínims. El temps dirà, però realment els britànics tenen una altra cultura.

Anuncis

Recursos per explicar la laïcitat

Aquesta setmana la mai prou lloada Fundació Ferrer i Guàrdia va penjar a la seva pàgina de Facebook un vídeo que han fet els amics de La Ligue de l’Enseignement amb FranceTV.

És un petit curt molt didàctic que explica què és la laïcitat. M’agradaria poder incrustar-lo directament però em sembla que no és possible. Us l’enllaço aquí.

I xerrant amb un altre laïcista del dimoni, el Lluís Pérez Lozano, vaig recordar que també n’hi havia un de la National Secular Society que també estava molt bé.

És aquest.

I pels mandrosos lingüístics, hi ha aquest humil vídeo que vam fer des de l’MLP on hi surt un tipus molt guapo posant les coses al seu lloc.

Sí, ja sé que esteu esperant amb candeletes un nou buidat dels programes electorals per aquestes eleccions de diumenge. Però és que em fa molta mandra, o sigui que aquesta vegada us quedeu sense.

Apa.

Objecció de consciència del personal sanitari

largeLa National Secular Society es fa ressò d’una declaració del Secular Medical Forum expressant la seva preocupació per l’extensió del dret a l’objecció de consciència per motius religiosos. Una objecció de consciència que possibilita al personal sanitari negar-se a realitzar o fer tasques de suport a determinades actuacions, com poden ser avortaments o sedacions terminals.

Precisament sobre aquesta qüestió vaig fer el meu article a l’Anuari de la laïcitat 2014, i em sembla que és una de les fronteres actuals de la laïcitat. I una frontera bastant invisible, per cert, ja que se’n parla molt poc.

El cas és que a tota Europa assistim a un progressiu reconeixement del dret a l’objecció de consciència i a un desplegament paral·lel d’argumentaris i debats que van perfilant i polint les condicions en que aquesta es pot exercir. A priori sembla un avenç propi de les societats basades en la llibertat i el pluralisme moral. I no obstant, hi ha alguns punts foscos que passen desapercebuts i que cal posar sobre la taula.

L’objecció de consciència al servei militar partia de l’obligatorietat d’aquest. Però ningú està obligat a ser metgessa, infermer, farmacèutic o professor. Encara menys a ser regidor, diputat, o alcaldessa.

Aleshores, quin és el límit? L’extensió de l’objecció de consciència ad infinitum és la desaparició de la llei i de qualsevol garantia per a la ciutadania d’un tracte igual. De què serveix que et garanteixin el dret a l’avortament o a una mort digna si et pots topar amb la negativa dels garants d’aquest dret a aplicar-lo?

Si l’objecció de consciència ha de ser fonamentada en base a criteris morals, qui s’erigeix en jutge de la consciència? Qui és el jutge de les intencions de cadas? Qui mesura la coherència, la honestedat, la consistència o la moralitat dels arguments que es presenten? I encara hi ha un segon problema: en cas que els arguments siguin de base religiosa, aquest jutge haurà de descodificar els arguments i certificar-ne la consistència teològica? Tot plegat és bastant preocupant.

Com diuen els del Secular Medical Forum, “els doctors i doctores, i els infermers i infermeres, triem les nostres professions. Els pacients no trien necessitar la nostra expertesa professional”. I més encara: “els professionals de la sanitat han de prendre la responsabilitat d’assumir un rol que no porti les seves pròpies creences a un conflicte amb la cura que s’espera que dispensin als seus pacients. On hi hagi aquest conflicte, els professionals haurien de deixar de banda les seves creences personals per tal de seguir els criteris que marca el General Medical Council”

La traducció és una mica patillera, però em sembla que reflecteix més o menys el comunicat del Secular Medical Forum.

Comença el Ramadà… i no és tan fàcil

The_Sun_by_the_Atmospheric_Imaging_Assembly_of_NASA's_Solar_Dynamics_Observatory_-_20100819Avui comença el més de Ramadà, el novè més en el calendari musulmà. I amb ell, el dejuni entre la sortida i la posta del sol. Nosaltres del dejuni també en diem Ramadà, però pel que sembla s’anomena Sawm. Sincerament, aquest matís entre Ramadà i Sawm l’he descobert avui mateix.

Fins aquí cap novetat que no sigui la meva ignorància. El que he trobat interessant és que a Londres un clergue ha emès una fatwa en la que decreta que el Sawm tindrà la mateixa durada que a La Meca. I és que a La Meca, en aquesta època de l’any, el cicle del sol dura 12 hores, però a la Gran Bretanya pot allargar-se fins a 18.

Això significa un cicle que compromet la salut de les persones i que només deixa sis hores de marge per a la celebració amb la que es trenca el dejú (Suhour) i la celebració amb la que es re-emprèn (Iftar). Un despropòsit inassumible que converteix un procés de depuració similar a la Quaresme en una tortura per a persones febles. Que és el que acabem veient nosaltres i per això ens costa tant d’entendre.

Al cercle polar àrtic, amb dies de 24 hores, la cosa ja es posa impossible i també allà hi ha un debat obert entre imams per veure com ho resolen.

No sé quin grau de flexibilitat permeten els codis islàmics, em sembla recordar que el Corà és bastant flexible en la observació del ritus, sobretot en “altres terres”. Però en tot cas és una demostració de pragmatisme de l’Imam en qüestió.

I també la prova que les religions i les persones creients, quan es troben amb límits, tenen una capacitat d’adaptació enorme. I aquests límits poden ser les lleis naturals, les lleis humanes, o la punyetera realitat de cada dia.

A webislam també ho expliquen.

Els independentistes escocesos, a favor de la laïcitat?

secular-scotlandAl darrer post vam poder veure la declaració de la Scottish Secular Society en favor de la independència d’Escòcia. Avui veurem que potser tindran més feina de la que es pensen…

Com diu aquesta notícia, sembla que na Roseanna Cunningham, la Minister for Community Safety and Legal Affaires del Govern Escocès, s’ha compromès a protegir les escoles catòliques en cas que s’hagi d’aprovar una nova constitució.

Les seves paraules han estat (més o menys) aquestes: Votar Sí vol dir que Escòcia tindrà una constitució escrita i això significa que tothom pot estar segur que la constitució del Dia de la Independència protegirà els drets i llibertats de cadascú, inclosa la llibertat de religió i la protecció de l’educació catòlica.

Ja veurem què passa, primer s’ha de fer el referèndum. I en cas que surti un sí, ja veurem com es fa aquesta nova constitució. En tot cas, hi ha moltes maneres de garantir una “educació catòlica”. La manera laica és que aquesta surti de les escoles. Fins aquí, cap problema.

Però també hi ha moltes maneres de sumar majories. Una de no gaire laica, mantenint privilegis. Veurem…

Els laics escocesos, a favor de la independència

Scottish-flag_2109121bA través del Lluís Pérez Lozano he descobert que la Scottish Secular Society s’ha pronunciat a favor del Sí al referèndum d’independència d’Escòcia. Els motius els expliquen ells mateixos aquí, però pels mandrosos us en faig cinc cèntims.

El primer que ens diuen és que s’ha fet un debat intern que ha culminat amb una votació on-line que ha resultat en un 90% de vots en favor del Sí. I que per això han decidit fer un posicionament tan explícit.

Després ens fan un repàs del que vol dir “Secular”, o sigui laic. No vol dir ateu ni vol dir antireligiós. Senzillament vol dir que tothom, tant creients com no creients, té els mateixos drets. I que no correspon a l’estat afavorir cap culte en particular.

Dit això, afirmen que la independència d’Escòcia obre la única perspectiva viable de conquerir aquesta igualtat. Que valoren especialment la intenció del Govern escocès de subscriure la Convenció Europea de Drets Humans i per contra, només veuen que involució al Regne Unit per culpa de l’euroescepticisme de dretes. Em sembla interessant l’element europeista en aquest debat.

També es mostren cautelosos davant les religions que ostenten privilegis i estan massa properes a les institucions públiques. A continuació comparen el Regne Unit i l’Iran pel fet que són països amb religió establerta com a oficial. Aquí em sembla que tiren pel broc gros, però és cert que al Regne Unit l’Anglicanisme és la religió oficial i que església i estat estan completament imbricats. La manca de perspectives de que aquesta situació es pugui resoldre acaba essent un element determinant en el debat.

Per acabar, ens diuen que no es tracta d’escollir entre identitats britànica i escocesa. Que fins ara han conviscut totes dues identitats i que en el futur ho continuaran fent. Més que això, i tradueixo fil per randa, “… es tracta de triar entre dos tipus d’estat: una tria entre un estat que serveix al bé comú i una que protegeix els interessos d’uns pocs privilegiats, entre una oligarquia irreformable i una nova constitució democràtica, entre un imperialisme amb armes nuclears o una cooperació pacífica europea, entre la dependència passiva i les vivificants responsabilitats d’auto-govern. Ras i curt, és la tria entre por i esperança“.

M’ha semblat un document interessant i m’ha fet pensar que el Moviment Laic i Progressista s’ha sumat a la convocatòria de la Diada, i que hi ha un manifest de francmaçons en favor de la independència. Però també que, tot i així, la laïcitat és absent del debat sobiranista. Miraré de fer alguns apunts al respecte.

Però això serà un altre dia.

Beyond Dawkins

humanistRichard Dawkins és una eminència de la biologia (fins on puc arribar a entendre se situa al capdavant de la corrent neodarwinista) i al món anglosaxó és una figura pública que ha destacat pel seu activisme ateu. I perquè no dir-ho, antirreligiós. En alguns aspectes és una persona brillant, però hi ha alguns aspectes del seu discurs que a mi no m’acaben de convèncer.

Fa uns dies, Dawkins es va deixar anar coincidint amb el final del Ramadà amb un tweet que deia “All the world’s Muslims have fewer Nobel Prizes than Trinity College, Cambridge. They did great things in the Middle Ages, though“. Alguna cosa així com que tots els musulmans del món tenen menys premis Nobel que el Trinity College de Cambridge. I que li sonava que havien fet grans coses a l’Edat Mitjana. La reacció va ser immediata, al Dawkins li van caure catellades de totes bandes i els mitjans i les xarxes socials en van parlar a bastament.

A casa nostra la polèmica va arribar molt esmorteïda; potser perquè en Dawkins no és una figura pública com al Regne Unit; o perquè estem pendents de les nostres polèmiques i ens sobren les dels altres.

Bé, sigui com sigui, a mi personalment el comentari del Dawkins no em va agradar gaire, però tampoc acabava de trobar-hi el perquè. Hi té el dret, òbviament, però si aquesta és la veu del nou ateïsme britànic, doncs em sembla una veu molt agra.

Ara he trobat aquesta resposta que li adreça Daniel Trilling, qui a partir de setembre serà el director de The New Humanist, la revista de la Racionalist Association. Em sembla una resposta molt correcta i per això la resumiré aquí.

Trilling repassa algunes de les crítiques que ha rebut Dawkins i la seva resposta, de to més aviat despectiu. A partir d’aquí enumera tres propòsits sobre el debat amb les religions a les futures edicions de The New Humanist.

Algunes crítiques a les religions són racistes. Els musulmans no són una raça, com tampoc els irlandesos, els jueus o els paquistanesos, però tots ells han patit atacs de tipus racista. Hem de reivindicar i exercir el dret a criticar les religions, però no podem oblidar mai el context en que ho fem. I aquest context és el d’una profunda islamofòbia que atravessa tot el món occidental. Qualsevol generalització sobre els creients en l’islam contribueix a perpetuar aquesta situació.

Els creients no són menys intel·ligents que els no creients. Trilling surt al pas d’una notícia que ha circulat darrerament d’un estudi que arriba a aquesta conclusió i ens commina a mirar d’entendre abans de criticar. Aplicat a la religió vol entendre la seva lògica, la seva utilitat, la seva potència, la seva capacitat protèica. I el perquè del seu actual creixement. Els ateus no tenen cap títol de saviesa ni cap autoritat moral superior pel sol fet de ser-ho.

El secularisme (la laïcitat, vaja) no significa l’exclusió de la religió de la vida pública. Els laics no podem construir sols una societat basada en la tolerància, el pluralisme i la igualtat. Hem d’explorar i construir un territori moral comú amb les persones creients que també volen viure en llibertat. Per això, diu Trilling, no volem bisbes no electes fent lleis però tampoc volem lleis que estigmatitzin o discriminin cap opció de consciència.

Trilling acaba el seu article reafirmant el compromís de The New Humanist en el combat contra la teocràcia, oferint el seu suport a totes aquelles persones que lluiten contra el monopoli de les consciències i desitjant que la publicació que dirigirà a partir de setembre es mantingui viva i oberta a les aportacions de tothom.

Des d’aquí li desitjo tots els èxits.

Les Guies britàniques eliminen la referència a Déu en la promesa

girl-guiding-logoL’Associació de Guies britànica ha decidit eliminar la referència a Déu en la seva promesa, una mesura que té una forta transcendència perquè es produeix en el país originari del moviment escolta i guia mundial.

La promesa és un dels pilars d’aquest mètode pedagògic des dels seus orígens. Té un component iniciàtic i de compromís cívic únic, i constitueix un dels requisits indispensables per a formar part de les organitzacions mundials. És precisament pel seu fort caràcter simbòlic, que l’alusió a Déu com a font d’autoritat davant la qual prometre sempre ha estat una font de polèmiques. El mateix Baden Powell va redactar ja el 1912 la que es coneix com a Outlander Promise, que poden utilitzar aquells que no reconeixen cap autoritat divina i cap rei. Malauradament, aquesta fórmula ha estat permanentment amagada. Més endavant, el mateix Baden Powell va acceptar que se suprimís la referència a Déu en determinats països (Bèlgica, França, Holanda, Finlàndia, Luxemburg i l’antiga Txecoslovàquia) i que fos substituïda per alguna fórmula de l’estil “Alts ideals”. Des d’aleshores, la WOSM (la branca masculina del moviment, i amb major component conservador) ha intentat evitar cap més excepció. En canvi la WAGGGS (la branca femenina, històricament més progressista) ha estat més oberta a que les organitzacions nacionals incorporessin modificacions.

Ara, al Regne Unit, les Girls Scouts han modificat la seva promesa i han eliminat tota menció a Déu, que ha estat substituïda per “Ser fidel a mi mateix i desenvolupar les meves creences”.

La nova promesa és la següent.

I promise that I will do my best:
To be true to myself and develop my beliefs,
To serve the Queen and my community,
To help other people
and
To keep the (Brownie) Guide Law.

Resta encara la idea de les creences (beliefs), que es podria haver deixat en conviccions, o qualsevol altra fórmula menys tancada, però el canvi és significatiu. Un canvi com aquest no pot ser considerat una mera excepció, estem parlant de l’entitat més antiga, la original, creada el 1910, fundadora de la WAGGGS, que té la reina com a Patrona… O sigui que estem davant d’un fet històric.

No deixa de ser curiosa aquesta alusió a la Reina, i jo diria que aquí hi ha un detall amagat que no és trivial. A l’anterior promesa les noies deien “To serve the Queen and my country” i ara diuen “To serve the Queen and my community”. O sigui que potser hi ha un peatge comunitarista, perquè és molt més civil i abstracte el país que la comunitat. I ens podríem preguntar: quina és la comunitat d’una noia atea o agnòstica?

Un altre element interessant és com les Girls Scouts presenten la nova promesa: com un exercici d’obertura de l’entitat a qualsevol persona que en vulgui formar part. Em sembla la millor manera d’explicar-ho. L’escoltisme és un moviment de clara aspiració universal, sempre ha volgut estar obert a tothom, i així és més possible.

I dues conclusions finals: la primera, que l’escoltisme demostra una vegada més la seva capacitat d’adaptació als canvis socials. La segona, que el canvi social al que s’adapta és la continuada secularització que s’esdevé a la Gran Bretanya d’uns anys ençà, tal i com ja vaig comentar en una de les primeres entrades d’aquest blog.

La pista m’ha arribat a través de la National Secular Society, que celebra la mesura.

Esperanto moral

Un nou episodi de violència va sotragar ahir Europa. A Londres, dos nois van assassinar un soldat britànic a cops de matxet. En acabat van tenir la sang freda de deixar-se grabar i van recitar un confús discurs venjatiu contra l’agressió occidental a Iraq i Afganistan i amenaçant amb detonar una guerra.

Des del primer moment les autoritats britàniques han definit aquest atac com un acte terrorista, el que ha generat dubtes. Ja de per si la tipificació penal del terrorisme és complexa, però si a més l’acció és tan individual i espontània, aleshores sí que entrem en un terreny molt pantanós. Però vaja, aquest debat el deixarem per altres espais. Tot apunta, no obstant, a una individualització de la jihad provocada per l’afebliment d’Al-Qaeda.

També sabem que hi ha hagut una reacció en forma d’atacs contra mesquites, i que això passa en un moment complicat, amb un avenç important de posicions polítiques de caire populista contràries a la immigració i a la Unió Europea, i defensores de la identitat tradicional britànica i la Commonwealth. L’ascens d’aquestes opcions l’exemplifiquen els bons resultats electorals de l’UKIP no fa ni un més.

Per descodificar els dispositius que fonamenten l’odi religiós i reivindicar els que l’esmorteeixen, em permeto recomanar “Esperanto moral. Por una ética laica” de Paul Cliteur. Editat per los libros del lince el 2009.

9788493703813

El nom ja és tota una declaració d’intencions, Cliteur sosté l’existència d’un terreny moral comú a tota la humanitat per sobre (o per sota) de religions, cultures, gèneres i condicions socials de tota mena. I defensa la possibilitat, de creients i no-creients, de posar en joc aquesta moral autònoma de la religió, precisament per construir la concòrdia.

Us copio l’índex per a que us feu una idea del temari. És un llibre absolutament recomanable.

Primera parte: la ética religiosa

1. La teoría del mandato divino

2. Problemas del mandato divino

3. Breve historia del asesinato legitimado religiosamente

Segunda parte: la ética autónoma

1. La ética autónoma antigua y la contemporánea

2. El utilitarismo

3. El kantismo

Tercera parte: el Estado aconfesional

1. Cinco modelos de relación entre el Estado y la religión

2. El Estado aconfesional en Francia

3. El Estado aconfesional en Estados Unidos

Davallada del nombre de creients a la Gran Bretanya

CENSUS-2011_620El darrer cens realitzat a Anglaterra i Gales confirma la davallada de la creença religiosa a la Gran Bretanya, amb especial èmfasi en la comunitat cristiana.

  • El 2011, la comunitat cristiana és la més envellida
  • El nombre de cristians ha caigut, especialment entre la població menor de 60 anys
  • El nombre de gent que no professa cap religió s’ha incrementat en tots els grups d’edat, especialment en les franges dels 20 als 24 i dels 40 als 44 anys
  • A Anglaterra i Gales, un 93% dels cristians són blancs i el 89% nascuts a la Gran Bretanya.
  • Un 38% dels musulmants s’identifiquen ètnicament com a paquistanesos. El 2001 eren 658.000 i el 2011 ha arribat a 1.029.000. Gairebé la meitat de musulmans són nascuts a la Gran Bretanya.
  • El 93% de la gent no religiosa són blancs i nascuts a la Gran Bretanya
  • El col·lectiu de gent no religiosa és el que registra majors nivells d’activitat econòmica. Els cristians i els musulmans són els que menys. Els jueus tenen la tasa d’ocupació més alta i els musulmans la més baixa.
  • La raó principal per la inactivitat econòmica dels cristians és la jubilació, en el cas dels musulmans són els estudis o la cura de la família.

Podeu trobar les dades del cens aquí. Són especialment interessants les piràmides d’edat.