La diversitat religiosa. Criteris de discerniment

religiones_rubikLa Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat (DGAR) de Catalunya disposa d’un òrgan consultiu, el Consell assessor per a la diversitat religiosa. El Consell assessor es va constituir el 2011 i es va reestructurar aquest mateix 2013. Està format per experts provinents del camp de les humanitats i no en sabíem res dels seus treballs fins que han publicat un document que porta el curiós títol “La diversitat religiosa. Criteris de discerniment”. Dic que és curiós perquè això dels criteris de discerniment no sé molt bé què vol dir (a banda que és redundant, criteri i discerniment són gairebé sinònims). Però anem al text.

El primer que trobem és la corresponent salutació de l’autoritat competent, que en aquest cas és la Vicepresidenta Joana Ortega, que és qui té la DGAR al seu càrrec. Aquí ja podem veure per on van els tiros. En primer lloc, només parla de diversitat religiosa. D’acord que estem parlant d’afers religiosos, però no costava res referir-se a la diversitat espiritual, filosòfica, de consciència… En segon lloc, es refereix al diàleg interreligiós com a marc, com si a Catalunya tothom fos creient d’alguna religió. I en tercer lloc (i per  mi el més greu), diu que “el fet religiós és consubstancial a la persona”. Home, doncs no hi estic d’acord, i a més és un insult als ateus, agnòstics i lliurepensadors. No hi ha cap necessitat d’anar fent afirmacions d’aquest tipus des dels càrrecs institucionals. I posats a dir, no estaria de més que en algun moment es fes referència a la laïcitat (com sí que fa el document emès pel  Consell assessor). O sigui, que el pròleg és un desastre.

Pel que fa al document en si, jo diria que la cosa millora una mica, però només una mica.

El primer que trobem és un capítol anomenat “El nou marc” que té el mèrit de parlar dels canvis històrics de les darreres dècades que afecten a la qüestió religiosa sense utilitzar les expressions “modernitat”, “democràcia” o “secularització”. L’explicació que s’hi dóna per entendre el pas d’una societat homogència a una de plural és que hi ha hagut immigració i, atenció: “pel canvi de paradigma social al qual totes les societats s’han vist abocades, que comporta la introducció progressiva del diàleg en totes les esferes de la vida per donar resposta a la sensació d’incertesa”. Em sembla que és un eufemisme, però no tinc molt clar de què.

Cap al final d’aquest capítol hi trobem la següent frase: “Les diferències que separen, molt sovint, uns col·lectius dels altres no són tangibles, sinó essencialment intangibles”. En part és cert, però jo diria que a Catalunya les diferències de dignitat entre religions i opcions de consciència tenen una base ben material (la classe social) i ben tangible (els drets).

El segon capítol duu per títol “La diversitat com a oportunitat”. És encertat, em sembla. Si no fos…que de seguida ens parla de conflictes. En tot cas, davant d’aquesta pluralitat, el document esmenta de forma tangencial tres models: el model laic republicà, el model comunitarista, i una mena de camí del mig que acompassaria identitats i llibertats. Com que no s’aprofundeix en els models, no podem dir gran cosa. Però es veu que hi ha preferència pel tercer.

Avancem des d’aquí cap als esperats criteris de discerniment, que (diu el text) no volen ser polítics, sinó ètics. No entenc per què un òrgan de l’administració ha de fugir de marcar criteris polítics, però vaja, anem a veure quins són.

  1. Respecte mutu
  2. La mútua coneixença i benevolença
  3. La deconstrucció de prejudicis negatius i ofensius
  4. L’equitat en dignitat de les persones, independentment de les seves opcions espirituals i/o religioses
  5. La llibertat de creences i d’expressió de les creences i de les conviccions
  6. El respecte a la integritat física i moral de totes les persones
  7. La cura pels grups minoritaris, perquè puguin expressar-se en el conjunt social
  8. La condemna de qualsevol forma d’extremisme i de violència en qualsevol de les seves formes

Tot és bastant raonable, només que jo començaria per un que fos “Respecte a la llei i reconeixement de la sobirania popular”, però suposo que al ser criteris ètics ja està bé així.

El quart capítol, “Vers un model propi de gestió de la diversitat”, s’entesta a diferenciar laïcitat i laïcisme. És una nova tendència intel·lectual que insisteix en defensar la laïcitat i criticar el laïcisme. Se m’està allargant el post i si de cas ja entraré en la querella un altre dia, però avanço dues consideracions. La primera, que resulta difícil d’entendre com es pot defensar una cosa i criticar el moviment que la fa possible. La segona, que quan es defineix el laïcisme, no sé de què s’està parlant. S’inventa un enemic que no existeix. A partir d’aquí és difícil continuar el debat.

El cinquè capítol fa referència a “La gestió de la diversitat religiosa dins del marc jurídic vigent” i parteix d’una interpretació de la Constitució i el seu famós article 16 (recolzant-se en l’article 9.2) que reforça les tesis més favorables a les religions. És a dir, que posa l’èmfasi en la col·laboració en comptes de la separació.

El penúltim capítol, “Recomanacions d’ordre pràctic”, desmenteix allò de no voler entrar en qüestions polítiques. Religió a les escoles, als mitjans de comunicació, a les empreses, als hospitals, a les institucions… Sembla més aviat una agenda de clericalització general de la societat i les institucions.

I al final, doncs un capítol de conclusions que ja no pot millorar gaire el que ja hem vist. Una declaració d’intencions massa vague on s’hi barregen identitats, drets, tradicions, convivència…

I les meves conclusions? Un document decebedor. El meu objectiu amb aquest blog no és buscar-li les pessigolles a ningú, però em sembla que hauríem de ser més exigents amb les nostres institucions. El redactat és confús, de vegades críptic, hi ha oblits massa flagrants (és molt deshonest parlar del marc legislatiu vigent i obviar els Acords concordataris amb la Santa Seu), el marc conceptual sembla un pastitx d’Habermas, Rawls i kumbaisme orgànic… un desastre. Sincerament, esperava més del Consell assessor i dels seus membres. Conec en Francesc Torralba, el Lluís Duch i la Yaratullah Monturiol. I he llegit en Rubert de Ventós. Vull pensar que una mala tarda la té tothom, però no cal que la resta tinguem mals matins.

La imatge del cub de rubik l’he trobada aquí.

Anuncis

Opinions i actituds vers la religió a Espanya

Portada_II_Encuesta_200x160El passat 3 d’octubre va esclatar una bomba a la basílica del Pilar de Saragossa. Se l’atribuïa un misteriós Comando Insurreccional Mateo Morral. No se n’ha sapigut res més, però la mateixa tarda ja era motiu de mofa twittera per part del sector més anarco del TL. I no se’n fotien de la bomba, no. Se’n fotien del Comando. Deien que era un invent policial de tota la vida. I dels cutres. No entraré a valorar-ho perquè jo d’això no en tinc ni idea.  En tot cas, la bomba, posés qui li posés, va existir. Afortunadament no va causar danys personals greus (una senyora amb dolor al timpà i prou).

D’altra banda, ahir mateix a Tarragona, l’Església Catòlica va procedir a batre el seu propi rècord de beatificacions. En vaig parlar aquí i aquí, no cal repetir arguments. Si de cas, aquí va la notícia a El País (a La Vanguardia ja l’han tret de la pàgina principal).

Si ens baséssim només en aquests fets, arribaríem a la conclusió que la qüestió religiosa a Espanya i a Catalunya és viva. Ara bé, fins a quin punt?

La setmana passada l’Observatori del Pluralisme Religiós a Espanya va publicar la “2ª Encuesta sobre opiniones y actitudes de los españoles ante la dimensión cotidiana de la religiosidad y su gestión pública”.

Anem a veure alguns resultats.

1. Sobre la importància que té la religió en la vida dels espanyols, la suma de “poco” i “nada” és del 53,4%. La suma de “bastante” i “mucho” és del 45,9%

2. A grans trets, podem considerar que hi ha tres terços de població: creient pràcticant (31,4%), creient no practicant (36,8%), i la suma d’agnòstics, ateus i indiferents (31,1%).

3. El 82,7% dels creients, ho són de l’Església Catòlica.

4. Per al 54,1% de la població, les creences religioses eren més importants per als seus pares. Igual d’importants, un 28,4%. Igual d’irrellevants, un 8,5%. Menys importants, un 7,2%

5. El 57,5% educaria els fills seguint els preceptes d’una confessió religiosa. El 39,4% no ho faria. Val a dir que aquesta xifra varia molt amb l’edat.

6. En la comparació amb l’exercici d’altres drets com la llibertat d’expressió o la igualtat entre homes i dones, resulta curiós que la llibertat religiosa sigui el que amb major mesura és considerat com a quelcom en que l’estat ha de deixar que la societat s’organitzi sola (56,9%).

7. El 89,2% dels enquestats no s’ha sentit mai discriminat per motius religiosos.

8. El 24,2% prefereix que els nous centres de culte s’obrin a les afores dels municipis, no al centre. Entre els favorables a “qualsevol lloc” i els indiferents, sumen el 73,1%.

9. Entre els possibles centres de culte que hom prefereix no tenir aprop de casa, les mesquites són les que generen més rebuig (39,8%) i en segon lloc les sinagogues (31,4%). Les esglésies catòliques reben un 16,3% de rebuit.

10. Les opinions contràries a la presència de la religió a l’espai públic són considerables. Un 35,7% creu que haurien d’estar prohibits els actes de culte en carrers, places i parcs (un 41,4% hi està a favor).

11. L’àmbit de major tolerància religiosa és el funerari. Tan sols el 15,1% considera que s’han de construir cementiris per a cada opció religiosa i el 91,7% de la gent està d’acord en ser enterrada al costat de persones d’altres religions.

12. Sobre l’ensenyament de la religió a les escoles: el 39,8% hi està a favor, el 27,5% hi està a favor si no és avaluable ni obligatòria, i el 27,5% hi està en contra. Entre els favorables a la religió, el 53,7% està a favor de que s’ensenyin diferents religions.

13. Pel que fa a les subvencions per a les obres de beneficiència de les esglésies, el 68,0% està a favor de donar-les a qualsevol religió, el 21,1% a cap religió, i un 7,3% només a les entitats catòliques.

14. Sobre l’ús del vel islàmic a les escoles i instituts, el 40,8% considera que hauria d’estar permès i el 43,0% considera que s’hauria de prohibir. Cal dir que el 2011, el 51% era favorable a la prohibició.

Algunes conclusions:

1. La tendència a la secularització continua i en aquests moments hi ha una societat dividida en tres terços (practicants, no practicants i no creients) que conviuen amb bastanta normalitat.

2. Així com hi ha un contrast generacional i les generacions joves tenen menys nivells de creença que els seus pares, en canvi el contrast de gènere s’està esvaint i les dones i els homes no mostren grans diferències d’opinió i actitud.

3. Existeix una percepció generalitzada de normalitat, una sensació que és compartida amb menys mesura pels ateus i les religions minoritàries.

4. La majoria de la societat considera la religió una qüestió privada que ha de quedar fora de la intervenció de l’estat. Val a dir que les religions minoritàries són les que més demanen l’empara dels poders públics.

5. Es pot considerar que hi ha un major grau de tolerància i una millor percepció del pluralisme religiós, però que encara hi ha una islamofòbia que esbiaixa aquestes dues consideracions.

O sigui, i per acabar. Que ni el Comando Mateo Morral ni la Beatificació de Tarragona són ja gaire representatius de la societat espanyola.  Afortunadament.

Artur Mas, on vas?

companysSembla ser que sí, que el President de la Generalitat assistirà a l’acte de beatificació de Tarragona.

Pensava que l’Artur Mas seria més intel·ligent i enviaria algú altre a la beatificació de dissabte. Al Director general d’Afers religiosos, o com a molt a la Joana Ortega. No per una qüestió d’adhesió als valors laics, no sóc tan ingenu, sinó més aviat per una qüestió d’oportunitat política. Perquè aquesta beatificació massiva és la continuació del relat franquista. És un acte groller, agressiu i reaccionari. Un acte que té les seves arrels processals l’any 1959, quan el nacionalcatolicisme instiga el procés de beatificació massiu que ara culmina. Un procés que diversos papes van postergar per prudència i que finalment va culminar Joan Pau II. Un acte que vol passar factura (altra vegada, sembla que no n’hi ha mai prou) a l’etapa republicana i glorificar (altra vegada, sembla que no n’hi ha mai prou) el bàndol feixista, utilitzant la memòria de les víctimes de la violència desfermada a la rereguarda republicana per exaltar la mateixa església que va atiar la sublevació contra un govern legítim.

Una llàstima, francament. M’esperava uns grams més d’astúcia, ja que no de justícia.

Si encara no ho heu fet, podeu signar el manifest de la Coordinadora per la Laïcitat i la Dignitat.

La sinagoga vacía

575917-340x340Fa un parell d’anys vaig fer un treball sobre les arrels de la laïcitat en Baruch de Spinoza i des d’aleshores no he perdut la fascinació per la seva obra. Com que em vaig haver de cruspir uns quants quilos de llibres i no em sobrava temps, vaig limitar-me als que m’anaven bé pel treball. N’hi havia un que vaig haver de descartar però que em cridava l’atenció i que, a banda del problema del temps, resultava impossible de trobar a les llibreries. Tothom s’hi referia com un estudi clàssic, però estava descatalogat. O sigui que el morbo es va redoblar.

Obro parèntesi: em passa igual amb “Los dos cuerpos del rey” d’Ernst Kantorowicz, que ja no es troba. Si algú el veu mort de fàstic en una estanteria… que m’avisi. Tanco parèntesi.

El llibre de marres era “La sinagoga vacía. Un estudio de las fuentes marranas del espinosismo“, publicat el 1987. L’autor era un tal Gabriel Albiac, que pel que sembla ha passat del maig del 68 a fer el tremendu en un diari de dretes. Com tants intel·lectuals espanyols i catalans, vaja.

Total, que ara fa un parell de mesos, la revista Jotdown explicava que s’havia reeditat. No vaig sortir corrent però gairebé, i a La Central del Raval estava allà esperant l’exemplar, reeditat per Tecnos. Que ja m’he cruspit.

La Sinagoga vacía és una obra erudita i extensa (prop de 500 pàgines més 120 d’apèndixs), que comença narrant el context històric del que sorgeix Spinoza, els jueus d’origen hispano-portuguès a l’Àmsterdam del s.XVII. Un col·lectiu que havia patit a Espanya la primera persecució racista de la història a mans de la Inquisició. I que un cop a Àmsterdam, terra d’una incipient tolerància, van ser rebuts pels jueus autòctons amb recels i restriccions, convertint-se en rebuig dels rebutjats. Uns jueus que en alguns casos havien hagut de simular una conversió per sobreviure, que per més d’un segle no havien pogut sostenir obertament un culte, ni unes costums pròpies, ni encara menys actualitzar-les per acompassar-les al canvi dels temps. Spinoza, doncs, neix entre els guardians d’una ortodòxia imaginada, idealitzada i inventada, com tot passat. Són els que han “marrat” la fe, els que han patit dolor i patiment, els exclosos dels exclosos, els que arrosseguen l’estigma d’una identitat mortal. Sobre ells s’eleva Spinoza, mil vegades maleït, en vida i en mort, per capgirar el pensament i obrir la filosofia a les portes de la modernitat.

Tres fragments del llibre per entendre la trascendència del bo d’en Baruch.

Esta es mi hipótesis: Espinosa como cristalización teórica de una pérdida absoluta de identidad, la del marrano hispano-portugués, que compromete los cimientos de toda concepción tradicional de la consistencia del sujeto, para remitir su horizonte de planteamiento al de una teoría de lo imaginario deseante.

De la crítica, pues, del judaísmo, a la crítica de toda religión, a la crítica misma del hecho religioso. Y de ésta a la crítica de la ilusión, a la analítica de los mecanismos a través de los cuales forjo un mundo imaginario en el cual  enajeno para siempre mi potencia autónoma, mi libertad.

De la conjunción histórica de la libertad holandesa y la memoria trágica del marranismo, sedimentada a lo largo de dos tercios de siglo, ha nacido la revolución espinosiana, una de las dos o tres únicas mutaciones verdaderamente radicales que ha sufrido la historia de ese estático campo de batalla llamado filosofía.

SpinozaPretendre resumir aquí el pensament d’Spinoza se’m fa impossible. Ni jo en sé prou, ni aquest és el lloc. Però si he de justificar la meva fascinació, diria que és alhora radical, original, i consistent. La seva metafísica, la seva política, la seva epistemologia, la seva ètica, són un tot. I són un tot inèdit, revolucionari, brillant. Encara ara.

Sospito que Albiac opina més o menys el mateix… i ho demostra quan ja cap al final del llibre ens narra el sentiment de fracàs que experimenta l’idealisme alemany del s.XIX quan intenta una última impugnació del sistema filosòfic spinosià i es rendeix, incapaç d’arrencar la idea de llibertat de la concatenació de causes materials que determinen la necessitat. O dit d’una altra manera: incapaç de construir una idea autònoma i pura de llibertat que no quedi tacada de passions radicalment humanes, materials.

No m’allargo més. Recomano el llibre? Sí, però també aviso que no és una lectura fàcil, i que per iniciar-se en el pensament d’Spinoza hi ha millors materials. Com a bon soixante-huitard i alumne d’Althusser, Albiac s’adorna innecessàriament. I també aviso que en alguns moments m’ha semblat que feia trampes per fer dir a Spinoza el que un estructuralista voldria sentir. És a dir, que té una dosi d’irracionalisme que a mi em sembla un error (fins i tot arriba a dir que Spinoza és antirracionalista, cosa que és donar-li la volta al seu pensament). Però si algú vol llegir només allò que li agrada… millor que no llegeixi.

I de les arrels de la laïcitat en Spinoza… en parlarem un altre dia.

Una altra crítica del llibre la podeu trobar aquí.

Actualització: la María Bermejo m’informa que Akal ha reeditat “Los dos cuerpos del rey“. Tampoc sortiré corrents a buscar-lo però…