Adoctrinament?

Les darreres setmanes estem veient com el sistema educatiu català està essent atacat amb força des de partits i entitats que l’acusen d’adoctrinament. D’entrada podem dir que no és una acusació nova, i que tampoc són noves les veus que la projecten. Però haurem d’admetre que mai com fins ara havien estat tan contundents, ni havien tingut tanta projecció pública, i de fet hi ha una causa judicial oberta a la Seu d’Urgell contra vuit mestres de tres centres educatius.

També hem d’admetre que en aquest moment tan complicat, amb les institucions d’autogovern tan afeblides i la societat catalana movent-se entre la crispació i la desorientació, l’acusació d’adoctrinament ha impactat amb molta més força que en altres ocasions.

A mi, d’entrada, em sembla que hi ha alguns elements que ens poden ajudar a discernir si estem o no adoctrinant. Si estem sostenint un projecte educatiu que tan sols té com a funció la reproducció social d’un determinat llegat cultural o si, per contra, estem donant eines als infants per a que desenvolupin la seva pròpia autonomia moral i puguin examinar de forma crítica aquest llegat.

El primer element té a veure amb com construïm el currículum. Si està configurat com una llista de sabers i coneixements que han de ser inculcats a les criatures tan si com no, doncs com més concreta sigui aquesta llista, pitjor anem. Si està plantejat com un conjunt de competències que orientin la vida educativa cap a l’aprendre a aprendre, doncs ja és una altra cosa.

El segon element afecta igualment al currículum, però també a les classes. Si els continguts es plantegen des d’una perspectiva científica i pensada per a cobrir les necessitats d’aprenentatge de l’alumnat, estaríem arraconant bastant qualsevol temptació adoctrinadora. Si fem educació pensant en salvar una religió, una pàtria, una moral, o una tradició concreta, doncs flac favor fem a l’educació.

El tercer element és l’avaluació. Si els avaluarem en funció de la seva capacitat de repetir com un lloro allò que hem explicat a classe i només allò, doncs està clar que no haurem confiat molt en la seva capacitat de raonar i examinar críticament les coses, d’arribar per si mateixos a conclusions complexes a partir d’informacions que ells mateixos hauran pogut trobar.

El quart element és la posició del docent. Si entenem el mestre com l’alfa i l’omega, qui introdueix de forma exclusiva tot el coneixement a l’aula, programa estrictament totes les activitats de l’any i no deixa res a la iniciativa de l’alumnat, doncs anem malament. Si la mestra és una persona que acompanya als infants en la descoberta del món, de la vida, i de la seva capacitat d’aprendre i créixer; si té una actitud d’observació més que d’actor principal de la vida a l’aula, aleshores no veig massa forat a l’adoctrinament.

Podríem seguir, segur que identificaríem més elements que ens ajudarien a discernir si estem educant o adoctrinant. Podríem també indignar-nos una estona llarga pel fet que l’acusació vingui del Partit Popular, que s’ha dedicat a afavorir la religió a l’escola i l’escola religiosa. Que va tenir un ministre que volia “españolizar a los niños catalanes”. Que no ha fet més que entorpir qualsevol idea de renovació pedagògica.

En tot cas, val la pena recordar que l’escola a Catalunya gaudeix d’un enorme afecte popular, i aquesta simpatia se l’ha guanyat a pols a partir de la feina de milers de mestres que durant molts anys han construït uns entorns educatius plurals i oberts a tots els infants sense distinció. Escoles i mestres que han posat per davant de tot el dret consagrat al principi 7è de la Declaració Universal dels Drets de l’Infant a una educació que afavoreixi la seva cultura general i li permeti, en condicions d’igualtat d’oportunitats, desenvolupar les seves aptituds i el seu judici individual, el seu sentit de responsabilitat moral i social, i esdevenir un membre útil de la societat.

Per acabar, no obstant, un advertiment. Si neguem les acusacions d’adoctrinament basant-nos en qui ens les llença, no haurem entès res. Ni el PP ni C’s ni ningú té el monopoli de l’adoctrinament, i de la mateixa manera ningú pot espolsar-se categòricament l’acusació. A més, tampoc a Catalunya hem tingut uns governs molt poc favorables  al lliure pensament i sí molt favorables a l’escola religiosa, o sigui que tampoc podem treure gaire pit, que estem finançant col·legis de l’Opus amb fons públics!

A més, sabem que respondre a les acusacions amb atacs no és una estratègia dialèctica honesta, això ho hem après a escola. I no cal que visquem amb crisis permanents d’identitat, però una petita reflexió sempre la podem fer; i qui sap, potser fer quatre ajustaments ens pot ajudar a enfortir el nostre projecte pedagògic. En aquest context potser la religió, la pàtria, la moral o la tradició no ens ho agraeixen, però és que tenim temes més importants entre mans.

A propòsit dels concerts

Fa un parell de dies vaig trobar aquesta notícia al diario.es i em va semblar interessant. Resulta que més de la meitat de la militància de Convergència Democràtica de Catalunya consultada en el procés de refundació es mostra favorable a un estat laic. El 52,7%, no està gens malament.

He de dir que al principi em va sorprendre, però després ja no tant. Moltes vegades, quan he parlat de laïcitat amb gent de Convergència he obtingut una resposta bastant favorable. Amb matisos, però en general no tenia la sensació de trobar-me amb una posició molt allunyada de la meva.

Després, quan s’havia de passar de les paraules als fets, la cosa canviava. En part pel paper d’Unió a CiU, en part perquè la tradició pesa, en part perquè la realitat sempre és punyetera, i en part ves a saber.

I avui hem dinat amb la notícia que Junts pel Sí i el PP han votat en contra de retirar els concerts a les escoles de l’Opus que segreguen l’alumnat per motiu de sexe.

Ho dic perquè dins de Junts pel Sí hi ha Convergència. Però també hi ha ERC, MES, Avancem, l’ANC, Òmnium, Súmate, independents i independentes, a qui saludo afectuosament des d’aquest blog. I se suposa que tota aquesta llista “cau” a l’esquerra de Convergència i té posicions més laiques encara, però que si quieres arroz, Catalina. No hi ha hagut manera.

I ja posats a recordar, no està de més dir que això s’arrossega des que un tal Ernest Maragall va portar un govern sencer a aprovar una Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que no va servir per a fer cap avenç significatiu en matèria de laïcitat. L’Ernest Maragall, personatge clau a MES, un partit que avui mateix ha dit que s’hi posava per endreçar bé això de les escoles de l’Opus Dei. I s’hi posa de bracet amb tota la gent que avui també ha votat en contra de la mesura.

Us esteu fent un embolic? Repassem els fets: un partit que s’està refundant i que descobreix que més de la meitat dels seus membres desitja un estat laic, més un partit que té un triangle d’origen maçònic al seu escut, més uns partits molt moderns i actualitzats, més uns independents encara més moderns, han votat amb el PP.

Alguns direu que no era la manera, que els de Catalunya Sí Que Es Pot són uns oportunistes i no és manera de fer les coses. Que demà (o demà passat, o l’altre, o el 2020) serà millor.

D’altres direu que el Procés és una tapadora simbòlica per a ocultar i sostenir l’austericidi i no canviar res sota l’eslògan “ho volem canviar tot”. Un Putairamonetisme2.0, o Turboputairamonetisme. I que això d’avui només és un episodi més de la comèdia.

També es podria dir que alguns es podrien haver saltat la disciplina de vot ni que fos per donar una nota folclòrica.

O podríem recordar-nos de Lluís Companys, que sempre va bé per burxar als d’ERC (i a l’independentisme en general) quan patinen.

A mi, bàsicament, se m’acut que en aquest país conjuguem tots els temps verbals de la llibertat amb molta fluidesa… excepte el present d’indicatiu.

Una llàstima.

PS: La imatge és d’en Torres i Bages, sempre va bé conèixer cares noves.

No deixeu que s’acostin als nens

Portem tota la setmana veient com el cas s’infla. D’un professor d’educació física als maristes de Satns – Les Corts hem passat al tutor de 5è. D’una sola víctima a més d’una desena.

Podeu seguir les notícies als diaris. Jo he llegit aquesta entrevista a una víctima i m’ha semblat duríssim el que explica.

No sé com evolucionarà tota aquesta història. Potser s’acaba aquí. Però també és possible que creixi, i pot arribar a créixer molt.

No voldria fer un post incendiari, de veritat. Però només cal fer una ullada a aquesta entrada de la viquipèdia anglesa: Roman Catholic sex abuse cases by country. Mireu la llista de països. És llarga, oi? I no trobeu que hi falta alguna cosa? Sí home, busqueu Spain. No surt res. El país amb major presència històrica del catolicisme no té casos reconeguts.

I ara, si no ho heu fet, llegiu l’entrevista que us enllaçava abans. Sí, aquesta. Fins al final.

Adaptació dels exàmens al Ramadà (Regne Unit)

El diari El Mundo ho recollia fa uns dies i avui m’ha arribat el butlletí de la National Secular Society (NSS) que també se’n fa ressò.

El Joint Council for Qualifications (JCQ), l’autoritat britànica en matèria d’exàmens i qualificacions, ha demanat que en els llocs on hi hagi un nombre significant d’alumnes musulmans, s’intenti adaptar els horaris de les proves de manera que aquests puguin practicar el Ramadà.

Entenc que la mesura té certa lògica en el context britànic, on s’ha optat històricament per solucions més aviat comunitaristes i d’acomodament de les minories religioses. Però em sembla bastant raonable una de les frases de la NSS que ve a dir alguna cosa així com “Les decisions sobre el calendari d’exàmens s’haurien de prendre en base a l’evidència i la recerca, no en base a consideracions religioses.”Veurem com acaba la història. La mateixa JCQ ha sortit a matisar la notícia dient que el calendari està establert de fa temps i que només es podrien fer canvis mínims. El temps dirà, però realment els britànics tenen una altra cultura.

Mort a les humanitats

L’Andrés Querol ha enllaçat aquesta carta al director del diari El País:

Septiembre siempre ha sido sinónimo de vuelta a la rutina, a la monotonía de las clases o bien al estrés del trabajo. Así, comienza un nuevo curso, en mi caso un año especial por ser el último del colegio. Y es en este año donde, por primera vez, se estudia Historia de la Filosofía, y se lee a Platón, Aristóteles, Nietzsche, etcétera. Se encuentran en ellos las respuestas a las preguntas que todo hombre se ha formulado más de una vez: por qué realizar el bien, qué es la belleza, de dónde procedemos, etcétera. Es algo gratificante, e incluso necesario para el correcto desarrollo del hombre, el enfrentarse a estas cuestiones. Y sin embargo, a partir del próximo año, la filosofía desaparece de 2º de bachillerato, y se entierra en el oscuro baúl donde fueron desterradas sus hermanas música, pintura, literatura, historia, retórica, etcétera. La familia humanidades que despierta en el hombre los sueños, la virtud, la búsqueda de belleza, vencida por la alienación que ofrecen las ciencias técnicas cuando son despojadas de ella. Siempre me dijeron que éste sería el siglo de las máquinas. Tristemente, así será: no porque el hombre las construya, sino porque se habrá convertido en una de ellas.

Pedro Argüello Mur.

D’entrada no cal afegir molt més: la LOMCE avança implacable i destrueix l’humanisme al seu pas. El Ministre Wert d’una banda i la Irene Rigau de l’altra, exagerant el seu enfrontament per amagar la seva total sintonia.

Però no puc evitar pensar en la hipocresia dels que defensen amb ungles, dents i mentides la presència de la religió a l’escola amb l’argument que és fonamental per entendre el món en que vivim, la història humana i les seves creacions artístiques, i en canvi no diuen ni piu cada vegada que es retallen hores a la història, el llatí, la filosofia, la literatura…

Hipòcrites i mentiders, això és el que sou. No us importen el més mínim ni les humanitats ni l’humanisme. Ni la humanitat mateixa, per què negar-ho. Només us importa pagar el bitllet al paradís servint als que governen la taquilla. O potser ja no creieu ni en el paradís i tan sols us fa por la llibertat. Us diria sadomasoquistes però el Marquès de Sade s’enfadaria amb mi, i amb raó. Miserables seria més correcte.

ICV-EUiA proposa introduir la laïcitat com a principi rector de la LEC

Aquest matí l’hem passat al Parlament per donar suport a la proposició de modificació de la Llei d’Educació de Catalunya que ha fet en Joan Mena, diputat del grup d’ICV-EUiA.

Es tracta d’una modificació de la LEC que introdueix la laïcitat en la llista de principis rectors de l’educació i afirma el caràcter científic i racional de l’ensenyament a les escoles. En un context com el que vivim, d’aplicació de la maleïda LOMCE (també a Catalunya per molt que la Consellera Rigau gesticuli), és important que no ens deixem donar més bufetades. Si voleu consultar el text, us l’enllaço aquí.

La proposta és realment senzilla i s’ha d’assumir d’entrada que tot el que pugui dir el Parlament de Catalunya sobre la religió a l’escola queda sotmès al compliment de l’Acord Concordatari que regula aquesta qüestió. No obstant, tant important és entendre aquesta limitació com anar fent passos endavant per poder superar-la. Ara falta veure quins suports tindrà aquesta proposta.

En Joan Mena ens ha convidat a unes quantes entitats a participar a la roda de premsa i en el meu cas he fet de representant de l’MLP. També han intervingut la FaPaC, la FAPAES, la USTEC i la Federació d’Educació de CCOO.

Per part meva he insistit en que l’escola és la societat del futur i que per aquest motiu ha de ser un espai on tots els infants convisquin, junts i lliures d’imposicions dogmàtiques. Més encara en la societat actual, tant plural. En una societat democràtica, totes les opcions de vida són per definició minoritàries, i per tant cap d’elles pot esperar que l’escola sigui el mètode de transmissió dels seus valors.

Miraré de seguir l’evolució de la proposta i us n’informaré puntualment.

Déu al BOE

El BOE és de fa dos dies i ahir mateix corria per la xarxa com la pólvora, fins al punt que acabo fent el post per pura vocació notarial: s’ha publicat el currículum de l’assignatura de Religió, per a Primària i Secundària. I és la bomba.

Val la pena entretenir-s’hi una estoneta, i et dóna temps de fer les següents coses:

1. Recordar que som al segle XXI per si les mosques. Pots apuntar-ho en un post-it i deixar-lo enganxat en un lloc visible per no oblidar-ho.
2. Imaginar una aula plena d’infants escoltant la lliçó a càrrec d’un professor seleccionat pel Bisbe i pagat amb fons públics. Si tens algú proper que ha fet oposicions li pots comentar, a veure què et diu.
3. Pensar que si portes les criatures a la concertada és possible que hi hagi alguna estratègia del centre per fer-vos optar a tu i a elles per aquesta classe.
4. Reflexionar sobre la capacitat de ser feliços amb o sense Salvador i amb o sense intermediador amb el Salvador. I la punyetera mania de fer sentir dolor a la gent, especialment als més petits.
5. Detectar els punts de defensa del creacionisme i tants altres arguments flagrantment anticientífics. Segur que al professorat de ciències naturals li agradarà fer-ho.
6. Flipar amb la teologia catòlica.
7. Adonar-te que els infants que no són a l’aula fan una assignatura que es diu “Alternativa”. Són “els altres”. Però ei, que la idea és que ho facin tots.
8. Buscar aquells debats en que uns insistien a dir que la classe de religió no era adoctrinament.
9. Gastar un retolador sencer subratllant animalades.
10. Fer memòria de quin partit vas votar a les darreres eleccions i si en els darrers anys ha fet alguna cosa al respecte. O amb qui ha pactat què.
11. Emprenyar-te.
12. Buscar arguments per a l’optimisme.
13. Mirar el post-it, recordar que som al segle XXI i pensar que això ahir omplia la xarxa d’indignació.

Per posar 13 exemples qualsevol.

Els independentistes escocesos, a favor de la laïcitat?

Al darrer post vam poder veure la declaració de la Scottish Secular Society en favor de la independència d’Escòcia. Avui veurem que potser tindran més feina de la que es pensen…

Com diu aquesta notícia, sembla que na Roseanna Cunningham, la Minister for Community Safety and Legal Affaires del Govern Escocès, s’ha compromès a protegir les escoles catòliques en cas que s’hagi d’aprovar una nova constitució.

Les seves paraules han estat (més o menys) aquestes: Votar Sí vol dir que Escòcia tindrà una constitució escrita i això significa que tothom pot estar segur que la constitució del Dia de la Independència protegirà els drets i llibertats de cadascú, inclosa la llibertat de religió i la protecció de l’educació catòlica.

Ja veurem què passa, primer s’ha de fer el referèndum. I en cas que surti un sí, ja veurem com es fa aquesta nova constitució. En tot cas, hi ha moltes maneres de garantir una “educació catòlica”. La manera laica és que aquesta surti de les escoles. Fins aquí, cap problema.

Però també hi ha moltes maneres de sumar majories. Una de no gaire laica, mantenint privilegis. Veurem…

D’equinoccis i festivitats

Tot just ahir hem canviat d’estació. Hem deixat enrere l’hivern i diem hola a la primavera. Jo no n’estava molt al cas, però molta gent ho ha comentat al Facebook i ha penjat fotos, cançons… I m’ha semblat que enguany l’equinocci ha tingut més presència de l’acostumada a la xarxa social. És una percepció que no té cap base empírica, francament, però en tot cas això em serveix per repescar una reflexió que sorgeix sovint a les classes de l’Escola El Sol quan parlem dels reptes de l’educació laica.

La qüestió és que si ens plantegem una educació laica, ens trobem amb la necessitat de canviar gran part dels referents simbòlics als que ens hem acostumat. Perquè és clar, són religiosos. I d’una religió molt concreta. El calendari està ple de celebracions religioses i no està molt clar què passa si les eliminem. Estem destruint el nostre patrimoni cultural? Estem escatimant als infants un coneixement essencial per al seu desenvolupament com a persones? Es desfarà l’ordre del cosmos? Farem el ridícul? I el que és més important: per quins altres símbols i celebracions ho substituïm?

A mi em sembla que en una societat cada vegada més plural, la possibilitat de mantenir símbols i celebracions religioses en l’educació s’esvaeix, perquè divideixen. Però que en comptes de viure aquest fet com una tragèdia, els educadors i educadores laics tenen davant seu un repte prou interessant. I que la natura, la vida, el món i l’univers, són plens de recursos simbòlics que es poden aprofitar per omplir fins al darrer racó de l’activitat pedagògica. Les estacions de l’any, les plantes, els animals, els rius i els mars, les muntanyes i els deserts, els elements, les formes, els colors… I totes les formes de societat que la humanitat ha inventat per a adaptar-se al medi.

I no té res d’estrany que moltes escoles laiques, i esplais laics, tingui nom d’arbre (Roure, Xiprers, Auró…), o de vent (Garbí, Xaloc…), o d’animals i plantes (Boix, Isard-Flor de neu, Esquirol…). I són els projectes que tenen més futur, perquè tothom hi pot participar, i celebrar, i compartir. Com ha fet tanta gent avui al Facebook, a propòsit de la primavera.

PS: La fotografia l’he agafada d’aquí.

Les escoles franceses ensenyaran la Carta de la Laïcitat

A França, aquest nou curs escolar incorpora una novetat: totes les escoles públiques exposaran una “Carta de la Laïcitat” al costat de la Declaració Universal dels Drets Humans i amb el mateix rang que la bandera francesa, la bandera de la UE i el lema “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”. A més, es facilitarà un dossier pedagògic al professorat per a que treballin la Carta amb els alumnes.

Ho explica en aquesta entrevista el Ministre d’Educació Vincent Peillon. El periodista ha adornat la notícia amb un titular que em sembla molt adequat: “la laïcitat no és una arma, és un pacte“.

Sóc de la opinió que ser bilingüe català – castellà et converteix, quasi automàticament, en capaç d’entendre qualsevol text en francès. Però per si de cas, miraré de fer una traducció al català.

Què diu la carta?

Carta de la Laïcitat a l’Escola

La Nació confia a l’Escola la missió de fer participar els alumnes dels valors de la República

1. França és una República indivisible, laica, democràtica i social. La República assegura la igualtat davant la llei, en tot el territori, de tots els ciutadans. La República respecte totes les creences.
2. La República laica organitza la separació de les religions i de l’estat. L’estat és neutral davant les conviccions religioses o espirituals. No hi ha cap religió d’estat.
3. La laïcitat garanteix la llibertat de consciència a tots. Cadascú és lliure de creure o de no creure. Permet la lliure expressió de les conviccions que respectin les d’altri, i dins dels límits de l’ordre públic.
4. La laïcitat permet l’exercici de la ciutadania, conciliant la llibertat de cadascú amb la igualtat i la fraternitat de tots en favor de l’interès general.
5. La República assegura el respecte de tots aquests principis dins de les escoles.
6. La laïcitat de l’escola ofereix als alumnes les condicions per a forjar la seva personalitat, exercir el seu lliure albir i l’aprenentatge de la ciutadania. Els protegeix de tot proselitisme i de tota opressió que els impedeixi de fer les seves pròpies eleccions.
7. La laïcitat assegura als alumnes l’accés a una cultura comuna i compartida.
8. La laïcitat permet l’exercici de la llibertat d’expressió dels alumnes dins del límit del bon funcionament de l’escola, així com del respecte dels valors republicans i del pluralisme de les conviccions.
9. La laïcitat implica el rebuig de totes les violències i de totes les discriminacions, garantint la igualtat entre nenes i nens, i reposa sobre una cultura de respecte i comprensió de l’altre.
10. Al personal li correspon transmetre als alumnes el sentit i el valor de la laïcitat, així com els altres principis fonamentals de la República. Vetllarà per la seva aplicació dins del marc escolar. És responsabilitat seva donar a conèixer aquesta carta als pares dels alumnes.
11. El personal està obligat a observar una estricta neutralitat; no han de manifestar les seves conviccions polítiques o religioses en l’exercici de les seves funcions.
12. Els ensenyaments són laics. A fi de garantir als alumnes l’accés més objectiu possible a la diversitat de visions del món, així com a l’enteniment i al coneixement precís, cap concepte és exclòs a priori del qüestionament pedagògic i científic. Cap alumne pot invocar una convicció religiosa o política per negar als ensenyants el dret de tractar una qüestió al programa.
13. Ningú pot fer prevaldre la seva pertinença religiosa per evitar ser subjecte de les normes aplicables dins l’Escola de la República.
14. Dins de les equipaments escolars públics, les normes de conducta en els diferents espais, establertes pels Reglaments interns, seran respectuoses amb la laïcitat. Està prohibida la ostentació de símbols ostentosos que identifiquin la pertinença religiosa dels alumnes.
15. En les seves reflexions i les seves activitats, els alumnes contribuïran a fer viure la laïcitat al si dels seus equipaments.