Quan la religió va arribar al Japó

He trobat aquest post i m’ha semblat fascinant. Explica els problemes de traducció que va tenir el Commodore Perry quan es va plantar al port de Tokio amb la seva canonera per forçar l’imperi japonès a obrir-se a l’exterior.

Resulta que l’home portava una carta escrita pel President Fillmore on s’hi explicava què eren els Estats Units, les seves virtuts, i la seva honesta (honesta!!) voluntat de cooperar amb el país del sol naixent.

Entre les coses que deia la carta, hi havia una petita proclama sobre la llibertat de religió i la separació d’aquestes amb l’estat. I resulta que els japonesos no tenien cap paraula per a dir una cosa tan “evident” com religió. Casumla.

I és clar, els encarregats de traduir la carta es van trobar amb un galimaties lingüístic de tres parells. Les paraules més semblants que trobaven eren insuficients. Es traduïen millor com a rituals, ensenyances, codi de conducta, harmonia… però per als japonesos, la noció de religió era incomprensible.

Això no vol dir que el Japó no tingués un sistema de creences basades en elements sobrenaturals, ni uns rituals per a sostenir-lo. De fet, el seu sistema polític s’assemblava bastant al de l’Egipte dels Faraons i en tot cas la posició de divinitat l’assumia el mateix emperador. Però era un tot (ara en diríem un pack) que estava tant consolidat en una sola peça (institucions – creences – ritus – cultura) que no hi havia res semblant a aquella institució tan curiosa que els occidentals estaven a punt d’importar per la força dels canons.

La història de la modernització del Japó de l’era Meiji és ja coneguda i s’allunya bastant de l’objectiu d’aquest blog. El que sí m’ha fet recordar és que la mateixa constitució japonesa la van escriure els ianquis després de la Segona Guerra Mundial i és clar, la van redactar en anglès. I sembla que també ha provocat més d’un problema de traducció. Però vaja, ser un protectorat té aquestes coses.

Bé, si voleu conèixer els detalls podeu llegir el post i si us torneu bojos esperar a que es publiqui el llibre que anticipa.

I un altre dia parlarem de la Xina.

House of One

A Berlín s’està impulsant una iniciativa que pretén construir un espai de culte compartit entre tres grans comunitats religioses: cristians, musulmans i jueus.

El nom que li han posat a la iniciativa és House of One i han fet una web la mar de fardona on expliquen tota mena de detalls en diverses llengües. Val la pena fer-hi una ullada.

Per què en parlo aquí? Doncs per diverses raons.

La primera, perquè m’ha recordat el malaguanyat Centre Abraham que es va construir a Barcelona abans dels Jocs Olímpics, que va servir d’espai comú de culte per a tots els atletes que hi van competir. I això de malaguanyat? Doncs perquè se suposava que després dels Jocs havia de consolidar aquesta funció i esdevenir un símbol de la convivència religiosa a la ciutat, i no va ser així perquè la van convertir en una església catòlica.

La segona, perquè a mi em sembla que a les institucions els correspon ser neutrals davant del fet religiós i han de mostrar una certa distància amb les diferents confessions. Però perquè això allibera les religions de les ingerències dels poders públics i els otorga una major responsabilitat en l’àmbit civil de treballar per la convivència. Una funció que harmonitza plenament amb els valors democràtics i que de manera natural dóna espai a aquells sectors més liberals de les religions.

I la tercera, perquè només cal veure la iniciativa i fer un passeig per la web per mesurar la distància que encara ens falta recórrer en aquest país en matèria de llibertat religiosa. No tant pel fet de trobar religions diferents assegudes al voltant de la taula, cosa que també aquí podem veure en alguns espais i moments concrets. És la transparència amb la que juguen: la claredat dels motius, quines són les organitzacions promotores, com s’està finançant, quins usos tindrà…

I mira, a mi m’és una mica igual què fa cadascú, però en aquest cas t’acaben entrant ganes que l’invent surti bé i a Berlín hi hagi una House of One contribuint a la tolerància i la convivència.

Em resta el dubte de si en aquesta operació hi juga l’Església Catòlica o només la branca protestant. Em temo que és així i és una llàstima, però com que no en conec els detalls ho deixo com a pregunta a l’aire.

Guia per al respecte a la diversitat de creences a la via pública

La Direcció general d’Afers religiosos de la Generalitat (DGAR) acaba de publicar una Guia per al respecte a la diversitat de creences a la via pública. És el quart títol de la col·lecció de guies sobre la diversitat religiosa. Els anteriors títols fan referència a la gestió d’aquesta qüestió als centres penitenciaris, als centres sanitaris i als centres educatius.

He fet una ullada a la Guia i m’ha semblat un bon recurs per a gestors municipals, que en alguns casos es deuen trobar sense massa referències sobre com s’han d’articular determinats usos de la via pública per part de les confessions religioses.

Una bona iniciativa que dóna continuïtat a una bona estratègia.

Continuarà senyant-se?

Que els futbolistes són una raça apart ja ens ho expliquen cada dia els mitjans. D’entre les seves rareses hi ha la de senyar-se quan entren al camp. O quan fan un gol. I mira que són joves, i tot indicaria que per tant són poc creients. Però com que són diferents, ells mantenen la flama de la fe. O potser és cert que Déu intervé en els assumptes humans i afavoreix als que fan el senyal de la creu. Recordeu: in hoc signo vinces.

Però és honesta la seva fe? En el cas de l’italià Luca Toni… potser no gaire.

Resulta que el tipus juga a Alemanya i allà hi ha un impost religiós, el kirchensteuer, que paguen els fidels a les seves respectives esglésies. I no és qualsevol cosa, arriba gairebé al 10% dels ingressos. Ah, i no és com aquí amb la casella del 0,7%. Aquí no pagues de més, simplement la hisenda pública deixa d’ingressar una part i l’envia directament a l’Església Catòlica. És més; resulta que si no pagues, no et casen ni et fan l’extrema unció, ni res de res. Aquí això seria inconcebible, però a Alemanya ja sabem que són d’una altra pasta.

Doncs bé, resulta que el tal Luca Toni va descobrir de cop i volta que havia de pagar una morterada perquè el seu assessor fiscal el va declarar catòlic. Bé, de fet és ell qui es declara catòlic, el seu assessor fiscal suposo que es va limitar a reflectir-ho a la seva declaració d’impostos.

I mira que guanyen quartos, els futbolistes, però això no els fa més generosos ni conseqüents. El paio va agafar una emprenyada antològica i va acabar demandant al seu assessor fiscal. La justícia li ha donat la raó i ara el pobre home l’haurà d’indemnitzar per valor d’1,25 milions d’euros. A ell, igualment, li toca pagar-ne 450.000. No conec els intríngulis de la sentència però el resum és aquest.

Ah! I diu que si ho arriba a saber, es declara ateu. Toca’t els…

El que no sabem és si tindrà la barra de continuar senyant-se cada vegada que entra al camp o marca un gol. Ja s’ho faran…

La notícia va sortir a El País fa uns dies.

Adaptació dels exàmens al Ramadà (Regne Unit)

El diari El Mundo ho recollia fa uns dies i avui m’ha arribat el butlletí de la National Secular Society (NSS) que també se’n fa ressò.

El Joint Council for Qualifications (JCQ), l’autoritat britànica en matèria d’exàmens i qualificacions, ha demanat que en els llocs on hi hagi un nombre significant d’alumnes musulmans, s’intenti adaptar els horaris de les proves de manera que aquests puguin practicar el Ramadà.

Entenc que la mesura té certa lògica en el context britànic, on s’ha optat històricament per solucions més aviat comunitaristes i d’acomodament de les minories religioses. Però em sembla bastant raonable una de les frases de la NSS que ve a dir alguna cosa així com “Les decisions sobre el calendari d’exàmens s’haurien de prendre en base a l’evidència i la recerca, no en base a consideracions religioses.”Veurem com acaba la història. La mateixa JCQ ha sortit a matisar la notícia dient que el calendari està establert de fa temps i que només es podrien fer canvis mínims. El temps dirà, però realment els britànics tenen una altra cultura.

Funerals laics a Tarragona

Gràcies al nostre Director del Departament d’Hemeroteca hem pogut descobrir aquesta notícia a La Vanguardia on s’hi explica que aquest 2015 es van començar a celebrar funerals laics al Tanatori de Tarragona i que han tingut una molt bona acceptació, arribant a cobrir una desena part de les cerimònies que s’hi celebren (96 de 960).

I aquí no sabem si posar-nos contents per la notícia o posar-nos les mans al cap pel fet que fins fa quatre dies no hi havia cap servei disponible.

Val, sí que ho sabem. Ens n’alegrem molt per les famílies i les amistats que enguany han pogut celebrar el comiat que millor s’ajustava a la forma de pensar d’una persona estimada.

I ho lamentem per totes les altres que en anys anteriors no han pogut fer-ho.

I afegim: no costava tant fer un bé als vius.

PS: la foto és de l’enterrament del Durruti i l’he arreplegat d’aquí.