House of One

Sehr-geehrter-Herr-Lehmann-anbei-erhalte

A Berlín s’està impulsant una iniciativa que pretén construir un espai de culte compartit entre tres grans comunitats religioses: cristians, musulmans i jueus.

El nom que li han posat a la iniciativa és House of One i han fet una web la mar de fardona on expliquen tota mena de detalls en diverses llengües. Val la pena fer-hi una ullada.

Per què en parlo aquí? Doncs per diverses raons.

La primera, perquè m’ha recordat el malaguanyat Centre Abraham que es va construir a Barcelona abans dels Jocs Olímpics, que va servir d’espai comú de culte per a tots els atletes que hi van competir. I això de malaguanyat? Doncs perquè se suposava que després dels Jocs havia de consolidar aquesta funció i esdevenir un símbol de la convivència religiosa a la ciutat, i no va ser així perquè la van convertir en una església catòlica.

La segona, perquè a mi em sembla que a les institucions els correspon ser neutrals davant del fet religiós i han de mostrar una certa distància amb les diferents confessions. Però perquè això allibera les religions de les ingerències dels poders públics i els otorga una major responsabilitat en l’àmbit civil de treballar per la convivència. Una funció que harmonitza plenament amb els valors democràtics i que de manera natural dóna espai a aquells sectors més liberals de les religions.

slide-1-d

I la tercera, perquè només cal veure la iniciativa i fer un passeig per la web per mesurar la distància que encara ens falta recórrer en aquest país en matèria de llibertat religiosa. No tant pel fet de trobar religions diferents assegudes al voltant de la taula, cosa que també aquí podem veure en alguns espais i moments concrets. És la transparència amb la que juguen: la claredat dels motius, quines són les organitzacions promotores, com s’està finançant, quins usos tindrà…

I mira, a mi m’és una mica igual què fa cadascú, però en aquest cas t’acaben entrant ganes que l’invent surti bé i a Berlín hi hagi una House of One contribuint a la tolerància i la convivència.

Em resta el dubte de si en aquesta operació hi juga l’Església Catòlica o només la branca protestant. Em temo que és així i és una llàstima, però com que no en conec els detalls ho deixo com a pregunta a l’aire.

L’Església Episcopaliana dels Estats Units aprova el matrimoni igualitari

enhanced-mid-16784-1435801135-1A principis de juliol d’enguany, molt pocs dies després que el Tribunal Suprem aprovés el matrimoni igualitari a tots els estats de la Unió, l’Assemblea general (repetim, Assemblea general) de la General Convention of Episcopalian Church va aprovar el matrimoni entre persones del mateix sexe. La votació (repetim, votació) es va resoldre per una àmplia majoria, tal i com es pot veure en aquesta foto.

CI3aphqVEAAuIZQEs tracta d’una bona notícia i em sembla interessant per diversos motius

  1. Al contrari dels tortuosos camins procedimentals que segueix la mai prou lloada Església Catòlica, Apostòlica i Romana, aquests episcopalians semblen tenir un sistema de govern democràtic la mar d’entenedor. De fet, si mai passeu pels USA val la pena fer una visita a una missa per veure les enormes diferències a l’hora de concebre el culte i la religió entre Europa (bé, millor seria dir Catalunya) i els Estats Units. De fet, si entreu a la web dels Episcopalians, el primer que trobareu és el seu pressupost en pdf i perfectament desglossat.
  2. No és casual que la regulació del matrimoni igualitari per part de la república i dels episcopalians coincideixi en el temps. És casual la diferència de dies, segurament. Però la concepció protestant de la relació entre Església i Estat és més harmònica que no la catòlica. Per això nombroses esglésies protestants han anat aprovant el matrimoni igualitari a mesura que els seus governs ho han fet. Paradoxalment, en molts casos es deu a un millor enteniment de l’autonomia de les esferes religiosa i pública.
  3. Dels Estats Units en sabem ben poca cosa. Sospito que el nostre desconeixement es deu en gran part al fet que no tenim cap connexió amb els moviments progressistes d’allà. Una connexió que sabem perfectament que no faran mai els mitjans de comunicació de masses i que hauríem d’esforçar-nos en cultivar.
  4. Del món protestant també en sabem molt poca cosa, admetem-ho. Per si algú hi té interès, començarem per dir que els Episcopalians dels Estats Units formen part de la Comunió Anglicana. Fa un temps vaig parlar del Desmond Tutu, que també és episcopalià, òbviament de Sud-àfrica.

La notícia m’ha arribat més o menys per aquí.

Igualtat? I un rave

ferede-2-0-gifJa fa anys que se’n parla, de la possibilitat d’estendre el sistema de finançament de l’Església Catòlica a les anomenades “confessions minoritàries”. I és que el sistema de la famosa casella a la Declaració de la Renda és cada any que passa mes injustificable, per molt maquillat que quedi amb la de “Otros fines de interés social”. Així d’entrada, hi hauria dues possibles solucions.

A) La primera proposta seria eliminar les dues caselles i si l’estat ha de finançar activitats associatives o cobrir determinades necessitats socials, que indiqui la partida corresponent als Pressupostos generals, que per això existeixen.

B) La segona solució seria ampliar el caseller i afegir una opció per a protestants, jueus, musulmans, i potser alguna altra.

Des d’una posició laica, és obvi que el millor seria la opció A. Eliminar la casella i amb ella tot el finançament d’activitats religioses per emancipar d’una punyetera vegada esglésies i estat.

O hi hauria una opció que no em semblaria cap disbarat, que seria

C) Que a la Declaració de la Renda hi hagués una casella on cadascú pogués fer donacions a l’entitat que volgués, només posant-hi el NIF o el compte corrent. I si vols donar pasta a la Fundació Ferrer i Guàrdia, a l’associació de fans d’Star Trek, al teu esplai o a la parròquia del costat, doncs allà tu. L’estat compliria una funció recaptadora – distribuïdora, i en tot cas podríem discutir si és oportú permetre desgravacions. Jo, d’entrada, ho veuria bé. Em sembla que als USA això es practica bastant.

Però tornant al sistema actual, doncs està clar que no té ni cap ni peus. I cíclicament sorgeixen debats, querelles i propostes de canvi. Una de les més il·lustratives que recordo va ser quan el Govern Zapatero va voler aplicar la opció B (aquell rollo de voler portar-se bé amb tothom) i es va haver de fer enrere perquè en sondejar les confessions, els jueus van dir que no volien ni sentir a parlar de deixar registrat el seu nom enlloc. I és que si tens una mica de memòria, com passa amb els jueus, saps que les coses poden passar d’anar sobre rodes a posar-se complicades per a les minories en molt poc temps. I si estem parlant d’Espanya, un dels països més antisemites del món, encara més. O sigui que allò va quedar aturat.

El darrer episodi ha estat la recent negativa de l’Audiència Nacional (no ho entendré mai, això de l’Audiència Nacional) a la demanda de la Federación d’Entitats Religioses Evangelistes d’Espanya (FEREDE) de disposar d’una casella per a ells. Per si el nom us confon, sapigueu que la FEREDE reuneix les esglésies protestants.

La notícia la podeu llegir aquí, però el resum és que la demanda primer es va tramitar davant d’Hisenda, que va al·legar manca de competències. El Montoro va dir que clar, la casella de l’Església Catòlica està basada en l’Acord Concordatari sobre Assumptes econòmics (mentida) i que ells només tenien un Conveni de col·laboració on no es diu res d’això. S’ha de tenir morro. I l’Audiència Nacional, bàsicament, ha donat la raó al Ministeri.

De res ha servit l’apel·lació a la igualtat, principi rector de l’ordenament jurídic consagrat a la Constitució. Els protestants (i qualsevol confessió que vulgui intentar aquesta via de finançament) han quedat bloquejats. Una vegada més, el rang jeràrquic dels Acords Concordataris s’ha imposat. Una vegada més, els privilegis de l’Església Catòlica s’han demostrat intocables.

Tot i estar en contra de l’ús de l’estat per al finançament de les esglésies, em sembla brutal aquesta notícia.

Igualtat? Un rave. Pluralisme? Un rave. Quin estat més llastimós.