Els Déus de Roma

ExplicarMundo_sobrecub.inddSegún Gibbon, las religiones del Imperio romano “se consideraban igualmente ciertas por el pueblo, igualmente falsas por los filósofos e igualmente útiles por los magistrados”

Un resum genial de l’eficàcia de de la religió que he trobat en aquest llibre: Explicar el mundo.

Anuncis

Los dos cuerpos del rey

portada_14615-1En un post de fa temps comentava que no aconseguia trobar «Los dos cuerpos del rey» d’Ernst H. Kantorowicz. En poques hores vaig haver de posar un comentari dient que sí, que la María Bermejo em deia que l’acabaven de reeditar els d’Akal.

Ara ja he fet la lectura del llibre de marres i he de dir que no era el que m’esperava. Però que és una obra bestial, d’una erudició admirable, i que ha valgut la pena, això també ho he de dir. Si em llegeix algú (en el cas poc probable que aquest blog tingui lectors) a qui li interessi el dret, i més concretament la història del dret, li diria que corri a buscar el llibre. Qui estigui molt lluny d’aquest interès, no cal que es molesti.

«Los dos cuerpos del rey, un estudio de teología política medieval», és una obra vastíssima que ressegueix l’edat mitja per explicar l’evolució del feudalisme i la naturalesa privada de les relacions de poder des de l’Anglaterra dels Tudor fins al naixement de l’estat modern i el caràcter públic de la llei. Però el més interessant és el punt de vista que pren per narrar aquest trànsit: l’existència d’una dualitat permanent en la figura del rei. Els dos cossos del rei són el cos físic, mortal, d’un home, i el cos simbòlic, etern, que sosté la corona. La desaparició d’un d’ells no significa l’extinció de l’altre. Senzillament (i automàticament) s’encarna en un altre cos reial.

«Los dos cuerpos del rey» és la narració de com aquesta dualitat es veu permanentment influenciada i disputada per les tensions del poder civil amb el poder religiós, que també esgrimeix el caràcter dual de Jesús, dels papes i de l’església: poder sobre les ànimes i sobre els cossos, al cel i a la terra. En un constant exercici de avenços, retrocessos, fintes i contrafintes, l’edat mitja va esdevenir un brutal ritual d’aparellament i submissió entre el tro i l’altar. «Los dos cuerpos del rey» és la guia de viatge per seguir una part de la pugna fins que s’acabi imposant definitivament el cos públic. Tan sols això. Però podreu veure desfilar Constantí, entendre millor la Querella de les Investidures i la importància de la recuperació del dret romà a Bolonya, i com això també articula l’espai jurídic per a la recuperació de la tradició política republicana a Europa. I podreu entendre millor les arrels de l’anglicanisme, del gal·licanisme, de la Reforma, del cesaropapisme… I conèixer la justa mesura d’aquella frase tan típica, «El Rei ha mort, visca el Rei»

Potser havíeu pensat «bah, a mi la història del dret no m’interessa» i després la cosa s’ha posat interessant? Potser teníeu la història del dret mal considerada…

Persèpolis

PersepolisFa unes setmanes una amiga em va demanar llibres per l’estiu i entre d’altres títols li vaig prestar el còmic Persèpolis. Estava convençut que li agradaria i així ha estat. En paraules seves, aquest llibre és una mina. I és cert.

De fet, del llibre se’n va fer una pel·lícula que no desmereix gens l’original, o sigui que tot allò que diré ara serveix per als dos formats.

Persèpolis és una obra sensacional on la seva autora, la Marjane Satrapi, ens narra la seva infantesa, adolescència i joventut. Nascuda a l’Iran el 1969 en el si d’una família benestant i progressista, la Marjane va viure el derrocament del Xa, la Revolució islàmica i la guerra amb l’Iraq essent una nena. I és a través d’aquests ulls de nena que ens narrarà els canvis polítics, socials, culturals del seu país, així com els canvis del seu entorn familiar i el seu procés personal, fins als detalls més íntims. I potser el millor de Persèpolis és que no sabrem mai si la narració personal és una excusa per explicar una història col·lectiva o al revés. Ni falta que fa. El resultat és una obra polièdrica, radicalment humana, per aprendre i emocionar-nos. Una mina, en paraules de la Chiqui.

persepolis1Si ens centrem en la qüestió de la laïcitat, Persèpolis em sembla interessant perquè ens presenta el conflicte entre llibertat, religió i poder polític des de la perspectiva d’una  nena. I és que de vegades sembla que això de la laïcitat sigui una neura de quatre burgesos afrancesats, i segurament l’error el cometem els laïcistes, que no ens expliquem prou bé; però si haguéssim de dibuixar el perfil tipus de persona perjudicada pels excessos de les religions, sens dubte el resultat tindria rostre de nena.

satrapiSecundàriament, l’obra ens narra uns episodis històrics que la majoria de gent jove desconeix completament i que ens ajuden a entendre el nostre present. La responsabilitat de les potències occidentals en el fracàs de la modernització del món islàmic, el sorgiment de l’islamisme polític i l’integrisme, els conflictes bèlics recents, etc.

Una obra absolutament recomanable. Quasi obligatòria, vaja.

La Biblia desenterrada

la-biblia-desenterradaLa Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados“, publicat pels arqueòlegs Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman és un llibre publicat el 2001 (el 2003 en castellà) que ha mantingut des d’aleshores un bon nivell d’èxit editorial. Feta la lecura he de dir que no m’estranya gens, perquè és una obra molt interessant, rigorosa i amena de llegir, sobre una qüestió que no és precisament fàcil o comercial.

La Biblia desenterrada és un recorregut pels principals esdeveniments recollits en l’Antic Testament (els patriarques, l’Èxode, la conquesta de Canaan, el Primer i Segon temples…) a la llum dels coneixements arqueològics actuals. És a dir, situant el valor com a prova dels textos bíblics en peu d’igualtat amb la informació obtinguda de les tècniques arqueològiques modernes i el coneixement cada vegada més profund que els historiadors tenen dels imperis Assiri, Egipci, Babiloni, etc.

Les moltes i diverses conclusions que aboca el llibre són tan sorprenents com apassionants i ofereixen un recurs de gran qualitat per conèixer la gènesi dels textos bíblics i entendre el context històric que va provocar el naixement del judaisme.

Un llibre del tot recomanable per a qualsevol persona interessada en la història de les religions del llibre.

El poder de la Iglesia en la España contemporánea

430_Elpoderdelaiglesia:430_ElpoderdelaiglesiaEl poder de la Iglesia en la España contemporánea. La llave de las almas y de las aulas.

Aquest llibre s’ha editat aquest mateix any 2013 per Los libros de la catarata, o sigui que està tot just sortit del forn. L’autor, Ángel Luis López Villaverde, és professor d’història a la Universitat de Castilla-La Mancha.

És un llibre útil i rigorós, amb un primer capítol amb una introducció a les diverses definicions de poder (Weber, Foucault i Bourdieu) i es fa un repàs breu de les de Gonzalo Puente Ojea i Manlio Graziano, i una panoràmica de les querelles actuals sobre la laïcitat que serveix per situar els termes, val a dir que de forma molt entenedora.

A partir d’aquí els capítols segueixen el fil del temps començant pels visigots i repassen les diverses etapes històriques avançant ràpid fins als segles XIX i XX, que són els que mereixen més atenció. El darrer capítol arriba als nostres dies, tractant somerament conflictes oberts com el de les immatriculacions o la llei d’educació que està impulsant el Ministre Wert.

El resultat és un llibre didàctic que ens ajuda a entendre la naturalesa del poder catòlic a Espanya i que té la particularitat que examina els debats tensions internes dins del catolicisme, per bé que s’equivoca buscant una mena de fonamentalisme laïcista, simètric al fonamentalisme catòlic, i del que no tenim cap notícia fefaent.

Estado Laico

Estado Laico. La Iglesia Católica y el Estado constitucional. El caso español.

Publicat a finals de 2011 per Ediciones Endymion, Estado Laico és un llibre d’història del dret que repassa la relació església – estat a Espanya des de l’Estatut de Bayona i la Constitució de 1812 fins a l’ordenament jurídic franquista. És un llibre rigorós, escrit des d’una perspectiva poc comuna; l’autor, Cayetano Núñez Rivero, contempla la dimensió laica de la història constitucional espanyola com si la laïcitat fos una culminació necessària per a l’efectiva existència de l’estat de dret.

El nivell d’aprofundiment és important però sense arribar a ser oceànic, són poc més de tres-centes pàgines per recórrer quasi dos segles de tortuosa història constitucional, de manera que és un llibre recomanable per a tothom interessat en la història de la laïcitat a Espanya i l’Europa del sud, perquè a través dels diversos assajos constituents es repassa també la influència dels casos francès i italià.

Algunes conclusions interessants

1. La primera estratègia napoleònica d’ocupació va ser la preservació dels privilegis de l’Església, i la resposta de la jerarquia va ser prou positiva (denunciant els fets del 2 de maig, sense anyar més lluny). És només a partir de l’alineament del clergat secular amb la revolta que la relació canvia i Josep Bonaparte desferma un procés de control i reducció de privilegis de l’Església. Contrasta amb les altres constitucions otorgades a d’altres regions europees amb major tradició de tolerància (com per exemple, Holanda). Es confirma que la construcció europea, fins i tot en la seva vessant més imperial, paga un peatge quan ha d’afrontar les relacions església – estat. Encara ara és difícil veure el Tribunal Europeu de Drets Humans contravenint les decisions dels Estats i articulant una veritable jurisprudència laica.

2. La tradició regalista espanyola no s’extingeix durant el s.XIX, però mai aconseguirà sumar les seves forces amb els liberals o els progressistes. Probablement la seva defunció la podem situar amb la Restauració borbònica quan, amb una Església Catòlica molt debilitada després del Sexenni revolucionari i la I Primera República, el nou estat facilita la recuperació del poder clerical sobre la societat espanyola. No hi ha, doncs, un doblegament d’allò públic a causa del poder religiós. És el propi poder públic qui afavoreix la reinstauració del poder religiós, provocant fins i tot el seu propi afebliment.

3. Bona part dels actuals privilegis que determinen els Acords concordataris entre l’estat espanyol i la Santa seu es justifiquen, encara ara, pels béns substrets a l’Església catòlica amb les diverses desamortitzacions. Unes desamortitzacions que ja van tenir una altra compensació, encara vigent: l’entrega per part de l’estat del sistema educatiu a l’Església.

Seamos laicos

L’editorial Trama ha tingut a bé publicar una intervenció de Jean Jaurès l’any 1910 a la Cambra de Diputats francesa en defensa de l’escola laica. El text, que ocupa la part principal del llibre, està acompanyat d’un pròleg de Dionisio Llamazares i quatre articles del mateix Jaurès a la Revue de l’enseignement primaire et primaire supérieur.

El llibre constitueix una oportunitat d’aproximar-se al concepte de laïcitat i conèixer la seva vessant polèmica, els arguments que reuneix al seu favor i les crítiques que suscita. Tot això des d’una perspectiva històrica, és clar, estem parlant d’unes paraules pronunciades fa més de cent anys. I no obstant, són de gran actualitat.

També és una oportuntat per conèixer la figura de Jean Jaurès, un dels grans referents històrics del moviment progressista, una figura d’una potència poc comuna i que per desgràcia a Catalunya és poc coneguda. Perquè un dels grans plaers que ens ofereix el llibre és descobrir la brillant retòrica de Jaurès, així com la seva capacitat argumental i dialèctica, basada en una gran erudició i uns sòlids fonaments teòrics. Jaurès, socialista, humanista i pacifista, va dedicar gran part de la seva vida a l’educació popular i a la laïcitat de l’ensenyament públic. En aquest llibre podem veure com la laïcitat és un dels puntals del pensament de Jaurès i s’incardina en la seva visió dels drets, les llibertats i el progrés.

El primer argument de Jaurès en favor de la laïcitat de l’escola és que aquesta ha de fer possible la llibertat de consciència, el racionalisme i el mètode científic, que presenta com a fonaments i alhora productes genuïns de la modernitat, clarament associada al progrés humà. Al meu entendre és important que Jaurès doni prioritat discursiva a aquest argument, la laïcitat ha de situar la llibertat de consciència en el punt més alt de les seves prioritats. Si no, es converteix en un mer element de gestió de la diversitat i la convivència. Factors que també són importants però que també poden reclamar les opcions contràries a la laïcitat.

El segon argument que planteja Jaurès és el de la laïcitat com una afirmació de la ciutadania, que esdevé una afirmació de la sobirania popular i la democràcia. Una afirmació semblant la trobem en els nostres dies en el discurs de Javier Otaola, qui descriu la laïcitat com “la proclamación de la ciudadanía como centro de la vida pública”. La laïcitat no seria, doncs, només una renúncia o una absència (una separació); també tindria caràcter afirmatiu de la ciutadania i la vida política.

El tercer dels arguments que planteja Jaurès és en favor de la ciència com a base de l’aprenentatge. Totes les matèries escolars han de respondre a criteris racionals, discutibles i contrastables, no hi ha espai per a l’adoctrinament ni per al dogma.

A partir d’aquí, el debat (perquè és un debat, també hi ha intervencions d’altres Diputats) se situa en la qüestió de la neutralitat de l’Escola. Una qüestió que, com el propi Jaurès posa en evidència, fa entrar en contradiccions el bàndol conservador i l’Església Catòlica. La contradicció és que en ocasions es critica que les escoles laiques faran una educació neutra en matèria moral i per tant sense valors, i en d’altres ocasions s’exigeix que l’educació pública sigui neutra per respectar les opcions de totes les famílies. El que subjau aquí és també el conflicte entre una burgesia interessada en una instrucció merament pràctica que aporti mà d’obra qualificada al mercat de treball i una jerarquia eclesiàstica interessada en l’adoctrinament de la infància el control de les consciències. Aquesta fisura en el bàndol opositor (que no trobem a Espanya, probablement per manca de burgesia industrial) és utilitzada de forma brillant per Jaurès. L’escola laica, doncs, serà neutral en matèria metafísica, però no pel que fa als valors. I aquí Jaurès rebla el clau i demostra (a partir d’un ampli coneixement de la història de la religió) que fins i tot l’Església Catòlica va haver d’acceptar l’existència d’una moral natural per poder incorporar el bagatge filosòfic de grecs i romans.

El darrer pilar argumental de Jaurès són els drets de l’infant, superiors a la pròpia voluntat de l’Estat i de les famílies.  Als infants els assisteix el dret de rebre una educació que els ofereixi una perspectiva àmplia del món, del pensament i de la història, que els permeti construir el seu propi judici i la seva pròpia escala de valors. I no pot ser una educació asèptica, neutral, acotada per negació. Ha de ser una educació en els valors comuns, en una ètica civil, i apassionada per la vida, capaç de commoure i despertar la curiositat de l’infant i estimular la seva intel·ligència. Una educació sense passió per la raó i la crítica només seria útil per al futur control de les consciències.

Jaurès culmina el seu parlament vinculant la laïcitat i el progrés: “Y de nuevo la cuestión escolar se une a la cuestión social, para nosotros no se trata de algo diferente. Son dos cuestiones relacionadas entre sí. Laicismo en la enseñanza y progreso social son dos fórmulas indivisibles.”

En els quatre articles que acompanyen aquest parlament hi trobem desenvolupades aquestes qüestions i d’altres. En destaquem alguns fragments

Sobre les contradiccions dels crítics i la neutralitat de l’escola

“Esta neutralidad es reclamada en primer lugar por ese partido clerical que, por su parte, trata de imponer sus concepciones y sus dogmas a la vida, a la historia y a la propia naturaleza. Al no poder ya colmar la enseñanza con su pensamiento despótico, pretende al menos dejar la enseñanza vacía.”

“Ahora que esos falsos librepensadores y esos nacionalistas inconfesos observan el nuevo espíritu que domina entre los maestros, un espíritu abiertamente humano y socialista, temen que, gracias a ellos, este nuevo pensamiento se pueda transmitir a los niños del pueblo; por eso, de pronto reclaman una neutralidad que por su parte han violado durante tanto tiempo y que no es más que una mordaza en las bocas que desdeñan las viejas consignas”

Sobre la llibertat de consciència

(parlant del mestre) “Indicará a los niños que debe ser su conciencia, libre de cualquier coacción, que tiene que ser su mente, desarrollada mediante la reflexión, el estudio y la experiencia de la vida, la que decida sobre estos grandes problemas”

“No es, pues, mutilando ni bajando el nivel de la educación mediante un sistema de neutralidad tirànica e inquisitorial como se evitará violentar las mentes, sino al contrario, ampliándola y elevándola”

Sobre el moviment progressista i l’escola laica

“Está claro que la clase obrera no puede liberarse plenamente y asumir la reconstrucción del orden social si no es haciendo un esfuerzo enorme. Ofrecer a los niños a través del comentario de los hechos el entusiasmo y la seriedad a un mismo tiempo, el ímpetu y la formalidad, es una tarea difícil en la que el maestro sólo tendrá éxito si realmente comprende el sentido de la historia de este siglo. El sentimiento mismo de esta dificultad puede ser un estímulo admirable para el maestro, que le conduzca al estudio, al trabajo al incesante progreso del espíritu. La neutralidad, en cambio, sería como una recompensa a la pereza de la inteligencia, una cómoda almohada para el sueño del espíritu.”

“El peligro cada vez mayor en que se encuentra la escuela laica obligará a la democracia republicana a un cambio decisivo en la política general, y por eso digo que es en torno a la escuela laica donde se planteará, sin duda, el próximo gran combate entre los partidos del movimiento y los partidos de la reacción, entre las clases del trabajo y la justicia y las clases de los privilegios.”

El llibre ens presenta un argumentari que encara ara té una gran validesa; és sorprenentment contemporani, rabiosament actual, i no només pel que fa a la laïcitat. També en com Jaurès parla de la modernitat i el progrés, amb un discurs sofisticat, sense caure en trampes positivistes. Un text absolutament recomanable.