En la darrera campanya electoral al Quebec, el 2012, el Parti Québécois va proposar l’establiment d’una Charte de la laïcité. Com que finalment va resultar el partit guanyador els corresponia la iniciativa política en aquest àmbit, i la cosa va derivar en una Charte des valeurs québécois. És a dir, que s’obria l’enfoc anant més enllà de la regulació de la qüestió religiosa i de consciència per convertir-la en una carta de drets i llibertats en un sentit ampli. I no obstant, la primera gran polèmica ha estat d’índole religiosa.
Ara fa uns dies, la Primera ministre del Quebec i líder del Parti Québécois, Pauline Marois, va manifestar la voluntat d’incloure en la Charte restriccions a l’expressió de la identitat religiosa per part dels cossos de l’estat i també limitacions als símbols religiosos en l’educació.
És un debat que caldrà seguir d’aprop, perquè el Canadà és un estat on s’ha posat en pràctica el que es coneix com a polítiques d’acomodament raonable. És a dir, que s’ha volgut diferenciar del model propi de França i els Estats Units, on es persegueix una separació estricta entre les esglésies i l’estat. Per entendre el que vol dir això de l’acomodament raonable: determinades pràctiques culturals i religioses gaudeixen d’una protecció especial i fins i tot es poden esgrimir per a no complir determinades normes. Un exemple significatiu és el del turbant dels sikh, que eximeix de portar casc quan es circula en moto.
Però a banda de les pràctiques jurídiques o institucionals, el Canadà també és la pàtria de dos reconeguts teòrics, Charles Taylor i Will Kymlicka, que lideren el debat acadèmic sobre el paper de la cultura en les societats democràtiques contemporànies. Charles Taylor és clarament un comunitarista, és a dir, parteix de la comunitat com a element central de l’exercici de la ciutadania. Per a Taylor, som ciutadans i podem jugar un rol com a tals perquè pertanyem a una comunitat. I l’estat ha de protegir les comunitats. Kymlicka, en canvi, és clarament un liberal, però ha construit un model teòric que ell anomena “culturalisme liberal” que aspira a encaixar les reivindicacions de tipus ètnic, lingüístic, nacionalista, etc, en el liberalisme.
El que és curiós del cas, és que tots dos s’allunyen bastant de la mesura que proposa el Parti Québécois. De fet, Taylor quedaria a una distància sideral. Però també en Kymlicka, qui ha bastit l’entramat teòric que ajuda a encaixar l’acomodament raonable en el marc del liberalisme. Cal afegir que tant un com l’altre han ocupat o ocupen posicions rellevants en espais institucionals, o sigui que hauran de prendre una posició clara al respecte.
Miraré de seguir el tema d’aprop, perquè té més importància del que sembla. En el fons, en gran part, la teoria política certifica allò que s’esdevé. Ajuda a entendre els canvis i en dóna una explicació, no els anticipa. I aquest canvi representa una ruptura en diverses qüestions:
- la inèrcia històrica d’un Canadà (o un Quebec) que articula el pluralisme religiós com una expressió del pluralisme cultural.
- L’aïllament (o la soledat) de França en l’afirmació més contundent de la neutralitat de l’espai públic.
- El necessari replantejament de la teoria del culturalisme liberal.
Afegeixo un article del blog col·lectiu Cercle Gerrymandering que també en parla i n’exposa els antecedents i algunes contradiccions.
M'agrada S'està carregant...
Després de nou anys de litigis, finalment el Tribunal Suprem del Canadà ha dictat sentència contra les pregàries realitzades als ajuntaments en actes oficials. La demanda havia estat interposada per Alain Simoneau, un ateu, amb el suport del Mouvement Laïque Québécois.
Perspectiva laica 