Feliç Solstici d’hivern

2a2fcc188c36fd60f9685562646d567b

Rastres Fotografia

Fa uns dies que l’Alcaldessa de Barcelona va dir que enguany l’Ajuntament convidaria a celebrar el solstici d’hivern i li van dir de tot per tot arreu: laïcista, ignorant, falsa radical… Fins i tot els imbècils d’intereconomia li van dir nazi, cosa que ella es va prendre a broma (ben fet).

Jo ja vaig fer un post parlant de com els cicles de la natura són el millor recurs simbòlic a l’abast de les autoritats públiques que aspirin a representar tothom. I la veritat, no tinc molt més a afegir-hi.

En tot cas, voldria recordar que totes les cultures han celebrat el solstici d’hivern, i que de fet el Nadal cristià és una de tantes superposicions que la religió va practicar per a substituir els cultes pagans per festes pròpies. En el cas dels romans, la festa era la del Sol Invictus i també es feien regals.

Si us fan gràcia aquestes coses de festes paganes, reciclatges divins, i coincidències astronòmiques, podeu mirar aquest vídeo. Només advertir-vos que forma part d’una sèrie de vídeos que expliquen coses bastant evidents com si tot formés part d’una gran conspiració. I jo les teories de la conspiració les puc trobar divertides, però poca cosa més.

Afegiria que en realitat ni l’arbre ni el Tió (ni tan sols els Reis Mags) són massa catòlics. L’arbre és un ritual de fertilitat la mar de raonable. I és que quan la natura mor i no sabem si els arbres tornaran a donar fruits, penjar-hi unes pomes falses per a recordar-los com anava això d’alimentar-nos, té tota la lògica del món. Lògica fantàstica, però lògica. I no diguem el Tió i la seva funció fertilitzadora. Per la via escatològica, concretament. A banda que Jesús no va néixer el més de desembre; probablement seria primavera o estiu.

I res d’això està en perill, perquè no és patrimoni de ningú. Cadascú ho celebra si ho vol, com vol i amb qui vol.

I dit tot això, tampoc cal que ens posem esplèndids mirant-nos tot aquest passat amb aires de superioritat moral. Sí, ja sabem que la inclinació de l’eix de la terra en la seva trajectòria el·líptica al voltant del sol és la causa de les estacions. I sí, també sabem que no depèn de nosaltres que això passi. Que no cal que encenguem focs tota la nit per a ajudar a la llum en el seu combat contra les tenebres. Que tampoc cal que fem rituals de fertilitat, perquè la primavera arribarà igualment. Més que superioritat moral o intel·lectual, a mi em desperta una gran fascinació i admiració per uns humans anteriors a nosaltres que sense els nostres coneixements van saber datar amb tanta precisió els cicles astronòmics. I el que és més important: van trobar una relació entre les estacions i el moviment dels astres.

Perquè també ells van fer un gran salt endavant en la capacitat d’interpretar i entendre el món. I allò que no entenien, ho van resoldre com bonament van poder, amb festes i rituals màgics. I nosaltres no ens diferenciem tant d’ells com ens pensem.

Perquè també nosaltres, avui en dia, seguim realitzant rituals innecessaris. I també nosaltres som presoners d’estranyes supersticions, de visions esbiaixades de la realitat. Tenim la capacitat d’utilitzar el mètode científic i hem pogut reivindicar lentament la raó com a brúixola existencial, és cert. Però el nostre coneixement és petit, comparat amb la immensitat de l’univers.

El que celebrem aquests dies són les limitacions i les angoixes de l’espècie humana. I la nostra capacitat de superar les nostres pròpies pors amb l’ajuda dels altres. No governem l’univers, només en som una petita part que molt lentament pren consciència de la seva relació amb l’absolut.

Bon solstici d’hivern i que el Sol Invicte us acompanyi.

yoda1La fotografia de la capçalera me l’ha cedit en Gerard García, un dels tipus més pagans que conec. Podeu trobar les seves increïbles fotografies a http://www.rastres.cat.

La laïcitat als programes electorals

religio_eleccions_generals_2015

Ahir vaig dir que em feia mandra fer un buidat dels programes electorals i era cert.

El que no em fa tanta mandra és enllaçar el buidat que n’han fet des de Catalunya Religió.

Seguiu la pista.

Post facilitat per Ramon Bassas.

 

L’Església Episcopaliana dels Estats Units aprova el matrimoni igualitari

enhanced-mid-16784-1435801135-1A principis de juliol d’enguany, molt pocs dies després que el Tribunal Suprem aprovés el matrimoni igualitari a tots els estats de la Unió, l’Assemblea general (repetim, Assemblea general) de la General Convention of Episcopalian Church va aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. La votació (repetim, votació) es va resoldre per una àmplia majoria, tal i com es pot veure en aquesta foto.

CI3aphqVEAAuIZQEs tracta d’una bona notícia i em sembla interessant per diversos motius

  1. Al contrari dels tortuosos camins procedimentals que segueix la mai prou lloada Església Catòlica, Apostòlica i Romana, aquests episcopalians semblen tenir un sistema de govern democràtic la mar d’entenedor. De fet, si mai passeu pels USA val la pena fer una visita a una missa per veure les enormes diferències a l’hora de concebre el culte i la religió entre Europa (bé, millor seria dir Catalunya) i els Estats Units. De fet, si entreu a la web dels Episcopalians, el primer que trobareu és el seu pressupost en pdf i perfectament desglossat.
  2. No és casual que la regulació del matrimoni igualitari per part de la república i dels episcopalians coincideixi en el temps. És casual la diferència de dies, segurament. Però la concepció protestant de la relació entre Església i Estat és més harmònica que no la catòlica. Per això nombroses esglésies protestants han anat aprovant el matrimoni igualitari a mesura que els seus governs ho han fet. Paradoxalment, en molts casos es deu a un millor enteniment de l’autonomia de les esferes religiosa i pública.
  3. Dels Estats Units en sabem ben poca cosa. Sospito que el nostre desconeixement es deu en gran part al fet que no tenim cap connexió amb els moviments progressistes d’allà. Una connexió que sabem perfectament que no faran mai els mitjans de comunicació de masses i que hauríem d’esforçar-nos en cultivar.
  4. Del món protestant també en sabem molt poca cosa, admetem-ho. Per si algú hi té interès, començarem per dir que els Episcopalians dels Estats Units formen part de la Comunió Anglicana. Fa un temps vaig parlar del Desmond Tutu, que també és episcopalià, òbviament de Sud-àfrica.

La notícia m’ha arribat més o menys per aquí.

L’Ajuntament de Barcelona elimina la missa del programa oficial de La Mercè

Representantes-municipales-dur_54389974431_51351706917_600_226Dijous es va fer públic que l’Ajuntament de Barcelona no inclouria cap missa al programa de les festes de La Mercè.

No voldria allargar-me massa al respecte, perquè em sembla molt correcte. Les institucions s’han de mostrar neutrals i no participar en cerimònies religioses. La de La Mercè ja feia temps que era polèmica i des d’uns anys enrere el grup municipal d’ICV-EUiA no hi assistia, tal i com proposava la Lliga per la Laïcitat.

Suposo que amb els anys aquest fet s’anirà normalitzant, i ben mirat aquesta decisió ha passat bastant desapercebuda. Potser perquè ha coincidit amb la polèmica de la retirada del bust del rei Joan Carles I del Saló de Plens (que ben mirat es podria renovar de dalt a baix, perquè el retrat de la Regent Maria Eugènia fot més por que una altra cosa).

Òbviament hi ha qui ha protestat, però jo diria que amb poca contundència. La nota de l’Arquebisbe, per exemple, de la que es fa ressò La Vanguardia, és més aviat de lamentació que no pas una diatriba colèrica. I m’ha fet gràcia dues coses.

La primera, anomenar “tradició multisecular” a una pràctica que va començar el 1868. Fa 147 anys. Hom entén que multisecular vol dir “de molts segles” i es troba que encara no en fa un i mig.

La segona, reivindicar 1868. És el començament del Sexenni Liberal, una etapa fortament laïcitzadora de les institucions públiques. He suposat que abans es deuria fer alguna cerimònia més clerical, que va ser substituïda per aquesta. No ho sé, i si algú ho sap em faria gràcia saber-ho.

En fi, de vegades la història gira en el sentit que t’agrada i descobreixes que ho ha fet amb poca èpica. Millor així…

Primeres conseqüències (laiques) del 24M

urlEm sembla que tothom està al cas del profund canvi institucional que s’ha produït a Espanya des de les darreres eleccions municipals (algunes autonòmiques).

Se suposava que un canvi d’aquesta magnitud tindria conseqüències en diversos àmbits de la vida política… i de moment sembla que alguna cosa passa.

A Galícia, per exemple, ja tenen polèmica servida. Els nous alcaldes de La Corunya, Santiago de Compostela i El Ferrol (abans conegut com El Ferrol del Caudillo, casi ná) ja han dit que no assistiran a una pintoresca cerimònia catòlica coneguda com a “Ofrenda del Antiguo Reino de Galicia al Santísimo Señor Sacramentado”. Ja els hi han dit de tot, ho podeu llegir en aquest article. Per si no esteu al cas, tots tres alcaldes han arribat al càrrec impulsats per “marees”, que serien la forma atlàntica del que ha passat, sense anar més lluny, a Barcelona.

I a Valladolid (habitualment coneguda com a… bah! és igual) potser també hi passen coses divertides. Allà també hi ha nou alcalde, l’Óscar Puente, en aquest cas del PSOE. Puente ha obtingut el govern de la ciutat gràcies als vots de Sí Se Puede Valladolid, una de tantes versions locals de Podemos. Doncs resulta que aquests de Sí Se Puede Valladolid van generar polèmica ja amb el seu programa electoral quan deien això: La “estricta separación de la institución municipal respecto de las confesiones y entidades de carácter religioso” que propone Podemos se concretaría, entre otras medidas en que “la asistencia a eventos religiosos de los cargos electos se haga a título personal y no en representación de la corporación municipal o cargo que representan”. Una reivindicació que ja fa anys feia Izquierda Unida sense èxit. Ho podeu llegir aquí. Veurem com continua el debat…

Voleu més casos? Aquí en podeu llegir un altre que també surt d’uns Podemitas, aquests sota el nom León Despierta, òbviament de Lleó. Que no només van trencar la costum de jurar davant del crucifix sinó que a més un d’ells va prometre “Por mi conciencia y honor, como republicano partidario del estado federal y laico, por el proceso constituyente, la defensa de los servicios públicos, el ayuntamiento y el municipalismo, por exigencia de la ley”. La notícia, aquí.

I si ens hi posem no acabaríem mai, o sigui que deixem aquests tres exemples. Alguna cosa es mou, i jo diria que bastant més de pressa del que podíem pensar. I feia dies que volia fer alguna entrada sobre la qüestió religiosa a Podemos, perquè em donava la sensació que hi havia algunes incoherències importants que valia la pena remarcar. A veure si el faig aviat.

Ah, i si algú té notícies semblants de per aquí Catalunya, que me les passi, que també m’interessen. Tot i que el nas em diu que molt probablement els cerimonials municipals ja estaven bastant secularitzats i no hi ha hagut tantes oportunitats de ruptura.

I demà parlarem de Barcelona i l’Ada Colau, que també ha portat cua.

La imatge de dalt l’he raptat de Laicismo.org.

Una (nova) oportunitat perduda

217296-944-626

Aquest matí a la Sagrada Família s’hi celebra el funeral d’estat en record de les víctimes de l’accident de Germanwings. Serà una cerimònia catòlica en un temple catòlic i al final deixaran intervenir altres confessions. I això està portant cua, òbviament.

La primera notícia que en vaig tenir va ser aquest article on fins i tot La Vanguardia reflectia el conflicte que hi havia amb les institucions i amb les famílies, algunes de les quals havien demanat expressament un acte pluriconfessional. Val a dir que la notícia d’avui de la pròpia Vanguardia omet completament el conflicte (ja m’estranyava a mi que…).

Ahir El País també ho explicava, així com l’Ignacio Simal a la web de Cristianismo Protestante, i encara més contundentment el Jaume Llenas al Protestante Digital.

Fins i tot vam poder llegir un tuit de l’Enric Vendrell, Director d’Afers Religiosos de la Generalitat, lamentant que no hi hagués una cerimònia multiconfessional o ecumènica.

Però el document més contundent és aquest, signat per diversos líders religiosos, representants de diverses opcions confessionals i també ecumenistes. Contundent no tant pel text, sinó sobretot pel que representa. I per la comparació que estableix amb França i Alemanya, on s’han celebrat cerimònies inclusives.

Però no hi ha hagut manera, el Cardenal Sistach s’ha negat en rodó a compartir protagonisme en la cerimònia i l’únic paper que ha reservat a les altres confessions és la de comparses.

Una nova oportunitat perduda per fer d’aquest país un lloc més digne. Ah, i la responsabilitat no és exclusiva d’en Sistach, sinó de totes les autoritats públiques que es presten a assistir a l’acte, incapaces de fer un pols al Cardenal.

No és tan difícil fer com a França: un funeral multiconfessional en un espai neutral, presidit per l’autoritat pública que ens representa a tots. I després, cadascú que ho desitgi, és perfectament lliure de fer una cerimònia a la seva manera i segons les seves conviccions.

El Tribunal Suprem canadenc dicta sentència contra les pregàries municipals

current-judgesDesprés de nou anys de litigis, finalment el Tribunal Suprem del Canadà ha dictat sentència contra les pregàries realitzades als ajuntaments en actes oficials. La demanda havia estat interposada per Alain Simoneau, un ateu, amb el suport del Mouvement Laïque Québécois.

El motiu de la sentència desfavorable és que l’estat no ha d’afavorir cap creença particular, ja que això discrimina els creients d’altres religions així com als no creients.

En la defensa de les pregàries, l’alcalde de Saguenay (el municipi on es va originar la querellla) argumentava que es tractava d’una herència religiosa del Quebec.

Entre d’altres afirmacions, la sentència recull que l’estat s’ha de mantenir neutral en matèria de religió i creences. Aquesta neutralitat requereix que l’estat no afavoreix ni perjudica cap creença particular, i el mateix serveix per a la no-creença. El deure de l’estat per a protegir la llibertat de consciència i religió passa per no utilitzar el seu poder per a promoure la participació de certs creients o no-creients en la vida pública en detriment d’altres.

La foto aquesta tan xula l’he arrambada de la web del Tribunal.

 

Los dos cuerpos del rey

portada_14615-1En un post de fa temps comentava que no aconseguia trobar «Los dos cuerpos del rey» d’Ernst H. Kantorowicz. En poques hores vaig haver de posar un comentari dient que sí, que la María Bermejo em deia que l’acabaven de reeditar els d’Akal.

Ara ja he fet la lectura del llibre de marres i he de dir que no era el que m’esperava. Però que és una obra bestial, d’una erudició admirable, i que ha valgut la pena, això també ho he de dir. Si em llegeix algú (en el cas poc probable que aquest blog tingui lectors) a qui li interessi el dret, i més concretament la història del dret, li diria que corri a buscar el llibre. Qui estigui molt lluny d’aquest interès, no cal que es molesti.

«Los dos cuerpos del rey, un estudio de teología política medieval», és una obra vastíssima que ressegueix l’edat mitja per explicar l’evolució del feudalisme i la naturalesa privada de les relacions de poder des de l’Anglaterra dels Tudor fins al naixement de l’estat modern i el caràcter públic de la llei. Però el més interessant és el punt de vista que pren per narrar aquest trànsit: l’existència d’una dualitat permanent en la figura del rei. Els dos cossos del rei són el cos físic, mortal, d’un home, i el cos simbòlic, etern, que sosté la corona. La desaparició d’un d’ells no significa l’extinció de l’altre. Senzillament (i automàticament) s’encarna en un altre cos reial.

«Los dos cuerpos del rey» és la narració de com aquesta dualitat es veu permanentment influenciada i disputada per les tensions del poder civil amb el poder religiós, que també esgrimeix el caràcter dual de Jesús, dels papes i de l’església: poder sobre les ànimes i sobre els cossos, al cel i a la terra. En un constant exercici de avenços, retrocessos, fintes i contrafintes, l’edat mitja va esdevenir un brutal ritual d’aparellament i submissió entre el tro i l’altar. «Los dos cuerpos del rey» és la guia de viatge per seguir una part de la pugna fins que s’acabi imposant definitivament el cos públic. Tan sols això. Però podreu veure desfilar Constantí, entendre millor la Querella de les Investidures i la importància de la recuperació del dret romà a Bolonya, i com això també articula l’espai jurídic per a la recuperació de la tradició política republicana a Europa. I podreu entendre millor les arrels de l’anglicanisme, del gal·licanisme, de la Reforma, del cesaropapisme… I conèixer la justa mesura d’aquella frase tan típica, «El Rei ha mort, visca el Rei»

Potser havíeu pensat «bah, a mi la història del dret no m’interessa» i després la cosa s’ha posat interessant? Potser teníeu la història del dret mal considerada…

#DéuTV3

20141124-Deu amb accentAhir el Sense Ficció de TV3 portava per títol “Déu, amb accent. Se suposava que era un documental sobre les religions a Catalunya i a la pràctica era una seqüència de líders religiosos parlant de les seves esglésies. Cap mirada externa, cap debat, cap contrast d’idees i parers… Una decepció. Per no tenir, no tenia ni un text introductori. Era, ras i curt, un catàleg.

Com que ara també passejo per Twitter, vaig expressar allà la meva estupefacció pel que estava veient i aviat vaig tenir una resposta. En aquest cas d’una noia, la Marta, que es definia com a atea però a qui el programa li estava semblant interessant i útil. A partir d’aquí vam estar intercanviant parers (tot molt civilitzat, val a dir) amb alguna altra aportació pel mig. Aquest matí encara n’he rebut una, però ja amb un to una mica més desagradable d’algú que no sé qui és.

La punyeta és que el Twitter ja sabem que té una pega, només pots escriure 140 caràcters. I em vaig quedar amb ganes d’explicar una mica millor el que em passava pel cap. O sigui que ho faig aquí.

A veure, a mi el “documental” (poso cometes perquè no m’ho va semblar) també em va agradar. Bona factura, gent explicant la seva realitat, una mirada fugaç a diversos cultes… Aquest no és el problema.

El problema és que si defensem la laïcitat de les institucions, això comporta determinades limitacions. Una d’elles és que s’ha de ser molt curós en com es tracta el fenomen religiós, davant del qual se suposa que una televisió pública s’ha de mostrar neutral. I el programa era maco, però de neutral en tenia ben poc. O si considerem que un líder espiritual explicant les bondats de la seva religió és neutralitat, potser que pleguem.

I és que continuem fent-nos un embolic amb la cultura religiosa, la fe, el paper de les religions a l’espai públic, els privilegis d’alguns, els drets de tothom… I al final aquí no es mou res i tot continua igual: amb un sistema desigual.

Tenim moltes maneres d’accedir al coneixement de les religions, i les religions tenen moltes maneres d’arribar a nosaltres. A mi les religions m’interessen; he visitat molts temples, he admirat moltes obres d’art, he llegit molts llibres, he xerrat amb molts creients i hi he reflexionat en la mesura de les meves limitacions intel·lectuals. I no he fet religió a l’escola, ni tinc cap parent fidel de cap culte, ni m’he aficionat a les múltiples misses que emeten les televisions públiques constantment. És, precisament a partir del meu interès per la laïcitat com a eina de convivència, i gràcies a un entorn social que mai m’ha volgut imposar cap creença, que m’hi puc aproximar amb més interès. Són les imposicions i els conflictes entre religions el que ha generat odi, violència, exclusió…

Les religions no poden desaparèixer de la televisió pública, perquè formen part de la societat i inevitablement aniran apareixent en els contextos que correspongui, que poden ser moltíssims (informatius, pel·lícules, sèries, documentals, esports…). Però si hi ha un dia (un de molt concret, pels volts de Nadal) per a utilitzar el prime time de TV3 per a fer proselitisme religiós, aleshores es trenca el principi de neutralitat de les institucions. No de la pitjor manera, està clar. Són pitjors les misses en directe, o determinats biaixos en els informatius. Però sincerament, no calia disfressar un publireportatge com si fos un documental.

Clericalització de les subvencions de l’Ajuntament de Barcelona

1-560x338L’Ajuntament de Barcelona ha publicat la convocatòria de subvencions pel 2015. És un gran paquet de subvencions que es divideix en diversos apartats: Cultura, Esports, Educació, Joventut… fins a 20. I això inclou Afers Religiosos.

La qüestió és que la convocatòria es va publicar el 19 de novembre i ara fa uns dies s’han fet unes modificacions. Són poquíssimes modificacions, i de fet són molt tècniques, tenen a veure amb els criteris de puntuació que s’utilitzen per atorgar les subvencions. Excepte en un cas.

El que ha estat sorprenent és veure un canvi subtil entre la convocatòria i la modificació en l’apartat d’Afers Religiosos. Subtil però bastant determinant.

A la convocatòria deia que podien optar a aquesta subvenció “Associacions i institucions legalment reconegudes i inscrites al Ministeri de justícia o qualsevol altre registre legal i associacions que estiguin vinculades a aquestes entitats.”

A la modificació la cosa queda en “Associacions i institucions legalment reconegudes i inscrites al Ministeri de justícia o qualsevol altre registre legal, referides a entitats religioses, i/o associacions que estiguin vinculades a aquestes entitats o confessions religioses.”

O sigui que només s’hi poden acollir entitats religioses. Oh, podrà dir algú, és que la convocatòria és d’Afers Religiosos. I tindrà part de raó. Però això deixa fora les entitats que es dediquen a treballar la laïcitat, el diàleg interreligiós o l’estudi de les religions i que no estan enquadrades en cap confessió. O ets una organització religiosa o no toques el tema.

Després s’estranyen que alguns ens emprenyem.

La foto l’he agafada de la web municipal, òbviament.