Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

Anuncis

Editorial 1178 de Charlie Hebdo de 14 de gener de 2015

charliehebdoSi voleu saber què diu la primer editorial de Charlie Hebdo posterior a l’atac del dia 7, aquí la teniu traduïda al català  a vàries mans (Fer, Pont i Vicenç). Potser algú se sorprendrà que després de la massacre aquests tipus se’n recordin de la laïcitat. Jo diria que són republicans de mena. Val la pena llegir-la.

La versió original l’he trobada aquí.

I encara hi haurà «sí, peròs…»?

Editorial de Charlie Hebdo, n. 1178 de 14 de gener de 2015

Des de fa una setmana Charlie, la revista atea, ha realitzat més miracles que tots els sants i profetes units. El miracle que ens enorgulleix més és el que fa que tingueu, entre les mans, la revista que sempre hem fet en companyia d’aquells que l’havien fet sempre. El que ens ha fet riure més és que les campanes de Notre-Dame han repicat en el nostre honor… Des de fa una setmana, Charlie aixeca al voltant del món molt més que muntanyes. Des de fa una setmana, com ha dibuixat magníficament Willem, Charlie té molts amics nous. Anònims i celebritats planetàries, els humils i els poderosos, infidels i dirigents religiosos, els sincers i els jesuïtes, els que trobem pel carrer i els que només hi són de pas. Avui els acollim a tots, no tenim temps ni ens veiem amb cor de fer la tria. Amb tot, no som uns incauts. Agraïm amb tot el nostre cor aquells, per milions, que són simples ciutadans o que encarnen les institucions, que són veritablement al nostre costat, que sincerament i profundament «són Charlie», i que ho reconeixeran. Els altres que se’n vagin a la merda, ja que de totes formes els hi és igual.

No obstant, una pregunta no deixa de molestar-nos: per fi es farà desaparèixer del vocabulari polític i intel·lectual la mala expressió «laïcitat integrista»? Es deixaran per fi d’inventar erudits girs semàntics per equiparar els assassins i les seves víctimes?

Aquests darrers anys ens hem sentit una mica sols tractant de respondre a cop de llapis tots els insults directes i les perles pseudo intel·lectuals que ens han llençat a la cara, i a la cara dels nostres amics que defensen fermament la laïcitat: islamòfobs, cristianòfobs, provocadors, irresponsables, atiadors del foc, racistes, us ho heu ben buscat… Sí, condemnem el terrorisme, però. Sí, amenaçar de mort els dibuixants no està bé, però. Sí, incendiar una revista està malament, però. Nosaltres ho hem entès tot, i també els nostres amics. Sovint hem intentat riure, perquè és el que fem millor. Però també ens agradaria riure d’altres coses. Perquè això ja torna a començar. La sang de Cabu, Charb, Honoré, Tignous, Wolinski, Elsa Cayat, Bernard Maris, Mustapha Ourrad, Michel Renaud, Franck Brinsolaro, Frédéric Boisseau, Ahmed Merabet, Clarissa Jean-Phillippe, Phillippe Braham, Yohan Cohen, Yoav Hattab i François-Michel Saada no s’havia encara assecat que Thierry Meyssan ja explicava als seus fans de Facebook que havia estat, evidentment, un complot judeo-americano-occidental. Ja hem vist, aquí i allà, les boquetes fines posar mala cara davant la manifestació de diumenge passat, bavejant les eternes argúcies que justifiquen, obertament o amb veu baixa, el terrorisme i el feixisme religiós, i que s’indignen quan es gratifica la policia, i l’equiparen amb les SS. No, en aquesta massacre no hi ha morts menys injustes que d’altres. Franck, que va morir als locals de Charlie, i tots els seus col·legues abatuts durant aquesta setmana de barbàries, són morts per defensar unes idees que potser no eren les seves.

Intentarem com a mínim ser optimistes, encara que no sigui el millor moment. Esperem que a partir del 7 de gener de 2015 la defensa ferma de la laïcitat s’estendrà per si sola per tot el món; que finalment es deixi per comoditat de posicionament, per càlcul electoral o per covardia, de legitimar o fins i tot de tolerar el comunitarisme i el relativisme cultural, que condueixen a una sola cosa: el totalitarisme religiós. Sí, el conflicte Israel-Palestina és una realitat; sí, la geopolítica internacional és una successió de maniobres i de joc brut; sí, la situació social de l’anomenada «població d’origen musulmà» a França és profundament injusta; sí, el racisme i les discriminacions han d’ésser combatudes sense descans. Afortunadament existeixen molts instruments per intentar resoldre aquests greus problemes, però tots són inoperants si en manca un: la laïcitat. No la laïcitat positiva, ni la laïcitat inclusiva, ni la laïcitat no-sé-què. La laïcitat, punt i final. Només ella permet, perquè defensa l’universalisme dels drets, l’exercici de la igualtat, de la llibertat, de la fraternitat, de la sororitat. Només ella permet la plena llibertat de consciència, una llibertat que neguen més o menys obertament, segons el seu posicionament de mercat, totes les religions quan abandonen el camp de l’estricta intimitat per baixar al terreny polític. Irònicament, només ella permet als creients i als altres viure en pau. Tots els qui pretenen defensar els musulmans acceptant el discurs totalitari religiós, de fet defensen els botxins. Les primeres víctimes del feixisme islàmic són els musulmans.

Els milions de persones anònimes, totes les institucions, tots els caps d’estat i de govern, totes les personalitats polítiques, intel·lectuals i mediàtiques, tots els dignataris religiosos que aquesta setmana han proclamat «Jo sóc Charlie», han de saber que això també vol dir «Jo estic a favor de la laïcitat». Estem convençuts que, per a la majoria dels nostres seguidors, això està clar. Deixem que els altres s’emmerdin amb això.

Una última cosa important. Voldríem enviar un missatge al Papa Francesc que, ell també, «és Charlie» aquesta setmana: acceptem que les campanes de Notre-Dame sonin en el nostre honor tan sols si són les Femen les qui les fan repicar.

#JeSuisCharlie

10896938_10205661250712507_8701535014244806510_nResulta difícil adjectivar l’atemptat d’avui contra la redacció de Charlie Hebdo. En moments com aquests la poca vena literària que tinc s’esfuma; d’altra banda, estic segur que ja hi haurà qui glosarà els fets amb millor estil que el meu.

També resulta complicat establir una mínima distància cap a uns fets tan greus i tan recents. Però sens dubte el dia d’avui quedarà marcat per sempre en la història de la llibertat d’expressió. I és probable que provoqui canvis importants. En la percepció social del terrorisme islamista i de la llibertat de premsa, en les estratègies institucionals de seguretat, en el paper de l’islam a Europa… I depèn de nosaltres que aquests canvis siguin a millor.

Avui ja s’han dit moltes coses i els propers dies encara se’n diran més. Amb un post precipitat com aquest és impossible abraçar-ho tot, però hi ha algunes idees fonamentals que m’agradaria clarificar.

  1. Sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.
  2. Defensar la llibertat d’expressió passa per defensar la capacitat d’altres persones de dir coses amb les que no estem d’acord o que directament ens semblen aberrants.
  3. Defensar la llibertat d’expressió és atrevir-nos a dir coses que sabem que no agradaran a tothom. Potser a ningú.
  4. Els atacs a la llibertat d’expressió provenen de qualsevol font de poder, perquè el poder està en conflicte permanent amb la llibertat.
  5. Les religions són mecanismes de poder d’una altíssima eficàcia. Per molt estrambòtics o irracionals que ens semblin els seus postulats, mai hem de subestimar la seva capacitat aglutinadora, segregadora i mobilitzadora.
  6. Això no vol dir que les religions siguin les úniques fonts de poder irracional. El sotmetiment de la voluntat lliure de les persones es concreta per moltes vies.
  7. El dispositiu institucional més eficaç per a evitar els monopolis morals d’origen religiós i articular la convivència entre persones de diferents creences i filosofies de vida és la laïcitat.
  8. La laïcitat no és la solució màgica a totes les intoleràncies i exclusions. S’ha d’articular amb d’altres dispositius i estratègies: pedagògiques, jurídiques, culturals, polítiques i socials.
  9. Si la democràcia minva i es destrueix la justícia social, l’odi buscarà qualsevol forma per a expressar-se.
  10. El que hem vist avui és odi expressat en forma de creença religiosa.
  11. Cap religió és incompatible amb la democràcia. Cap democràcia és incompatible amb una religió concreta. Islam i democràcia són compatibles.
  12. El món islàmic sofreix una guerra duríssima des de fa anys, en gran part atiada des de les democràcies occidentals. És una guerra que té un front intern i un front extern, i de vegades la guerra es manifesta aprop nostre. Però la immensa majoria de víctimes són els propis musulmans, molts d’ells pel fet de voler viure en pau.
  13. Seria una victòria dels fanàtics si ara comencéssim a establir diferències en funció de la religió de cadascú. És el que volen, la guerra dels déus.
  14. Davant la guerra dels déus hem de construir la pau de la humanitat.
  15. La pau de la humanitat passa per reconèixer a tothom la llibertat d’expressar els seus pensaments.
  16. Perquè sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.

Espero que aquest petit escrit serveixi d’homenatge a les víctimes del fanatisme, d’escalf a qui les estimava, i de coratge a tothom que desitgi viure en pau.

#JeSuisCharlie

PS: El primer post d’aquest blog parlava precisament de Charlie Hebdo i de les polèmiques caricatures de Mahoma. El que hi vaig escriure no ha variat substancialment.