Modernismo y satanismo en la política actual

Modernismo_y_satanismo_en_la_pol_tica_actual_2

Admeto que compro els llibres una mica al tuntún, sense mirar gaire el contingut ni buscar referències de l’autor. I quan vaig veure aquest llibre, amb aquest títol, i que ho editava Siruela, doncs em vaig imaginar una altra cosa. Una cosa divertida. I no.

Però que no sigui divertit no vol dir que sigui un pal de llibre (una mica, sí). Però ha estat molt interessant. Anem a pams.

L’autor és José Enrique Miguens, un dels pares de la sociologia a Argentina, traspassat el 2011. Home de profundes arrels catòliques, va jugar un paper moderador i també d’oposició en algunes de les bandades polítiques del seu país. Podríem dir que era un conservador moderat.

El llibre en sí ha estat bastant interessant llegir-lo, per bé que no coincideixo pràcticament en res del que hi afirma. Admeto que en alguns moments m’ha costat confrontar-lo, perquè dedica moltes pàgines a criticar a Hegel; i jo de Hegel en sé més aviat poc, alguna lectura de Kojève i poca cosa més. També hi ha tot un pòsit de doctrina catòlica que no manego amb soltura. Però com a mostra de teologia política, sembla que té nivell.

En tot cas, i resumint una mica. Miguens planteja que hi ha una tradició intel·lectual, filosòfica i espiritual, que és la que representa el catolicisme, que té les seves arrels en Aristòtil i que amb l’Encarnació de Jesús, ajuda al progrés de la humanitat fins als nostres dies. En això recorda bastant a Ratzinger, qui plantejava una suposada superioritat històrica del catolicisme pel seu empeltament amb la tradició clàssica. De fet, un dels discursos més polèmics de Benet XVI, el de Ratisbona, que va aixecar molta polseguera, venia a dir això: que el catolicisme ostenta una major identificació amb el logos que la resta de religions fruit del seu origen, i que això la converteix en el fruit i la llavor d’una època històrica anomenada “ètico-racional”, que es contraposaria a l’etapa històrica anterior, que seria la “màgico-sacral”.

Però que la dimensió (o l’ordre) “màgico-sacral”, ha perviscut en múltiples formes de pensament. Que es va mantenir viva a l’Imperi Romà d’Orient, des d’on va arribar a l’Europa Occidental durant el Renaixement. En aquest cas, mitjançant el neoplatonisme. Com a bons renaixentistes, doncs és evident que passa factura a Maquiavel, Bruno, Della Mirandola… i salva a Erasme i Moore.

La irrupció d’aquesta tradició “màgico-sacral” provoca la ruptura que suposen el Renaixement i la Reforma, que obren les portes al que ell anomena modernisme (desconec per què no s’ha traduït com a modernitat), i a una “tercera època” de la humanitat. Miguens narra bastant al detall les vies d’irrupció d’aquest modernisme en les diverses esglésies: anglicanisme, protestantisme germànic, el propi catolicisme…

A partir d’aquí, hi ha tot un recorregut per diversos filòsofs que hauríen recuperat, alimentat i actualitzat aquesta altra cosmovisió, en la que Miguens identifica traces de satanisme. A veure, no de satanisme de peli de serie B. Seria més aviat la fascinació pel mal, per allò que és ocult, pel conflicte, per les possibilitats demiürgiques dels iniciats, per la màgia transformadora de la realitat… És el que ell anomena L’Altra Versió. Aquí hi cap l’estoterisme, la màgia, el gnosticisme…

Un dels primers en rebre un repàs és Spinoza a qui qualifica de pont entre l’il·luminisme i el Romanticisme. També rep Kant, pel seu atreviment a inventar un Déu que ja no es revel·la a sí mateix sinó que és fruit del pensament, i per tant desproveït de transcendència. I el que més patacades s’endú és Hegel, que aspira a fundar una nova religió substitutiva de les conegudes fins aleshores.

Afegeixo que Miguens veu una continuïtat entre tots aquests pensadors que jo no arribo a identificar com a tal. En el mateix sac hi van a parar materialistes, idealistes i monistes. Hereus de Demòcrit i de Plató. Pensadors clars i diàfans i d’altres d’abstrusos i opacs com un post-estructuralista francès. Políticament progressistes i carcamals reaccionaris. Tot pensament mínimament rupturista dels darrers segles va al mateix cabàs. I al final acabes pensant que aquest home s’ha quedat a Sant Tomàs d’Aquino i a les poques (perquè són poques) aportacions catòliques al pensament dels darrers segles.

I per anar acabant aquest insuficient resum, doncs dir que acaba diferenciant dues visions oposades del món. La seva, la bona, que cerca la veritat com a forma de justícia amb la realitat objectiva (aristotèlica). I la dolenta, la satànica, que utilitza la veritat per a dotar de coherència les seves afirmacions amb un sistema de pensament preconcebut (platònica). I de la segona branca n’extreu dos modernismes diferents: el de la branca il·lustrada-positivista i el de la branca romàntico-hegeliana. De la primera haurien sortit els capitalismes, els neoliberalismes i l’explotació humana, i de la segona els totalitarismes, els marxismes i els actuals populismes (a la Laclau). D’aquest esquema se salvarien la socialdemocràcia, el conservadorisme i poca cosa més. Aquestes escasses tradicions polítiques salvables, tindrien la benedicció aristotèlica de la prudència i el pragmatisme. Les altres, són dogmatismes perillosos per a la humanitat.

Bé, si algú ha aguantat fins aquí, felicitats. Sembla un pal de llibre i en certa manera ho és, però a mi m’ha agradat perquè em deixa algunes preguntes sobre la taula.

  • Si el neoconservadorisme de matriu protestant és platònic, el de matriu catòlica és aristotèlic?
  • Com s’ho fan alguns per a dibuixar línies de frontera amb tanta facilitat i a sobre penjar la llufa als altres acusant-los d’haver-ho fet ells?
  • Cal que sigui tan rebuscada la base intel·lectual del catolicisme conservador en aquests temps que corren?
  • Per què és tan agosarada la teologia política del s.XXI?

Si algú l’ha llegit o té alguns comentaris a fer-me, si us plau que no es talli ni un pèl.

Xerrada a Caldes de Montbui: municipalisme i laïcitat

Aquest divendres tinc l’honor de parlar a l’ínclit, mai prou lloat, admirable Centre Democràtic i Progressita de Caldes de Montbui.

Hi parlaré del que diu el títol de la xerrada, òbviament. També del que diu el darrer informe Ferrer i Guàrdia, és clar. I d’alguna cosa més que ara no recordo.

A les set, allà mateix. Al Centru.

republica

Nova revista atea a Catalunya

titol_gaieta-1

L’Associació d’Ateus de Catalunya ha publicat el primer número d’una nova revista. O sigui que a Catalunya ja tenim una revista atea, valga’m Déu.

Més enllà dels continguts, que podeu jutjar vosaltres mateixos, m’ha agradat que la revista es digui Gaietà Ripoll, de qui en vaig escriure quatre línies en aquest blog ja fa temps.

Saludem, doncs, el naixement d’una nova publicació i estarem atents als propers números.

Rita Maestre, a misses dites

rita-maestre-efe

Ja fa uns dies que es va dictar sentència i a la Rita Maestre l’han multada amb 4.320 € pel delicte d’ofensa als sentiments religiosos. Ara ha recorregut la sentència i això s’allargarà una mica més, però en primera instància ja sabem com ha anat.

He anat seguint el cas amb la intenció de fer algun post però mai trobava el moment. I ara ja l’he de fer, com diríem en castellà, a toro pasado.

Val a dir que la seva estratègia processal ha estat una mica erràtica, públicament defensant l’acció i a la vista demanant disculpes; o sigui, acceptant la norma i mirant de minimitzar l’impacte.

La història ve de lluny, perquè ja sabem com de ràpida és la justícia en aquest país. Concretament de 2011, quan es van produir un seguit de protestes a la Universidad Complutense de Madrid i a altres centres universitaris. Sembla ser que la Rita i altres noies van entrar a la capella catòlica de la Complutense ensenyant els pits i amb imatges del papa amb esvàstiques.

I ara, cinc anys més tard (cinc!!), l’han condemnada. Com he dit, per ofendre els sentiments religiosos. Davant d’això, algunes preguntes.

  • Què hi fa, una capella d’una confessió concreta en una universitat? Quantes en queden? Per què es manté un espai de culte en una institució pública? Fins quan es mantindrà aquesta situació de privatització espiritual de l’espai públic?
  • Què hi pinta, avui en dia, un delicte d’ofensa als sentiments religiosos al nostre ordenament jurídic? I el que és més, qui s’erigeix en intèrpret dels sentiments religiosos? El jutge? I si sorgeix una disputa teològica i algú se sent ofès, què fem? Anem a dirimir la qüestió al jutjat?
  • On queda la llibertat d’expressió en aquest país? L’empara al dret a la lliure expressió d’idees queda jeràrquicament sotmès a les creences d’una minoria?

I que consti que a mi, això d’entrar a barraca, no em convenç gens. Però tant li fa el que jo faria. De la mateixa manera que defenso el dret d’un bisbe a dir que aniré a l’infern, reclamo el meu dret d’ensenyar-li qualsevol part del meu cos i a cagar-me en Déu si em ve de gust.

És realment lamentable, de vegades sembla que anem enrere.

Bé, ja veurem què passa amb la Rita i els jutges. Esperem que algú entri en raó sota la toga.

Aprofito per enllaçar aquests article del José María Mena, de l’Ignacio Escolar i del Luis Martínez, que desenvolupen el cas en diverses direccions.

Informe Ferrer i Guàrdia 2015

2cubiertaINFORMEFERRERIGUAR baix

Dijous passat vam presentar l’Informe Ferrer i Guàrdia 2015. Dit així, potser no ens diu gran cosa. Si diem que ja és el cinquè que publiquem, doncs ja estem parlant més seriosament.

L’Informe Ferrer i Guàrdia va néixer el 2011 amb la vocació d’esdevenir un punt de referència de la recerca sobre laïcitat i jo diria que poc a poc s’hi va tornant. I diria també que la seva major virtut és la de no tenir més pretensions que aquesta. A banda que si repassem la varietat de totes les persones que hi han col·laborat i la seva vàlua, doncs la llista fa patxoca.

Enguany hem gaudit de les aportacions següents:

  • Sílvia Luque
  • Pablo Faura
  • Laia Sánchez
  • Jaume Botey
  • Santi Castellà
  • Chiqui Subirana
  • Joan Francesc Pont
  • Lluís Pérez
  • Vicenç Molina
  • Hungria Panadero
  • Josep Mañé
  • Enric Vendrell
  • I també la meva, què carai.

IMG_20160317_191640

A la presentació hi va assistir l’Enric Vendrell, Director general d’Afers Religiosos de la Generalitat. És el segon any que ens acompanya i em sembla que també és el segon any que ens sentim ben acompanyats. També van intervenir la Sílvia Luque, que s’estrenava com a Directora de la Fundació i la Chiqui Subirana, que va parlar de l’assignatura “alternativa” a la religió i del poc sentit pedagògic que té avui en dia.

Va tancar el Joan-Francesc Pont, que per això és el President de la cosa.

En acabar, alguns vam anar a fer una cervesa per celebrar el Saint Patrick’s Day. No, és conya. Ho vam fer per brindar per l’Informe i perquè teníem ganes de xerrar una mica.

A propòsit dels concerts

foto-6

Fa un parell de dies vaig trobar aquesta notícia al diario.es i em va semblar interessant. Resulta que més de la meitat de la militància de Convergència Democràtica de Catalunya consultada en el procés de refundació es mostra favorable a un estat laic. El 52,7%, no està gens malament.

He de dir que al principi em va sorprendre, però després ja no tant. Moltes vegades, quan he parlat de laïcitat amb gent de Convergència he obtingut una resposta bastant favorable. Amb matisos, però en general no tenia la sensació de trobar-me amb una posició molt allunyada de la meva.

Després, quan s’havia de passar de les paraules als fets, la cosa canviava. En part pel paper d’Unió a CiU, en part perquè la tradició pesa, en part perquè la realitat sempre és punyetera, i en part ves a saber.

I avui hem dinat amb la notícia que Junts pel Sí i el PP han votat en contra de retirar els concerts a les escoles de l’Opus que segreguen l’alumnat per motiu de sexe.

Ho dic perquè dins de Junts pel Sí hi ha Convergència. Però també hi ha ERC, MES, Avancem, l’ANC, Òmnium, Súmate, independents i independentes, a qui saludo afectuosament des d’aquest blog. I se suposa que tota aquesta llista “cau” a l’esquerra de Convergència i té posicions més laiques encara, però que si quieres arroz, Catalina. No hi ha hagut manera.

I ja posats a recordar, no està de més dir que això s’arrossega des que un tal Ernest Maragall va portar un govern sencer a aprovar una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que no va servir per a fer cap avenç significatiu en matèria de laïcitat. L’Ernest Maragall, personatge clau a MES, un partit que avui mateix ha dit que s’hi posava per endreçar bé això de les escoles de l’Opus Dei. I s’hi posa de bracet amb tota la gent que avui també ha votat en contra de la mesura.

Us esteu fent un embolic? Repassem els fets: un partit que s’està refundant i que descobreix que més de la meitat dels seus membres desitja un estat laic, més un partit que té un triangle d’origen maçònic al seu escut, més uns partits molt moderns i actualitzats, més uns independents encara més moderns, han votat amb el PP.

Alguns direu que no era la manera, que els de Catalunya Sí Que Es Pot són uns oportunistes i no és manera de fer les coses. Que demà (o demà passat, o l’altre, o el 2020) serà millor.

D’altres direu que el Procés és una tapadora simbòlica per a ocultar i sostenir l’austericidi i no canviar res sota l’eslògan “ho volem canviar tot”. Un Putairamonetisme2.0, o Turboputairamonetisme. I que això d’avui només és un episodi més de la comèdia.

També es podria dir que alguns es podrien haver saltat la disciplina de vot ni que fos per donar una nota folclòrica.

O podríem recordar-nos de Lluís Companys, que sempre va bé per burxar als d’ERC (i a l’independentisme en general) quan patinen.

A mi, bàsicament, se m’acut que en aquest país conjuguem tots els temps verbals de la llibertat amb molta fluidesa… excepte el present d’indicatiu.

Una llàstima.

PS: La imatge és d’en Torres i Bages, sempre va bé conèixer cares noves.

Religión para ateos

9788490062876

Ja fa un temps vaig fer un post sobre el que s’anomena “Ateisme 2.0” on parlava d’un filòsof suís, Alain de Botton, que proposava una religió per a ateus. Com que no acabava de trobar-li el suc a la cosa, vaig optar per anar al seu llibre i mirar a veure què hi trobava.

La conclusió és que m’ha decebut bastant. M’esperava alguna cosa més elaborada, francament. D’entrada, perquè el de Botton es limita a examinar el judaïsme i el catolicisme com a fonts d’inspiració. I molt de rasquitllada agafa alguns elements del budisme zen japonès. O sigui que no és un treball massa erudit en aquest aspecte.

El cos del llibre és, resumint, un esforç d’adaptació de diversos aspectes de les religions al pensament ateu. O sigui, una religió sense déu. Amb les seves pseudo-pregàries, les seves pseudo-festivitats, les seves pseudo-esglésies… I així sense parar. I sense gaire originalitat. Vull dir que no he posat “pseudo” a la lleugera.

Però on m’he sentit més decebut és en la seva premissa principal. Que la modernitat ens ha deixat a tots buits i que hauríem d’imitar a les religions (les seves pràctiques) a l’hora de dotar de significat les nostres vides. Jo no sé on viu ni com viu aquest senyor, però de veritat que quan acabes el llibre acabes pensant que ja posats és millor que es faci creient i ens deixi tranquils. Que total, ja no ve d’aquí.

L’altra objecció que em planteja és que atribueix a les religions una mena de saviesa superior que es demostra en la seva capacitat de crear institucions d’una gran eficàcia terapèutica: festes, textos inspiradors, organitzacions, art… I es queda en una lectura superficial d’aquestes que em fa venir al cap dos respostes. La primera, que les religions que coneixem són l’enèsima versió de fenòmens religiosos, i que per tant podria haver anat més enrere i li hauria sortit un llibre d’antropologia del fenomen religiós. Vaja, que si es despista funda una disciplina que existeix des de fa més d’un segle! La segona, que si per un casual el fons i la forma tenen algun tipus de relació, potser les pràctiques religioses són útils… per al pensament religiós i per a la vida religiosa. A mi m’han vingut ganes de recordar-li que Spinoza ja va deixar bastant clar al segle XVII que la religió és una empresa humana orientada a fomentar l’obediència dels homes comuns. I de preguntar-li què en pensa. Que podria haver dit alguna cosa al respecte, penso jo.

I a partir d’aquí doncs és clar, tot se’n va avall. I et venen ganes de convidar l’autor a passar una temporada fent vida associativa, anant a calçotades populars, a concerts, a lectures de poesia, d’excursió, i a tot tipus d’activitats que poden arribar a ser tant o més vivificants com les que ell pretén imitar.

Total, una decepció. Ja buscarem millors llibres per a futurs posts.

No deixeu que s’acostin als nens

PederastiaPortem tota la setmana veient com el cas s’infla. D’un professor d’educació física als maristes de Satns – Les Corts hem passat al tutor de 5è. D’una sola víctima a més d’una desena.

Podeu seguir les notícies als diaris. Jo he llegit aquesta entrevista a una víctima i m’ha semblat duríssim el que explica.

No sé com evolucionarà tota aquesta història. Potser s’acaba aquí. Però també és possible que creixi, i pot arribar a créixer molt.

20100324elpepivin_3.jpgNo voldria fer un post incendiari, de veritat. Però només cal fer una ullada a aquesta entrada de la viquipèdia anglesa: Roman Catholic sex abuse cases by country. Mireu la llista de països. És llarga, oi? I no trobeu que hi falta alguna cosa? Sí home, busqueu Spain. No surt res. El país amb major presència històrica del catolicisme no té casos reconeguts.

I ara, si no ho heu fet, llegiu l’entrevista que us enllaçava abans. Sí, aquesta. Fins al final.

Quan la religió va arribar al Japó

Commodore_Matthew_C_Perry-5c.jpg

He trobat aquest post i m’ha semblat fascinant. Explica els problemes de traducció que va tenir el Commodore Perry quan es va plantar al port de Tokio amb la seva canonera per forçar l’imperi japonès a obrir-se a l’exterior.

Resulta que l’home portava una carta escrita pel President Fillmore on s’hi explicava què eren els Estats Units, les seves virtuts, i la seva honesta (honesta!!) voluntat de cooperar amb el país del sol naixent.

Entre les coses que deia la carta, hi havia una petita proclama sobre la llibertat de religió i la separació d’aquestes amb l’estat. I resulta que els japonesos no tenien cap paraula per a dir una cosa tan “evident” com religió. Casumla.

I és clar, els encarregats de traduir la carta es van trobar amb un galimaties lingüístic de tres parells. Les paraules més semblants que trobaven eren insuficients. Es traduïen millor com a rituals, ensenyances, codi de conducta, harmonia… però per als japonesos, la noció de religió era incomprensible.

Això no vol dir que el Japó no tingués un sistema de creences basades en elements sobrenaturals, ni uns rituals per a sostenir-lo. De fet, el seu sistema polític s’assemblava bastant al de l’Egipte dels Faraons i en tot cas la posició de divinitat l’assumia el mateix emperador. Però era un tot (ara en diríem un pack) que estava tant consolidat en una sola peça (institucions – creences – ritus – cultura) que no hi havia res semblant a aquella institució tan curiosa que els occidentals estaven a punt d’importar per la força dels canons.

La història de la modernització del Japó de l’era Meiji és ja coneguda i s’allunya bastant de l’objectiu d’aquest blog. El que sí m’ha fet recordar és que la mateixa constitució japonesa la van escriure els ianquis després de la Segona Guerra Mundial i és clar, la van redactar en anglès. I sembla que també ha provocat més d’un problema de traducció. Però vaja, ser un protectorat té aquestes coses.

Bé, si voleu conèixer els detalls podeu llegir el post i si us torneu bojos esperar a que es publiqui el llibre que anticipa.

I un altre dia parlarem de la Xina.