La guerra del fin de los tiempos

LA GUERRA FIN DE LOS TIEMPOS DESARROLLO OLI.indd

Per motius de feina he tingut el blog aturat un bon temps. El reprenc per fi, a veure si torna a agafar volada (aquella volada que tampoc es que fos…).

O sigui que comencem per la ressenya d’un llibre: La guerra del fin de los tiempos, del periodista i professor Graeme Wood. El títol original del llibre és The Way of the Strangers i l’ha editat Taurus. amb el subtítol ¿Qué quiere realmente el Estado Islámico?.

D’entrada, dir que darrerament parlem molt de la crisi del periodisme i a mi em sembla que el periodisme està bastant bé de salut; que en tot cas hi ha una crisi dels mitjans de comunicació tal i com els coneixíem. I que els mitjans estan mutant i el periodisme també, i en gran part estan evolucionant cap al format llibre. La guerra del fin de los tiempos és un d’aquests llibres.

De la lectura, el primer que em ve al cap és que no saps qui està més sonat, si els jihadistes o el propi periodista. Amb el transcórrer de les pàgines te n’adones que no és cap mena de bogeria, que aquest home combina una sinceritat i un coratge que li obren moltes portes. I és que el vuitanta per cent del text està construit a partir de xerrades, entrevistes, trobades, sopars, berenars, i partits de futbol amb gent que, o està practicant la jihad, o l’està predicant, o està a una mala digestió de sortir a les notícies com a protagonista d’un atemptat.

El fil de la recerca, en sí mateix, és mirar d’entendre què hi ha al darrere de l’Estat Islàmic. Quin pensament el sosté, a quines tradicions de pensament recorre, quines desafia, com raonen el seus líders i quines expectatives de futur a curt i mig termini tenim. El que potser fa més interessant La guerra del fin de los tiempos és que l’esforç de comprensió és molt acusat. Wood no assumeix cap tòpic, cap estereotip, cap prejudici. Ell vol descobrir l’Estat Islàmic pel seu propi mètode i ens convida a acompanyar-lo. El resultat és un llibre que no té tant una pretensió de resoldre debats ni de pontificar, sinó de furgar en les convencions i denunciar l’auto-engany en que vivim, tant els occidentals com els mateixos musulmans moderats.

Si us interessa l’evolució dels darrers anys del jihadisme, entendre les fonts del terrorisme que veiem amb horror per la televisió, i no voleu fer-ho culpabilitzant ni desculpabilitzant ningú, sinó mirant de sumar arguments per formar-vos una opinió pròpia sobre un fenomen molt complex, aquest és un bon llibre. Si us agrada despatxar temes amb tres parides que heu llegit per internet per acomodar el vostre esperit, potser no cal que us el llegiu.

“En muchos casos, el fervor mesiánico surge de condiciones de vida desesperadas. La desesperanza penetra en los recovecos del alma, desbancando al amor y la esperanza; todo, excepto la promesa de la liberación más allá de la tumba. La guerra civil siria ha preparado a la gente para abrazar este fervor, uno que se asemeja al de los proyectos apocalípticos cristianos de las generaciones anteriores.”

“El mesianismo cristiano ha sido, históricamente, una enfermedad más letal que el mesianismo musulmán. Pero este último se ha manifestado en las últimas décadas de formas cada vez más violentas.”

“Igual que los leninistas y los maoístas antes que ellos, el Estado Islámico sabe que, cuando la gente vive en condiciones de violencia intolerable, busca la salvación allá donde alguien se la ofrezca de manera creíble.”

“Sin embargo, quienes consideran que la religión está siendo explotada con fines políticos lo han entendido todo al revés. Boko Haram encontró desilusión y mal gobierno, y los aceleró para promover un objetivo religioso. Los creyentes y los matones trabajaron en tándem, cada uno usaba al otro.”

Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

Historia de la Biblia

ec925776

Llibre molt recomanable, això d’entrada. La Karen Armstrong és especialista en història de les religions i a més escriu bé. L’ha editat Debate.

El títol ho diu tot, no cal desvelar cap misteri sobre el contingut del text. En tot cas, dir que tracta des de l’origen de la Torà fins als moderns fonamentalismes jueu i cristià, i que és una obra divulgativa que no arriba a les 300 pàgines (incloent notes, glosssari, etc.).

El que m’ha semblat més interessant, de totes maneres, és la primera part on explica la codificació de la mitologia jueva en un text al segle V aC. Amb les derrotes territorials, la destrucció del Primer temple i l’exili a Babilònia, es produeix una mutació del culte. Amb un primer salt, tecnològic, en que la pervivència dels antics cultes es garanteix posant la tradició per escrit. Un segon salt, polític, en que s’emancipa a Déu del territori i es substitueix per la seva aliança amb el poble, i per tant es fon culte i nació. I el tercer salt, metafísic, que condueix al monoteisme (perquè resulta que l’antic judaisme era politeista).

A partir d’aquí, també és molt interessant tot el contacte amb el món persa, el platonisme, l’helenisme, i finalment l’Imperi Romà, i com sorgeix l’esperança messiànica de l’alliberament, que col·lapsa amb l’enderrocament del Segon temple i la irrupció del cristianisme.

I després, doncs apareixen totes les aportacions dels evangelis, les primeres recopilacions de textos per part de l’Església catòlica, la pugna amb els arrians, el paper de Sant Agustí… i potser no cal allargar més el resum.

Afegir que també és molt interessant tota la part que dedica a l’evolució de l’exègesis dels textos. Que curiosament no ha estat mai literal fins al s.XX, ni en el judaisme ni en el cristianisme.

En tot cas i per acabar. M’ha semblat un llibre molt útil per a situar el judaisme i el cristianisme en una perspectiva històrica i entendre l’evolució de tots dos, i també per familiaritzar-me més amb noms d’aquells que et ronden però no saps on ubicar: Judea, Jeremies i Esdres, Judes Macabeu…

Una bona lectura, vaja.

Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.

Modernismo y satanismo en la política actual

Modernismo_y_satanismo_en_la_pol_tica_actual_2

Admeto que compro els llibres una mica al tuntún, sense mirar gaire el contingut ni buscar referències de l’autor. I quan vaig veure aquest llibre, amb aquest títol, i que ho editava Siruela, doncs em vaig imaginar una altra cosa. Una cosa divertida. I no.

Però que no sigui divertit no vol dir que sigui un pal de llibre (una mica, sí). Però ha estat molt interessant. Anem a pams.

L’autor és José Enrique Miguens, un dels pares de la sociologia a Argentina, traspassat el 2011. Home de profundes arrels catòliques, va jugar un paper moderador i també d’oposició en algunes de les bandades polítiques del seu país. Podríem dir que era un conservador moderat.

El llibre en sí ha estat bastant interessant llegir-lo, per bé que no coincideixo pràcticament en res del que hi afirma. Admeto que en alguns moments m’ha costat confrontar-lo, perquè dedica moltes pàgines a criticar a Hegel; i jo de Hegel en sé més aviat poc, alguna lectura de Kojève i poca cosa més. També hi ha tot un pòsit de doctrina catòlica que no manego amb soltura. Però com a mostra de teologia política, sembla que té nivell.

En tot cas, i resumint una mica. Miguens planteja que hi ha una tradició intel·lectual, filosòfica i espiritual, que és la que representa el catolicisme, que té les seves arrels en Aristòtil i que amb l’Encarnació de Jesús, ajuda al progrés de la humanitat fins als nostres dies. En això recorda bastant a Ratzinger, qui plantejava una suposada superioritat històrica del catolicisme pel seu empeltament amb la tradició clàssica. De fet, un dels discursos més polèmics de Benet XVI, el de Ratisbona, que va aixecar molta polseguera, venia a dir això: que el catolicisme ostenta una major identificació amb el logos que la resta de religions fruit del seu origen, i que això la converteix en el fruit i la llavor d’una època històrica anomenada “ètico-racional”, que es contraposaria a l’etapa històrica anterior, que seria la “màgico-sacral”.

Però que la dimensió (o l’ordre) “màgico-sacral”, ha perviscut en múltiples formes de pensament. Que es va mantenir viva a l’Imperi Romà d’Orient, des d’on va arribar a l’Europa Occidental durant el Renaixement. En aquest cas, mitjançant el neoplatonisme. Com a bons renaixentistes, doncs és evident que passa factura a Maquiavel, Bruno, Della Mirandola… i salva a Erasme i Moore.

La irrupció d’aquesta tradició “màgico-sacral” provoca la ruptura que suposen el Renaixement i la Reforma, que obren les portes al que ell anomena modernisme (desconec per què no s’ha traduït com a modernitat), i a una “tercera època” de la humanitat. Miguens narra bastant al detall les vies d’irrupció d’aquest modernisme en les diverses esglésies: anglicanisme, protestantisme germànic, el propi catolicisme…

A partir d’aquí, hi ha tot un recorregut per diversos filòsofs que hauríen recuperat, alimentat i actualitzat aquesta altra cosmovisió, en la que Miguens identifica traces de satanisme. A veure, no de satanisme de peli de serie B. Seria més aviat la fascinació pel mal, per allò que és ocult, pel conflicte, per les possibilitats demiürgiques dels iniciats, per la màgia transformadora de la realitat… És el que ell anomena L’Altra Versió. Aquí hi cap l’estoterisme, la màgia, el gnosticisme…

Un dels primers en rebre un repàs és Spinoza a qui qualifica de pont entre l’il·luminisme i el Romanticisme. També rep Kant, pel seu atreviment a inventar un Déu que ja no es revel·la a sí mateix sinó que és fruit del pensament, i per tant desproveït de transcendència. I el que més patacades s’endú és Hegel, que aspira a fundar una nova religió substitutiva de les conegudes fins aleshores.

Afegeixo que Miguens veu una continuïtat entre tots aquests pensadors que jo no arribo a identificar com a tal. En el mateix sac hi van a parar materialistes, idealistes i monistes. Hereus de Demòcrit i de Plató. Pensadors clars i diàfans i d’altres d’abstrusos i opacs com un post-estructuralista francès. Políticament progressistes i carcamals reaccionaris. Tot pensament mínimament rupturista dels darrers segles va al mateix cabàs. I al final acabes pensant que aquest home s’ha quedat a Sant Tomàs d’Aquino i a les poques (perquè són poques) aportacions catòliques al pensament dels darrers segles.

I per anar acabant aquest insuficient resum, doncs dir que acaba diferenciant dues visions oposades del món. La seva, la bona, que cerca la veritat com a forma de justícia amb la realitat objectiva (aristotèlica). I la dolenta, la satànica, que utilitza la veritat per a dotar de coherència les seves afirmacions amb un sistema de pensament preconcebut (platònica). I de la segona branca n’extreu dos modernismes diferents: el de la branca il·lustrada-positivista i el de la branca romàntico-hegeliana. De la primera haurien sortit els capitalismes, els neoliberalismes i l’explotació humana, i de la segona els totalitarismes, els marxismes i els actuals populismes (a la Laclau). D’aquest esquema se salvarien la socialdemocràcia, el conservadorisme i poca cosa més. Aquestes escasses tradicions polítiques salvables, tindrien la benedicció aristotèlica de la prudència i el pragmatisme. Les altres, són dogmatismes perillosos per a la humanitat.

Bé, si algú ha aguantat fins aquí, felicitats. Sembla un pal de llibre i en certa manera ho és, però a mi m’ha agradat perquè em deixa algunes preguntes sobre la taula.

  • Si el neoconservadorisme de matriu protestant és platònic, el de matriu catòlica és aristotèlic?
  • Com s’ho fan alguns per a dibuixar línies de frontera amb tanta facilitat i a sobre penjar la llufa als altres acusant-los d’haver-ho fet ells?
  • Cal que sigui tan rebuscada la base intel·lectual del catolicisme conservador en aquests temps que corren?
  • Per què és tan agosarada la teologia política del s.XXI?

Si algú l’ha llegit o té alguns comentaris a fer-me, si us plau que no es talli ni un pèl.

Nova revista atea a Catalunya

titol_gaieta-1

L’Associació d’Ateus de Catalunya ha publicat el primer número d’una nova revista. O sigui que a Catalunya ja tenim una revista atea, valga’m Déu.

Més enllà dels continguts, que podeu jutjar vosaltres mateixos, m’ha agradat que la revista es digui Gaietà Ripoll, de qui en vaig escriure quatre línies en aquest blog ja fa temps.

Saludem, doncs, el naixement d’una nova publicació i estarem atents als propers números.

Informe Ferrer i Guàrdia 2015

2cubiertaINFORMEFERRERIGUAR baix

Dijous passat vam presentar l’Informe Ferrer i Guàrdia 2015. Dit així, potser no ens diu gran cosa. Si diem que ja és el cinquè que publiquem, doncs ja estem parlant més seriosament.

L’Informe Ferrer i Guàrdia va néixer el 2011 amb la vocació d’esdevenir un punt de referència de la recerca sobre laïcitat i jo diria que poc a poc s’hi va tornant. I diria també que la seva major virtut és la de no tenir més pretensions que aquesta. A banda que si repassem la varietat de totes les persones que hi han col·laborat i la seva vàlua, doncs la llista fa patxoca.

Enguany hem gaudit de les aportacions següents:

  • Sílvia Luque
  • Pablo Faura
  • Laia Sánchez
  • Jaume Botey
  • Santi Castellà
  • Chiqui Subirana
  • Joan Francesc Pont
  • Lluís Pérez
  • Vicenç Molina
  • Hungria Panadero
  • Josep Mañé
  • Enric Vendrell
  • I també la meva, què carai.

IMG_20160317_191640

A la presentació hi va assistir l’Enric Vendrell, Director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. És el segon any que ens acompanya i em sembla que també és el segon any que ens sentim ben acompanyats. També van intervenir la Sílvia Luque, que s’estrenava com a Directora de la Fundació i la Chiqui Subirana, que va parlar de l’assignatura “alternativa” a la religió i del poc sentit pedagògic que té avui en dia.

Va tancar el Joan-Francesc Pont, que per això és el President de la cosa.

En acabar, alguns vam anar a fer una cervesa per celebrar el Saint Patrick’s Day. No, és conya. Ho vam fer per brindar per l’Informe i perquè teníem ganes de xerrar una mica.

Religión para ateos

9788490062876

Ja fa un temps vaig fer un post sobre el que s’anomena “Ateisme 2.0” on parlava d’un filòsof suís, Alain de Botton, que proposava una religió per a ateus. Com que no acabava de trobar-li el suc a la cosa, vaig optar per anar al seu llibre i mirar a veure què hi trobava.

La conclusió és que m’ha decebut bastant. M’esperava alguna cosa més elaborada, francament. D’entrada, perquè el de Botton es limita a examinar el judaïsme i el catolicisme com a fonts d’inspiració. I molt de rasquitllada agafa alguns elements del budisme zen japonès. O sigui que no és un treball massa erudit en aquest aspecte.

El cos del llibre és, resumint, un esforç d’adaptació de diversos aspectes de les religions al pensament ateu. O sigui, una religió sense déu. Amb les seves pseudo-pregàries, les seves pseudo-festivitats, les seves pseudo-esglésies… I així sense parar. I sense gaire originalitat. Vull dir que no he posat “pseudo” a la lleugera.

Però on m’he sentit més decebut és en la seva premissa principal. Que la modernitat ens ha deixat a tots buits i que hauríem d’imitar a les religions (les seves pràctiques) a l’hora de dotar de significat les nostres vides. Jo no sé on viu ni com viu aquest senyor, però de veritat que quan acabes el llibre acabes pensant que ja posats és millor que es faci creient i ens deixi tranquils. Que total, ja no ve d’aquí.

L’altra objecció que em planteja és que atribueix a les religions una mena de saviesa superior que es demostra en la seva capacitat de crear institucions d’una gran eficàcia terapèutica: festes, textos inspiradors, organitzacions, art… I es queda en una lectura superficial d’aquestes que em fa venir al cap dos respostes. La primera, que les religions que coneixem són l’enèsima versió de fenòmens religiosos, i que per tant podria haver anat més enrere i li hauria sortit un llibre d’antropologia del fenomen religiós. Vaja, que si es despista funda una disciplina que existeix des de fa més d’un segle! La segona, que si per un casual el fons i la forma tenen algun tipus de relació, potser les pràctiques religioses són útils… per al pensament religiós i per a la vida religiosa. A mi m’han vingut ganes de recordar-li que Spinoza ja va deixar bastant clar al segle XVII que la religió és una empresa humana orientada a fomentar l’obediència dels homes comuns. I de preguntar-li què en pensa. Que podria haver dit alguna cosa al respecte, penso jo.

I a partir d’aquí doncs és clar, tot se’n va avall. I et venen ganes de convidar l’autor a passar una temporada fent vida associativa, anant a calçotades populars, a concerts, a lectures de poesia, d’excursió, i a tot tipus d’activitats que poden arribar a ser tant o més vivificants com les que ell pretén imitar.

Total, una decepció. Ja buscarem millors llibres per a futurs posts.

Guia per al respecte a la diversitat de creences a la via pública

portada_via_publica.jpg_1037699837

La Direcció general d’Afers religiosos de la Generalitat (DGAR) acaba de publicar una Guia per al respecte a la diversitat de creences a la via pública. És el quart títol de la col·lecció de guies sobre la diversitat religiosa. Els anteriors títols fan referència a la gestió d’aquesta qüestió als centres penitenciaris, als centres sanitaris i als centres educatius.

He fet una ullada a la Guia i m’ha semblat un bon recurs per a gestors municipals, que en alguns casos es deuen trobar sense massa referències sobre com s’han d’articular determinats usos de la via pública per part de les confessions religioses.

Una bona iniciativa que dóna continuïtat a una bona estratègia.

Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat 2014

baro.jpg_1179402572La Direcció general d’Afers religiosos de la Generalitat ha publicat el Baròmetre sobre la religiositat i sobre la gestió de la seva diversitat. Es tracta d’un estudi realitzat els mesos de novembre i desembre de 2014, coordinat pel Centre d’Estudis d’Opinió i realitzat per l’Institut Opinòmetre. Pel que diu la web de la DGAR, la intenció és que aquest estudi tingui continuïtat, cosa que em sembla una excel·lent idea.

Feta l’oportuna lectura, voldria destacar les següents dades.

Coneixement

  • Personalment la dada que més m’ha sorprès és la primera, que pregunta sobre el coneixement de religions. El 97,7% coneix la catòlica, l’islam el coneix un 77,6% i a partir d’aquí baixem a un 50% que coneix el budisme, un 45% coneix el cristianisme evangèlic o protestant, un 35% el judaisme, un 27,3% el budisme… Són nivells molt baixos de coneixement. La següent pregunta ja és induïda, o sigui que als entrevistats se’ls deien noms de religions i ells havien de dir si les coneixien. Aquí els percentatges ja pugen bastant, però igualment és sorprenent la ignorància en que viuen algunes persones en aquest país.

Identificació

  • Sobre la identificació amb alguna religió, un 52,4% es declaren catòlics. No deixa de ser divertit que quan es pregunta sobre la religió de la parella, el percentatge pugi a un 59,5%. Em pregunto si la gent s’ho parla a casa, això de les creences, perquè els números no quadren. Un 79,5% afirma que de petit la religió dels pares era la catòlica.
  • Seguint amb la identificació, els ateus representen un 18,2% i els agnòstics un 12%. Sumats, fan un 30,2% i això vol dir que a Catalunya gairebé un terç de persones no se sent identificada amb cap religió. Òbviament, quan es pregunta per la creença de la parella, els percentatges baixen.
  • L’islam ja representa un 7,3% de catalans i catalanes, el protestantisme un 2,5%, el budisme un 1,3%…
  • Per trams d’edat, entre els joves de 16 a 24 anys, hi ha un 28% de catòlics, un 35% d’ateus, un 12,3% d’agnòstics i un 14,4% de musulmans. O sigui, que gairebé la meitat no són creients i ja hi ha un musulmà per cada dos catòlics.
  • A la pregunta “Es considera una persona amb creences religioses”, un 55,1% diu que sí i un 44,7% diu que no. Això matisa bastant el 30,2 d’ateus i agnòstics i ens ve a dir que una cosa és sentir-se i l’altra és creure. Que la religió té un fort component cultural que va més enllà de la simple adhesió a un corpus de creences.

Pràctica

  • Si preguntem “Es considera una persona practicant”, el Sí (48,8%) ja és inferior al No (49,5%).
  • Entre els ateus hi ha un 15% que se sent una persona espiritual. En els agnòstics el percentatge puja al 37,3%.
  • Si la darrera dada us ha fet gràcia, sapigueu que un 41,3% dels catòlics i un 31,1% dels musulmans se senten persones poc o gens espirituals. Seria bo que les persones obsessionades (a banda i banda) amb vincular indestriablement espiritualitat i religió s’ho pensessin millor.
  • El 55,8% dels catòlics no va mai a actes de culte, i només un 11,9% hi va cada setmana.
  • Els motius per anar a llocs de culte té a veure més amb la pràctica de la fe i la vivència espiritual que amb la vida comunitària.
  • Sobre l’educació dels fills, un 60,9% ho fa o ho va fer segons els preceptes d’una confessió, però quan els pregunten si ho farien ara, aquest percentatge baixa al 31% que segur que ho farà, més un 17,1% que probablement ho farà. Un pèl per sota de la suma dels que diuen que probablement no ho faran (18,4%) i els que diuen que segur que no ho faran (31,3%). Resumint, seria un 48,1% que sí i un 49,7% que no.

Educació

  • Sobre l’educació religiosa a les escoles, la cosa està molt repartida. Totalment a favor un 18,9%, més aviat a favor un 24,9%, més aviat en contra un 22% i totalment en contra un 29,1% (que no deixa de ser el grup més nombrós…).
  • Sobre una possible assignatura de cultura de les religions, el suport puja bastant amb un 30,9% totalment a favor, un 40,2% més aviat a favor, un 10,8% més aviat en contra i un 13,6% totalment en contra.

Convivència i discriminació

  • El 82,1% diu que coneix persones d’altres religions. La majoria per motius de veïnatge (69%) i feina (56,5%), però també un 29,1% per motius familiars. Només un 4% per motius d’amistat. El grup generacional més relacionat amb persones d’altres religions són els de 25 a 34 anys i aquest contacte es produeix amb més freqüència en ciutats de 10.000 a 50.000 habitants.
  • Quan pregunten si ha entrat en algun centre de culte que no sigui el de la pròpia creença, ho han fet alguna vegada un 49,6%. No ho han fet mai un 50,1%.
  • Sobre l’obertura de nous centres de culte, tornem a tenir-ho repartit. Un 21,4% diu que molt d’acord, un 33,7% bastant d’acord, un 25,9% poc d’acord i un 13,2% gens d’acord. A grans trets, la gent jove és més favorable (70% molt o bastant d’acord entre els joves de 16 a 24 anys). Les ciutats de 10.000 a 50.000 habitants també és on trobem més opinions favorables. Es confirma que el contacte és bo per a la salut (cívica).
  • Sobre el dret a la llibertat religiosa, un 28,1% considera que està molt garantit, un 50,5% diu que bastant garantit, un 9,1% diu que poc i només un 1,6% diu que gens. És interessant el detall sobre els motius pels quals ho està poc o gens: el 37,5% diu que per manca de tolerància religiosa de la societat i el 15,1% per la prevalença històrica del catolicisme.
  • El 93% dels catalans no s’ha sentit mai discriminat per motius religiosos i un 5,8% diu que sí.
  • Sobre la percepció de conflicte religiós a l’espai públic, un 53,5% diu que no hi ha gaire relació però tampoc problemes, el 36,7% diu que si hi ha cap problema es resol fàcilment i només un 5,3% detecta tensió i fins i tot hostilitat.
  • Sobre l’aportació de religions diferents a la catòlica, al meu entendre una de les millors dades del baròmetre: el 52,9% de la gent considera que enriqueix la vida cultural de Catalunya, el 25% tant se li en dóna, i només un 14% diu que posen en risc l’estil de vida de Catalunya. Ja sé que un 14% és molta gent, però en un país on tota tradició de tolerància i pluralisme va ser cremada, exiliada o afusellada, no és una mala dada.

Bé, ho deixo aquí perquè ja m’he passat posant dades. Si les voleu totes, aquí teniu l’enllaç al pdf.

Els meus comentaris ja els he anat posant allà on tocava, però en tot cas a mi em sembla que podem estar prou contents de com la societat catalana fa el trànsit del nacionalcatolicisme al pluralisme religiós. Potser no ho era tant, de nacionalcatòlica. I segur que encara no és ni tant tolerant com diu a les enquestes, ni tant com ens agradaria que ho fos. Però quan va començar la crisi econòmica, més d’un vam pensar que la cohesió social es podia esquerdar precisament per aquí, pel flanc religiós. Potser pecàvem de fatalisme, però un còctel de racisme i islamofòbia podia ser fatal per a la convivència en segons quins barris. Per sort no ha estat així, però sempre hi ha qui intenta encendre la guspira que ho faci saltar tot pels aires. O sigui que no ens confiem.

Si encara voleu més dades, també us enllaço un dossier que ha elaborat el CEO amb dades de 2012 i 2013. És interessant però em sembla que el CEO disposa de dades suficients per fer millors treballs.