Adoctrinament?

wert-rigau-644x362

Les darreres setmanes estem veient com el sistema educatiu català està essent atacat amb força des de partits i entitats que l’acusen d’adoctrinament. D’entrada podem dir que no és una acusació nova, i que tampoc són noves les veus que la projecten. Però haurem d’admetre que mai com fins ara havien estat tan contundents, ni havien tingut tanta projecció pública, i de fet hi ha una causa judicial oberta a la Seu d’Urgell contra vuit mestres de tres centres educatius.

També hem d’admetre que en aquest moment tan complicat, amb les institucions d’autogovern tan afeblides i la societat catalana movent-se entre la crispació i la desorientació, l’acusació d’adoctrinament ha impactat amb molta més força que en altres ocasions.

A mi, d’entrada, em sembla que hi ha alguns elements que ens poden ajudar a discernir si estem o no adoctrinant. Si estem sostenint un projecte educatiu que tan sols té com a funció la reproducció social d’un determinat llegat cultural o si, per contra, estem donant eines als infants per a que desenvolupin la seva pròpia autonomia moral i puguin examinar de forma crítica aquest llegat.

El primer element té a veure amb com construïm el currículum. Si està configurat com una llista de sabers i coneixements que han de ser inculcats a les criatures tan si com no, doncs com més concreta sigui aquesta llista, pitjor anem. Si està plantejat com un conjunt de competències que orientin la vida educativa cap a l’aprendre a aprendre, doncs ja és una altra cosa.

El segon element afecta igualment al currículum, però també a les classes. Si els continguts es plantegen des d’una perspectiva científica i pensada per a cobrir les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat, estaríem arraconant bastant qualsevol temptació adoctrinadora. Si fem educació pensant en salvar una religió, una pàtria, una moral, o una tradició concreta, doncs flac favor fem a l’educació.

El tercer element és l’avaluació. Si els avaluarem en funció de la seva capacitat de repetir com un lloro allò que hem explicat a classe i només allò, doncs està clar que no haurem confiat molt en la seva capacitat de raonar i examinar críticament les coses, d’arribar per si mateixos a conclusions complexes a partir d’informacions que ells mateixos hauran pogut trobar.

El quart element és la posició del docent. Si entenem el mestre com l’alfa i l’omega, qui introdueix de forma exclusiva tot el coneixement a l’aula, programa estrictament totes les activitats de l’any i no deixa res a la iniciativa de l’alumnat, doncs anem malament. Si la mestra és una persona que acompanya als infants en la descoberta del món, de la vida, i de la seva capacitat d’aprendre i créixer; si té una actitud d’observació més que d’actor principal de la vida a l’aula, aleshores no veig massa forat a l’adoctrinament.

Podríem seguir, segur que identificaríem més elements que ens ajudarien a discernir si estem educant o adoctrinant. Podríem també indignar-nos una estona llarga pel fet que l’acusació vingui del Partit Popular, que s’ha dedicat a afavorir la religió a l’escola i l’escola religiosa. Que va tenir un ministre que volia “españolizar a los niños catalanes”. Que no ha fet més que entorpir qualsevol idea de renovació pedagògica.

En tot cas, val la pena recordar que l’escola a Catalunya gaudeix d’un enorme afecte popular, i aquesta simpatia se l’ha guanyat a pols a partir de la feina de milers de mestres que durant molts anys han construït uns entorns educatius plurals i oberts a tots els infants sense distinció. Escoles i mestres que han posat per davant de tot el dret consagrat al principi 7è de la Declaració Universal dels Drets de l’Infant a una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat.

Per acabar, no obstant, un advertiment. Si neguem les acusacions d’adoctrinament basant-nos en qui ens les llença, no haurem entès res. Ni el PP ni C’s ni ningú té el monopoli de l’adoctrinament, i de la mateixa manera ningú pot espolsar-se categòricament l’acusació. A més, tampoc a Catalunya hem tingut uns governs molt poc favorables  al lliure pensament i sí molt favorables a l’escola religiosa, o sigui que tampoc podem treure gaire pit, que estem finançant col·legis de l’Opus amb fons públics!

A més, sabem que respondre a les acusacions amb atacs no és una estratègia dialèctica honesta, això ho hem après a escola. I no cal que visquem amb crisis permanents d’identitat, però una petita reflexió sempre la podem fer; i qui sap, potser fer quatre ajustaments ens pot ajudar a enfortir el nostre projecte pedagògic. En aquest context potser la religió, la pàtria, la moral o la tradició no ens ho agraeixen, però és que tenim temes més importants entre mans.

Anuncis

Comunicat d’Ateus de Catalunya

Inquisició

Reprodueixo aquí la carta que va enviar l’Albert Riba, President d’Ateus de Catalunya, en motiu dels atemptats del 17 d’agost.

NO TINC POR, PERÒ ESTIC MOLT PREOCUPAT

En primer lloc vull fer arribar la meva solidaritat, i la dels socis i simpatitzants d’Ateus, a totes les víctimes de l’atemptat patit a la ciutat de Barcelona i a la vila de Cambrils, tant als familiars i amics dels traspassats com als ferits i les seves famílies i també als ciutadans que hem tingut un ensurt que farà que les nostres vides ja no siguin igual que abans. I no puc deixar d’esmentar els musulmans de bona fe, que seran estigmatitzats per tots aquells que, des de l’arrogància alimentada per la seva ignorància, transferiran les neures i les desgracies que els amenacen, no als autèntics culpables si no, degudament manipulats, a aquells que no son del “meus”.

Al dia següent de l’atemptat ja he rebut diversos missatges islamofòbics i racistes, alguns procedents de persones de les que no m’ho esperava, potser si que els terroristes estan aconseguint algun dels seus objectius.

Afrontar aquesta amenaça global requereix una revisió profunda del seu, i del nostre, passat, present i futur, amb tota la capacitat i voluntat de refer els ponts amb una cultura diferent i respectable, de construir una economia globalment solidaria i el definitiu reconeixement de la igualtat social i legal de tots els homes i dones del mon.

Dedicarem el proper numero de la revista Gaietà Ripoll a Francesc Ferrer i Guàrdia, que fou assassinat, després del corresponent judici militar que el va condemnar a mort al considerar-lo, sense proves fefaents, cap de la revolta de la Setmana Tràgica, després d’un procés d’intoxicació informativa dirigida per la monarquia, l’exercit i l’església catòlica. Tot això em retorna a la realitat actual, on els opinadors habituals a les xarxes socials, estan preparant el terreny per convertir els nostres conciutadans de cultura musulmana, siguin creients o no, en culpables, obviant la responsabilitat que el mon occidental tenim en el passat i pressent dels països islàmics. Admetem articles d’opinió per la revista relacionats amb l’acte terrorista.

Malauradament aquests esdeveniments han fet despertar tots els sistemes de comunicació per tal de treure’n profit, i si això no funciona ja ho arreglaran a «foc i fúria». Hem vist com s’ha explicat la post-veritat, i la realitat paral·lela sobre la no implicació de les religions en aquest tipus d’afers, sobre la feina de les persones que amb gran esforç han fet possible pal·liar algunes de les greus conseqüències de l’atac i sobre la utilitat dels serveis d’intel·ligència i les seves prioritats. Un altre aspecte a considerar es aquesta permanent crida a la unitat, per després organitzar un «funeral oficial» sota l’aixopluc només d’una part , cada cop mes minoritària, de la societat en lloc d’afavorir els valors de la laïcitat com a mitjà de contribuir a la tolerància i marginar mes els radicals i els supremacistes.

Una part significativa de la ciutadania catalana ha donat una lliçó de responsabilitat, de voluntat de no deixar-se aclaparar per els manipuladors violents, enfrontant-se amb ells amb fermesa i solidaritat. I si som capaços de vèncer als racistes i predicadors de l’odi amb estimació fraternal, podrem sortir de l’atzucac en el que ens han posat tots aquells que de forma egoista només pensen en el seu benestar encara que sigui amb càrrec als nostres conciutadans del mon.

Albert Riba, 21-8-2017. a quatre dies de l’atemptat.

 

El pessebre de marres

belen-barcelona-colau-efeJa fa dies que remugo amb el pessebre de la Plaça Sant Jaume. Em pensava que desapareixeria de la mateixa manera i pel mateix motiu que la missa de la Mercè, però no ha estat així.

I altra vegada tornem a tenir un símbol religiós monopolitzant l’espai públic. Posat per una institució pública, pagat per una institució pública… i a més bastant lleig. Perquè per mala consciència (suposo) es pretén modernitzar el pessebre i posar-hi missatge social, o transgressor, o jo què sé. Vaja, que no sé si m’ofèn més a mi o a una persona creient; però si jo ho fos, m’emprenyaria bastant.

Dic que porto dies remugant però com que ho faig cada any, doncs la cosa no passava d’aquí. Fins que he trobat aquesta notícia que arriba de França: el Front Nacional fa una campanya per a instal·lar pessebres als ajuntaments. Fantàstic, tu. No només a França van enrere, sinó que a més, aquí renunciem a anar endavant.

Ja n’hi ha prou de pessebres. No és veritat que no sigui un símbol religiós, hi ha àngels, Verges, Crists i Sants. No és veritat que sigui una cosa progre dignificar la pobresa, el progrés humà ha consistit a denunciar-la. No és veritat que sigui una cosa maca de veure, cada vegada és més lleig. No és veritat que no ofengui a ningú, ens ofèn a uns quants.

Ja n’hi ha prou de pessebres, que se’ls posi cadascú a casa seva si en té ganes.

Debat d’esquerres sobre la laïcitat

Ahir a la Fundació Ferrer i Guàrdia vàrem convocar un “Debat d’esquerres sobre la laïcitat” amb l’objectiu de seguir perfilant el nostre discurs sobre la qüestió de l’islam i la laïcitat.

Vam comptar amb dos ponents, el Saïd El Kadaoui i la Josefina Bueno, que ens van plantejar els problemes i contradiccions que tenim plantejats a Europa i concretament a Catalunya amb les polítiques públiques de garantia de la llibertat de consciència.

En el cas del Saïd, va centrar la seva intervenció en fer un repàs del darrer segle al món àrab (descolonització, irrupció dels partits – estat, islamització, primavera àrab…) i de com aquests fets han servit per a ocultar tota la tradició modernitzadora àrab i per a minimitzar el pluralisme present en aquests països al llarg del temps.

Pel que fa a la Josefina ens va explicar els matisos existents dins del feminisme, des del més universalitzador fins al de tall islàmic, presentant textos d’algunes autores bastant interessants i (si he de dir la veritat), més contundents del que m’esperava.

De les dues intervencions i el debat posterior, bàsicament em queden algunes preguntes al cap:

  • Com podem evitar la ruptura entre dues tradicions emancipadores que fins ara anaven tant vinculades com el feminisme i el laïcisme? Perquè entre l’embestida postmoderna que encara alimenta els discursos progressistes i l’ús espuri que està fent la ultradreta d’aquests dos conceptes, estem prenent mal.
  • Què esperem de les institucions? Que donin suport a ACESOP, l’associació de dones pakistaneses que fa acompanyament a les víctimes de la violència masclista i entrega diplomes a les nenes que acaben els estudis? O que reconeguin públicament els imams otorgant-los un lloc simbòlic de protagonisme davant les pròpies institucions? Hem d’exigir a la Sagrada Família que tingui llicència d’obres o continuar fent el pessebre (cada cop més psicodèlic) a la Plaça Sant Jaume? Continuar justificant la classe de religió perquè s’ha de tenir cultura religiosa introduint ara l’islam o ampliant les humanitats per a explicar que Aristòtil arriba a l’Europa medieval gràcies als àrabs?
  • Per què donem per suposat que les filles de musulmans són musulmanes? Trigarà molt a aparèixer una noia que ens faci avergonyir com a societat perquè hem donat més importància al dret de son pare a reivindicar la pervivència d’una tradició comunitària que al seu dret a viure al marge de la religió?

Continuarem reflexionant.

15193646_10210854884232185_2283218107372107725_n

Continuarà senyant-se?

1433061851_900919_1433063211_noticia_grande

Que els futbolistes són una raça apart ja ens ho expliquen cada dia els mitjans. D’entre les seves rareses hi ha la de senyar-se quan entren al camp. O quan fan un gol. I mira que són joves, i tot indicaria que per tant són poc creients. Però com que són diferents, ells mantenen la flama de la fe. O potser és cert que Déu intervé en els assumptes humans i afavoreix als que fan el senyal de la creu. Recordeu: in hoc signo vinces.

Però és honesta la seva fe? En el cas de l’italià Luca Toni… potser no gaire.

Resulta que el tipus juga a Alemanya i allà hi ha un impost religiós, el kirchensteuer, que paguen els fidels a les seves respectives esglésies. I no és qualsevol cosa, arriba gairebé al 10% dels ingressos. Ah, i no és com aquí amb la casella del 0,7%. Aquí no pagues de més, simplement la hisenda pública deixa d’ingressar una part i l’envia directament a l’Església Catòlica. És més; resulta que si no pagues, no et casen ni et fan l’extrema unció, ni res de res. Aquí això seria inconcebible, però a Alemanya ja sabem que són d’una altra pasta.

Doncs bé, resulta que el tal Luca Toni va descobrir de cop i volta que havia de pagar una morterada perquè el seu assessor fiscal el va declarar catòlic. Bé, de fet és ell qui es declara catòlic, el seu assessor fiscal suposo que es va limitar a reflectir-ho a la seva declaració d’impostos.

I mira que guanyen quartos, els futbolistes, però això no els fa més generosos ni conseqüents. El paio va agafar una emprenyada antològica i va acabar demandant al seu assessor fiscal. La justícia li ha donat la raó i ara el pobre home l’haurà d’indemnitzar per valor d’1,25 milions d’euros. A ell, igualment, li toca pagar-ne 450.000. No conec els intríngulis de la sentència però el resum és aquest.

Ah! I diu que si ho arriba a saber, es declara ateu. Toca’t els…

El que no sabem és si tindrà la barra de continuar senyant-se cada vegada que entra al camp o marca un gol. Ja s’ho faran…

La notícia va sortir a El País fa uns dies.

Editorial 1178 de Charlie Hebdo de 14 de gener de 2015

charliehebdoSi voleu saber què diu la primer editorial de Charlie Hebdo posterior a l’atac del dia 7, aquí la teniu traduïda al català  a vàries mans (Fer, Pont i Vicenç). Potser algú se sorprendrà que després de la massacre aquests tipus se’n recordin de la laïcitat. Jo diria que són republicans de mena. Val la pena llegir-la.

La versió original l’he trobada aquí.

I encara hi haurà «sí, peròs…»?

Editorial de Charlie Hebdo, n. 1178 de 14 de gener de 2015

Des de fa una setmana Charlie, la revista atea, ha realitzat més miracles que tots els sants i profetes units. El miracle que ens enorgulleix més és el que fa que tingueu, entre les mans, la revista que sempre hem fet en companyia d’aquells que l’havien fet sempre. El que ens ha fet riure més és que les campanes de Notre-Dame han repicat en el nostre honor… Des de fa una setmana, Charlie aixeca al voltant del món molt més que muntanyes. Des de fa una setmana, com ha dibuixat magníficament Willem, Charlie té molts amics nous. Anònims i celebritats planetàries, els humils i els poderosos, infidels i dirigents religiosos, els sincers i els jesuïtes, els que trobem pel carrer i els que només hi són de pas. Avui els acollim a tots, no tenim temps ni ens veiem amb cor de fer la tria. Amb tot, no som uns incauts. Agraïm amb tot el nostre cor aquells, per milions, que són simples ciutadans o que encarnen les institucions, que són veritablement al nostre costat, que sincerament i profundament «són Charlie», i que ho reconeixeran. Els altres que se’n vagin a la merda, ja que de totes formes els hi és igual.

No obstant, una pregunta no deixa de molestar-nos: per fi es farà desaparèixer del vocabulari polític i intel·lectual la mala expressió «laïcitat integrista»? Es deixaran per fi d’inventar erudits girs semàntics per equiparar els assassins i les seves víctimes?

Aquests darrers anys ens hem sentit una mica sols tractant de respondre a cop de llapis tots els insults directes i les perles pseudo intel·lectuals que ens han llençat a la cara, i a la cara dels nostres amics que defensen fermament la laïcitat: islamòfobs, cristianòfobs, provocadors, irresponsables, atiadors del foc, racistes, us ho heu ben buscat… Sí, condemnem el terrorisme, però. Sí, amenaçar de mort els dibuixants no està bé, però. Sí, incendiar una revista està malament, però. Nosaltres ho hem entès tot, i també els nostres amics. Sovint hem intentat riure, perquè és el que fem millor. Però també ens agradaria riure d’altres coses. Perquè això ja torna a començar. La sang de Cabu, Charb, Honoré, Tignous, Wolinski, Elsa Cayat, Bernard Maris, Mustapha Ourrad, Michel Renaud, Franck Brinsolaro, Frédéric Boisseau, Ahmed Merabet, Clarissa Jean-Phillippe, Phillippe Braham, Yohan Cohen, Yoav Hattab i François-Michel Saada no s’havia encara assecat que Thierry Meyssan ja explicava als seus fans de Facebook que havia estat, evidentment, un complot judeo-americano-occidental. Ja hem vist, aquí i allà, les boquetes fines posar mala cara davant la manifestació de diumenge passat, bavejant les eternes argúcies que justifiquen, obertament o amb veu baixa, el terrorisme i el feixisme religiós, i que s’indignen quan es gratifica la policia, i l’equiparen amb les SS. No, en aquesta massacre no hi ha morts menys injustes que d’altres. Franck, que va morir als locals de Charlie, i tots els seus col·legues abatuts durant aquesta setmana de barbàries, són morts per defensar unes idees que potser no eren les seves.

Intentarem com a mínim ser optimistes, encara que no sigui el millor moment. Esperem que a partir del 7 de gener de 2015 la defensa ferma de la laïcitat s’estendrà per si sola per tot el món; que finalment es deixi per comoditat de posicionament, per càlcul electoral o per covardia, de legitimar o fins i tot de tolerar el comunitarisme i el relativisme cultural, que condueixen a una sola cosa: el totalitarisme religiós. Sí, el conflicte Israel-Palestina és una realitat; sí, la geopolítica internacional és una successió de maniobres i de joc brut; sí, la situació social de l’anomenada «població d’origen musulmà» a França és profundament injusta; sí, el racisme i les discriminacions han d’ésser combatudes sense descans. Afortunadament existeixen molts instruments per intentar resoldre aquests greus problemes, però tots són inoperants si en manca un: la laïcitat. No la laïcitat positiva, ni la laïcitat inclusiva, ni la laïcitat no-sé-què. La laïcitat, punt i final. Només ella permet, perquè defensa l’universalisme dels drets, l’exercici de la igualtat, de la llibertat, de la fraternitat, de la sororitat. Només ella permet la plena llibertat de consciència, una llibertat que neguen més o menys obertament, segons el seu posicionament de mercat, totes les religions quan abandonen el camp de l’estricta intimitat per baixar al terreny polític. Irònicament, només ella permet als creients i als altres viure en pau. Tots els qui pretenen defensar els musulmans acceptant el discurs totalitari religiós, de fet defensen els botxins. Les primeres víctimes del feixisme islàmic són els musulmans.

Els milions de persones anònimes, totes les institucions, tots els caps d’estat i de govern, totes les personalitats polítiques, intel·lectuals i mediàtiques, tots els dignataris religiosos que aquesta setmana han proclamat «Jo sóc Charlie», han de saber que això també vol dir «Jo estic a favor de la laïcitat». Estem convençuts que, per a la majoria dels nostres seguidors, això està clar. Deixem que els altres s’emmerdin amb això.

Una última cosa important. Voldríem enviar un missatge al Papa Francesc que, ell també, «és Charlie» aquesta setmana: acceptem que les campanes de Notre-Dame sonin en el nostre honor tan sols si són les Femen les qui les fan repicar.

El Real Madrid li treu la creu a l’escut… pel patrocini d’Abu Dhabi

escudo-cruz-real--644x362Sembla que el Real Madrid té una forta aliança amb Abu Dhabi i els calés que venen d’allà. Tan forta com la que té el Barça amb Qatar, o fins i tot més. Aquesta setmana s’ha sabut que la imatge del club merengue en aquelles terres serà un escut lleugerament modificat del qual se n’ha extret la creu que culmina la corona (la corona de Reial, suposo). El canvi és gairebé imperceptible, perquè la creueta és minúscula, però no deixa de tenir bastant de simbolisme.

Al Barça li va passar una cosa semblant fa un temps quan es va saber que els imitadors de samarretes dels països àrabs eliminaven la franja horitzontal de la creu de Sant Jordi. El club va negar que en tingués cap responsabilitat, però el cas també va fer córrer tinta (més aviat poca, és cert).

barçacreuLa creu de Sant Jordi és especialment fotuda perquè clar, recorda les croades i hi ha llocs on això no agrada gens. Que li diguin a l’Inter de Milà, que va tenir una polèmica grossa a Turquia quan es va presentar a jugar allà amb aquesta samarreta. La samarra en qüestió era la commemorativa dels 70 anys d’història del club, i la creu de Sant Jordi és l’escut de la ciutat. Però ves i explica-ho als turcs…
DibujoLa relació entre religió i futbol és interessant i els darrers anys està donant moltes ocasions per parlar-ne, per la internacionalització dels equips i la globalització de la competició. En dos minuts hem vist tres casos, però també podem recordar el debat que es va viure no fa gaire al Barça quan el Keita, l’Abidal i el Touré Yaya van celebrar el Ramadà amb el dejuni que això comporta. També hi havia els casos dels Atletes de Crist (recordo l’Edmilson, el Kakà, el Silvinho) i de tants jugadors que se senyen quan entren al camp, o quan marquen un gol… És interessant i ho serà encara més en el futur, no ho dubto.

En tot cas, el que em sembla curiós és que siguin els petrodòlars els que acabin esborrant creus i símbols reials. Encara que siguin tan exòtics com un bressol.