La crida de Lieja

Screenshot_2019-10-15 50 ans de Laïcité - Appel de Liège

El Centre d’Acció Laica belga celebra enguany el seu 50è aniversari i ha aprofitat l’efemèride per llençar un manifest públic en favor de la laïcitat: La crida de Lieja.

En faig una traducció per mandrosos; jo el primer, que em recolzo en el traductor de Google (per cert, com ha millorat) i perquè mira, així queda escrit en català. Us el llegiu, i si us convenç, el signeu aquí.

La crida de Lieja

12 d’octubre de 2019.

Després de tres dies de reflexió amb motiu del 50è aniversari del Centre d’Acció Laica belga fem una crida, subscrita per l’expresident de la República Francesa François Hollande en la seva intervenció a Lieja, als defensors dels drets fonamentals per promoure el laïcisme com a principi universal, garant de la llibertat individual i la convivència pacífica d’opinions filosòfiques i creences religioses.

En un món que s’ha convertit en un poble global, les nostres societats s’enfronten a reptes socioeconòmics sense precedents, entre els quals dominen els problemes migratoris, climàtics i digitals.

D’altra banda, els progressos, fonamentalment ètics, que donem per fets, són posats en dubte per corrents polítiques extremistes o dogmàtiques religioses que es mostren cada dia més desacomplexades. A Europa i al  món els drets fonamentals, producte de petites victòries o grans revolucions, continuen essent fràgils.

Aquesta conjunció ens obliga a una vigilància constant.

La laïcitat es basa en el principi de neutralitat de les autoritats públiques i assegura a tothom l’exercici de tots els drets i llibertats independentment de l’origen, les conviccions, les creences o qualsevol altra distinció. Aquest principi fundacional de la democràcia, un element essencial de la convivència pacífica, pretén trobar un lloc al cor dels valors fonamentals a tot arreu del món.

La laïcitat és indestriable de les llibertats cap a un mateix i envers els altres. Proporciona un marc comú que permet a tothom exercir l’examen lliure i determinar-se a un mateix de forma autònoma.

La laïcitat lluita contra la discriminació, per la igualtat i l’aplicació de polítiques de solidaritat que assegurin la cohesió social i l’emancipació dels ciutadans mitjançant l’accés al coneixement.

Fruit d’une révolution des mentalités qui prit naissance au 18e siècle, la Laïcité comme principe d’organisation de l‘État se révèle indispensable au développement d’un système politique démocratique. Garant des droits de l’Homme et des libertés fondamentales, l’État laïque protège celle de croire, ne pas croire ou changer de conviction.

Fruit d’una revolució en les mentalitats iniciada al segle XVIII, el laïcisme com a principi d’organització de l’estat resulta imprescindible per al desenvolupament d’un sistema polític democràtic. Garant dels drets humans i de les llibertats fonamentals, l’estat laic protegeix el dret a creure, a no creure i a canviar de creença.

Elle postule l’articulation du lien social en dehors de tout déterminisme et le pouvoir des êtres humains à se diriger eux-mêmes.

La laïcitat aspira a articular el vincle social, fora de tot determinisme i defensa el poder de les persones de governar-se.

Perquè la laïcitat estableix i protegeix els valors de llibertat, igualtat i solidaritat,

perquè permet la coexistència pacífica d’opinions i concepcions filosòfiques o religioses,

perquè el laïcisme no és una opció o una opinió entre d’altres, sinó la condició que fa possible la vida en comú dins del respecte de totes i tots i que proporciona una resposta universal independent de tots els particularismes,

els signants apel·len solemnement a considerar la laïcitat com un requisit democràtic essencial.

Conviden les autoritats públiques de tots els continents a afirmar la seva adhesió a aquest principi i a defensar la seva inscripció en les Constitucions nacionals i els tractats internacionals.

El món de demà és per a la joventut d’avui. Protegim les conquestes del passat i prometem-los un futur.

Martín Lutero. Renegado y profeta

ETA18859

Amb les passions abocades en una sola direcció és una llàstima que se’ns estiguin passant (a mi el primer) les dues grans efemèrides d’enguany clarament relacionades amb la laïcitat. La primera, el 500 aniversari de la Reforma Protestant. La segona, els 300 anys de la Maçoneria especulativa.

Per sort, les editorials tenen les passions més ben canalitzades, i Taurus ha publicat una biografia de Martí Luter feta per la historiadora australiana Lyndal Roper. És una biografia prou extensa i que sobretot destaca per equilibrar correctament els aspectes més introspectius i de psicoanàlisi del personatge, la descripció de la seva època, i l’anàlisi de la seva aportació teològica i històrica.

És un bon llibre que a mi m’ha servit per consolidar alguns coneixements de caràcter històric. De la Reforma a Catalunya en sabem poca cosa, no estem gaire familiaritzats amb els seus matisos, i aquest llibre contribueix a resoldre aquest buit. Parlo per mi, òbviament. Malgrat que és un tema que m’interessa, em resulten confusos determinats arguments sobre la salvació, els sagraments, el pecat, la llibertat, la predestinació… i alguns girs teològics que no són tan obvis com semblen. Sobretot els relacionats amb la predestinació i la salvació. Igualment em resultaven estranyes les seves relacions amb els altres “caps” de la Reforma: Melanchton, Zwingli, Bucer, Karlstadt, Calví… O les polèmiques amb el Papa i l’Emperador. O la Revolta dels pagesos, l’episodi de Münster, la Lliga d’Esmalcalda…

També és un llibre que m’ha servit per adonar-me que estava equivocat sobre determinats aspectes de les idees de Luter, és clar. Sobre la seva relació amb l’encarnació, sobretot. De com Luter desafia el sistema aristotèlic  i construeix un altre esquema, molt més avançat al seu temps, que supera l’escisió entre cos i esperit i que obre les portes al plaer i la carnalitat com a factors inherents a l’ésser humà i per tant no reprobables. Admeto que no en tenia ni idea i m’ha semblat molt interessant, perquè és un pensament que jo em pensava que emergia a Europa més tard. Com a mínim sancionat per alguna forma de poder.

Però vaja, no ens entretinguem amb els meus vicis i mancances. És un llibre molt recomanable per a qui vulgui tenir una visió panoràmica del personatge i de les seves aportacions. No sé si és la biografia definitiva i de fet ho dubto, però per ser la primera, a mi m’ha satisfet.

House of One

Sehr-geehrter-Herr-Lehmann-anbei-erhalte

A Berlín s’està impulsant una iniciativa que pretén construir un espai de culte compartit entre tres grans comunitats religioses: cristians, musulmans i jueus.

El nom que li han posat a la iniciativa és House of One i han fet una web la mar de fardona on expliquen tota mena de detalls en diverses llengües. Val la pena fer-hi una ullada.

Per què en parlo aquí? Doncs per diverses raons.

La primera, perquè m’ha recordat el malaguanyat Centre Abraham que es va construir a Barcelona abans dels Jocs Olímpics, que va servir d’espai comú de culte per a tots els atletes que hi van competir. I això de malaguanyat? Doncs perquè se suposava que després dels Jocs havia de consolidar aquesta funció i esdevenir un símbol de la convivència religiosa a la ciutat, i no va ser així perquè la van convertir en una església catòlica.

La segona, perquè a mi em sembla que a les institucions els correspon ser neutrals davant del fet religiós i han de mostrar una certa distància amb les diferents confessions. Però perquè això allibera les religions de les ingerències dels poders públics i els otorga una major responsabilitat en l’àmbit civil de treballar per la convivència. Una funció que harmonitza plenament amb els valors democràtics i que de manera natural dóna espai a aquells sectors més liberals de les religions.

slide-1-d

I la tercera, perquè només cal veure la iniciativa i fer un passeig per la web per mesurar la distància que encara ens falta recórrer en aquest país en matèria de llibertat religiosa. No tant pel fet de trobar religions diferents assegudes al voltant de la taula, cosa que també aquí podem veure en alguns espais i moments concrets. És la transparència amb la que juguen: la claredat dels motius, quines són les organitzacions promotores, com s’està finançant, quins usos tindrà…

I mira, a mi m’és una mica igual què fa cadascú, però en aquest cas t’acaben entrant ganes que l’invent surti bé i a Berlín hi hagi una House of One contribuint a la tolerància i la convivència.

Em resta el dubte de si en aquesta operació hi juga l’Església Catòlica o només la branca protestant. Em temo que és així i és una llàstima, però com que no en conec els detalls ho deixo com a pregunta a l’aire.

Continuarà senyant-se?

1433061851_900919_1433063211_noticia_grande

Que els futbolistes són una raça apart ja ens ho expliquen cada dia els mitjans. D’entre les seves rareses hi ha la de senyar-se quan entren al camp. O quan fan un gol. I mira que són joves, i tot indicaria que per tant són poc creients. Però com que són diferents, ells mantenen la flama de la fe. O potser és cert que Déu intervé en els assumptes humans i afavoreix als que fan el senyal de la creu. Recordeu: in hoc signo vinces.

Però és honesta la seva fe? En el cas de l’italià Luca Toni… potser no gaire.

Resulta que el tipus juga a Alemanya i allà hi ha un impost religiós, el kirchensteuer, que paguen els fidels a les seves respectives esglésies. I no és qualsevol cosa, arriba gairebé al 10% dels ingressos. Ah, i no és com aquí amb la casella del 0,7%. Aquí no pagues de més, simplement la hisenda pública deixa d’ingressar una part i l’envia directament a l’Església Catòlica. És més; resulta que si no pagues, no et casen ni et fan l’extrema unció, ni res de res. Aquí això seria inconcebible, però a Alemanya ja sabem que són d’una altra pasta.

Doncs bé, resulta que el tal Luca Toni va descobrir de cop i volta que havia de pagar una morterada perquè el seu assessor fiscal el va declarar catòlic. Bé, de fet és ell qui es declara catòlic, el seu assessor fiscal suposo que es va limitar a reflectir-ho a la seva declaració d’impostos.

I mira que guanyen quartos, els futbolistes, però això no els fa més generosos ni conseqüents. El paio va agafar una emprenyada antològica i va acabar demandant al seu assessor fiscal. La justícia li ha donat la raó i ara el pobre home l’haurà d’indemnitzar per valor d’1,25 milions d’euros. A ell, igualment, li toca pagar-ne 450.000. No conec els intríngulis de la sentència però el resum és aquest.

Ah! I diu que si ho arriba a saber, es declara ateu. Toca’t els…

El que no sabem és si tindrà la barra de continuar senyant-se cada vegada que entra al camp o marca un gol. Ja s’ho faran…

La notícia va sortir a El País fa uns dies.

Perill: islamofòbia

islamofobia

Avui m’han enviat aquest vídeo. És humor del més cafre amb càmera oculta.

Gairebé fa cosa penjar-lo però mira, em sembla que explica bastantes coses.

Ahir l’Íñigo Sáenz de Ugarte penjava aquest altre vídeo al seu blog Guerra Eterna. Mireu-lo, mireu-lo.

Només faltava l’imbècil del Donald Trump dient que s’ha d’impedir l’entrada de musulmans als Estats Units.

Ah, i tot un debat que he seguit per twitter sobre la possibilitat que hi hagi musulmans laics. Sembla mentida que estiguem discutint coses tant òbvies.

Total, que el panorama al món occidental és d’una islamofòbia creixent. Que és, en definitiva, el que volen els terroristes: la derrota de l’esperit republicà, la desfeta de la convivència i la sospita permanent cap allò que és diferent.

Crítica a les religions? Tota la que vulguem. Crítica a les conductes dogmàtiques? Imprescindible. Aturar les agressions? Evidentment.

Però estigmatitzar una religió sencera i els seus milions de practicants, amb un poti-poti infumable de racisme i supremacisme cultural o religiós? Ni parlar-ne.

La imatge de dalt és evident d’on ve: Unitat contra el feixisme i el racisme.

Los dos cuerpos del rey

portada_14615-1En un post de fa temps comentava que no aconseguia trobar «Los dos cuerpos del rey» d’Ernst H. Kantorowicz. En poques hores vaig haver de posar un comentari dient que sí, que la María Bermejo em deia que l’acabaven de reeditar els d’Akal.

Ara ja he fet la lectura del llibre de marres i he de dir que no era el que m’esperava. Però que és una obra bestial, d’una erudició admirable, i que ha valgut la pena, això també ho he de dir. Si em llegeix algú (en el cas poc probable que aquest blog tingui lectors) a qui li interessi el dret, i més concretament la història del dret, li diria que corri a buscar el llibre. Qui estigui molt lluny d’aquest interès, no cal que es molesti.

«Los dos cuerpos del rey, un estudio de teología política medieval», és una obra vastíssima que ressegueix l’edat mitja per explicar l’evolució del feudalisme i la naturalesa privada de les relacions de poder des de l’Anglaterra dels Tudor fins al naixement de l’estat modern i el caràcter públic de la llei. Però el més interessant és el punt de vista que pren per narrar aquest trànsit: l’existència d’una dualitat permanent en la figura del rei. Els dos cossos del rei són el cos físic, mortal, d’un home, i el cos simbòlic, etern, que sosté la corona. La desaparició d’un d’ells no significa l’extinció de l’altre. Senzillament (i automàticament) s’encarna en un altre cos reial.

«Los dos cuerpos del rey» és la narració de com aquesta dualitat es veu permanentment influenciada i disputada per les tensions del poder civil amb el poder religiós, que també esgrimeix el caràcter dual de Jesús, dels papes i de l’església: poder sobre les ànimes i sobre els cossos, al cel i a la terra. En un constant exercici de avenços, retrocessos, fintes i contrafintes, l’edat mitja va esdevenir un brutal ritual d’aparellament i submissió entre el tro i l’altar. «Los dos cuerpos del rey» és la guia de viatge per seguir una part de la pugna fins que s’acabi imposant definitivament el cos públic. Tan sols això. Però podreu veure desfilar Constantí, entendre millor la Querella de les Investidures i la importància de la recuperació del dret romà a Bolonya, i com això també articula l’espai jurídic per a la recuperació de la tradició política republicana a Europa. I podreu entendre millor les arrels de l’anglicanisme, del gal·licanisme, de la Reforma, del cesaropapisme… I conèixer la justa mesura d’aquella frase tan típica, «El Rei ha mort, visca el Rei»

Potser havíeu pensat «bah, a mi la història del dret no m’interessa» i després la cosa s’ha posat interessant? Potser teníeu la història del dret mal considerada…

#JeSuisCharlie

10896938_10205661250712507_8701535014244806510_nResulta difícil adjectivar l’atemptat d’avui contra la redacció de Charlie Hebdo. En moments com aquests la poca vena literària que tinc s’esfuma; d’altra banda, estic segur que ja hi haurà qui glosarà els fets amb millor estil que el meu.

També resulta complicat establir una mínima distància cap a uns fets tan greus i tan recents. Però sens dubte el dia d’avui quedarà marcat per sempre en la història de la llibertat d’expressió. I és probable que provoqui canvis importants. En la percepció social del terrorisme islamista i de la llibertat de premsa, en les estratègies institucionals de seguretat, en el paper de l’islam a Europa… I depèn de nosaltres que aquests canvis siguin a millor.

Avui ja s’han dit moltes coses i els propers dies encara se’n diran més. Amb un post precipitat com aquest és impossible abraçar-ho tot, però hi ha algunes idees fonamentals que m’agradaria clarificar.

  1. Sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.
  2. Defensar la llibertat d’expressió passa per defensar la capacitat d’altres persones de dir coses amb les que no estem d’acord o que directament ens semblen aberrants.
  3. Defensar la llibertat d’expressió és atrevir-nos a dir coses que sabem que no agradaran a tothom. Potser a ningú.
  4. Els atacs a la llibertat d’expressió provenen de qualsevol font de poder, perquè el poder està en conflicte permanent amb la llibertat.
  5. Les religions són mecanismes de poder d’una altíssima eficàcia. Per molt estrambòtics o irracionals que ens semblin els seus postulats, mai hem de subestimar la seva capacitat aglutinadora, segregadora i mobilitzadora.
  6. Això no vol dir que les religions siguin les úniques fonts de poder irracional. El sotmetiment de la voluntat lliure de les persones es concreta per moltes vies.
  7. El dispositiu institucional més eficaç per a evitar els monopolis morals d’origen religiós i articular la convivència entre persones de diferents creences i filosofies de vida és la laïcitat.
  8. La laïcitat no és la solució màgica a totes les intoleràncies i exclusions. S’ha d’articular amb d’altres dispositius i estratègies: pedagògiques, jurídiques, culturals, polítiques i socials.
  9. Si la democràcia minva i es destrueix la justícia social, l’odi buscarà qualsevol forma per a expressar-se.
  10. El que hem vist avui és odi expressat en forma de creença religiosa.
  11. Cap religió és incompatible amb la democràcia. Cap democràcia és incompatible amb una religió concreta. Islam i democràcia són compatibles.
  12. El món islàmic sofreix una guerra duríssima des de fa anys, en gran part atiada des de les democràcies occidentals. És una guerra que té un front intern i un front extern, i de vegades la guerra es manifesta aprop nostre. Però la immensa majoria de víctimes són els propis musulmans, molts d’ells pel fet de voler viure en pau.
  13. Seria una victòria dels fanàtics si ara comencéssim a establir diferències en funció de la religió de cadascú. És el que volen, la guerra dels déus.
  14. Davant la guerra dels déus hem de construir la pau de la humanitat.
  15. La pau de la humanitat passa per reconèixer a tothom la llibertat d’expressar els seus pensaments.
  16. Perquè sense llibertat d’expressió no és possible cap més llibertat.

Espero que aquest petit escrit serveixi d’homenatge a les víctimes del fanatisme, d’escalf a qui les estimava, i de coratge a tothom que desitgi viure en pau.

#JeSuisCharlie

PS: El primer post d’aquest blog parlava precisament de Charlie Hebdo i de les polèmiques caricatures de Mahoma. El que hi vaig escriure no ha variat substancialment.

La Federació Humanista Europea condemna la visita del Papa al Parlament Europeu

pope-francis-eu-parliament-strasbourgUs tradueixo amb tota la gràcia de la que sóc capaç (poca) el comunicat de la Federació Humanista Europea condemnant el tracte de privilegi que se li ha donat al Papa de Roma en la seva visita al Parlament Europeu.

Benvolgut President Schulz,

Les organitzacions laiques europees sota-signants desitgem expressar-li que lamentem profundament la vostra decisió de convidar el Papa Francesc a adreçar-se al Parlament Europeu. Pensem que no és apropiat convidar a cap líder religiós a parlar a un parlament laic. Havent-ne convidat un, quina justificació hi haurà per a no convidar-ne més d’altres religions, denominacions competidores o sectes?

Fins i tot molts creients no poden acceptar que un líder religiós reclami el dret de parlar en en el seu nom, perquè no ha estat escollit per a això més que altres líders d’altres grups religiosos i no-religiosos europeus. La representació dels ciutadans europeus hauria de mantenir-se com una prerrogativa del Parlament Europeu.

La invitació és doblement inapropiada considerant les posicions doctrinals de l’Església Catòlica sobre el principi i el final de la vida i sobre qüestions sexuals, incloent els drets reproductius de les dones. Les qüestions sobre les que fan campanya amb més contundència són aquelles en les que més es distancien dels seus seguidors, especialment a Europa, com posen en evidència nombrosos estudis i també el sínode extraordinari celebrat a Roma. I aquestes posicions doctrinals són generalment oposades a la majoria de la població europea i sovint estan en conflicte amb els Drets Humans.

I el que és pitjor, a dia d’avui veiem com el moviment religiós representat pel Papa continua combatent activament drets humans com els que defensa la Unió Europea i pretén imposar a la resta de la societat una visió moral dogmàtica, oposada als principis de llibertat de consciència i d’igualtat.

Els europeus laïcistes treballem per la separació d’església i estat. Aquest principi hauria d’aplicar-se també a les institucions de la Unió Europea. Si s’aplica rigorosament és, en opinió nostra, la via més efectiva per aconseguir la pau i unes relacions harmonioses entre ciutadans de la Unió Europea, sigui quina sigui la seva visió del món.

I afegeixo: a molta gent li ha agradat el discurs del Papa, centrat en temes socials en un moment de crisi. A mi també, posats a triar prefereixo mil vegades aquest Papa que tots els que he conegut abans (que no són gaires). Però i si en comptes d’ell fos Benet XVI? Quina hauria estat la nostra resposta?

Per això em sembla que el més correcte és el que van fer els europarlamentaris que van marxar de l’hemicicle. I em semblen bastant cutres els esforços de Pablo Iglesias de portar al seu molí el discurs del Papa. Sobretot perquè no va parlar només de pobresa, com podeu llegir en aquesta crònica.

La foto l’he robada a Reuters.

La laïcitat a les eleccions europees 2014

1368107099762

He fet una ullada als programes electorals per veure com està la qüestió de la laïcitat i aquí en teniu un buidat per si us interessa.


ICV_EUiA

En el Bloc 2: Els nostres drets, la nostra dignitat, hi trobem dos punts on es parla de laïcitat. El primer, dedicat a l’educació.

Una educació europea, pública, de qualitat, gratuïta, laica, plural i democràtica.

1. Una educació que promou un currículum basat en l’aprenentatge crític de valors associats a la formació per a la pau, al respecte als drets humans, al multilingüisme, al feminisme, a l’ecologisme, a la laïcitat, a la inclusió i a la interculturalitat com a lluites irrenunciables en la construcció d’una europeisme radicalment democràtic.

Aquest punt inclou la següent proposta:

− Promoure una recomanació del Parlament europeu i del Consell per a l’establiment d’uns sistemes educatius laics que impedeixin l’ensenyament de continguts confessionals o d’assignatures de religió en el currículum.

Però el  major pes de la laïcitat el trobem al punt Per la convivència, una Europa veritablement laica, que diu el següent

La laïcitat és indispensable per a una convivència ciutadana fonamentada en els drets humans, en els valors de la pluralitat, de la tolerància activa i del respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques personals de creença o de raó. Alhora és la garantia d’un poder públic al servei de tota la ciutadania i d’un ordenament jurídic que garanteixi els drets fonamentals i comuns per a tota la població.

La laïcitat no propicia la ignorància del fet religiós, sinó que l’inclou en una formació humanística integral que inclou la història, la filosofia, l’art, la ciència, etc. La llibertat religiosa ha de ser reconeguda sempre com a un fet individual.

Una Europa laica ha de garantir la llibertat de consciència fonamentada sobre els drets humans, una igualtat de drets entre les diferents creences o l’ateisme, sense privilegis per cap religió o creença.

Defensem una Europa laica com a estímul de la convivència pacífica que defensi la llibertat de pensament i de consciència amb unes institucions que promoguin els valors democràtics de respecte, solidaritat i igualtat.

Europa i totes les seves institucions han de caracteritzar-se pel seu caràcter aconfessional, laic i qualsevol text jurídic que emani de les institucions europees mai no hauria de fer referència a aquesta qüestió. Les creences religioses no poden condicionar la legislació ni les accions dels governs. Una cultura europea democràtica necessita assumir els valors de la laïcitat. La laïcitat pot actuar com a eix de vertebració i de cohesió social entre totes les persones, pobles i tradicions culturals dels territoris de la Unió i garantir-ne els drets en condicions de llibertat i d’igualtat d’oportunitats per a l’accés a l’espai públic, en un marc de convivència pacífica, cívica i democràtica.

1. Aprofundir en els fonaments per a la construcció social i política de la Unió Europea basada en els principis de la laïcitat, la llibertat de consciència i la neutralitat religiosa i de creences.

Propostes d’ICV-EUiA per una Europa laica:

  • Promoure una Carta Europea de la Laïcitat que complementi la Carta de Drets Fonamentals de la UE i que estableixi les condicions jurídiques, polítiques i socials adients per al desenvolupament ple de la llibertat de consciència, com a base més sòlida del conjunt dels drets humans.
  • Impulsar que adoptin aquesta Carta Europea de la Laïcitat els diferents organismes internacionals com ara l’ONU, la Unesco, etc.
  • Vetllar des del Parlament Europeu per la dignitat de tota la ciutadania, l’exercici del dret de llibertat de consciència en l’àmbit privat individual, per la utilització respectuosa de l’espai públic per a les diferents manifestacions col·lectives.
  • Impulsar recomanacions parlamentàries per preservar el dret dels menors a no ser adoctrinats als centres de formació públics o subvencionats pels Estats. Els sistemes educatius han de ser laics i les assignatures de religió i els continguts confessionals no han de formar part del currículum escolar.
  • Impulsar programes formatius basats en els valors del respecte, la pluralitat, la tolerància activa i en una ètica civil que exclou la submissió d’uns individus a uns altres.
  • Impulsar recomanacions parlamentàries per vetllar perquè la investigació científica i la seva aplicació gaudeixin de plena llibertat individual i col·lectiva i es regeixin únicament per drets civils: cap prohibició ni influència religiosa en limitarà el desenvolupament.

2. Eliminar els privilegis que les esglésies tenen en diferents estats de la UE

Propostes d’ICV-EUiA per a l’eliminació dels privilegis de les esglésies:

  • Modificar els tractats de la Unió Europea perquè cap església,organització religiosa o de creences tingui una situació de privilegi.
  • Impulsar accions legislatives per fer efectiva la separació entre els estats i les esglésies, i especialment encaminades a revisar i derogar els concordats que molts estats tenen amb la Santa Seu.
  • Evitar totes les ingerències de la Santa Seu en els assumptes interns de la Unió Europea.
  • Aplicar la directiva VI de forma immediata a tots els Estats, harmonitzant fiscalment totes les institucions destinades al culte, eliminant les exempcions de taxes en els diferents països.
  • Impulsar recomanacions parlamentàries perquè els diferents Estats deixin de subvencionar escoles religioses, així com per eliminar les celebracions litúrgiques en actes oficials, la presència de símbols religiosos i l’assistència a actes confessionals dels representants públics en l’exercici de les seves funcions.

Valoració: un pèl massa extensiu, fins i tot jo seria més possibilista… Però vaja, és el paradís del laïcisme!


erc

Al programa d’ERC, al Bloc 2: la nova Unió Europea que volem hi ha un punt titulat Refundació de la UE: ciutadania, aprofundiment democràtic i governança europea amb un capítol dedicat a Una UE referent en l’exercici dels drets i llibertats civils, on hi trobem el següent apartat.

Una UE que aposta per la laïcitat i la llibertat religiosa i de consciència
La democràcia requereix una clara separació entre religió i estat perquè l’espai públic sigui plenament inclusiu i garanteixi el dret de tota la ciutadania de poder viure en llibertat, també l’expressió de la seva religiositat, sempre que es respectin les normes democràtiques i de convivència.

La laïcitat esdevé fonamental per als republicans per garantir la llibertat de consciència, de culte i d’expressió en la vida privada i en els espais públics comuns on tothom ha de poder participar. Tanmateix, no podem negar que això no ha estat suficient per garantir una plena inclusió de les minories en molts països de la UE, o fins i tot ha estat l’excusa
per criminalitzar determinades religions.

  • Vetllar per la laïcitat a l’espai públic comú, facilitant la pràctica religiosa de cadascú, si la té, en l’àmbit privat.
  • Eliminar el tractament preferent o criminalitzador de les administracions comunitàries i estatals a qualsevol comunitat o individu per la seva orientació religiosa.
  • Fomentar, des de l’administració comunitària, el diàleg entre creences i conviccions, per fomentar l’entesa i el diàleg.
  • Protegir l’esfera pública respecte les ingerències dels poders religiosos, tot garantint que les institucions europees desenvoluparan la seva activitat sobre criteris d’interès general basats en raons públiques i no en creences religioses, que tenen el seu espai legítim dins la seva comunitat.

Valoració: redactat molt correcte, ben relligat amb la tradició republicana. La menció a a la criminalització de determinades religions tant pot llegir-se en direcció a França com a Polónia (o Madrid).


pscAl programa electoral del PSC no hi he trobat cap menció a la laïcitat. La única pista al respecte és al bloc Una Europa que protegeixi, en el seu punt 5. Una Unió de la igualtat i els drets de les dones, on hi diu:

Defensem la igualtat i la no discriminació, i promovem la igualtat entre dones i homes a l’hora de compartir el treball, el poder, el temps i les funcions, tant en l’àmbit públic com en el privat. Protegirem els drets i el benestar de la infància, i ens assegurarem que a cap persona se li denegui una feina, un càrrec, un futur o qualsevol altre dret fonamental per motius del color de la seva pell, d’orientació sexual, d’identitat, de religió, d’edat, de sexe, de discapacitat, d’opinió política o per qualsevol altra forma de discriminació.

Valoració: és una omissió sorprenent. El programa és breu, i està bé que ho sigui, però estaria bé recordar que la laïcitat és un principi d’igualtat, i que si es vol construir aquesta igualtat s’han d’articular els procediments per apuntalar-la. També a la UE.


ciu

Al bloc 2 L’Europa Social. Catalunya compromesa amb l’evolució de l’estat del benestar, dins de l’apartat a) Reptes demogràfics, trobem el següent paràgraf que parla d’immigració.

Molts països vam solucionar temporalment aquesta situació tot donant entrada limitada a immigrants de països tercers per compensar la baixa natalitat. Aquest fet incrementava les cotitzacions i, per tant, ens proporcionava més recursos econòmics, però ens plantejava d’altres problemes a resoldre, com, entre d’altres, la disminució de la població autòctona, les dificultats per integrar els foranis a la nostra cultura o la diversitat religiosa o cultural en relació als valors irrenunciables de la nostra societat.

També trobem, dins del mateix bloc però a l’apartat k) Drets civils i igualtat, el següent punt.

2. Treballarem per tal que Europa sigui una referència en la defensa i el respecte a totes les llibertats fonamentals especialment de pensament, d’expressió, d’associació, de culte i de propietat.

Valoració: El primer punt estableix una relació entre immigració i pluralisme religiós que és una mica enganyosa. Catalunya, com tota societat democràtica, tendeix al pluralisme. A més, planteja la diversitat com un problema, cosa que discutiria a bastament. El segon punt, en comptes de la llibertat de culte podria haver fet esment a la llibertat de consciència i culte, i així seria més inclusiu. Altrament només empara els creients (de fet, només als practicants).


ppPel que fa al programa del PP, al seu bloc 4, Las Personas, en el centro de nuestras políticas, hi trobem el punt 4.7 Defender la igualdad, on hi diu el següent:

Sin embargo, no podremos dar nunca por lograda una auténtica igualdad mientras perviva la violencia de género, una de las peores lacras de nuestra sociedad. El principio de no discriminación por razón de nacimiento, raza, sexo, religión u opinión forma parte de los principios y valores fundamentales de la Unión Europea. Todas las normas y políticas comunitarias están destinadas a amparar por igual la dignidad de todos los seres humanos.

És sorprenent que la única menció a la religió estigui dins d’un apartat dedicat a la violència de gènere. Sorprenent venint del PP, vull dir.


Bé, si algú s’ha quedat amb ganes de més (cosa que dubto), pot fer una ullada a aquest informe del Observatorio del Laicismo que recull Tercera Información. Han fet un buidat de tots els programes, està bastant bé.

I si algú vol riure una estona, es pot mirar aquest altre informe, en aquest cas publicat a Infocatólica, on fins i tot el PP s’endú alguna clatellada. És increïble, però alhora és tota una demostració de lobby i accountability. En tot cas, em sembla il·lustratiu del caràcter extremista i tan contundent que gasta la caverna en aquest país.

La UE aprova un document d’orientacions sobre llibertat de creences

boladeeuropa3A finals del darrer més de juny, la UE va a provar un document titulat: Orientacions de la UE sobre el foment i la protecció de la llibertat de religió o de creences.

Es tracta d’un document extens (27 pàgines) on es recull la posició de la UE sobre la llibertat de creences, es defineix la política a seguir en aquest àmbit per part de les institucions europees i es fan recomanacions als estats membres.

En general m’ha semblat un document molt útil, amb un plantejament bàsic impecable des del punt de vista de la llibertat de consciència i la igualtat entre creients i no creients. Des d’un punt de vista jurídic és un pas endavant en una qüestió que no és gens senzilla a Europa, on la construcció dels estats membres ha evolucionat des de punts de partida molt diferents. Un dia faré un post sobre les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans perquè és un tema interessant i demostra que la qüestió religiosa és una matèria pendent a Europa. La qual cosa no vol dir que no es facin passos endavant, i aquest document de recomanacions n’és un.

Del document en destacaria:

Parteix de la Declaració Universal dels Drets Humans i el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i els amplia i desenvolupa, donant a la llibertat de religió i creences el tractament de dret fonamental amb totes les garanties i proteccions que això implica, amb caràcter universal.

Equipara en tot moment la dignitat de les religions i creences, siguin quines siguin, i de les opcions de consciència. Hi ha, doncs, una igualtat absoluta entre creients i no creients, i en molts moments aquesta idea es fa explícita, la qual cosa ajuda a evitar equívocs. També vol dir que la UE no pren partit per cap religió o sistema de creences, i que no hi ha cap dret especial per als creients. El mateix dret ampara uns i altres.

El dret de religió i creences s’expressa en l’esfera individual de dues maneres:

  1. Llibertat de professar, de no professar o d’adoptar i canviar la religió o creença escollida.
  2. Llibertat de manifestar la pròpia religió o les creences, de forma individual, en comunitat amb d’altres, en públic o en privat, a través del culte, la observància, la pràctica o l’ensenyament.

La manifestació del dret està subjecta a limitacions molt especials. Només les prescrites per la llei que siguin necessàries per a protegir la seguretat, l’ordre, la salut o la moral públiques, o els drets i llibertats dels altres

La UE considera la vulneració d’aquests drets un assumpte d’extrema gravetat i es compromet a actuar amb rapidesa i contundència per preservar-los. Commina als estats membres a fer el mateix. Tant en l’àmbit intern dels estats membres com en l’àmbit internacional.

Es prohibeix explícitament tota llei contra la  blasfèmia. Aquest punt és important perquè tanca un dels contenciosos oberts en diversos països. La llibertat d’expressió és un dret superior i ampara el dret a la blasfèmia i a la burla de les religions.

En diversos articles s’insisteix en que les dones i els infants mereixen una protecció especial. També hi ha un mandat explícit de recollir el dret a la objecció de consciència al servei militar per motius religiosos.

En darrer lloc hi ha un seguit de disposicions que la UE es compromet a impulsar en la seva activitat internacional. Això implica la seva participació en organismes multilaterals, el sistema de Nacions Unides, convenis bilaterals, accions diplomàtiques, etc.

Personalment he quedat gratament sorprès del to i l’abast del document. Tot i ser europeïsta, sempre he pensat que amb la qüestió religiosa la UE no brillava gaire. Massa diversitat de models, molta pressió de les esglésies, massa respecte per les lògiques estatals… Però celebro l’aprovació d’aquest document. Sens dubte, un pas endavant.

Si algú el vol, el pot trobar aquí.