Martín Lutero. Renegado y profeta

ETA18859

Amb les passions abocades en una sola direcció és una llàstima que se’ns estiguin passant (a mi el primer) les dues grans efemèrides d’enguany clarament relacionades amb la laïcitat. La primera, el 500 aniversari de la Reforma Protestant. La segona, els 300 anys de la Maçoneria especulativa.

Per sort, les editorials tenen les passions més ben canalitzades, i Taurus ha publicat una biografia de Martí Luter feta per la historiadora australiana Lyndal Roper. És una biografia prou extensa i que sobretot destaca per equilibrar correctament els aspectes més introspectius i de psicoanàlisi del personatge, la descripció de la seva època, i l’anàlisi de la seva aportació teològica i històrica.

És un bon llibre que a mi m’ha servit per consolidar alguns coneixements de caràcter històric. De la Reforma a Catalunya en sabem poca cosa, no estem gaire familiaritzats amb els seus matisos, i aquest llibre contribueix a resoldre aquest buit. Parlo per mi, òbviament. Malgrat que és un tema que m’interessa, em resulten confusos determinats arguments sobre la salvació, els sagraments, el pecat, la llibertat, la predestinació… i alguns girs teològics que no són tan obvis com semblen. Sobretot els relacionats amb la predestinació i la salvació. Igualment em resultaven estranyes les seves relacions amb els altres “caps” de la Reforma: Melanchton, Zwingli, Bucer, Karlstadt, Calví… O les polèmiques amb el Papa i l’Emperador. O la Revolta dels pagesos, l’episodi de Münster, la Lliga d’Esmalcalda…

També és un llibre que m’ha servit per adonar-me que estava equivocat sobre determinats aspectes de les idees de Luter, és clar. Sobre la seva relació amb l’encarnació, sobretot. De com Luter desafia el sistema aristotèlic  i construeix un altre esquema, molt més avançat al seu temps, que supera l’escisió entre cos i esperit i que obre les portes al plaer i la carnalitat com a factors inherents a l’ésser humà i per tant no reprobables. Admeto que no en tenia ni idea i m’ha semblat molt interessant, perquè és un pensament que jo em pensava que emergia a Europa més tard. Com a mínim sancionat per alguna forma de poder.

Però vaja, no ens entretinguem amb els meus vicis i mancances. És un llibre molt recomanable per a qui vulgui tenir una visió panoràmica del personatge i de les seves aportacions. No sé si és la biografia definitiva i de fet ho dubto, però per ser la primera, a mi m’ha satisfet.

Anuncis

En el vientre de la yihad

EC927619

Tal com vaig comentar fa uns dies en relació als atemptats de Barcelona i Cambrils, m’agradaria anar aportant noves lectures i repescant idees del propi al blog.

Un dels llibres que ja vaig comentar que glosaria és “En el vientre de la yihad. El testimonio de las madres de yihadistas“, de la periodista Alexandra Gil i publicat per DEBATE aquest mateix any. És un llibre que al meu entendre ha tingut un nou capítol a Ripoll. O que si l’Alexandra n’escrivís un nou volum, podria començar allà.

El contingut del llibre s’explica ràpid: és el testimoni de dones europees que han vist com de cop els seus fills i filles s’han enrolat en les files d’Estat Islàmic. Són les mares dels jihadistes.

I insisteixo en conectar amb Ripoll perquè de fet la única cosa que realment és diferent són els noms propis dels nois dels que es parla i també el nom dels pobles. Però el rerefons i la seqüència dels fets són bastant semblants. Nois amb una situació social a priori bastant “normalitzada” (poso les cometes perquè ja no saps molt bé què vol dir això), amb els estudis acabats i fins i tot unes primeres feines, en alguns casos provinents de famílies cristianes, que en molt poc temps i sense que l’entorn pugui reaccionar, entren un procés de radicalització que els porta a cometre crims terroristes. I l’estupor i el dolor de les famílies a l’entendre que els seus fills s’han exposat a una mort civil, a una mort física… i que mataran altres persones per imposar una idea que, en termes vitals, és nova per a ells.

El per què ho fan? No és el llibre que ho explica, realment. Però abans de voler respondre el per què de les coses, ens cal sumar uns quants “com”.

Quan acaba passant a Barcelona

L’atemptat em va agafar fent les maletes i amb prou feines vaig poder fer un tuit en favor de la pau i la concòrdia. Poques hores després sortia volant amb el cor encongit i el cervell saturat d’informacions, reals o inventades. I la veritat és que fins ara no he tingut ni temps ni paciència per seure a escriure. A més, tampoc se m’acut res massa original per afegir a tot el que s’està dient.

O sigui que mentres endreço les idees i trobo temps per escriure, faig un primer post recopilatori d’altres posts meus que em sembla que contenen idees relacionades amb el que ha passat i també amb el que es podria fer a partir d’ara.

De fet, el meu darrer post recomanava “La guerra del fin de los tiempos“, un llibre sobre Estat Islàmic que em va semblar que aportava elements de criteri per entendre en què es fonamenta tanta capacitat destructiva. No feia gaire que també havia recomanat “Pensar l’islam“, del Michel Onfray i “Si Dios existe“, del Joann Sfar, que també em semblen molt pertinents. En els propers dies miraré d’afegir llibres, perquè n’hi ha alguns que no he ressenyat aquí i que valen la pena com “En el vientre de la yihad” o “La puerta de los asesinos“, entre d’altres.

També vull recuperar un post que vaig fer sobre el fenomen que es produeix després de cada atemptat, quan s’intenta menystenir la variable religiosa en els fets: Exculpar la religió. El que hi deia em sembla vigent i de fet crec que en faré una segona part els propers dies.

I així per acabar, un parell de posts sobre la percepció que tenim per aquí de l’islam. Un en que alertava de la creixent islamofòbia i un altre en que parlava de l’islam francès. Però d’aquest tema també hauré de fer nous posts, perquè s’han dit moltes coses i també m’agradaria dir-hi la meva.

Bé, espero que estigueu bé i que torneu a passejar per les rambles sempre que pugueu.

La guerra del fin de los tiempos

LA GUERRA FIN DE LOS TIEMPOS DESARROLLO OLI.indd

Per motius de feina he tingut el blog aturat un bon temps. El reprenc per fi, a veure si torna a agafar volada (aquella volada que tampoc es que fos…).

O sigui que comencem per la ressenya d’un llibre: La guerra del fin de los tiempos, del periodista i professor Graeme Wood. El títol original del llibre és The Way of the Strangers i l’ha editat Taurus. amb el subtítol ¿Qué quiere realmente el Estado Islámico?.

D’entrada, dir que darrerament parlem molt de la crisi del periodisme i a mi em sembla que el periodisme està bastant bé de salut; que en tot cas hi ha una crisi dels mitjans de comunicació tal i com els coneixíem. I que els mitjans estan mutant i el periodisme també, i en gran part estan evolucionant cap al format llibre. La guerra del fin de los tiempos és un d’aquests llibres.

De la lectura, el primer que em ve al cap és que no saps qui està més sonat, si els jihadistes o el propi periodista. Amb el transcórrer de les pàgines te n’adones que no és cap mena de bogeria, que aquest home combina una sinceritat i un coratge que li obren moltes portes. I és que el vuitanta per cent del text està construit a partir de xerrades, entrevistes, trobades, sopars, berenars, i partits de futbol amb gent que, o està practicant la jihad, o l’està predicant, o està a una mala digestió de sortir a les notícies com a protagonista d’un atemptat.

El fil de la recerca, en sí mateix, és mirar d’entendre què hi ha al darrere de l’Estat Islàmic. Quin pensament el sosté, a quines tradicions de pensament recorre, quines desafia, com raonen el seus líders i quines expectatives de futur a curt i mig termini tenim. El que potser fa més interessant La guerra del fin de los tiempos és que l’esforç de comprensió és molt acusat. Wood no assumeix cap tòpic, cap estereotip, cap prejudici. Ell vol descobrir l’Estat Islàmic pel seu propi mètode i ens convida a acompanyar-lo. El resultat és un llibre que no té tant una pretensió de resoldre debats ni de pontificar, sinó de furgar en les convencions i denunciar l’auto-engany en que vivim, tant els occidentals com els mateixos musulmans moderats.

Si us interessa l’evolució dels darrers anys del jihadisme, entendre les fonts del terrorisme que veiem amb horror per la televisió, i no voleu fer-ho culpabilitzant ni desculpabilitzant ningú, sinó mirant de sumar arguments per formar-vos una opinió pròpia sobre un fenomen molt complex, aquest és un bon llibre. Si us agrada despatxar temes amb tres parides que heu llegit per internet per acomodar el vostre esperit, potser no cal que us el llegiu.

“En muchos casos, el fervor mesiánico surge de condiciones de vida desesperadas. La desesperanza penetra en los recovecos del alma, desbancando al amor y la esperanza; todo, excepto la promesa de la liberación más allá de la tumba. La guerra civil siria ha preparado a la gente para abrazar este fervor, uno que se asemeja al de los proyectos apocalípticos cristianos de las generaciones anteriores.”

“El mesianismo cristiano ha sido, históricamente, una enfermedad más letal que el mesianismo musulmán. Pero este último se ha manifestado en las últimas décadas de formas cada vez más violentas.”

“Igual que los leninistas y los maoístas antes que ellos, el Estado Islámico sabe que, cuando la gente vive en condiciones de violencia intolerable, busca la salvación allá donde alguien se la ofrezca de manera creíble.”

“Sin embargo, quienes consideran que la religión está siendo explotada con fines políticos lo han entendido todo al revés. Boko Haram encontró desilusión y mal gobierno, y los aceleró para promover un objetivo religioso. Los creyentes y los matones trabajaron en tándem, cada uno usaba al otro.”

Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

Historia de la Biblia

ec925776

Llibre molt recomanable, això d’entrada. La Karen Armstrong és especialista en història de les religions i a més escriu bé. L’ha editat Debate.

El títol ho diu tot, no cal desvelar cap misteri sobre el contingut del text. En tot cas, dir que tracta des de l’origen de la Torà fins als moderns fonamentalismes jueu i cristià, i que és una obra divulgativa que no arriba a les 300 pàgines (incloent notes, glosssari, etc.).

El que m’ha semblat més interessant, de totes maneres, és la primera part on explica la codificació de la mitologia jueva en un text al segle V aC. Amb les derrotes territorials, la destrucció del Primer temple i l’exili a Babilònia, es produeix una mutació del culte. Amb un primer salt, tecnològic, en que la pervivència dels antics cultes es garanteix posant la tradició per escrit. Un segon salt, polític, en que s’emancipa a Déu del territori i es substitueix per la seva aliança amb el poble, i per tant es fon culte i nació. I el tercer salt, metafísic, que condueix al monoteisme (perquè resulta que l’antic judaisme era politeista).

A partir d’aquí, també és molt interessant tot el contacte amb el món persa, el platonisme, l’helenisme, i finalment l’Imperi Romà, i com sorgeix l’esperança messiànica de l’alliberament, que col·lapsa amb l’enderrocament del Segon temple i la irrupció del cristianisme.

I després, doncs apareixen totes les aportacions dels evangelis, les primeres recopilacions de textos per part de l’Església catòlica, la pugna amb els arrians, el paper de Sant Agustí… i potser no cal allargar més el resum.

Afegir que també és molt interessant tota la part que dedica a l’evolució de l’exègesis dels textos. Que curiosament no ha estat mai literal fins al s.XX, ni en el judaisme ni en el cristianisme.

En tot cas i per acabar. M’ha semblat un llibre molt útil per a situar el judaisme i el cristianisme en una perspectiva històrica i entendre l’evolució de tots dos, i també per familiaritzar-me més amb noms d’aquells que et ronden però no saps on ubicar: Judea, Jeremies i Esdres, Judes Macabeu…

Una bona lectura, vaja.

Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.

Modernismo y satanismo en la política actual

Modernismo_y_satanismo_en_la_pol_tica_actual_2

Admeto que compro els llibres una mica al tuntún, sense mirar gaire el contingut ni buscar referències de l’autor. I quan vaig veure aquest llibre, amb aquest títol, i que ho editava Siruela, doncs em vaig imaginar una altra cosa. Una cosa divertida. I no.

Però que no sigui divertit no vol dir que sigui un pal de llibre (una mica, sí). Però ha estat molt interessant. Anem a pams.

L’autor és José Enrique Miguens, un dels pares de la sociologia a Argentina, traspassat el 2011. Home de profundes arrels catòliques, va jugar un paper moderador i també d’oposició en algunes de les bandades polítiques del seu país. Podríem dir que era un conservador moderat.

El llibre en sí ha estat bastant interessant llegir-lo, per bé que no coincideixo pràcticament en res del que hi afirma. Admeto que en alguns moments m’ha costat confrontar-lo, perquè dedica moltes pàgines a criticar a Hegel; i jo de Hegel en sé més aviat poc, alguna lectura de Kojève i poca cosa més. També hi ha tot un pòsit de doctrina catòlica que no manego amb soltura. Però com a mostra de teologia política, sembla que té nivell.

En tot cas, i resumint una mica. Miguens planteja que hi ha una tradició intel·lectual, filosòfica i espiritual, que és la que representa el catolicisme, que té les seves arrels en Aristòtil i que amb l’Encarnació de Jesús, ajuda al progrés de la humanitat fins als nostres dies. En això recorda bastant a Ratzinger, qui plantejava una suposada superioritat històrica del catolicisme pel seu empeltament amb la tradició clàssica. De fet, un dels discursos més polèmics de Benet XVI, el de Ratisbona, que va aixecar molta polseguera, venia a dir això: que el catolicisme ostenta una major identificació amb el logos que la resta de religions fruit del seu origen, i que això la converteix en el fruit i la llavor d’una època històrica anomenada “ètico-racional”, que es contraposaria a l’etapa històrica anterior, que seria la “màgico-sacral”.

Però que la dimensió (o l’ordre) “màgico-sacral”, ha perviscut en múltiples formes de pensament. Que es va mantenir viva a l’Imperi Romà d’Orient, des d’on va arribar a l’Europa Occidental durant el Renaixement. En aquest cas, mitjançant el neoplatonisme. Com a bons renaixentistes, doncs és evident que passa factura a Maquiavel, Bruno, Della Mirandola… i salva a Erasme i Moore.

La irrupció d’aquesta tradició “màgico-sacral” provoca la ruptura que suposen el Renaixement i la Reforma, que obren les portes al que ell anomena modernisme (desconec per què no s’ha traduït com a modernitat), i a una “tercera època” de la humanitat. Miguens narra bastant al detall les vies d’irrupció d’aquest modernisme en les diverses esglésies: anglicanisme, protestantisme germànic, el propi catolicisme…

A partir d’aquí, hi ha tot un recorregut per diversos filòsofs que hauríen recuperat, alimentat i actualitzat aquesta altra cosmovisió, en la que Miguens identifica traces de satanisme. A veure, no de satanisme de peli de serie B. Seria més aviat la fascinació pel mal, per allò que és ocult, pel conflicte, per les possibilitats demiürgiques dels iniciats, per la màgia transformadora de la realitat… És el que ell anomena L’Altra Versió. Aquí hi cap l’estoterisme, la màgia, el gnosticisme…

Un dels primers en rebre un repàs és Spinoza a qui qualifica de pont entre l’il·luminisme i el Romanticisme. També rep Kant, pel seu atreviment a inventar un Déu que ja no es revel·la a sí mateix sinó que és fruit del pensament, i per tant desproveït de transcendència. I el que més patacades s’endú és Hegel, que aspira a fundar una nova religió substitutiva de les conegudes fins aleshores.

Afegeixo que Miguens veu una continuïtat entre tots aquests pensadors que jo no arribo a identificar com a tal. En el mateix sac hi van a parar materialistes, idealistes i monistes. Hereus de Demòcrit i de Plató. Pensadors clars i diàfans i d’altres d’abstrusos i opacs com un post-estructuralista francès. Políticament progressistes i carcamals reaccionaris. Tot pensament mínimament rupturista dels darrers segles va al mateix cabàs. I al final acabes pensant que aquest home s’ha quedat a Sant Tomàs d’Aquino i a les poques (perquè són poques) aportacions catòliques al pensament dels darrers segles.

I per anar acabant aquest insuficient resum, doncs dir que acaba diferenciant dues visions oposades del món. La seva, la bona, que cerca la veritat com a forma de justícia amb la realitat objectiva (aristotèlica). I la dolenta, la satànica, que utilitza la veritat per a dotar de coherència les seves afirmacions amb un sistema de pensament preconcebut (platònica). I de la segona branca n’extreu dos modernismes diferents: el de la branca il·lustrada-positivista i el de la branca romàntico-hegeliana. De la primera haurien sortit els capitalismes, els neoliberalismes i l’explotació humana, i de la segona els totalitarismes, els marxismes i els actuals populismes (a la Laclau). D’aquest esquema se salvarien la socialdemocràcia, el conservadorisme i poca cosa més. Aquestes escasses tradicions polítiques salvables, tindrien la benedicció aristotèlica de la prudència i el pragmatisme. Les altres, són dogmatismes perillosos per a la humanitat.

Bé, si algú ha aguantat fins aquí, felicitats. Sembla un pal de llibre i en certa manera ho és, però a mi m’ha agradat perquè em deixa algunes preguntes sobre la taula.

  • Si el neoconservadorisme de matriu protestant és platònic, el de matriu catòlica és aristotèlic?
  • Com s’ho fan alguns per a dibuixar línies de frontera amb tanta facilitat i a sobre penjar la llufa als altres acusant-los d’haver-ho fet ells?
  • Cal que sigui tan rebuscada la base intel·lectual del catolicisme conservador en aquests temps que corren?
  • Per què és tan agosarada la teologia política del s.XXI?

Si algú l’ha llegit o té alguns comentaris a fer-me, si us plau que no es talli ni un pèl.

Nova revista atea a Catalunya

titol_gaieta-1

L’Associació d’Ateus de Catalunya ha publicat el primer número d’una nova revista. O sigui que a Catalunya ja tenim una revista atea, valga’m Déu.

Més enllà dels continguts, que podeu jutjar vosaltres mateixos, m’ha agradat que la revista es digui Gaietà Ripoll, de qui en vaig escriure quatre línies en aquest blog ja fa temps.

Saludem, doncs, el naixement d’una nova publicació i estarem atents als propers números.

Informe Ferrer i Guàrdia 2015

2cubiertaINFORMEFERRERIGUAR baix

Dijous passat vam presentar l’Informe Ferrer i Guàrdia 2015. Dit així, potser no ens diu gran cosa. Si diem que ja és el cinquè que publiquem, doncs ja estem parlant més seriosament.

L’Informe Ferrer i Guàrdia va néixer el 2011 amb la vocació d’esdevenir un punt de referència de la recerca sobre laïcitat i jo diria que poc a poc s’hi va tornant. I diria també que la seva major virtut és la de no tenir més pretensions que aquesta. A banda que si repassem la varietat de totes les persones que hi han col·laborat i la seva vàlua, doncs la llista fa patxoca.

Enguany hem gaudit de les aportacions següents:

  • Sílvia Luque
  • Pablo Faura
  • Laia Sánchez
  • Jaume Botey
  • Santi Castellà
  • Chiqui Subirana
  • Joan Francesc Pont
  • Lluís Pérez
  • Vicenç Molina
  • Hungria Panadero
  • Josep Mañé
  • Enric Vendrell
  • I també la meva, què carai.

IMG_20160317_191640

A la presentació hi va assistir l’Enric Vendrell, Director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. És el segon any que ens acompanya i em sembla que també és el segon any que ens sentim ben acompanyats. També van intervenir la Sílvia Luque, que s’estrenava com a Directora de la Fundació i la Chiqui Subirana, que va parlar de l’assignatura “alternativa” a la religió i del poc sentit pedagògic que té avui en dia.

Va tancar el Joan-Francesc Pont, que per això és el President de la cosa.

En acabar, alguns vam anar a fer una cervesa per celebrar el Saint Patrick’s Day. No, és conya. Ho vam fer per brindar per l’Informe i perquè teníem ganes de xerrar una mica.