Laïcitat, antidogmatisme i progrés

D’un títol tan ampli com aquest és difícil sortir-ne viu, però farem el que podrem.

beware_of_dogmaDe la mateixa manera que hi ha una vinculació històrica evident (sobretot a Catalunya) entre laïcitat i progrés, de vegades apareix qui posa en dubte la validesa teòrica de l’equació. Pot existir una laïcitat no progressista? I posats a complicar-nos la tarda: pot existir un progressisme no laic? De fet, la pròpia història ja és una resposta, però posats a voler tenir-ho tot endreçat, jo diria que la resposta més adequada a aquestes preguntes ens la dóna el component antidogmàtic de la laïcitat.

Començarem pel principi: què és un dogma? De vegades sembla que un dogma sigui una afirmació molt rotunda, o un principi fonamental, o fins i tot una extravagància. I no és ben bé això. Per molt rotunda, fonamental o extravagant que sigui la meva afirmació “El pernil de jabugo és menjar dels Déus“, això no converteix l’afirmació en un dogma. El que la convertiria en dogma, i a mi en dogmàtic, seria la negativa a discutir aquesta sentència. O qualsevol altra sentència. És a dir, un dogma és una veritat que no pot ser discutida. En mans d’un col·lectiu amb poder, un dogma acostuma a fer bastant de mal a tot aquell qui gosa (o no pot evitar) discutir-lo.

En la mesura que la laïcitat eleva la llibertat d’expressió a un rang superior de l’ordenament jurídic, això inclou les opinions contràries als dogmes. Per això la laïcitat té efectes antidogmàtics en l’ordre polític. Però també les té en l’ordre filosòfic i social. L’aposta pedagògica de la laïcitat és radicalment antidogmàtica i favorable a l’autonomia moral de l’individu. La laïcitat destrueix la noció de Veritat i la substitueix per la de veritats. Tota veritat és provisional i discutible.

De manera que ja hem presentat el dogma i l’antidogmatisme. En aquest punt, encaixar-hi el progrés hauria de ser fàcil. Si no hi ha possibilitat de discussió no hi ha diàleg, ni debat, ni res. Hi ha veritats absolutes i indiscutibles. S’ha acabat el bròquil. Ja ens podem oblidar de dialèctiques, pensaments laterals, sentits de l’humor, mètodes científics, i tot el que representi canvi, novetat, innovació, creativitat, etc. I òbviament ja ens podem oblidar de la democràcia.

Em sembla que s’entén el que volia dir.

Dit això, agraïria que a partir d’ara quan ens trobem en una discussió una mica acalorada, no fem anar la paraula “dogmàtic” per desqualificar qui s’expressa apassionadament, amb vehemència, o es posa una mica tossut. Digueu-li apassionat, vehement, tossut… però no dogmàtic. Perquè un dogmàtic ja ni discuteix, s’expressa en uns altres termes. En termes dolorosos, vull dir.

La imatge l’he trobat aquí.

Anuncis

Geopolítica de la Santa Sede (Vanguardia, Dossier n.48)

Vanguardia-Dossier-48_54376041693_51351706917_600_226La Vanguardia ha titolat el seu Dossier d’aquest trimestre “Geopolítica de la Santa Sede“. Són prop de 100 pàgines signades per 12 autors que tracten qüestions internes de la organització de l’Església Catòlica, i externes com la relació d’aquesta religió amb d’altres confessions i d’altres actors internacionals en el context contemporani.

La qualitat dels articles és bastant irregular. N’hi ha que aporten informació de qualitat que permet entendre la lògica que hi ha al darrere de l’elecció del Papa Francesc i ens ajuden a fer-nos una idea dels reptes del Vaticà per a les properes dècades, i n’hi ha que són molt fluixos, fins i tot mal redactats i clarament propagandistes, com el de la construcció europea (que té punt delirants).

Per fer un resum de continguts, destacaria.

  1. L’opció catòlica es veu desafiada pel creixement demogràfic de l’islam i l’extensió del pentecostalisme a Amèrica Llatina. Lentament va perdent pes relatiu, però continua sent la religió amb més fidels del món (1.200 milions), és una organització formidable, i ocupa un espai central en determinats processos globals que li permeten jugar una posició d’arbitratge o de referent moral.
  2. El nou escenari mundial sorgit de la globalització i la crisi dels estats-nació és vist com una oportunitat per a desplegar el rol de comunitat transnacional del catolicisme i enfortir el paper del Papa com a referent mundial i líder de la humanitat.
  3. L’elecció del primer Papa no europeu ha de servir per capgirar el discurs de la modernitat i assenyalar l’Europa secularitzada com una excepció. Ja no és Europa qui racionalitza el món, és el món qui recristianitza Europa. En aquest sentit, el Papa Francesc és un clar continuador de Benet XVI.
  4. La Xina s’ha convertit en una qüestió de primera magnitud. Pel seu pes demogràfic i la seva puixança econòmica, és evident que ja és un actor mundial ineludible. Però continua sent un dels pocs estats sense relacions diplomàtiques amb el Vaticà, insisteix a construir un model propi d’Església Catòlica i reprimeix els intents de subordinació a Roma. Tot indica que els propers anys en sentirem a parlar, d’aquest tema, ja sigui perquè el conflicte puja de to com perquè es resol amb algun pacte.
  5. El conflicte de les darreres dècades entre món islàmic i occident ha provocat una davallada brutal de les comunitats cristianes a l’orient mitjà i ha intoxicat les relacions islam – catolicisme. Aquest també serà un flanc a tenir en compte les properes dècades.

No faré un apartat d’omissions però he trobat a faltar algun apunt sobre la qüestió ambiental, la transformació del capitalisme, el paper de les noves identitats i la realitat tecnològica, fins i tot biotecnològica. Desconec si és una omissió de l’editor o és que no hi ha cap estratègia vaticana coneguda sobre aquests reptes, però hauria estat bé alguna relexió. Són els reptes de la humanitat, qui vulgui liderar-la faria bé de proposar alguna cosa al respecte.

La laïcitat de la Marta Mata

home_mm_1La Marta Mata és, amb Francesc Ferrer i Guàrdia, una de les figures més rellevants de la pedagogia en la història de Catalunya. Per motius que no venen al cas estic elaborant una breu biografia de la seva persona i m’ha semblat oportú desgranar aquí la seva faceta més laïcista.

Políticament, la Marta era una militant del PSC en tota regla; però a mi em sembla que si ella hagués pogut triar s’hauria decantat per la Unió Socialista de Catalunya d’en Campalans, en Comorera, Serra i Moret o Alomar. Un socialisme amb una discurs universalista, d’arrel democràtica i liberal, que volia fer bona aquella frase tan coneguda d’en Campalans “política és pedagogia” i que a la Marta li agradava capgirar dient “pedagogia és política“. Sense una transformació profunda de la condició humana la política no canvia res, és pura perpetuació del poder.

El compromís de la Marta amb la laïcitat de l’educació s’explica en part per aquesta influència política i queda demostrat per la seva tasca a Rosa Sensat i en els diferents càrrecs institucionals que va assumir al llarg de la vida: Diputada, Senadora, Regidora, i Presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Però si aprofundim una mica més en la seva vida, veiem que hi ha també una harmonia amb les seves conviccions més íntimes que val la pena reivindicar.

La Marta era cristiana, i cristiana practicant. Assistia a missa regularment a la petita parròquia de Saifores, on hi trobava la comunió amb les seves creences. I eren aquestes creences les que fonamentaven la seva posició radicalment favorable a l’escola laica. Ho explicava així, ja gran, en una entrevista: “La meva família i la meva mare era cristiana, molt cristiana […] Jo vaig passar les meves crisis, però vaig tenir la sort d’anar a una bona escola laica en temps de la República i per tant, si he volgut ser cristiana ho he pogut ser.”

L’espiritualitat de la Marta, tan senzillament explicada, estava basada en la llibertat. No era catòlica per mandat de ningú, per cap inèrcia històrica. No estava determinada més que per la seva voluntat, fruit del seu diàleg íntim. I aquesta experiència religiosa reclamava un context de llibertat i de laïcitat, començant per l’escola.

La Marta havia fet catequesi i fins i tot havia escrit manuals de catecisme, però l’espai per a l’evangelització no podia ser l’aula, havia de ser la parròquia: “En la nostra societat, una escola definida per un credo que no és per a tots, separa. La separació és aparentment còmoda, però antieducativa. […] No podem demanar als mestres que siguin catòlics tota la vida, ni als infants que van a l’escola que siguin cristians. En canvi, a la parròquia sí que els ho podem demanar. Estic convençuda que cada cosa té el seu lloc.

La Marta, com moltes altres persones de bona fe, demostra que no hi ha cap contradicció insalvable entre les conviccions religioses i la defensa de la laïcitat, perquè la laïcitat és l’arquitectura de la convivència que garanteix el respecte de totes les opcions sinceres i lliurement acceptades.

París 1523

Tot i que el concepte modern de laïcitat té el seu origen en els debats sobre la llei d’educació de la III República francesa (dècada de 1880), és evident que les nocions de neutralitat, tolerància i llibertat de consciència tenen un origen molt anterior.  De fet, el concepte de laïcitat és la formulació que donem actualment al principi polític que fa possible aquestes aspiracions.

Fa uns mesos un amic em va deixar el llibre “Antiguos Documentos Masónicos” i em va assenyalar com de moderns semblaven alguns textos. En particular el que porta per títol “Principios básicos constitutivos de la Francmasonería aprobados en la Asamblea General de los francmasones que se reunió en París en el año de 1523“. Estem parlant de principis del s.XVI. Només fa dos anys de la Dieta de Worms, falten 32 anys per a la Pau d’Augsburg, 75 per a l’Edicte de Nantes, 87 per a que Galileu publiqui els seus treballs, 125 per a la Pau de Westfalia, 128 per a la publicació del Leviathan, 147 per a la publicació del Tractat Teològico-Polític, 166 per a la publicació de la Carta sobre la Tolerància de Locke, 244 per al Tractat sobre la tolerància de Voltaire, 253 per a la Declaració de Drets de Virgínia, 349 per a la Llei francesa d’educació i 382 per a la Llei de laïcitat, 408 per a la Segona República Espanyola i 490 per al dia d’avui.

De fet, la francmaçoneria considera que el seu document fundacional són les Constitucions d’Anderson, aprovades el 1723. Però aquest text de 1523 és d’una modernitat aclaparadora.

antiguos-documentos-masonicos-9788478133512En copio alguns fragments:

4. Es costumbre antigua, firme e inviolable, no admitir como francmasones a sus enemigos naturales que son: los clérigos de las religiones, los poseedores de títulos y privilegios de las castas de la nobleza y los hombres que tienen convicciones contrarias a los principios de la Francmasonería, salvo en los casos de rebeldía de estos contra la ideología de los grupos mencionados.

6. Unión, solidaridad y Cooperación son los principios de la organización interna de la Francmasonería.

Son deberes primordiales de los Francmasones, pugnar:

10. Por el reconocimiento del principio de la separación de la filosofía de la teología.

11. Por la libertad de pensamiento y de investigación científica.

12. Por la aplicación del método científico experimental en la filosofía.

13. Por el intercambio de los conocimientos y de las prácticas entre los hombres para el bien propio y de la humanidad.

14. Por la libertad de conciencia religiosa y la prohibición absoluta a los clérigos de inmiscuirse en los asuntos políticos.

17. Por los derechos de los pueblos de gobernarse libremente, según sus leyes y costumbres.

Otras disposiciones constitucionales:

25. Entre los Francmasones y sus asociaciones no pueden existir diferencias basadas en la distinción de razas, color o nacionalidad.

26. Los principios de Universalidad, Cosmopolitismo, Libertad (no-esclavitud), Igualdad (ante las posibilidades) y Fraternidad (como base de relaciones entre los hombres) son las metas de la Francmasonería.

27. Como producto del pensamiento filosófico progresista, los conceptos básicos de la Francmasonería son sagrados e inviolables. Estos preceptos no pueden estar en contraposición con los progresos de las Ciencias ni con las ideas avanzadas de épocas posteriores; por lo tanto, los Francmasones no pueden tergiversarlos ni omitirlos, sin perder su calidad de progresistas y de Francmasones.

I acaba així

“Por el triunfo de la Verdad científicamente demostrable, por el progreso del Género Humano, por la Unión, la Solidaridad y la Cooperación entre los Francmasones y por la fraternidad Universal”

Nou mapa de centres de culte a Catalunya

MapareligionsLa Direcció General d’Afers Religiosos (DGAR) acaba de fer públic un nou mapa de centres de culte a Catalunya.

És d’agrair que les institucions no perdin pistonada recopilant dades, perquè si no al final només parlem en base a intuïcions, o sigui que celebro la novetat.

Anem al tema.

  • S’han recollit dades de 13 confessions religioses diferents: catolicisme, judaisme, cristianisme ortodox, cristianisme evangèlic, testimonis cristians de Jehovà, Església Adventista del Setè Dia, Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, islam, Bahà’í, hinduisme, sikhisme, budisme i taoisme.
  • Hi ha un total de 7.958 centres arreu del territori català on es practica regularment el culte.
  • S’ha registrat un augment de l’1,36% de la xifra de centres de culte respecte als 7.851 de l’any 2010.
  • En els darrers tres anys hi ha hagut un increment de 57 temples evangèlics, 36 temples islàmics i 22 ortodoxes.
  • Percentualment, el major creixement correspon a les esglésies ortodoxes (70%), budistes (20%) i islàmiques (18%).
  • L’Església Catòlica representa el 84% dels centres de culte.
  • Les esglésies minoritàries han augmentat el 12% la seva presència, un ritme que ja és menor al de les darreres etapes (s’havia arribat a un creixement del 20%)

Les conclusions són bastant òbvies: hi ha una creixent pluralització del mapa religiós a Catalunya, on el catolicisme continua representant un sector molt majoritari, per bé que en decreixement tant en nombres absoluts com relatius. Aquesta pluralització és comú a quasi totes les comarques catalanes, però es concentra a la regió metropolitana, que és on hi ha més població i també més moviments sociodemogràfics.

No hi ha cap sorpresa destacable i personalment diria que la creixent pluralitat religiosa a Catalunya és una bona notícia perquè una societat democràtica és, per definició, diversa també en la seva dimensió espiritual. Alguns sostenim que el pluralisme religiós és amic de la laïcitat. Perquè la laïcitat, al que aspira, és a eliminar els monopolis morals sobre l’espai públic. I la diversitat ens aporta diferents maneres d’entendre el món, o sigui que ens enriqueix com a societat.

Si voleu veure els mapes detallats els podeu trobar aquí.

Som laics? Informe Ferrer i Guàrdia 2013

somlaicsAhir a les set de la tarda (i amb puntualitat) vam presentar l’Informe Ferrer i Guàrdia 2013 a la Llibreria La Central del Raval.som-laics-portada

Del seu procés de finançament en vaig parlar fa setmanes i ara ja és una realitat. Per tercer any consecutiu, la Fundació Ferrer i Guàrdia publica un anuari amb dades actualitzades i articles diversos que serveix per conèixer les tendències de canvi, generar debat sobre la laïcitat i fer divulgació. L’informe d’enguany és més coral que mai, amb 17 veus que aporten visions diferents, s’ha mantingut l’edició separada en català i castellà, i l’ha editat Edicions Els Llums, una editorial nova i combativa que té un mèrit extraordinàri. A la sala de màquines hem tingut a la incansable Hungría Panadero, ja se sap que aquestes coses no surten soles!

porta_somos_laicosLa presentació la vam fer en Jaume de Marcos (Associació UNESCO), la Irene Balaguer (Rosa Sensat), en Joan-Francesc Pont (Fundació Ferrer i Guàrdia), i jo mateix que feia les tornes de moderador.

No detallaré el contingut de les intervencions, però voldria destacar que el debat posterior va deixar algunes preguntes obertes que ben bé poden ser l’enfoc central del proper anuari.

La primera la va fer la Irene Balaguer: si la laïcitat pedagògica és un combat contra els dogmatismes, són les esglésies les úniques fonts de dogmes? És evident que no. Aleshores què hem de fer contra les que Albert Camus anomenava noves i incansables inquisicions?

La segona la va fer el Vicenç Molina: més enllà de la conciliació teòrica de les idees de laïcitat i justícia social, és compatible la laïcitat amb el capitalisme? Quina relació hi ha entre laïcitat i qüestió social i sobretot, què hem de fer?

Ja se sap, amb una bona pregunta t’hi pots passar tota la vida. A mi em sembla que aquestes dues preguntes tenen suc per un bon temps i apunten en la direcció correcta, o sigui que esperarem a l’Informe del 2014.

Memòria 2011 d’activitats de la Conferencia Episcopal

copeEls darrers anys, i especialment a partir de l’esclat de la crisi, les veus crítiques amb l’aportació de l’estat a l’Església Catòlica han augmentat. En un context de fortes retallades, on les classes populars han vist com han disminuit els diners destinats a polítiques socials i s’han demanat (o millor dit, aplicat) sacrificis a qui menys tenia, resulta dífícil de justíficar que l’assignació pressupostària a l’Església Catòlica no hagi variat el més mínim.

Si a això li sumem que la Conferència Episcopal té una complicitat no ben dissimulada amb les idees més conservadores, que no ha fet cap declaració de caràcter social, i encara menys cap gest d’austeritat… Si li afegim que una bona part de la ciutadania no s’identifica amb les creences ni la institució de l’Església Catòlica…

El resultat és un problema de legitimitat greu i els bisbes en són conscients. Per això fa unes setmanes van publicar una memòria d’activitats del 2011. La memòria ha estat elaborada per una consultora independent, Price Waterhouse Coopers (PWC), i la podeu trobar aquí.

Assumint el risc de semblar massa mordaç, dos apunts previs. En primer lloc, no deixa de sorprendre que la Conferència Episcopal s’apunti a les darreres tendències del management i utilitzi PWC com a argument d’autoritat. En segon lloc, no puc més que lamentar l’estètica del document, gràficament desastrós, impropi d’una institució que gestiona tants recursos. No cal estar a la última moda, però l’aspecte m’ha recordat un powerpoint d’aquests fet a corre-cuita, sense sentit de la composició ni una mínima elegància.

Però anem al contingut.

Sobre el capítol d’ingressos, tot indica que la campanya “X tantos” de la casella de la declaració de la renda, funciona. Han augmentat els donants, del 33,45% al 34,48%. No obstant, la recaptació ha baixat a causa de la crisi i la suma del 2011 va ser de 253,6 milions d’euros. Val a dir que hi ha una taula bastant estranya (p.9) on a aquesta xifra s’hi resta l’IVA (que no van pagar fins que la UE va amenaçar l’estat espanyol amb sancions), el cost de la campanya “X tantos” i una aportació de 4 milions d’euros a Càritas. Venen a dir que els impostos, la campanya i Càritas no són part de l’activitat? No s’entén gaire.

Sobre el capítol de despeses, i després d’haver restat aquesta xifra tan arbitrària, queden 233,6 milions pel Fondo Común Interdiocesano, dels quals 197,7 van a les diòcesis. La primera curiositat és que no hi ha cap explicació de la distribució territorial de la despesa. Hi ha dèficit fiscal en el si de l’Església Catòlica?

El següent capítol ens detalla l’activitat litúrgica. Serveix per saber que l’any 2011 es van celebrar:

  • 292.143 batejos. Sobre un total de 470.553 naixements, suposa el 62% d’infants.
  • 250.916 comunions
  • 109.275 confirmacions
  • 67.313 casaments. Sobre un total de 163.338, suposa el 41%.
  • 386.017 exèquies. Sobre un total de 387.911 defuncions suposa el 99,5%. Aquesta dada sembla un pèl exagerada, sobretot perquè a Barcelona la xifra de rituals de comiat laics està per sobre del 20% i sembla que pot acostar-se al 30%.

Són xifres que basculen molt. Al meu entendre demostra tres coses. La primera, que les generacions joves viuen un procés d’allunyament progressiu de l’Església Catòlica. La segona, que els rituals catòlics continuen jugant un paper cohesionador i encara serveixen a una bona part de la població per marcar el pas del temps. La tercera, que la renovació de rituals en l’àmbit funerari és encara una tasca pendent. També ens diuen que deu milions de persones assisteixen regularment a missa. És un 21% de la població.

Continua l’informe detallant els “efectius” de l’Església a Espanya. Segons les dades hi ha:

  • 59.882 religiosos
  • 85.751 catequistes
  • 19.621 sacerdots
  • 22.842 parròquies

Les hores dedicades a l’activitat pastoral sumen 49 milions. El càlcul de PIB Ocult que trobem al propi informe és de 1.957 milions d’euros. No és fàcil calcular el cost/hora de capellà, però s’entén que amb aquesta xifra se’ns vol demostra que l’Església Catòlica “surt barata”. Si comparem els 253 milions de la renda i els 1.957 de PIB Ocult, la diferència és notable.

Si l’informe s’aturés aquí, podríem acceptar que hi ha una presentació de xifres. Entrades, sortides, producte… i ens podríem limitar (que no és poc) a afinar les xifres o preguntar-nos si les misses s’han de pagar amb impostos.

Però la Conferència Episcopal vol demostrar la magnitud del seu projecte. I s’equivoca.

S’equivoca perquè afegeix les dades de les escoles religioses. I no diu res dels ingressos que reben. Assegura que l’estalvi per a l’Estat és de 4.000 milions d’euros, però no diu com ha fet el càlcul. I també afegeix les 14 universitats. I no ens dóna cap xifra.

També afegeix tota l’actitivat social de Cáritas sense detallar cap percentatge d’ingressos. Un lector desprevingut podria pensar que estem parlant d’un mateix pressupost i no és cert en absolut.

És a dir, que ens vol donar gat per llebre. És un joc de mans, es mostra la partida més baixa d’ingressos i es comptabilitza una barreja d’activitats que ja tenen la seva font de finançament pròpia. Sincerament, em sembla una enganyifa bastant barroera.

Cap al final de l’informe hi ha tota una part dedicada a demostrar el valor econòmic del turisme religiós (mesurant l’impacte de la Jornada Mundial de la Juventud) i també a mostrar el valor que té el patrimoni religiós a l’hora d’atraure turisme cultural a Espanya.

És a dir, que el que havia de ser un exercici de transparència, acaba essent un acte de propaganda enganyosa mal dissimulat. Una llàstima i una oportunitat perduda més. A veure si en propers exercicis millor la cosa…

La UE aprova un document d’orientacions sobre llibertat de creences

boladeeuropa3A finals del darrer més de juny, la UE va a provar un document titulat: Orientacions de la UE sobre el foment i la protecció de la llibertat de religió o de creences.

Es tracta d’un document extens (27 pàgines) on es recull la posició de la UE sobre la llibertat de creences, es defineix la política a seguir en aquest àmbit per part de les institucions europees i es fan recomanacions als estats membres.

En general m’ha semblat un document molt útil, amb un plantejament bàsic impecable des del punt de vista de la llibertat de consciència i la igualtat entre creients i no creients. Des d’un punt de vista jurídic és un pas endavant en una qüestió que no és gens senzilla a Europa, on la construcció dels estats membres ha evolucionat des de punts de partida molt diferents. Un dia faré un post sobre les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans perquè és un tema interessant i demostra que la qüestió religiosa és una matèria pendent a Europa. La qual cosa no vol dir que no es facin passos endavant, i aquest document de recomanacions n’és un.

Del document en destacaria:

Parteix de la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i els amplia i desenvolupa, donant a la llibertat de religió i creences el tractament de dret fonamental amb totes les garanties i proteccions que això implica, amb caràcter universal.

Equipara en tot moment la dignitat de les religions i creences, siguin quines siguin, i de les opcions de consciència. Hi ha, doncs, una igualtat absoluta entre creients i no creients, i en molts moments aquesta idea es fa explícita, la qual cosa ajuda a evitar equívocs. També vol dir que la UE no pren partit per cap religió o sistema de creences, i que no hi ha cap dret especial per als creients. El mateix dret ampara uns i altres.

El dret de religió i creences s’expressa en l’esfera individual de dues maneres:

  1. Llibertat de professar, de no professar o d’adoptar i canviar la religió o creença escollida.
  2. Llibertat de manifestar la pròpia religió o les creences, de forma individual, en comunitat amb d’altres, en públic o en privat, a través del culte, la observància, la pràctica o l’ensenyament.

La manifestació del dret està subjecta a limitacions molt especials. Només les prescrites per la llei que siguin necessàries per a protegir la seguretat, l’ordre, la salut o la moral públiques, o els drets i llibertats dels altres

La UE considera la vulneració d’aquests drets un assumpte d’extrema gravetat i es compromet a actuar amb rapidesa i contundència per preservar-los. Commina als estats membres a fer el mateix. Tant en l’àmbit intern dels estats membres com en l’àmbit internacional.

Es prohibeix explícitament tota llei contra la  blasfèmia. Aquest punt és important perquè tanca un dels contenciosos oberts en diversos països. La llibertat d’expressió és un dret superior i ampara el dret a la blasfèmia i a la burla de les religions.

En diversos articles s’insisteix en que les dones i els infants mereixen una protecció especial. També hi ha un mandat explícit de recollir el dret a la objecció de consciència al servei militar per motius religiosos.

En darrer lloc hi ha un seguit de disposicions que la UE es compromet a impulsar en la seva activitat internacional. Això implica la seva participació en organismes multilaterals, el sistema de Nacions Unides, convenis bilaterals, accions diplomàtiques, etc.

Personalment he quedat gratament sorprès del to i l’abast del document. Tot i ser europeïsta, sempre he pensat que amb la qüestió religiosa la UE no brillava gaire. Massa diversitat de models, molta pressió de les esglésies, massa respecte per les lògiques estatals… Però celebro l’aprovació d’aquest document. Sens dubte, un pas endavant.

Si algú el vol, el pot trobar aquí.