Religión para ateos

9788490062876

Ja fa un temps vaig fer un post sobre el que s’anomena “Ateisme 2.0” on parlava d’un filòsof suís, Alain de Botton, que proposava una religió per a ateus. Com que no acabava de trobar-li el suc a la cosa, vaig optar per anar al seu llibre i mirar a veure què hi trobava.

La conclusió és que m’ha decebut bastant. M’esperava alguna cosa més elaborada, francament. D’entrada, perquè el de Botton es limita a examinar el judaïsme i el catolicisme com a fonts d’inspiració. I molt de rasquitllada agafa alguns elements del budisme zen japonès. O sigui que no és un treball massa erudit en aquest aspecte.

El cos del llibre és, resumint, un esforç d’adaptació de diversos aspectes de les religions al pensament ateu. O sigui, una religió sense déu. Amb les seves pseudo-pregàries, les seves pseudo-festivitats, les seves pseudo-esglésies… I així sense parar. I sense gaire originalitat. Vull dir que no he posat “pseudo” a la lleugera.

Però on m’he sentit més decebut és en la seva premissa principal. Que la modernitat ens ha deixat a tots buits i que hauríem d’imitar a les religions (les seves pràctiques) a l’hora de dotar de significat les nostres vides. Jo no sé on viu ni com viu aquest senyor, però de veritat que quan acabes el llibre acabes pensant que ja posats és millor que es faci creient i ens deixi tranquils. Que total, ja no ve d’aquí.

L’altra objecció que em planteja és que atribueix a les religions una mena de saviesa superior que es demostra en la seva capacitat de crear institucions d’una gran eficàcia terapèutica: festes, textos inspiradors, organitzacions, art… I es queda en una lectura superficial d’aquestes que em fa venir al cap dos respostes. La primera, que les religions que coneixem són l’enèsima versió de fenòmens religiosos, i que per tant podria haver anat més enrere i li hauria sortit un llibre d’antropologia del fenomen religiós. Vaja, que si es despista funda una disciplina que existeix des de fa més d’un segle! La segona, que si per un casual el fons i la forma tenen algun tipus de relació, potser les pràctiques religioses són útils… per al pensament religiós i per a la vida religiosa. A mi m’han vingut ganes de recordar-li que Spinoza ja va deixar bastant clar al segle XVII que la religió és una empresa humana orientada a fomentar l’obediència dels homes comuns. I de preguntar-li què en pensa. Que podria haver dit alguna cosa al respecte, penso jo.

I a partir d’aquí doncs és clar, tot se’n va avall. I et venen ganes de convidar l’autor a passar una temporada fent vida associativa, anant a calçotades populars, a concerts, a lectures de poesia, d’excursió, i a tot tipus d’activitats que poden arribar a ser tant o més vivificants com les que ell pretén imitar.

Total, una decepció. Ja buscarem millors llibres per a futurs posts.

Funerals laics a Tarragona

Durruti5

Gràcies al nostre Director del Departament d’Hemeroteca hem pogut descobrir aquesta notícia a La Vanguardia on s’hi explica que aquest 2015 es van començar a celebrar funerals laics al Tanatori de Tarragona i que han tingut una molt bona acceptació, arribant a cobrir una desena part de les cerimònies que s’hi celebren (96 de 960).

I aquí no sabem si posar-nos contents per la notícia o posar-nos les mans al cap pel fet que fins fa quatre dies no hi havia cap servei disponible.

Val, sí que ho sabem. Ens n’alegrem molt per les famílies i les amistats que enguany han pogut celebrar el comiat que millor s’ajustava a la forma de pensar d’una persona estimada.

I ho lamentem per totes les altres que en anys anteriors no han pogut fer-ho.

I afegim: no costava tant fer un bé als vius.

PS: la foto és de l’enterrament del Durruti i l’he arreplegat d’aquí.

Feliç Solstici d’hivern

2a2fcc188c36fd60f9685562646d567b

Rastres Fotografia

Fa uns dies que l’Alcaldessa de Barcelona va dir que enguany l’Ajuntament convidaria a celebrar el solstici d’hivern i li van dir de tot per tot arreu: laïcista, ignorant, falsa radical… Fins i tot els imbècils d’intereconomia li van dir nazi, cosa que ella es va prendre a broma (ben fet).

Jo ja vaig fer un post parlant de com els cicles de la natura són el millor recurs simbòlic a l’abast de les autoritats públiques que aspirin a representar tothom. I la veritat, no tinc molt més a afegir-hi.

En tot cas, voldria recordar que totes les cultures han celebrat el solstici d’hivern, i que de fet el Nadal cristià és una de tantes superposicions que la religió va practicar per a substituir els cultes pagans per festes pròpies. En el cas dels romans, la festa era la del Sol Invictus i també es feien regals.

Si us fan gràcia aquestes coses de festes paganes, reciclatges divins, i coincidències astronòmiques, podeu mirar aquest vídeo. Només advertir-vos que forma part d’una sèrie de vídeos que expliquen coses bastant evidents com si tot formés part d’una gran conspiració. I jo les teories de la conspiració les puc trobar divertides, però poca cosa més.

Afegiria que en realitat ni l’arbre ni el Tió (ni tan sols els Reis Mags) són massa catòlics. L’arbre és un ritual de fertilitat la mar de raonable. I és que quan la natura mor i no sabem si els arbres tornaran a donar fruits, penjar-hi unes pomes falses per a recordar-los com anava això d’alimentar-nos, té tota la lògica del món. Lògica fantàstica, però lògica. I no diguem el Tió i la seva funció fertilitzadora. Per la via escatològica, concretament. A banda que Jesús no va néixer el més de desembre; probablement seria primavera o estiu.

I res d’això està en perill, perquè no és patrimoni de ningú. Cadascú ho celebra si ho vol, com vol i amb qui vol.

I dit tot això, tampoc cal que ens posem esplèndids mirant-nos tot aquest passat amb aires de superioritat moral. Sí, ja sabem que la inclinació de l’eix de la terra en la seva trajectòria el·líptica al voltant del sol és la causa de les estacions. I sí, també sabem que no depèn de nosaltres que això passi. Que no cal que encenguem focs tota la nit per a ajudar a la llum en el seu combat contra les tenebres. Que tampoc cal que fem rituals de fertilitat, perquè la primavera arribarà igualment. Més que superioritat moral o intel·lectual, a mi em desperta una gran fascinació i admiració per uns humans anteriors a nosaltres que sense els nostres coneixements van saber datar amb tanta precisió els cicles astronòmics. I el que és més important: van trobar una relació entre les estacions i el moviment dels astres.

Perquè també ells van fer un gran salt endavant en la capacitat d’interpretar i entendre el món. I allò que no entenien, ho van resoldre com bonament van poder, amb festes i rituals màgics. I nosaltres no ens diferenciem tant d’ells com ens pensem.

Perquè també nosaltres, avui en dia, seguim realitzant rituals innecessaris. I també nosaltres som presoners d’estranyes supersticions, de visions esbiaixades de la realitat. Tenim la capacitat d’utilitzar el mètode científic i hem pogut reivindicar lentament la raó com a brúixola existencial, és cert. Però el nostre coneixement és petit, comparat amb la immensitat de l’univers.

El que celebrem aquests dies són les limitacions i les angoixes de l’espècie humana. I la nostra capacitat de superar les nostres pròpies pors amb l’ajuda dels altres. No governem l’univers, només en som una petita part que molt lentament pren consciència de la seva relació amb l’absolut.

Bon solstici d’hivern i que el Sol Invicte us acompanyi.

yoda1La fotografia de la capçalera me l’ha cedit en Gerard García, un dels tipus més pagans que conec. Podeu trobar les seves increïbles fotografies a http://www.rastres.cat.

I si surt positiu, què fem?

1446717405_450204_1446741649_noticia_normalDe tant en tant apareix als diaris una notícia semblant. Un estudi, fet per una universitat de Wisconsin (o de qualsevol altre dels milers de Wisconsins que hi ha pel món), demostra o refuta que els ateus són més espavilats que els creients. O que són més generosos. O més compassius.

O al revés, hi ha estudis que demostren o refuten que els creients són millors ciutadans, que tenen més instints filantròpics, que llegeixen més o jo què sé.

Aquest és l’últim que he trobat. Amb l’afegit que el tipus que ho escriu acaba utilitzant una paràbola de la Bíblia per dir que els ateus són més compassius. Ho podria haver titulat “A Pierre Bayle le gusta esto“, hauria estat més encertat.

I jo, sincerament, no sé què n’hem de fer. Vull dir que no acabo d’entendre la utilitat d’aquests estudis. Que no en treurem res, em sembla. Res de veritablement útil.

És a dir, ara imaginem que després de molts estudis dirigits des de Wisconsin, resulta que els creients són uns lerdos i uns soques, que tenen predisposició a l’engany i que són els que enganxen les burilles sota els seients del metro. O surt una conclusió oposada: els ateus són la pitjor escòria i ara en tenim la prova. Què fem?

No, de veritat, què fem? Els prohibim? Els reeduquem? Els renyem? Els estigmatitzem? No hem tingut prou males experiències històriques atribuint majors o menors condicions intel·lectuals i morals a determinats col·lectius?

Potser sóc jo que tinc la pell molt fina amb aquestes qüestions, però no acabo de veure gaire clar el per què de tot plegat.

Els rituals funeraris laics guanyen terreny

Shelley-FuneralEn aquest blog ja he comentat alguna vegada que Catalunya és una de les regions del món on el procés de secularització és més ràpid. No començaré a atabalar amb dades, que ja ho faig prou, però ahir vaig descobrir una notícia que em sembla reveladora d’aquest fenomen.

Ja fa temps que a Serveis Funeraris de Barcelona convoquen uns cerimonials religiosos on convoquen els familiars de totes les persones traspassades durant l’any. I des de fa cinc anys, que també en fan un de laic, o sigui que el 18 de juny van celebrar el V Cerimonial. Podeu veure la notícia aquí.

M’ha cridat l’atenció, i per això en parlo aquí, que les cerimònies laiques ja representen el 15% del total de les que se celebren a Barcelona. Evidentment és una xifra baixa si la comparem amb tants d’altres indicadors de secularització, però si pensem que fa cinc anys no arribaven ni al 6%, l’augment és significatiu.

I és que sabem que, progressivament, les empreses funeràries i els ajuntaments adapten les instal·lacions (sales de vetlla, sales de respons, cementiris) donant-los un aspecte neutre de simbologia i amb capacitat per acollir tot tipus de ritus. També lentament comencen a oferir serveis de respons laic.

Però el procés de construcció de nous ritus de comiat no és fàcil, no pot ser-ho. Perquè ens pot fer molta il·lusió preparar un bon casament, o una bona cerimònia de benvinguda d’un nadó. Però organitzar un funeral, no és tan fàcil.

Una societat en trànsit cap a la secularització haurà de recuperar, reinventar, repensar, el que significa la desaparició d’una persona estimada i construir una litúrgia nova, prou lliure de motlles com per servir a l’objectiu de la satisfacció íntima de les persones que la convoquen, adaptant-la a la seva cosmovisió i a la de l’absent, i prou establerta com per complir la funció de cohesió social que els rituals humans tenen.

La imatge que il·lustra el post és l’enterrament del poeta P.B Shelley, que va pintar Louis Édouard Fournier.

7 de maig o 21 de setembre?

11212762_10153179891214765_7153417446862781265_nAvui és el Dia Nacional de la Raó als Estats Units. Ho ha proclamat l’American Humanist Association. Bé, de fet ho ha contra-programat. El programa oficial diu que avui als Estats Units és l’Official National Day of Prayer, o sigui el Dia Nacional de la Pregària. Una celebració que es repeteix cada primer dijous del més de maig i que ja fa anys que desperta bastanta polèmica.

O sigui que és una disputa que es produeix als Estats Units i en tot cas des d’aquí ens en podem fer ressò i donar suport a la part laica del conflicte. Però m’ha cridat l’atenció el fet que a la pregària hagin replicat amb la raó. Té la seva lògica, però em recorda que fa temps que vull fer un post per (intentar) esbrinar i exposar les diferències entre racionalisme i lliurepensament. I és que em sembla que en ocasions com aquesta, jo em decantaria més per defensar el lliurepensament que no pas el racionalisme.

Perquè a mi em sembla que el racionalisme és una postura epistemològica (o sigui que respon a la pregunta “com puc saber?”) i el lliurepensament una postura ètica (que respon a la pregunta “com he de pensar?”). Evidentment estan molt vinculades l’una i l’altra, però hi ha algun matís que no deixa de ser important. A veure si un dia tinc temps d’entretindre-m’hi una mica més.

I afegiria que per celebrar el dia del lliurepensament, si no recordo malament, tenim el 21 de setembre, que té abast universal. Però vaja, no ho dic com res excloent, ans al contrari. Es pot celebrar avui una cosa i al setembre una altra.

O sigui que com molt bé diu el cartell, BE REASONABLE!

Ateisme 2.0

busateu-bcn-atrasTal i com vaig comentar en un post anterior, existeix un “ateisme 2.0“. La qüestió de l’ateisme és complexa i jo no estic molt dotat per als debats metafísics, però en tot cas podríem dir que hi ha ateismes de matriu diferent.

Perquè de la manera que hi ha molts déus diferents, i moltes definicions diferents de déu, també hi ha moltes respostes i moltes crítiques diferents. Ja entraré un altre dia a mirar d’esclarir-ho, avui centrem-nos en això de l’ateisme 2.0.

L’invent és d’un filòsof suís, Alain de Botton, i si voleu veure’l a ell explicant-ho aquí teniu una conferència molt didàctica. A mode de resum, diríem que de Botton afirma que els ateus haurien de mirar les religions amb menys desconfiança i mirar d’adoptar algunes de les seves estratègies. Perquè les religions no són només grans cossos doctrinals, també són pràctiques relacionals i grans organitzacions. I són eficaces en donar consol a l’ésser humà davant l’angoixa existencial i davant dels dubtes morals quotidians. Les religions tenen dos grans ingredients que en llatí s’entenen la mar de bé: superstitio i religio. La superstitio són les doctrines, els dogmes de fe, les veritats revelades. La religio (que vol dir relligar) és el vincle comú entre les persones que comparteixen la superstitio. I com no em cansaré de dir, negar la doctrina o demostrar la falsedat de la superstició no necessàriament destrueix el vincle.

D’altra banda, i seguint amb l’ateisme 2.0, els ateus també necessiten consol, ajuda, guia, suport… O en qualsevol cas, per si algú s’ha ofès, podrien “aprendre” estratègies pròpies de les religions per organitzar-se i fer vida comú. I això engloba tot el que té a veure amb l’art, amb l’educació, amb els rituals, amb les celebracions…

virtue-dollsResseguint el fil d’aquest article del David de Ugarte veig que hi ha una School of Life a diverses ciutats del món que d’alguna manera aspira a donar sortida a tot això que he explicat. Si aneu a la botiga veureu que hi ha aquests d’ídols la mar d’entranyables de la imatge; es poden comprar i tenir a casa enlloc del Crist penjat.

La meva opinió? Jo diria que Alain de Botton inventa la sopa d’all. La part més reivindicable de la tradició grega clàssica i de la romana republicana són això. Els déus no tenen dignitat metafísica, només serveixen de relat per explicar-nos a nosaltres mateixos i seguir vivint junts mentre cadascú filosofa tranquil·lament. Són romanços, dit així a lo bruto. I si voleu veure com aquest fil de la història és viu, només cal que aneu a celebrar les Santes de Mataró. Hi ha un neo-paganisme molt més divertit que aquest que ens proposa de Botton (això dóna per un altre article).

També diria que la qüestió de l’eficàcia no és suficient per procedir a “imitar” res. Les formes de vida religiosa són eficaces, sí;  però són eficaces per a aquestes mateixes formes de vida religiosa. Té raó que de vegades l’ateisme menysprea determinats aspectes de la religió amb massa lleugeresa i un punt de rancúnia, però no veig qui interès pot tenir capgirar l’actitud.

I com a punt final, em sembla que l’ateisme 2.0 peca del mateix error que comet determinada tradició filosòfica, com per exemple Jürgen Habermas. Una mena de complex d’inferioritat (intel·lectual o estètic) vers la religió que li acaba donant raons per presentar-se a si mateixa com a principi inexcusable de tot allò autèntic, genuí i profund.

La foto de dalt de tot és del bus ateu que van fer rodar els Ateus de Catalunya fa anys. No sé si és ateisme 2.0, però sempre ve de gust recordar moments divertits de la vida barcelonina.

De la mística a les barricades

GerardHortaFeia temps que buscava aquest llibre i no fa gaire el vaig trobar tirat de preu a la llibreria de vell del carrer de Banys Nous. Havia llegit el que de fet n’és la continuació, “Cos i revolució”, i m’havia semblat molt interessant. He de dir que aquest també ho és, per bé que hi ha alguns elements (de tots dos llibres) que em semblen discutibles.

A les discrepàncies ja hi arribarem si cal, però primer de tot cal recomanar la lectura de totes dues obres d’en Gerard Horta, un professor d’antropologia de la UB que al meu entendre ha fet una molt bona aportació al coneixement dels moviments emancipadors catalans dels segles XIX i XX. Vaja, a mi em sembla que els que ens reivindiquem continuadors d’aquells moviments hauríem de fer tot el possible per divulgar aquestes investigacions i agrair aquests esforços.

El títol ja té el seu què, oi? Mística i barricades, no és una associació òbvia. El subtítol ens concreta una mica més: Introducció a l’espiritisme català del XIX dins el context ocultista europeu.

I què tenen a veure la mística, l’ocultisme i l’espiritisme amb la laïcitat? Doncs més del que sembla. En Gerard Horta ens explica els orígens i el desplegament de l’espiritisme català, un moviment molt desconegut però que comparteix arrels amb d’altres com el naturista, l’esperantista, el cooperativista, el de l’educació racionalista, l’ateneista o el feminista. De fet, l’espiritisme català pot ser considerada la matriu de la que sorgeix el primer feminisme polític a Catalunya i Espanya.

En una societat tant repressiva com la del segle XIX, amb un ordre social (burgès) tant rígid sostingut per un ordre metafísic (catòlic) encara més opressiu, qui volgués impugnar l’ordre social per força havia d’acabar impugnant també la seva dimensió transcendental.

D’entre les classes populars, i  resseguint un fil de la història que ens connecta amb totes les heterodòxies imaginables i imaginades, va sorgir un moviment espiritista que es reivindicava racional, científic i laïcista. El seu lema: “Per l’amor i la ciència cap a déu”.

Un moviment que aniria creixent fins convocar el Primer Congrés Espiritista Internacional a Barcelona el 1888 i tornar-hi amb més força amb el XIV Congrés Espírita Internacional el 1934, quan a Catalunya hi ha més de 120 grups formant una tupida xarxa de composició horitzontal molt ben articulada amb els moviments progressistes que serien arrassats pel feixisme.

No m’estenc més, si us interessa busqueu el llibre (Editat per Proa i guardonat amb el XXII Premi Carles Rahola d’assaig), que no deu ser difícil de trobar i llegiu-lo. O si no, me’l demaneu i potser (ah, potser) us el deixo.

Les discrepàncies, me les deixava. Bàsicament em sembla que el Gerard Horta vol salvar l’espiritisme del racionalisme, el positivisme i el progressisme, com si en fos una emanació dotada d’una dignitat superior als processos d’il·lustració i modernització. Dels quals només n’és un exemple. Fascinant, això sí.

A propòsit de Can Vies: radicalitat vs. dogmatisme

IMAG0163

Anomenar malament les coses és augmentar l’infortuni del món (Albert Camús)

De Can Vies se n’està parlant molt aquests dies (y lo que te rondaré, morena), i s’estan dient moltes coses. Una de les qüestions que ocupa més temps als mitjans és anomenar, etiquetar, categoritzar, la gent que formava part del projecte de Can Vies, la gent que va protestar pel seu enderroc, la gent que crema contenidors… tota aquesta gent. Una feinada posant etiquetes.

Okupes, antisistema, violents… i radicals. Radicals és una de les preferides dels mitjans. I un dels arguments que més s’utilitzen per sostenir aquesta afirmació, és que són gent amb qui no es pot discutir perquè es creuen en possessió de la veritat. La qual cosa seria el més oposat al radicalisme.

Radical prové del llatí radix, que vol dir arrel. I una persona radical és la que aspira a arribar a l’arrel dels problemes. És a dir, el radicalisme té més ingredients de recerca i interrogació sobre la realitat del món del que els mitjans ens projecten. El radicalisme està més emparentat amb la noció de lliure pensament i amb la tradició liberal que no pas amb el dogmatisme. Perquè el dogmatisme és l’actitud de negar la possibilitat de discutir determinades coses. No sé com es pot casar una actitud dogmàtica amb una actitud radical, la renúncia al dubte amb el dubte sistemàtic.

De manera que una persona que es creu en la possessió de la veritat és un dogmàtic, mai un radical.

Dit això, i com que tots participem de la confusió terminològica, jo diria que en aquestes aventures tipus Can Vies no és estrany trobar individus amb qui és complicat dialogar. Els polis, per exemple, però no només. També entre la penya que okupa hi ha gent molt totxo. Igual que entre els seguidors d’Iron Maiden, a l’associació de puntaires, prenent el sol a la Barceloneta o venent fruita al mercat d’Hostafrancs. O en un moviment laic i lliurepensador. Perquè l’adhesió a unes idees o uns principis no necessàriament comporta una coherència absoluta amb aquests, perquè la realitat és contradictòria. Per cert, assumir que és contradictòria també és propi de radicals i lliurepensadors, el dogmatisme no digereix bé les contradiccions. Em sembla que s’ha entès el que volia dir.

Dit això, quina burrada el desallotjament i l’enderroc. Quin error, quina cagada.

Ah, i la foto. Doncs la foto és, precisament, de Can Vies. Ara ja l’han fotut a terra, però jo vivia al costat i em feia gràcia com havien aprofitat una creu catòlica per superposar-hi un signe okupa. Una mena de palimpsest simbòlic que em semblava una metàfora del que és una ciutat com Barcelona: memòria i vida en pugna constant. També m’encuriosia el fet que no haguessin retirat la creu, que és el que hauria fet jo. No devien ser tan radicals com semblava. O destralers. Emm… extremistes. O seria millor dir-ne iconoclastes? Osti, què complicat…

 

D’equinoccis i festivitats

primaveraTot just ahir hem canviat d’estació. Hem deixat enrere l’hivern i diem hola a la primavera. Jo no n’estava molt al cas, però molta gent ho ha comentat al Facebook i ha penjat fotos, cançons… I m’ha semblat que enguany l’equinocci ha tingut més presència de l’acostumada a la xarxa social. És una percepció que no té cap base empírica, francament, però en tot cas això em serveix per repescar una reflexió que sorgeix sovint a les classes de l’Escola El Sol quan parlem dels reptes de l’educació laica.

La qüestió és que si ens plantegem una educació laica, ens trobem amb la necessitat de canviar gran part dels referents simbòlics als que ens hem acostumat. Perquè és clar, són religiosos. I d’una religió molt concreta. El calendari està ple de celebracions religioses i no està molt clar què passa si les eliminem. Estem destruint el nostre patrimoni cultural? Estem escatimant als infants un coneixement essencial per al seu desenvolupament com a persones? Es desfarà l’ordre del cosmos? Farem el ridícul? I el que és més important: per quins altres símbols i celebracions ho substituïm?

A mi em sembla que en una societat cada vegada més plural, la possibilitat de mantenir símbols i celebracions religioses en l’educació s’esvaeix, perquè divideixen. Però que en comptes de viure aquest fet com una tragèdia, els educadors i educadores laics tenen davant seu un repte prou interessant. I que la natura, la vida, el món i l’univers, són plens de recursos simbòlics que es poden aprofitar per omplir fins al darrer racó de l’activitat pedagògica. Les estacions de l’any, les plantes, els animals, els rius i els mars, les muntanyes i els deserts, els elements, les formes, els colors… I totes les formes de societat que la humanitat ha inventat per a adaptar-se al medi.

I no té res d’estrany que moltes escoles laiques, i esplais laics, tingui nom d’arbre (Roure, Xiprers, Auró…), o de vent (Garbí, Xaloc…), o d’animals i plantes (Boix, Isard-Flor de neu, Esquirol…). I són els projectes que tenen més futur, perquè tothom hi pot participar, i celebrar, i compartir. Com ha fet tanta gent avui al Facebook, a propòsit de la primavera.

PS: La fotografia l’he agafada d’aquí.