Si Dios existe

joann-sfar-si-dios-portada-1280

Recentment he deixat de ser membre del Patronat de l’Escola El Sol i per allò dels detallets i els comiats, em van regalar un llibre. D’aquests moderns, plens de dibuixos. Ara en diuen “novel·la gràfica”, em sembla.

El títol, intrigant: “Si Dios existe“. L’autor, Joann Sfar: un antic col·laborador de la revista Charlie Hebdo. L’ha editat Confluencias.

No conec altres treballs d’Sfar, pel que sembla és un tipus extremadament sensible (i una mica “neures”) que exorcitza els seus dimonis interiors a través de les seves vinyetes. I que al gener de 2015 es troba de cop amb una tempesta perfecta que el remou de dalt a baix: una ruptura sentimenal després de 18 anys de relació, la mort del seu pare, i els atemptats de París contra Charlie Hebdo i un supermercat kosher.

A partir d’aquí comença un exercici introspectiu d’una profunda intimitat però obert a tothom. Un harakiri públic, emocional i intel·lectual en que es barregen qüestions sentimentals i religioses, fantasies i fantasmes, la laïcitat i la república, el judaisme i islam, l’amistat i l’amor, fílies i fòbies, i mil maneres de superar una crisi existencial.

Recomano moltíssim el llibre.

si-dios-existe-dest

“Todos los amigos de Cabu se parecen a amigos de Brassens. Llevan bigote y visten americana de pana con coderas de cuero. Evidentemente, todos tienen los ojos enrojecidos por las lágrimas. Son viejos militantes antirracistas, anticaza, anticorridas de toros. Son los buenos tipos y las valientes chicas que se desvelan por los inmigrantes, y por los sin papeles, y por que todos se sientan a gusto en este país. Hoy veo a todos estos personajes, tan tiernos y tan de izquierdas, tranquilizados por la policía.”

“En Francia, gracias a los griegos, gracias a Spinoza, gracias a la ilustración, a los habitantes del cielo los llamamos IDEAS. Sabemos que esos dioses, las IDEAS, son herramientas para comprender el mundo.”

“El pudor postcolonial que consiste en cogerlo todo con guantes con la excusa de las diferencias culturales para mí sólo tiene un nombre: paternalismo. Y desprecio por los otros pueblos, como si la felicidad para ellos no se pareciera a lo que es la felicidad para nosotros: vivir en paz, hablar libremente, no ser masacrado.”

“La misión de la República francesa debería consistir en permitirme olvidarme de mis orígenes y de mi religión. Es un fracaso abrumador”

 

Anuncis

Historia de la Biblia

ec925776

Llibre molt recomanable, això d’entrada. La Karen Armstrong és especialista en història de les religions i a més escriu bé. L’ha editat Debate.

El títol ho diu tot, no cal desvelar cap misteri sobre el contingut del text. En tot cas, dir que tracta des de l’origen de la Torà fins als moderns fonamentalismes jueu i cristià, i que és una obra divulgativa que no arriba a les 300 pàgines (incloent notes, glosssari, etc.).

El que m’ha semblat més interessant, de totes maneres, és la primera part on explica la codificació de la mitologia jueva en un text al segle V aC. Amb les derrotes territorials, la destrucció del Primer temple i l’exili a Babilònia, es produeix una mutació del culte. Amb un primer salt, tecnològic, en que la pervivència dels antics cultes es garanteix posant la tradició per escrit. Un segon salt, polític, en que s’emancipa a Déu del territori i es substitueix per la seva aliança amb el poble, i per tant es fon culte i nació. I el tercer salt, metafísic, que condueix al monoteisme (perquè resulta que l’antic judaisme era politeista).

A partir d’aquí, també és molt interessant tot el contacte amb el món persa, el platonisme, l’helenisme, i finalment l’Imperi Romà, i com sorgeix l’esperança messiànica de l’alliberament, que col·lapsa amb l’enderrocament del Segon temple i la irrupció del cristianisme.

I després, doncs apareixen totes les aportacions dels evangelis, les primeres recopilacions de textos per part de l’Església catòlica, la pugna amb els arrians, el paper de Sant Agustí… i potser no cal allargar més el resum.

Afegir que també és molt interessant tota la part que dedica a l’evolució de l’exègesis dels textos. Que curiosament no ha estat mai literal fins al s.XX, ni en el judaisme ni en el cristianisme.

En tot cas i per acabar. M’ha semblat un llibre molt útil per a situar el judaisme i el cristianisme en una perspectiva històrica i entendre l’evolució de tots dos, i també per familiaritzar-me més amb noms d’aquells que et ronden però no saps on ubicar: Judea, Jeremies i Esdres, Judes Macabeu…

Una bona lectura, vaja.

House of One

Sehr-geehrter-Herr-Lehmann-anbei-erhalte

A Berlín s’està impulsant una iniciativa que pretén construir un espai de culte compartit entre tres grans comunitats religioses: cristians, musulmans i jueus.

El nom que li han posat a la iniciativa és House of One i han fet una web la mar de fardona on expliquen tota mena de detalls en diverses llengües. Val la pena fer-hi una ullada.

Per què en parlo aquí? Doncs per diverses raons.

La primera, perquè m’ha recordat el malaguanyat Centre Abraham que es va construir a Barcelona abans dels Jocs Olímpics, que va servir d’espai comú de culte per a tots els atletes que hi van competir. I això de malaguanyat? Doncs perquè se suposava que després dels Jocs havia de consolidar aquesta funció i esdevenir un símbol de la convivència religiosa a la ciutat, i no va ser així perquè la van convertir en una església catòlica.

La segona, perquè a mi em sembla que a les institucions els correspon ser neutrals davant del fet religiós i han de mostrar una certa distància amb les diferents confessions. Però perquè això allibera les religions de les ingerències dels poders públics i els otorga una major responsabilitat en l’àmbit civil de treballar per la convivència. Una funció que harmonitza plenament amb els valors democràtics i que de manera natural dóna espai a aquells sectors més liberals de les religions.

slide-1-d

I la tercera, perquè només cal veure la iniciativa i fer un passeig per la web per mesurar la distància que encara ens falta recórrer en aquest país en matèria de llibertat religiosa. No tant pel fet de trobar religions diferents assegudes al voltant de la taula, cosa que també aquí podem veure en alguns espais i moments concrets. És la transparència amb la que juguen: la claredat dels motius, quines són les organitzacions promotores, com s’està finançant, quins usos tindrà…

I mira, a mi m’és una mica igual què fa cadascú, però en aquest cas t’acaben entrant ganes que l’invent surti bé i a Berlín hi hagi una House of One contribuint a la tolerància i la convivència.

Em resta el dubte de si en aquesta operació hi juga l’Església Catòlica o només la branca protestant. Em temo que és així i és una llàstima, però com que no en conec els detalls ho deixo com a pregunta a l’aire.

Israel s’allunya encara més de la democràcia

MIDEAST ISRAEL POLITICSPer diversos canals arriba la que potser serà la notícia més important en molt de temps sobre la separació església – estat: el Govern d’Israel ha aprovat una proposta de llei per declarar el caràcter jueu de l’estat. Israel i la qüestió palestina sempre m’han semblat una realitat terriblement complexa. Constantment s’hi barregen elements històrics, religiosos, ètnics, polítics, militars, geoestratègics, de control de recursos naturals… Amb un estat d’Israel fundat sobre unes bases democràtiques i modernes, hereu de l’horror de l’Holocaust, que inicialment despertava les simpaties del món progressista occidental; un país fràgil comparat amb les potències àrabs que l’envoltaven i l’amenaçaven… I a partir d’aquí una història molt dinàmica que fa molt difícil emetre judicis categòrics, o com a mínim a mi em costa molt.

Però els darrers anys estan sent realment dramàtics es miri per on es miri. Israel s’ha anat tornant un país embogit i messiànic, amb una relació malaltissa amb els Estats Units que impedeix qualsevol avenç de la pau a la regió; practica el terrorisme d’estat amb total impunitat, i cada pocs mesos ens regala imatges de massacres de civils indefensos a Gaza.

La mesura proposada per Netanyahu ha generat molta polèmica i no queda clar què passarà quan arribi al legislatiu, però estableix un precedent gravíssim de ruptura de la igualtat entre ciutadans. Si s’aprovés, Israel s’allunyaria greument de la democràcia. I empitjoraria la confusió entre religió, nació i grup ètnic que acompanya el judaisme. Paradoxalment, la mateixa confusió que a l’Espanya de fa 500 anys va fer néixer la discriminació racial: considerar que no hi havia possibilitat de conversió per als contaminats d’un tipus concret de sang. Que l’herència atorga o treu títols i drets de ciutadania. Que la religió no és una opció sinó una naturalesa. Així es converteix en una presó d’ànimes. I l’ànima, en una presó del cos.

Una victòria per a un sol déu i una derrota per a milions de persones.

La sinagoga vacía

575917-340x340Fa un parell d’anys vaig fer un treball sobre les arrels de la laïcitat en Baruch de Spinoza i des d’aleshores no he perdut la fascinació per la seva obra. Com que em vaig haver de cruspir uns quants quilos de llibres i no em sobrava temps, vaig limitar-me als que m’anaven bé pel treball. N’hi havia un que vaig haver de descartar però que em cridava l’atenció i que, a banda del problema del temps, resultava impossible de trobar a les llibreries. Tothom s’hi referia com un estudi clàssic, però estava descatalogat. O sigui que el morbo es va redoblar.

Obro parèntesi: em passa igual amb “Los dos cuerpos del rey” d’Ernst Kantorowicz, que ja no es troba. Si algú el veu mort de fàstic en una estanteria… que m’avisi. Tanco parèntesi.

El llibre de marres era “La sinagoga vacía. Un estudio de las fuentes marranas del espinosismo“, publicat el 1987. L’autor era un tal Gabriel Albiac, que pel que sembla ha passat del maig del 68 a fer el tremendu en un diari de dretes. Com tants intel·lectuals espanyols i catalans, vaja.

Total, que ara fa un parell de mesos, la revista Jotdown explicava que s’havia reeditat. No vaig sortir corrent però gairebé, i a La Central del Raval estava allà esperant l’exemplar, reeditat per Tecnos. Que ja m’he cruspit.

La Sinagoga vacía és una obra erudita i extensa (prop de 500 pàgines més 120 d’apèndixs), que comença narrant el context històric del que sorgeix Spinoza, els jueus d’origen hispano-portuguès a l’Àmsterdam del s.XVII. Un col·lectiu que havia patit a Espanya la primera persecució racista de la història a mans de la Inquisició. I que un cop a Àmsterdam, terra d’una incipient tolerància, van ser rebuts pels jueus autòctons amb recels i restriccions, convertint-se en rebuig dels rebutjats. Uns jueus que en alguns casos havien hagut de simular una conversió per sobreviure, que per més d’un segle no havien pogut sostenir obertament un culte, ni unes costums pròpies, ni encara menys actualitzar-les per acompassar-les al canvi dels temps. Spinoza, doncs, neix entre els guardians d’una ortodòxia imaginada, idealitzada i inventada, com tot passat. Són els que han “marrat” la fe, els que han patit dolor i patiment, els exclosos dels exclosos, els que arrosseguen l’estigma d’una identitat mortal. Sobre ells s’eleva Spinoza, mil vegades maleït, en vida i en mort, per capgirar el pensament i obrir la filosofia a les portes de la modernitat.

Tres fragments del llibre per entendre la trascendència del bo d’en Baruch.

Esta es mi hipótesis: Espinosa como cristalización teórica de una pérdida absoluta de identidad, la del marrano hispano-portugués, que compromete los cimientos de toda concepción tradicional de la consistencia del sujeto, para remitir su horizonte de planteamiento al de una teoría de lo imaginario deseante.

De la crítica, pues, del judaísmo, a la crítica de toda religión, a la crítica misma del hecho religioso. Y de ésta a la crítica de la ilusión, a la analítica de los mecanismos a través de los cuales forjo un mundo imaginario en el cual  enajeno para siempre mi potencia autónoma, mi libertad.

De la conjunción histórica de la libertad holandesa y la memoria trágica del marranismo, sedimentada a lo largo de dos tercios de siglo, ha nacido la revolución espinosiana, una de las dos o tres únicas mutaciones verdaderamente radicales que ha sufrido la historia de ese estático campo de batalla llamado filosofía.

SpinozaPretendre resumir aquí el pensament d’Spinoza se’m fa impossible. Ni jo en sé prou, ni aquest és el lloc. Però si he de justificar la meva fascinació, diria que és alhora radical, original, i consistent. La seva metafísica, la seva política, la seva epistemologia, la seva ètica, són un tot. I són un tot inèdit, revolucionari, brillant. Encara ara.

Sospito que Albiac opina més o menys el mateix… i ho demostra quan ja cap al final del llibre ens narra el sentiment de fracàs que experimenta l’idealisme alemany del s.XIX quan intenta una última impugnació del sistema filosòfic spinosià i es rendeix, incapaç d’arrencar la idea de llibertat de la concatenació de causes materials que determinen la necessitat. O dit d’una altra manera: incapaç de construir una idea autònoma i pura de llibertat que no quedi tacada de passions radicalment humanes, materials.

No m’allargo més. Recomano el llibre? Sí, però també aviso que no és una lectura fàcil, i que per iniciar-se en el pensament d’Spinoza hi ha millors materials. Com a bon soixante-huitard i alumne d’Althusser, Albiac s’adorna innecessàriament. I també aviso que en alguns moments m’ha semblat que feia trampes per fer dir a Spinoza el que un estructuralista voldria sentir. És a dir, que té una dosi d’irracionalisme que a mi em sembla un error (fins i tot arriba a dir que Spinoza és antirracionalista, cosa que és donar-li la volta al seu pensament). Però si algú vol llegir només allò que li agrada… millor que no llegeixi.

I de les arrels de la laïcitat en Spinoza… en parlarem un altre dia.

Una altra crítica del llibre la podeu trobar aquí.

Actualització: la María Bermejo m’informa que Akal ha reeditat “Los dos cuerpos del rey“. Tampoc sortiré corrents a buscar-lo però…

La Biblia desenterrada

la-biblia-desenterradaLa Biblia desenterrada. Una nueva visión arqueológica del antiguo Israel y de los orígenes de sus textos sagrados“, publicat pels arqueòlegs Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman és un llibre publicat el 2001 (el 2003 en castellà) que ha mantingut des d’aleshores un bon nivell d’èxit editorial. Feta la lecura he de dir que no m’estranya gens, perquè és una obra molt interessant, rigorosa i amena de llegir, sobre una qüestió que no és precisament fàcil o comercial.

La Biblia desenterrada és un recorregut pels principals esdeveniments recollits en l’Antic Testament (els patriarques, l’Èxode, la conquesta de Canaan, el Primer i Segon temples…) a la llum dels coneixements arqueològics actuals. És a dir, situant el valor com a prova dels textos bíblics en peu d’igualtat amb la informació obtinguda de les tècniques arqueològiques modernes i el coneixement cada vegada més profund que els historiadors tenen dels imperis Assiri, Egipci, Babiloni, etc.

Les moltes i diverses conclusions que aboca el llibre són tan sorprenents com apassionants i ofereixen un recurs de gran qualitat per conèixer la gènesi dels textos bíblics i entendre el context històric que va provocar el naixement del judaisme.

Un llibre del tot recomanable per a qualsevol persona interessada en la història de les religions del llibre.