Crim ateu a Chapel Hill?

chapelhillHe esperat uns dies a escriure sobre el triple crim de Chapel Hill, en el que un ateu declarat va matar tres nois musulmans després d’una discussió sobre l’aparcament.

He esperat perquè esperava alguna informació que em servís per discernir si el mòbil de l’atac era la condició religiosa de les víctimes o un conflicte entre veïns. Amb els dies he vist que estava perdent el temps i que cometia un error. En tot cas, us deixo l’enllaç a un article molt interessant que sosté que els ateus comencen a tenir un problema de militància i un altre enllaç on podeu escoltar Sam Harris (una de les veus més reconegudes de l’ateisme nord-americà) negant-ho. El dubte no me’l trec de sobre, però el que és segur és que el cas de Chapel Hill serà un element de controvèrsia en el futur. No només sobre les motivacions del criminal, sinó també sobre la rellevància que ha tingut el fet i què hauria passat si hagués anat al revés.

En tot cas, l’error que jo cometia és el d’intentar discernir categòricament les motivacions d’una persona a l’hora de cometre un crim, assumint que la opció de consciència és la guia absoluta dels nostres actes.

Desconec com acabarà el cas, i si el tal Craig Stephen Hicks veurà incrementada la seva condemna per l’agreujant d’odi religiós. Però em sembla que més enllà d’això és important reconèixer que l’element religiós o de consciència pot ser important a l’hora de condicionar els nostres actes, però només fins a cert punt. Em nego a pensar que les nostres conclusions metafísiques, filosòfiques o digues-li tu com vulguis, siguin tant determinants. I això val també per als islamistes més furibunds. Estic segur que en el cervell dels membres més radicals d’Estat Islàmic hi ha una barreja d’ortodòxia i heterodòxia religiosa, sentiments d’humiliació, ànsies de justícia, deliris de grandesa, i un pòsit cultural insondable on hi cap el patriarcat, la por al canvi i el consum de pel·lícules bèl·liques, entre mil altres coses. El mateix serveix per a Craig Stephen Hicks, qui pel que sembla compartia l’amor per les armes d’alguns compatriotes seus.

I això no es resol només brandant la bandera de la laïcitat. La laïcitat sola no va enlloc. Tampoc hi van el feminisme, o el pacifisme, la justícia social o l’internacionalisme. Problemes complexos requereixen solucions complexes.

També em sembla que cometríem l’error de negar que l’ateisme no pot ser violent ni fanàtic. Cap dada històrica ens ho diu. Per il·lustrar-ho em permeto recuperar un antic post sobre les creences de primer i segon ordre. Penso que la discussió ha d’anar per aquí.

I afegeixo dos auto-enllaços més, que per alguna cosa escric el blog, caram.

Un post de fa temps en que vaig fer referència a Richard Dawkins i el Nou Ateisme. I com de vegades està més obsessionat en atacar les religions que en viure en pau.

I un altre sobre els Nou Errors de l’Ateisme amb el que m’identifico més. Potser a partir d’ara haurem d’estar més atents a les noves i variades formes de l’ateisme. Ja hem vist que hi ha un Nou Ateisme (o sigui que n’hi ha un de vell?). Però també hi ha qui comença a parlar d’Ateisme 2.0. D’aquest també en faré un post aviat perquè feia temps que en tenia ganes.

Anuncis

Beyond Dawkins

humanistRichard Dawkins és una eminència de la biologia (fins on puc arribar a entendre se situa al capdavant de la corrent neodarwinista) i al món anglosaxó és una figura pública que ha destacat pel seu activisme ateu. I perquè no dir-ho, antirreligiós. En alguns aspectes és una persona brillant, però hi ha alguns aspectes del seu discurs que a mi no m’acaben de convèncer.

Fa uns dies, Dawkins es va deixar anar coincidint amb el final del Ramadà amb un tweet que deia “All the world’s Muslims have fewer Nobel Prizes than Trinity College, Cambridge. They did great things in the Middle Ages, though“. Alguna cosa així com que tots els musulmans del món tenen menys premis Nobel que el Trinity College de Cambridge. I que li sonava que havien fet grans coses a l’Edat Mitjana. La reacció va ser immediata, al Dawkins li van caure catellades de totes bandes i els mitjans i les xarxes socials en van parlar a bastament.

A casa nostra la polèmica va arribar molt esmorteïda; potser perquè en Dawkins no és una figura pública com al Regne Unit; o perquè estem pendents de les nostres polèmiques i ens sobren les dels altres.

Bé, sigui com sigui, a mi personalment el comentari del Dawkins no em va agradar gaire, però tampoc acabava de trobar-hi el perquè. Hi té el dret, òbviament, però si aquesta és la veu del nou ateïsme britànic, doncs em sembla una veu molt agra.

Ara he trobat aquesta resposta que li adreça Daniel Trilling, qui a partir de setembre serà el director de The New Humanist, la revista de la Racionalist Association. Em sembla una resposta molt correcta i per això la resumiré aquí.

Trilling repassa algunes de les crítiques que ha rebut Dawkins i la seva resposta, de to més aviat despectiu. A partir d’aquí enumera tres propòsits sobre el debat amb les religions a les futures edicions de The New Humanist.

Algunes crítiques a les religions són racistes. Els musulmans no són una raça, com tampoc els irlandesos, els jueus o els paquistanesos, però tots ells han patit atacs de tipus racista. Hem de reivindicar i exercir el dret a criticar les religions, però no podem oblidar mai el context en que ho fem. I aquest context és el d’una profunda islamofòbia que atravessa tot el món occidental. Qualsevol generalització sobre els creients en l’islam contribueix a perpetuar aquesta situació.

Els creients no són menys intel·ligents que els no creients. Trilling surt al pas d’una notícia que ha circulat darrerament d’un estudi que arriba a aquesta conclusió i ens commina a mirar d’entendre abans de criticar. Aplicat a la religió vol entendre la seva lògica, la seva utilitat, la seva potència, la seva capacitat protèica. I el perquè del seu actual creixement. Els ateus no tenen cap títol de saviesa ni cap autoritat moral superior pel sol fet de ser-ho.

El secularisme (la laïcitat, vaja) no significa l’exclusió de la religió de la vida pública. Els laics no podem construir sols una societat basada en la tolerància, el pluralisme i la igualtat. Hem d’explorar i construir un territori moral comú amb les persones creients que també volen viure en llibertat. Per això, diu Trilling, no volem bisbes no electes fent lleis però tampoc volem lleis que estigmatitzin o discriminin cap opció de consciència.

Trilling acaba el seu article reafirmant el compromís de The New Humanist en el combat contra la teocràcia, oferint el seu suport a totes aquelles persones que lluiten contra el monopoli de les consciències i desitjant que la publicació que dirigirà a partir de setembre es mantingui viva i oberta a les aportacions de tothom.

Des d’aquí li desitjo tots els èxits.