En el vientre de la yihad

EC927619

Tal com vaig comentar fa uns dies en relació als atemptats de Barcelona i Cambrils, m’agradaria anar aportant noves lectures i repescant idees del propi al blog.

Un dels llibres que ja vaig comentar que glosaria és “En el vientre de la yihad. El testimonio de las madres de yihadistas“, de la periodista Alexandra Gil i publicat per DEBATE aquest mateix any. És un llibre que al meu entendre ha tingut un nou capítol a Ripoll. O que si l’Alexandra n’escrivís un nou volum, podria començar allà.

El contingut del llibre s’explica ràpid: és el testimoni de dones europees que han vist com de cop els seus fills i filles s’han enrolat en les files d’Estat Islàmic. Són les mares dels jihadistes.

I insisteixo en conectar amb Ripoll perquè de fet la única cosa que realment és diferent són els noms propis dels nois dels que es parla i també el nom dels pobles. Però el rerefons i la seqüència dels fets són bastant semblants. Nois amb una situació social a priori bastant “normalitzada” (poso les cometes perquè ja no saps molt bé què vol dir això), amb els estudis acabats i fins i tot unes primeres feines, en alguns casos provinents de famílies cristianes, que en molt poc temps i sense que l’entorn pugui reaccionar, entren un procés de radicalització que els porta a cometre crims terroristes. I l’estupor i el dolor de les famílies a l’entendre que els seus fills s’han exposat a una mort civil, a una mort física… i que mataran altres persones per imposar una idea que, en termes vitals, és nova per a ells.

El per què ho fan? No és el llibre que ho explica, realment. Però abans de voler respondre el per què de les coses, ens cal sumar uns quants “com”.

Anuncis

Quan acaba passant a Barcelona

L’atemptat em va agafar fent les maletes i amb prou feines vaig poder fer un tuit en favor de la pau i la concòrdia. Poques hores després sortia volant amb el cor encongit i el cervell saturat d’informacions, reals o inventades. I la veritat és que fins ara no he tingut ni temps ni paciència per seure a escriure. A més, tampoc se m’acut res massa original per afegir a tot el que s’està dient.

O sigui que mentres endreço les idees i trobo temps per escriure, faig un primer post recopilatori d’altres posts meus que em sembla que contenen idees relacionades amb el que ha passat i també amb el que es podria fer a partir d’ara.

De fet, el meu darrer post recomanava “La guerra del fin de los tiempos“, un llibre sobre Estat Islàmic que em va semblar que aportava elements de criteri per entendre en què es fonamenta tanta capacitat destructiva. No feia gaire que també havia recomanat “Pensar l’islam“, del Michel Onfray i “Si Dios existe“, del Joann Sfar, que també em semblen molt pertinents. En els propers dies miraré d’afegir llibres, perquè n’hi ha alguns que no he ressenyat aquí i que valen la pena com “En el vientre de la yihad” o “La puerta de los asesinos“, entre d’altres.

També vull recuperar un post que vaig fer sobre el fenomen que es produeix després de cada atemptat, quan s’intenta menystenir la variable religiosa en els fets: Exculpar la religió. El que hi deia em sembla vigent i de fet crec que en faré una segona part els propers dies.

I així per acabar, un parell de posts sobre la percepció que tenim per aquí de l’islam. Un en que alertava de la creixent islamofòbia i un altre en que parlava de l’islam francès. Però d’aquest tema també hauré de fer nous posts, perquè s’han dit moltes coses i també m’agradaria dir-hi la meva.

Bé, espero que estigueu bé i que torneu a passejar per les rambles sempre que pugueu.

El pessebre de marres

belen-barcelona-colau-efeJa fa dies que remugo amb el pessebre de la Plaça Sant Jaume. Em pensava que desapareixeria de la mateixa manera i pel mateix motiu que la missa de la Mercè, però no ha estat així.

I altra vegada tornem a tenir un símbol religiós monopolitzant l’espai públic. Posat per una institució pública, pagat per una institució pública… i a més bastant lleig. Perquè per mala consciència (suposo) es pretén modernitzar el pessebre i posar-hi missatge social, o transgressor, o jo què sé. Vaja, que no sé si m’ofèn més a mi o a una persona creient; però si jo ho fos, m’emprenyaria bastant.

Dic que porto dies remugant però com que ho faig cada any, doncs la cosa no passava d’aquí. Fins que he trobat aquesta notícia que arriba de França: el Front Nacional fa una campanya per a instal·lar pessebres als ajuntaments. Fantàstic, tu. No només a França van enrere, sinó que a més, aquí renunciem a anar endavant.

Ja n’hi ha prou de pessebres. No és veritat que no sigui un símbol religiós, hi ha àngels, Verges, Crists i Sants. No és veritat que sigui una cosa progre dignificar la pobresa, el progrés humà ha consistit a denunciar-la. No és veritat que sigui una cosa maca de veure, cada vegada és més lleig. No és veritat que no ofengui a ningú, ens ofèn a uns quants.

Ja n’hi ha prou de pessebres, que se’ls posi cadascú a casa seva si en té ganes.

L’Ajuntament de Barcelona elimina la missa del programa oficial de La Mercè

Representantes-municipales-dur_54389974431_51351706917_600_226Dijous es va fer públic que l’Ajuntament de Barcelona no inclouria cap missa al programa de les festes de La Mercè.

No voldria allargar-me massa al respecte, perquè em sembla molt correcte. Les institucions s’han de mostrar neutrals i no participar en cerimònies religioses. La de La Mercè ja feia temps que era polèmica i des d’uns anys enrere el grup municipal d’ICV-EUiA no hi assistia, tal i com proposava la Lliga per la Laïcitat.

Suposo que amb els anys aquest fet s’anirà normalitzant, i ben mirat aquesta decisió ha passat bastant desapercebuda. Potser perquè ha coincidit amb la polèmica de la retirada del bust del rei Joan Carles I del Saló de Plens (que ben mirat es podria renovar de dalt a baix, perquè el retrat de la Regent Maria Eugènia fot més por que una altra cosa).

Òbviament hi ha qui ha protestat, però jo diria que amb poca contundència. La nota de l’Arquebisbe, per exemple, de la que es fa ressò La Vanguardia, és més aviat de lamentació que no pas una diatriba colèrica. I m’ha fet gràcia dues coses.

La primera, anomenar “tradició multisecular” a una pràctica que va començar el 1868. Fa 147 anys. Hom entén que multisecular vol dir “de molts segles” i es troba que encara no en fa un i mig.

La segona, reivindicar 1868. És el començament del Sexenni Liberal, una etapa fortament laïcitzadora de les institucions públiques. He suposat que abans es deuria fer alguna cerimònia més clerical, que va ser substituïda per aquesta. No ho sé, i si algú ho sap em faria gràcia saber-ho.

En fi, de vegades la història gira en el sentit que t’agrada i descobreixes que ho ha fet amb poca èpica. Millor així…