Debat d’esquerres sobre la laïcitat

Ahir a la Fundació Ferrer i Guàrdia vàrem convocar un “Debat d’esquerres sobre la laïcitat” amb l’objectiu de seguir perfilant el nostre discurs sobre la qüestió de l’islam i la laïcitat.

Vam comptar amb dos ponents, el Saïd El Kadaoui i la Josefina Bueno, que ens van plantejar els problemes i contradiccions que tenim plantejats a Europa i concretament a Catalunya amb les polítiques públiques de garantia de la llibertat de consciència.

En el cas del Saïd, va centrar la seva intervenció en fer un repàs del darrer segle al món àrab (descolonització, irrupció dels partits – estat, islamització, primavera àrab…) i de com aquests fets han servit per a ocultar tota la tradició modernitzadora àrab i per a minimitzar el pluralisme present en aquests països al llarg del temps.

Pel que fa a la Josefina ens va explicar els matisos existents dins del feminisme, des del més universalitzador fins al de tall islàmic, presentant textos d’algunes autores bastant interessants i (si he de dir la veritat), més contundents del que m’esperava.

De les dues intervencions i el debat posterior, bàsicament em queden algunes preguntes al cap:

  • Com podem evitar la ruptura entre dues tradicions emancipadores que fins ara anaven tant vinculades com el feminisme i el laïcisme? Perquè entre l’embestida postmoderna que encara alimenta els discursos progressistes i l’ús espuri que està fent la ultradreta d’aquests dos conceptes, estem prenent mal.
  • Què esperem de les institucions? Que donin suport a ACESOP, l’associació de dones pakistaneses que fa acompanyament a les víctimes de la violència masclista i entrega diplomes a les nenes que acaben els estudis? O que reconeguin públicament els imams otorgant-los un lloc simbòlic de protagonisme davant les pròpies institucions? Hem d’exigir a la Sagrada Família que tingui llicència d’obres o continuar fent el pessebre (cada cop més psicodèlic) a la Plaça Sant Jaume? Continuar justificant la classe de religió perquè s’ha de tenir cultura religiosa introduint ara l’islam o ampliant les humanitats per a explicar que Aristòtil arriba a l’Europa medieval gràcies als àrabs?
  • Per què donem per suposat que les filles de musulmans són musulmanes? Trigarà molt a aparèixer una noia que ens faci avergonyir com a societat perquè hem donat més importància al dret de son pare a reivindicar la pervivència d’una tradició comunitària que al seu dret a viure al marge de la religió?

Continuarem reflexionant.

15193646_10210854884232185_2283218107372107725_n

Anuncis

Apropament Xina – Vaticà?

cardinal_zenLa situació de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana a la Xina mai ha esta fàcil. Ara no és moment per a entrar en detalls, però podríem dir que la situació actual té el seu origen als anys 50 amb la revolució comunista, quan ja des del principi el maoisme va combinar una forta repressió dels catòlics amb la creació d’una Església Catòlica Patriòtica Xinesa. Des d’aleshores, aquesta conviu amb una Església Clandestina Xinesa enmig d’un enfrontament permanent entre Pekín i el Vaticà que deu haver tingut episodis geopolítics inimaginables.

Sembla, però, que darrerament s’està produint un acostament entre totes dues potències (sí, el Vaticà és una potència) i que hi ha un principi d’acord segons el qual Pekín reconeixeria alguns bisbes de l’Església Clandesina i a canvi el Vaticà reconeixeria alguns bisbes de l’Església Catòlica Patriòtica. Pel que he llegit, també s’establiria un sistema d’elecció de nous bisbes per part de les comunitats de creients i el Papa es reservaria el dret de veto.

No sé com evolucionarà aquest principi d’acord, miraré d’estar-hi atent. Així em servirà per formar-me una opinió sobre el fet que dues dictadures es posin d’acord sobre la llibertat religiosa. Per les dades que ronden per internet estaríem parlant de dotze milions de fidels, o sigui que no és poca cosa.

En tot cas, tindria tela que a la Xina es pogués escollir als bisbes democràticament.

PS. El de la foto és el Cardenal emèrit de Hong Kong, un tal Joseph Zan Ze-Kiun

La pista m’ha arribat a través del blog Religion Clause.

El burkini, acte primer

nunswater1

1. El burka, el burkini, i totes aquestes peces de roba són una autèntica merda que unes societats (i en alguns casos uns estats) imposen a les dones com a mostra pública de sotmetiment a l’ordre patriarcal.

2. Vull pensar que cap, o gairebé cap de les dones que llegiran aquest post, acceptarien ni un gram de la humiliació que aquestes peces de roba suposen.

3. La prohibició del burkini a Cannes seria una xorrada com un piano si no fos perquè té com a objectiu estigmatitzar una part de la societat. Això sí: brandant, de forma interessada, banderes com la laïcitat o els drets de les dones per no admetre el veritable motiu. Una laïcitat i uns drets de les dones que tenen milers de maneres de ser brandades que no són aquesta.

4. Que un alcalde (i un bon tros de la república) es comporti com un cretí hauria de tenir com a resposta dir-li que és un cretí. I argumentar-li que la laïcitat no es basa en fer lleis a mida per a facilitar o impedir cap manifestació religiosa concreta. Que és el que ha fet.

5. Que algunes respostes vagin en la direcció de justificar o defensar el puto burka, el puto burkini, i totes aquestes merdes, és una estupidesa monumental que accepta el territori dialèctic dibuixat pels mateixos masclistes que es barallen per posar o treure burkinis. I acceptant el seu territori dialèctic alimentem un conflicte que existeix, però que s’ha d’enfocar d’altres maneres.

6. Afegeixo: si és cert que això de tapar-se les dones no està clarament obligat a l’Alcorà, tenim dues opcions. La primera, descartar-ho com a pràctica emparada per la llibertat religiosa. La segona, assumir que com en tota religió, el problema rau en l’obediència al sacerdot que exerceix d’intèrpret del text sagrat.

Au, aneu a la platja i no us tapeu gaire…

De quin Déu em parla?

Red_sunrise

Diuen que el Pablo Iglesias va anar a un fòum d’empresaris a Sitges i que una de les preguntes que li van fer va ser: vostè creu en Déu?

D’entrada, jo si fos el moderador de l’acte, l’Anton Costas, no hauria deixat passar la pregunta. O potser és que les altres eren més ridícules, ves a saber. Potser eren del tipus “a qui s’estima més, al papa o a la mama?”, “vostè és més de pit o de cuixa?” o “Han Solo va disparar primer?”.

Diuen, també, que el Pablo Iglesias va poder fugir d’estudi responent que Déu és un significant en disputa. I després va fer la típica parida (en ell) de lloar al Papa Francesc.

Jo admeto que la capacitat de fer-se el gallego de l’Iglesias em sembla meritòria, però si em passés a mi, preferiria respondre amb una altra pregunta: de quin Déu em parla?

Es refereix a Zeus, pare dels Déus i senyor del llamp? O potser a Ra, el sol? O a Xiva, el destructor? Parla de Yhvh, d’Al·là, de Thor? Del Déu dels cristians? El rigorós i venjatiu de l’Antic Testament, o l’amorós i universal del Nou?

O potser parla del Deus sive natura d’Spinoza, o del Déu que Descartes va posar entre la res extensa i la res cogitans per no acabar rostit com Giordano Bruno? O del rellotger de Voltaire, que va posar en marxa el gran mecanisme i ja no l’hem vist més?

És un Déu que m’escoltarà o és un deus otiosus?

Defineixi Déu, per cortesia.

Ps: la foto surt d’aquí.

Pps: Han Solo shot first.

Pensar l’islam

9788415835783

Edicions de 1984 ha tingut a bé publicar aquest llibret de Michel Onfray que porta per títol Pensar l’islam. I seguint la cadena de bones decisions, algú me’l va regalar per Sant Jordi i jo me l’he llegit.

D’entrada diria que és això, un llibret. Ell mateix ho diu, és un refregit de textos breus i hi ha una part que té format d’entrevista. No és cap gran tractat i a més té molt de justificació personal.

Michel Onfray és un filòsof francès que ja va impactar en el seu moment amb el Tractat d’Ateologia. Fundador de la Universitat Popular de Caen, Onfray es dedica a reivindicar la tradició filosòfica hedonista, jo diria que des d’una perspectiva bastant sui generis (hi situa Foucault, que per mi és un reaccionari de tres parells de…). Jo li he llegit el Tractat d’Ateologia i també el primer llibre de la seva Contrahistòria de la filosofia i no en sóc gaire entusiasta. Crec que escriu massa i perd rigor, però és un tipus polèmic i això s’agraeix. A França és tota una institució.

En tot cas, i pel que fa al llibret en qüestió, he de dir que en recomano la lectura. Onfray no té manies a l’hora d’enfrontar els fenòmens religiosos i pel que sembla s’ha pres la molèstia d’indagar les fonts de l’islam i de l’islamisme polític. I encara que sigui breument aporta alguns arguments que, pels que no hem fet aquest esforç, és bastant interessant.

Cal dir que la situació a França i el paper de França en la qüestió islàmica ocupen un espai central al llibre. Onfray és molt crític amb el paper de l’esquerra i de la classe política francesa, a qui acusa de practicar un doble joc. Amb una política islamòfoba a nivell internacional, participant de totes les guerres iniciades pels Bush; i a la vegada una política islamòfila a nivell nacional, utilitzant tota mena de subterfugis políticament correctes per evitar assenyalar l’islam com a part del problema. D’aquesta darrera part no n’era gaire conscient però em sembla que té raó quan diu que, si cada vegada que hi ha un atemptat islamista la única resposta és “que això no té res a veure amb l’islam”, doncs no avancem gaire. I a més, afegeix, això deixa el camí lliure al Front Nacional, que no té cap mania en acusar l’islam i així apareix com l’únic que diu les coses tal com són.

Pel que fa a la laïcitat, doncs sí i no. Estic d’acord amb la seva definició de la laïcitat com un principi polític que es construeix en cada context històric de forma diferent, i que el context actual no és el de 1905. I que s’ha de revisar. La seva solució no la tinc tant clara. Proposa una estratègia buscada per a construir un islam republicà, si cal finançant mesquites i imams, per ajustar els valors de la religió als de l’estat. Alguna cosa similar al model turc, i suposo que tants d’altres. Hi veig uns ecos de Spinoza, qui també acaba proposant una cosa semblant, però són els ecos que al meu entendre deixen l’holandès (i a Onfray) a les portes de la laïcitat. Mooolt aprop, però sense arribar-hi. Bàsicament perquè trencarien amb el principi de neutralitat de les institucions i aquestes acabarien embarcades en querelles teològiques. I ves i posa-hi remei, eh?

Em semblaria més interessant si fes propostes de tipus social, però em sembla que per molt filòsof que es reivindiqui, no sap sortir de la caixa dialèctica que li imposen.

En tot cas, un llibre(t) recomanable per a curiosos i curioses de l’islam, de la laïcitat, de la política francesa, i fan boys de l’Onfray.

Modernismo y satanismo en la política actual

Modernismo_y_satanismo_en_la_pol_tica_actual_2

Admeto que compro els llibres una mica al tuntún, sense mirar gaire el contingut ni buscar referències de l’autor. I quan vaig veure aquest llibre, amb aquest títol, i que ho editava Siruela, doncs em vaig imaginar una altra cosa. Una cosa divertida. I no.

Però que no sigui divertit no vol dir que sigui un pal de llibre (una mica, sí). Però ha estat molt interessant. Anem a pams.

L’autor és José Enrique Miguens, un dels pares de la sociologia a Argentina, traspassat el 2011. Home de profundes arrels catòliques, va jugar un paper moderador i també d’oposició en algunes de les bandades polítiques del seu país. Podríem dir que era un conservador moderat.

El llibre en sí ha estat bastant interessant llegir-lo, per bé que no coincideixo pràcticament en res del que hi afirma. Admeto que en alguns moments m’ha costat confrontar-lo, perquè dedica moltes pàgines a criticar a Hegel; i jo de Hegel en sé més aviat poc, alguna lectura de Kojève i poca cosa més. També hi ha tot un pòsit de doctrina catòlica que no manego amb soltura. Però com a mostra de teologia política, sembla que té nivell.

En tot cas, i resumint una mica. Miguens planteja que hi ha una tradició intel·lectual, filosòfica i espiritual, que és la que representa el catolicisme, que té les seves arrels en Aristòtil i que amb l’Encarnació de Jesús, ajuda al progrés de la humanitat fins als nostres dies. En això recorda bastant a Ratzinger, qui plantejava una suposada superioritat històrica del catolicisme pel seu empeltament amb la tradició clàssica. De fet, un dels discursos més polèmics de Benet XVI, el de Ratisbona, que va aixecar molta polseguera, venia a dir això: que el catolicisme ostenta una major identificació amb el logos que la resta de religions fruit del seu origen, i que això la converteix en el fruit i la llavor d’una època històrica anomenada “ètico-racional”, que es contraposaria a l’etapa històrica anterior, que seria la “màgico-sacral”.

Però que la dimensió (o l’ordre) “màgico-sacral”, ha perviscut en múltiples formes de pensament. Que es va mantenir viva a l’Imperi Romà d’Orient, des d’on va arribar a l’Europa Occidental durant el Renaixement. En aquest cas, mitjançant el neoplatonisme. Com a bons renaixentistes, doncs és evident que passa factura a Maquiavel, Bruno, Della Mirandola… i salva a Erasme i Moore.

La irrupció d’aquesta tradició “màgico-sacral” provoca la ruptura que suposen el Renaixement i la Reforma, que obren les portes al que ell anomena modernisme (desconec per què no s’ha traduït com a modernitat), i a una “tercera època” de la humanitat. Miguens narra bastant al detall les vies d’irrupció d’aquest modernisme en les diverses esglésies: anglicanisme, protestantisme germànic, el propi catolicisme…

A partir d’aquí, hi ha tot un recorregut per diversos filòsofs que hauríen recuperat, alimentat i actualitzat aquesta altra cosmovisió, en la que Miguens identifica traces de satanisme. A veure, no de satanisme de peli de serie B. Seria més aviat la fascinació pel mal, per allò que és ocult, pel conflicte, per les possibilitats demiürgiques dels iniciats, per la màgia transformadora de la realitat… És el que ell anomena L’Altra Versió. Aquí hi cap l’estoterisme, la màgia, el gnosticisme…

Un dels primers en rebre un repàs és Spinoza a qui qualifica de pont entre l’il·luminisme i el Romanticisme. També rep Kant, pel seu atreviment a inventar un Déu que ja no es revel·la a sí mateix sinó que és fruit del pensament, i per tant desproveït de transcendència. I el que més patacades s’endú és Hegel, que aspira a fundar una nova religió substitutiva de les conegudes fins aleshores.

Afegeixo que Miguens veu una continuïtat entre tots aquests pensadors que jo no arribo a identificar com a tal. En el mateix sac hi van a parar materialistes, idealistes i monistes. Hereus de Demòcrit i de Plató. Pensadors clars i diàfans i d’altres d’abstrusos i opacs com un post-estructuralista francès. Políticament progressistes i carcamals reaccionaris. Tot pensament mínimament rupturista dels darrers segles va al mateix cabàs. I al final acabes pensant que aquest home s’ha quedat a Sant Tomàs d’Aquino i a les poques (perquè són poques) aportacions catòliques al pensament dels darrers segles.

I per anar acabant aquest insuficient resum, doncs dir que acaba diferenciant dues visions oposades del món. La seva, la bona, que cerca la veritat com a forma de justícia amb la realitat objectiva (aristotèlica). I la dolenta, la satànica, que utilitza la veritat per a dotar de coherència les seves afirmacions amb un sistema de pensament preconcebut (platònica). I de la segona branca n’extreu dos modernismes diferents: el de la branca il·lustrada-positivista i el de la branca romàntico-hegeliana. De la primera haurien sortit els capitalismes, els neoliberalismes i l’explotació humana, i de la segona els totalitarismes, els marxismes i els actuals populismes (a la Laclau). D’aquest esquema se salvarien la socialdemocràcia, el conservadorisme i poca cosa més. Aquestes escasses tradicions polítiques salvables, tindrien la benedicció aristotèlica de la prudència i el pragmatisme. Les altres, són dogmatismes perillosos per a la humanitat.

Bé, si algú ha aguantat fins aquí, felicitats. Sembla un pal de llibre i en certa manera ho és, però a mi m’ha agradat perquè em deixa algunes preguntes sobre la taula.

  • Si el neoconservadorisme de matriu protestant és platònic, el de matriu catòlica és aristotèlic?
  • Com s’ho fan alguns per a dibuixar línies de frontera amb tanta facilitat i a sobre penjar la llufa als altres acusant-los d’haver-ho fet ells?
  • Cal que sigui tan rebuscada la base intel·lectual del catolicisme conservador en aquests temps que corren?
  • Per què és tan agosarada la teologia política del s.XXI?

Si algú l’ha llegit o té alguns comentaris a fer-me, si us plau que no es talli ni un pèl.

Xerrada a Caldes de Montbui: municipalisme i laïcitat

Aquest divendres tinc l’honor de parlar a l’ínclit, mai prou lloat, admirable Centre Democràtic i Progressita de Caldes de Montbui.

Hi parlaré del que diu el títol de la xerrada, òbviament. També del que diu el darrer informe Ferrer i Guàrdia, és clar. I d’alguna cosa més que ara no recordo.

A les set, allà mateix. Al Centru.

republica

Nova revista atea a Catalunya

titol_gaieta-1

L’Associació d’Ateus de Catalunya ha publicat el primer número d’una nova revista. O sigui que a Catalunya ja tenim una revista atea, valga’m Déu.

Més enllà dels continguts, que podeu jutjar vosaltres mateixos, m’ha agradat que la revista es digui Gaietà Ripoll, de qui en vaig escriure quatre línies en aquest blog ja fa temps.

Saludem, doncs, el naixement d’una nova publicació i estarem atents als propers números.

Rita Maestre, a misses dites

rita-maestre-efe

Ja fa uns dies que es va dictar sentència i a la Rita Maestre l’han multada amb 4.320 € pel delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Ara ha recorregut la sentència i això s’allargarà una mica més, però en primera instància ja sabem com ha anat.

He anat seguint el cas amb la intenció de fer algun post però mai trobava el moment. I ara ja l’he de fer, com diríem en castellà, a toro pasado.

Val a dir que la seva estratègia processal ha estat una mica erràtica, públicament defensant l’acció i a la vista demanant disculpes; o sigui, acceptant la norma i mirant de minimitzar l’impacte.

La història ve de lluny, perquè ja sabem com de ràpida és la justícia en aquest país. Concretament de 2011, quan es van produir un seguit de protestes a la Universidad Complutense de Madrid i a altres centres universitaris. Sembla ser que la Rita i altres noies van entrar a la capella catòlica de la Complutense ensenyant els pits i amb imatges del papa amb esvàstiques.

I ara, cinc anys més tard (cinc!!), l’han condemnada. Com he dit, per ofendre els sentiments religiosos. Davant d’això, algunes preguntes.

  • Què hi fa, una capella d’una confessió concreta en una universitat? Quantes en queden? Per què es manté un espai de culte en una institució pública? Fins quan es mantindrà aquesta situació de privatització espiritual de l’espai públic?
  • Què hi pinta, avui en dia, un delicte d’ofensa als sentiments religiosos al nostre ordenament jurídic? I el que és més, qui s’erigeix en intèrpret dels sentiments religiosos? El jutge? I si sorgeix una disputa teològica i algú se sent ofès, què fem? Anem a dirimir la qüestió al jutjat?
  • On queda la llibertat d’expressió en aquest país? L’empara al dret a la lliure expressió d’idees queda jeràrquicament sotmès a les creences d’una minoria?

I que consti que a mi, això d’entrar a barraca, no em convenç gens. Però tant li fa el que jo faria. De la mateixa manera que defenso el dret d’un bisbe a dir que aniré a l’infern, reclamo el meu dret d’ensenyar-li qualsevol part del meu cos i a cagar-me en Déu si em ve de gust.

És realment lamentable, de vegades sembla que anem enrere.

Bé, ja veurem què passa amb la Rita i els jutges. Esperem que algú entri en raó sota la toga.

Aprofito per enllaçar aquests article del José María Mena, de l’Ignacio Escolar i del Luis Martínez, que desenvolupen el cas en diverses direccions.

Informe Ferrer i Guàrdia 2015

2cubiertaINFORMEFERRERIGUAR baix

Dijous passat vam presentar l’Informe Ferrer i Guàrdia 2015. Dit així, potser no ens diu gran cosa. Si diem que ja és el cinquè que publiquem, doncs ja estem parlant més seriosament.

L’Informe Ferrer i Guàrdia va néixer el 2011 amb la vocació d’esdevenir un punt de referència de la recerca sobre laïcitat i jo diria que poc a poc s’hi va tornant. I diria també que la seva major virtut és la de no tenir més pretensions que aquesta. A banda que si repassem la varietat de totes les persones que hi han col·laborat i la seva vàlua, doncs la llista fa patxoca.

Enguany hem gaudit de les aportacions següents:

  • Sílvia Luque
  • Pablo Faura
  • Laia Sánchez
  • Jaume Botey
  • Santi Castellà
  • Chiqui Subirana
  • Joan Francesc Pont
  • Lluís Pérez
  • Vicenç Molina
  • Hungria Panadero
  • Josep Mañé
  • Enric Vendrell
  • I també la meva, què carai.

IMG_20160317_191640

A la presentació hi va assistir l’Enric Vendrell, Director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. És el segon any que ens acompanya i em sembla que també és el segon any que ens sentim ben acompanyats. També van intervenir la Sílvia Luque, que s’estrenava com a Directora de la Fundació i la Chiqui Subirana, que va parlar de l’assignatura “alternativa” a la religió i del poc sentit pedagògic que té avui en dia.

Va tancar el Joan-Francesc Pont, que per això és el President de la cosa.

En acabar, alguns vam anar a fer una cervesa per celebrar el Saint Patrick’s Day. No, és conya. Ho vam fer per brindar per l’Informe i perquè teníem ganes de xerrar una mica.