Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

D’equinoccis i festivitats

primaveraTot just ahir hem canviat d’estació. Hem deixat enrere l’hivern i diem hola a la primavera. Jo no n’estava molt al cas, però molta gent ho ha comentat al Facebook i ha penjat fotos, cançons… I m’ha semblat que enguany l’equinocci ha tingut més presència de l’acostumada a la xarxa social. És una percepció que no té cap base empírica, francament, però en tot cas això em serveix per repescar una reflexió que sorgeix sovint a les classes de l’Escola El Sol quan parlem dels reptes de l’educació laica.

La qüestió és que si ens plantegem una educació laica, ens trobem amb la necessitat de canviar gran part dels referents simbòlics als que ens hem acostumat. Perquè és clar, són religiosos. I d’una religió molt concreta. El calendari està ple de celebracions religioses i no està molt clar què passa si les eliminem. Estem destruint el nostre patrimoni cultural? Estem escatimant als infants un coneixement essencial per al seu desenvolupament com a persones? Es desfarà l’ordre del cosmos? Farem el ridícul? I el que és més important: per quins altres símbols i celebracions ho substituïm?

A mi em sembla que en una societat cada vegada més plural, la possibilitat de mantenir símbols i celebracions religioses en l’educació s’esvaeix, perquè divideixen. Però que en comptes de viure aquest fet com una tragèdia, els educadors i educadores laics tenen davant seu un repte prou interessant. I que la natura, la vida, el món i l’univers, són plens de recursos simbòlics que es poden aprofitar per omplir fins al darrer racó de l’activitat pedagògica. Les estacions de l’any, les plantes, els animals, els rius i els mars, les muntanyes i els deserts, els elements, les formes, els colors… I totes les formes de societat que la humanitat ha inventat per a adaptar-se al medi.

I no té res d’estrany que moltes escoles laiques, i esplais laics, tingui nom d’arbre (Roure, Xiprers, Auró…), o de vent (Garbí, Xaloc…), o d’animals i plantes (Boix, Isard-Flor de neu, Esquirol…). I són els projectes que tenen més futur, perquè tothom hi pot participar, i celebrar, i compartir. Com ha fet tanta gent avui al Facebook, a propòsit de la primavera.

PS: La fotografia l’he agafada d’aquí.