Rita Maestre, a misses dites

rita-maestre-efe

Ja fa uns dies que es va dictar sentència i a la Rita Maestre l’han multada amb 4.320 € pel delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Ara ha recorregut la sentència i això s’allargarà una mica més, però en primera instància ja sabem com ha anat.

He anat seguint el cas amb la intenció de fer algun post però mai trobava el moment. I ara ja l’he de fer, com diríem en castellà, a toro pasado.

Val a dir que la seva estratègia processal ha estat una mica erràtica, públicament defensant l’acció i a la vista demanant disculpes; o sigui, acceptant la norma i mirant de minimitzar l’impacte.

La història ve de lluny, perquè ja sabem com de ràpida és la justícia en aquest país. Concretament de 2011, quan es van produir un seguit de protestes a la Universidad Complutense de Madrid i a altres centres universitaris. Sembla ser que la Rita i altres noies van entrar a la capella catòlica de la Complutense ensenyant els pits i amb imatges del papa amb esvàstiques.

I ara, cinc anys més tard (cinc!!), l’han condemnada. Com he dit, per ofendre els sentiments religiosos. Davant d’això, algunes preguntes.

  • Què hi fa, una capella d’una confessió concreta en una universitat? Quantes en queden? Per què es manté un espai de culte en una institució pública? Fins quan es mantindrà aquesta situació de privatització espiritual de l’espai públic?
  • Què hi pinta, avui en dia, un delicte d’ofensa als sentiments religiosos al nostre ordenament jurídic? I el que és més, qui s’erigeix en intèrpret dels sentiments religiosos? El jutge? I si sorgeix una disputa teològica i algú se sent ofès, què fem? Anem a dirimir la qüestió al jutjat?
  • On queda la llibertat d’expressió en aquest país? L’empara al dret a la lliure expressió d’idees queda jeràrquicament sotmès a les creences d’una minoria?

I que consti que a mi, això d’entrar a barraca, no em convenç gens. Però tant li fa el que jo faria. De la mateixa manera que defenso el dret d’un bisbe a dir que aniré a l’infern, reclamo el meu dret d’ensenyar-li qualsevol part del meu cos i a cagar-me en Déu si em ve de gust.

És realment lamentable, de vegades sembla que anem enrere.

Bé, ja veurem què passa amb la Rita i els jutges. Esperem que algú entri en raó sota la toga.

Aprofito per enllaçar aquests article del José María Mena, de l’Ignacio Escolar i del Luis Martínez, que desenvolupen el cas en diverses direccions.

A propòsit dels concerts

foto-6

Fa un parell de dies vaig trobar aquesta notícia al diario.es i em va semblar interessant. Resulta que més de la meitat de la militància de Convergència Democràtica de Catalunya consultada en el procés de refundació es mostra favorable a un estat laic. El 52,7%, no està gens malament.

He de dir que al principi em va sorprendre, però després ja no tant. Moltes vegades, quan he parlat de laïcitat amb gent de Convergència he obtingut una resposta bastant favorable. Amb matisos, però en general no tenia la sensació de trobar-me amb una posició molt allunyada de la meva.

Després, quan s’havia de passar de les paraules als fets, la cosa canviava. En part pel paper d’Unió a CiU, en part perquè la tradició pesa, en part perquè la realitat sempre és punyetera, i en part ves a saber.

I avui hem dinat amb la notícia que Junts pel Sí i el PP han votat en contra de retirar els concerts a les escoles de l’Opus que segreguen l’alumnat per motiu de sexe.

Ho dic perquè dins de Junts pel Sí hi ha Convergència. Però també hi ha ERC, MES, Avancem, l’ANC, Òmnium, Súmate, independents i independentes, a qui saludo afectuosament des d’aquest blog. I se suposa que tota aquesta llista “cau” a l’esquerra de Convergència i té posicions més laiques encara, però que si quieres arroz, Catalina. No hi ha hagut manera.

I ja posats a recordar, no està de més dir que això s’arrossega des que un tal Ernest Maragall va portar un govern sencer a aprovar una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que no va servir per a fer cap avenç significatiu en matèria de laïcitat. L’Ernest Maragall, personatge clau a MES, un partit que avui mateix ha dit que s’hi posava per endreçar bé això de les escoles de l’Opus Dei. I s’hi posa de bracet amb tota la gent que avui també ha votat en contra de la mesura.

Us esteu fent un embolic? Repassem els fets: un partit que s’està refundant i que descobreix que més de la meitat dels seus membres desitja un estat laic, més un partit que té un triangle d’origen maçònic al seu escut, més uns partits molt moderns i actualitzats, més uns independents encara més moderns, han votat amb el PP.

Alguns direu que no era la manera, que els de Catalunya Sí Que Es Pot són uns oportunistes i no és manera de fer les coses. Que demà (o demà passat, o l’altre, o el 2020) serà millor.

D’altres direu que el Procés és una tapadora simbòlica per a ocultar i sostenir l’austericidi i no canviar res sota l’eslògan “ho volem canviar tot”. Un Putairamonetisme2.0, o Turboputairamonetisme. I que això d’avui només és un episodi més de la comèdia.

També es podria dir que alguns es podrien haver saltat la disciplina de vot ni que fos per donar una nota folclòrica.

O podríem recordar-nos de Lluís Companys, que sempre va bé per burxar als d’ERC (i a l’independentisme en general) quan patinen.

A mi, bàsicament, se m’acut que en aquest país conjuguem tots els temps verbals de la llibertat amb molta fluidesa… excepte el present d’indicatiu.

Una llàstima.

PS: La imatge és d’en Torres i Bages, sempre va bé conèixer cares noves.

Mort a les humanitats

300px-Septem-artes-liberales_Herrad-von-Landsberg_Hortus-deliciarum_1180L’Andrés Querol ha enllaçat aquesta carta al director del diari El País:

Septiembre siempre ha sido sinónimo de vuelta a la rutina, a la monotonía de las clases o bien al estrés del trabajo. Así, comienza un nuevo curso, en mi caso un año especial por ser el último del colegio. Y es en este año donde, por primera vez, se estudia Historia de la Filosofía, y se lee a Platón, Aristóteles, Nietzsche, etcétera. Se encuentran en ellos las respuestas a las preguntas que todo hombre se ha formulado más de una vez: por qué realizar el bien, qué es la belleza, de dónde procedemos, etcétera. Es algo gratificante, e incluso necesario para el correcto desarrollo del hombre, el enfrentarse a estas cuestiones. Y sin embargo, a partir del próximo año, la filosofía desaparece de 2º de bachillerato, y se entierra en el oscuro baúl donde fueron desterradas sus hermanas música, pintura, literatura, historia, retórica, etcétera. La familia humanidades que despierta en el hombre los sueños, la virtud, la búsqueda de belleza, vencida por la alienación que ofrecen las ciencias técnicas cuando son despojadas de ella. Siempre me dijeron que éste sería el siglo de las máquinas. Tristemente, así será: no porque el hombre las construya, sino porque se habrá convertido en una de ellas.

Pedro Argüello Mur.

D’entrada no cal afegir molt més: la LOMCE avança implacable i destrueix l’humanisme al seu pas. El Ministre Wert d’una banda i la Irene Rigau de l’altra, exagerant el seu enfrontament per amagar la seva total sintonia.

Però no puc evitar pensar en la hipocresia dels que defensen amb ungles, dents i mentides la presència de la religió a l’escola amb l’argument que és fonamental per entendre el món en que vivim, la història humana i les seves creacions artístiques, i en canvi no diuen ni piu cada vegada que es retallen hores a la història, el llatí, la filosofia, la literatura…

Hipòcrites i mentiders, això és el que sou. No us importen el més mínim ni les humanitats ni l’humanisme. Ni la humanitat mateixa, per què negar-ho. Només us importa pagar el bitllet al paradís servint als que governen la taquilla. O potser ja no creieu ni en el paradís i tan sols us fa por la llibertat. Us diria sadomasoquistes però el Marquès de Sade s’enfadaria amb mi, i amb raó. Miserables seria més correcte.

I Congrés de Drets Humans de l’Advocacia Catalana

logoLa Comissió de Drets Humans del Consell de l’Advocacia Catalana organitza el 22 i 23 d’octubre a Granollers el I Congrés de Drets Humans de l’Advocacia Catalana, que tractarà en la seva primera edició sobre la “Llibertat Religiosa i els Drets Humans”.

En un context on les societats són cada cop més plurals i diverses, el Consell de l’Advocacia Catalana vol contribuir a promoure el debat sobre la qüestió de la llibertat religiosa a Catalunya i a Espanya des d’un punt de vista jurídic.

En aquest sentit, el Congrés abordarà la normativa internacional que emmarca el dret a la llibertat religiosa a Europa, tractarà la normativa nacional sobre la llibertat religiosa i les sentències més significatives en aquest àmbit i, finalment, també farà referència al tema dels delictes contra la llibertat religiosa.

Aquest Congrés comptarà amb la participació i intervenció de persones professionals expertes en la matèria procedents de l’àmbit institucional, l’acadèmic, la judicatura, l’advocacia, la fiscalia i les forces de seguretat, la qual cosa contribuirà a donar una visió general del tema.

L’assistència al Congrés serà lliure en la sessió del dijous 22 i tindrà un preu de 50€ per a la jornada del dia 23. (25€ per a estudiants fins als 25 anys)

L’Església Episcopaliana dels Estats Units aprova el matrimoni igualitari

enhanced-mid-16784-1435801135-1A principis de juliol d’enguany, molt pocs dies després que el Tribunal Suprem aprovés el matrimoni igualitari a tots els estats de la Unió, l’Assemblea general (repetim, Assemblea general) de la General Convention of Episcopalian Church va aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. La votació (repetim, votació) es va resoldre per una àmplia majoria, tal i com es pot veure en aquesta foto.

CI3aphqVEAAuIZQEs tracta d’una bona notícia i em sembla interessant per diversos motius

  1. Al contrari dels tortuosos camins procedimentals que segueix la mai prou lloada Església Catòlica, Apostòlica i Romana, aquests episcopalians semblen tenir un sistema de govern democràtic la mar d’entenedor. De fet, si mai passeu pels USA val la pena fer una visita a una missa per veure les enormes diferències a l’hora de concebre el culte i la religió entre Europa (bé, millor seria dir Catalunya) i els Estats Units. De fet, si entreu a la web dels Episcopalians, el primer que trobareu és el seu pressupost en pdf i perfectament desglossat.
  2. No és casual que la regulació del matrimoni igualitari per part de la república i dels episcopalians coincideixi en el temps. És casual la diferència de dies, segurament. Però la concepció protestant de la relació entre Església i Estat és més harmònica que no la catòlica. Per això nombroses esglésies protestants han anat aprovant el matrimoni igualitari a mesura que els seus governs ho han fet. Paradoxalment, en molts casos es deu a un millor enteniment de l’autonomia de les esferes religiosa i pública.
  3. Dels Estats Units en sabem ben poca cosa. Sospito que el nostre desconeixement es deu en gran part al fet que no tenim cap connexió amb els moviments progressistes d’allà. Una connexió que sabem perfectament que no faran mai els mitjans de comunicació de masses i que hauríem d’esforçar-nos en cultivar.
  4. Del món protestant també en sabem molt poca cosa, admetem-ho. Per si algú hi té interès, començarem per dir que els Episcopalians dels Estats Units formen part de la Comunió Anglicana. Fa un temps vaig parlar del Desmond Tutu, que també és episcopalià, òbviament de Sud-àfrica.

La notícia m’ha arribat més o menys per aquí.

Campanya (musical) per a restituir el domini públic de la Mesquita de Córdoba

CORDOBA(Mezquita)Una de tantes polèmiques recents que envolten l’Església Catòlica ha estat la qüestió de les immatriculacions. Un regal de l’amic Aznar que el PSOE no va revertir i que dóna dret a l’Església a escripturar un immoble a nom seu amb una simple acta notarial. Això ha estat font d’escàndol en diversos llocs d’Espanya, on de cop alguns pobles han descobert que determinats espais comunals i parròquies o ermites que s’havien construït amb l’esforç de tothom i que fins ara s’usaven amb una certa llibertat, de cop passaven a ser propietat privada de l’Església i administrades pel rector de la parròquia. Sembla ser que això ha estat especialment greu a Navarra, on s’ha acabat creant una Plataforma de Defensa del Patrimonio Navarro.

Però el cas més escandalós ha estat la Mesquita de Córdoba. Un temple musulmà, de gran valor arquitectònic i el gran símbol de la ciutat, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 1984, va ser escripturat a nom de la Diòcesis de Córdoba l’any 2006 mitjançant una acta notarial. De cop i volta, un patrimoni de tothom i que podia servir per a conjugar i conjurar una certa entesa entre musulmans i catòlics, passa a ser propietat d’una confessió concreta que esborra tot rastre de passat musulmà del nom (oficialment la cosa es diu Santa Iglesia Catedral de Córdoba) i que nega als musulmans qualsevol opció d’us i gaudi.

El cas ha estat font d’escàndol a Andalusia des d’aleshores i hi ha una campanya ciutadana per a restituir el domini públic de la Mesquita que ha generat bastanta notícia amb una cançó. És una versió de Medina Azahara feta per gent del mateix grup i amb el suport d’altres autors.

Aquí va la cançó.

I en aquest enllaç podeu firmar a favor de la campanya, que s’encamina cap al mig milió de signatures.

Igualtat? I un rave

ferede-2-0-gifJa fa anys que se’n parla, de la possibilitat d’estendre el sistema de finançament de l’Església Catòlica a les anomenades “confessions minoritàries”. I és que el sistema de la famosa casella a la Declaració de la Renda és cada any que passa mes injustificable, per molt maquillat que quedi amb la de “Otros fines de interés social”. Així d’entrada, hi hauria dues possibles solucions.

A) La primera proposta seria eliminar les dues caselles i si l’estat ha de finançar activitats associatives o cobrir determinades necessitats socials, que indiqui la partida corresponent als Pressupostos generals, que per això existeixen.

B) La segona solució seria ampliar el caseller i afegir una opció per a protestants, jueus, musulmans, i potser alguna altra.

Des d’una posició laica, és obvi que el millor seria la opció A. Eliminar la casella i amb ella tot el finançament d’activitats religioses per emancipar d’una punyetera vegada esglésies i estat.

O hi hauria una opció que no em semblaria cap disbarat, que seria

C) Que a la Declaració de la Renda hi hagués una casella on cadascú pogués fer donacions a l’entitat que volgués, només posant-hi el NIF o el compte corrent. I si vols donar pasta a la Fundació Ferrer i Guàrdia, a l’associació de fans d’Star Trek, al teu esplai o a la parròquia del costat, doncs allà tu. L’estat compliria una funció recaptadora – distribuïdora, i en tot cas podríem discutir si és oportú permetre desgravacions. Jo, d’entrada, ho veuria bé. Em sembla que als USA això es practica bastant.

Però tornant al sistema actual, doncs està clar que no té ni cap ni peus. I cíclicament sorgeixen debats, querelles i propostes de canvi. Una de les més il·lustratives que recordo va ser quan el Govern Zapatero va voler aplicar la opció B (aquell rollo de voler portar-se bé amb tothom) i es va haver de fer enrere perquè en sondejar les confessions, els jueus van dir que no volien ni sentir a parlar de deixar registrat el seu nom enlloc. I és que si tens una mica de memòria, com passa amb els jueus, saps que les coses poden passar d’anar sobre rodes a posar-se complicades per a les minories en molt poc temps. I si estem parlant d’Espanya, un dels països més antisemites del món, encara més. O sigui que allò va quedar aturat.

El darrer episodi ha estat la recent negativa de l’Audiència Nacional (no ho entendré mai, això de l’Audiència Nacional) a la demanda de la Federación d’Entitats Religioses Evangelistes d’Espanya (FEREDE) de disposar d’una casella per a ells. Per si el nom us confon, sapigueu que la FEREDE reuneix les esglésies protestants.

La notícia la podeu llegir aquí, però el resum és que la demanda primer es va tramitar davant d’Hisenda, que va al·legar manca de competències. El Montoro va dir que clar, la casella de l’Església Catòlica està basada en l’Acord Concordatari sobre Assumptes econòmics (mentida) i que ells només tenien un Conveni de col·laboració on no es diu res d’això. S’ha de tenir morro. I l’Audiència Nacional, bàsicament, ha donat la raó al Ministeri.

De res ha servit l’apel·lació a la igualtat, principi rector de l’ordenament jurídic consagrat a la Constitució. Els protestants (i qualsevol confessió que vulgui intentar aquesta via de finançament) han quedat bloquejats. Una vegada més, el rang jeràrquic dels Acords Concordataris s’ha imposat. Una vegada més, els privilegis de l’Església Catòlica s’han demostrat intocables.

Tot i estar en contra de l’ús de l’estat per al finançament de les esglésies, em sembla brutal aquesta notícia.

Igualtat? Un rave. Pluralisme? Un rave. Quin estat més llastimós.

El Tribunal Suprem canadenc dicta sentència contra les pregàries municipals

current-judgesDesprés de nou anys de litigis, finalment el Tribunal Suprem del Canadà ha dictat sentència contra les pregàries realitzades als ajuntaments en actes oficials. La demanda havia estat interposada per Alain Simoneau, un ateu, amb el suport del Mouvement Laïque Québécois.

El motiu de la sentència desfavorable és que l’estat no ha d’afavorir cap creença particular, ja que això discrimina els creients d’altres religions així com als no creients.

En la defensa de les pregàries, l’alcalde de Saguenay (el municipi on es va originar la querellla) argumentava que es tractava d’una herència religiosa del Quebec.

Entre d’altres afirmacions, la sentència recull que l’estat s’ha de mantenir neutral en matèria de religió i creences. Aquesta neutralitat requereix que l’estat no afavoreix ni perjudica cap creença particular, i el mateix serveix per a la no-creença. El deure de l’estat per a protegir la llibertat de consciència i religió passa per no utilitzar el seu poder per a promoure la participació de certs creients o no-creients en la vida pública en detriment d’altres.

La foto aquesta tan xula l’he arrambada de la web del Tribunal.

 

ICV-EUiA proposa introduir la laïcitat com a principi rector de la LEC

15040801_roda_educacio_webAquest matí l’hem passat al Parlament per donar suport a la proposició de modificació de la Llei d’Educació de Catalunya que ha fet en Joan Mena, diputat del grup d’ICV-EUiA.

Es tracta d’una modificació de la LEC que introdueix la laïcitat en la llista de principis rectors de l’educació i afirma el caràcter científic i racional de l’ensenyament a les escoles. En un context com el que vivim, d’aplicació de la maleïda LOMCE (també a Catalunya per molt que la Consellera Rigau gesticuli), és important que no ens deixem donar més bufetades. Si voleu consultar el text, us l’enllaço aquí.

La proposta és realment senzilla i s’ha d’assumir d’entrada que tot el que pugui dir el Parlament de Catalunya sobre la religió a l’escola queda sotmès al compliment de l’Acord Concordatari que regula aquesta qüestió. No obstant, tant important és entendre aquesta limitació com anar fent passos endavant per poder superar-la. Ara falta veure quins suports tindrà aquesta proposta.

En Joan Mena ens ha convidat a unes quantes entitats a participar a la roda de premsa i en el meu cas he fet de representant de l’MLP. També han intervingut la FaPaC, la FAPAES, la USTEC i la Federació d’Educació de CCOO.

Per part meva he insistit en que l’escola és la societat del futur i que per aquest motiu ha de ser un espai on tots els infants convisquin, junts i lliures d’imposicions dogmàtiques. Més encara en la societat actual, tant plural. En una societat democràtica, totes les opcions de vida són per definició minoritàries, i per tant cap d’elles pot esperar que l’escola sigui el mètode de transmissió dels seus valors.

Miraré de seguir l’evolució de la proposta i us n’informaré puntualment.

Los dos cuerpos del rey

portada_14615-1En un post de fa temps comentava que no aconseguia trobar «Los dos cuerpos del rey» d’Ernst H. Kantorowicz. En poques hores vaig haver de posar un comentari dient que sí, que la María Bermejo em deia que l’acabaven de reeditar els d’Akal.

Ara ja he fet la lectura del llibre de marres i he de dir que no era el que m’esperava. Però que és una obra bestial, d’una erudició admirable, i que ha valgut la pena, això també ho he de dir. Si em llegeix algú (en el cas poc probable que aquest blog tingui lectors) a qui li interessi el dret, i més concretament la història del dret, li diria que corri a buscar el llibre. Qui estigui molt lluny d’aquest interès, no cal que es molesti.

«Los dos cuerpos del rey, un estudio de teología política medieval», és una obra vastíssima que ressegueix l’edat mitja per explicar l’evolució del feudalisme i la naturalesa privada de les relacions de poder des de l’Anglaterra dels Tudor fins al naixement de l’estat modern i el caràcter públic de la llei. Però el més interessant és el punt de vista que pren per narrar aquest trànsit: l’existència d’una dualitat permanent en la figura del rei. Els dos cossos del rei són el cos físic, mortal, d’un home, i el cos simbòlic, etern, que sosté la corona. La desaparició d’un d’ells no significa l’extinció de l’altre. Senzillament (i automàticament) s’encarna en un altre cos reial.

«Los dos cuerpos del rey» és la narració de com aquesta dualitat es veu permanentment influenciada i disputada per les tensions del poder civil amb el poder religiós, que també esgrimeix el caràcter dual de Jesús, dels papes i de l’església: poder sobre les ànimes i sobre els cossos, al cel i a la terra. En un constant exercici de avenços, retrocessos, fintes i contrafintes, l’edat mitja va esdevenir un brutal ritual d’aparellament i submissió entre el tro i l’altar. «Los dos cuerpos del rey» és la guia de viatge per seguir una part de la pugna fins que s’acabi imposant definitivament el cos públic. Tan sols això. Però podreu veure desfilar Constantí, entendre millor la Querella de les Investidures i la importància de la recuperació del dret romà a Bolonya, i com això també articula l’espai jurídic per a la recuperació de la tradició política republicana a Europa. I podreu entendre millor les arrels de l’anglicanisme, del gal·licanisme, de la Reforma, del cesaropapisme… I conèixer la justa mesura d’aquella frase tan típica, «El Rei ha mort, visca el Rei»

Potser havíeu pensat «bah, a mi la història del dret no m’interessa» i després la cosa s’ha posat interessant? Potser teníeu la història del dret mal considerada…