Funerals laics a Tarragona

Durruti5

Gràcies al nostre Director del Departament d’Hemeroteca hem pogut descobrir aquesta notícia a La Vanguardia on s’hi explica que aquest 2015 es van començar a celebrar funerals laics al Tanatori de Tarragona i que han tingut una molt bona acceptació, arribant a cobrir una desena part de les cerimònies que s’hi celebren (96 de 960).

I aquí no sabem si posar-nos contents per la notícia o posar-nos les mans al cap pel fet que fins fa quatre dies no hi havia cap servei disponible.

Val, sí que ho sabem. Ens n’alegrem molt per les famílies i les amistats que enguany han pogut celebrar el comiat que millor s’ajustava a la forma de pensar d’una persona estimada.

I ho lamentem per totes les altres que en anys anteriors no han pogut fer-ho.

I afegim: no costava tant fer un bé als vius.

PS: la foto és de l’enterrament del Durruti i l’he arreplegat d’aquí.

Sorpresa a l’Alta Ribagorça

7853336612_22543f3f7c_o

El corresponsal de Perspectiva Laica a l’Alta Ribagorça, en Pau Planelles, ens informa d’una dada espectacular. Resulta que durant el 2014 no es va celebrar cap matrimoni religiós en aquella comarca. Totes les núpcies, nou en total, van ser civils.

S’entén, oi? Per primera vegada en molt de temps, una comarca no celebra cap matrimoni religiós. Cap parella de joves (o no tan joves, ves a saber) ha volgut escenificar el seu ritual públic d’aparellament i compromís vital davant del representant d’una divinitat. Han preferit les autoritats públiques i els rituals civils. Històric.

Des d’aquí celebrem el fet i aprofitem per enviar a la merda tots els tòpics sobre la Catalunya rural i la urbana.

I aprofitem per recomanar-vos que aneu un dia a visitar les entranyables esglésies romàniques de la Vall de Boí, que fan goig de veure.

Ah! I agraïm a en Pau Planelles que ens hagi posat sobre la pista.

Els rituals funeraris laics guanyen terreny

Shelley-FuneralEn aquest blog ja he comentat alguna vegada que Catalunya és una de les regions del món on el procés de secularització és més ràpid. No començaré a atabalar amb dades, que ja ho faig prou, però ahir vaig descobrir una notícia que em sembla reveladora d’aquest fenomen.

Ja fa temps que a Serveis Funeraris de Barcelona convoquen uns cerimonials religiosos on convoquen els familiars de totes les persones traspassades durant l’any. I des de fa cinc anys, que també en fan un de laic, o sigui que el 18 de juny van celebrar el V Cerimonial. Podeu veure la notícia aquí.

M’ha cridat l’atenció, i per això en parlo aquí, que les cerimònies laiques ja representen el 15% del total de les que se celebren a Barcelona. Evidentment és una xifra baixa si la comparem amb tants d’altres indicadors de secularització, però si pensem que fa cinc anys no arribaven ni al 6%, l’augment és significatiu.

I és que sabem que, progressivament, les empreses funeràries i els ajuntaments adapten les instal·lacions (sales de vetlla, sales de respons, cementiris) donant-los un aspecte neutre de simbologia i amb capacitat per acollir tot tipus de ritus. També lentament comencen a oferir serveis de respons laic.

Però el procés de construcció de nous ritus de comiat no és fàcil, no pot ser-ho. Perquè ens pot fer molta il·lusió preparar un bon casament, o una bona cerimònia de benvinguda d’un nadó. Però organitzar un funeral, no és tan fàcil.

Una societat en trànsit cap a la secularització haurà de recuperar, reinventar, repensar, el que significa la desaparició d’una persona estimada i construir una litúrgia nova, prou lliure de motlles com per servir a l’objectiu de la satisfacció íntima de les persones que la convoquen, adaptant-la a la seva cosmovisió i a la de l’absent, i prou establerta com per complir la funció de cohesió social que els rituals humans tenen.

La imatge que il·lustra el post és l’enterrament del poeta P.B Shelley, que va pintar Louis Édouard Fournier.

Neopaganisme a les Santes de Mataró

IMG_3803Primer de tot, farem una “advertència i espolsamenta de responsabilitats”. El que els anglesos en diuen un disclaimer.

Espero que si em llegeix algú que domina l’antropologia no emeti un judici molt sever, però ja fa temps que tinc ganes d’escriure sobre la festa de Les Santes de Mataró com a fenomen neopagà. Tot el que diré aquí s’ha d’agafar amb moltes prevencions, perquè el primer que dubta de tot sóc jo. D’entrada ja ni sabia si escriure-ho amb guió o sense: neo-paganisme o neopaganisme?. A la Viquipèdia ho escriuen sense guió, però el que expliquen allà no té molt a veure amb el que diré jo. A més, és possible que algú altre ja hagi dit el mateix però ben elaborat. Potser tot plegat és una parida sense solta ni volta; però si no ho escric, rebento. O sigui que allà vaig.

Fins aquí l’advertència i espolsamenta de responsabilitats. Anem al tema.

Com que un no tria la dona de la que s’enamora, a mi em va tocar fer-ho d’una mataronina. I encara sort que vaig ser correspost, que si no…

El cas és que ja porto uns quants estius celebrant la festa major de Mataró. Corregeixo: Les Santes de Mataró. D’entrada, i per a un anticlerical com jo, això de Les Santes és sospitós. Les Santes en qüestió són dues: Santa Juliana i Santa Semproniana. Així s’entén que a Mataró moltes noies es diuen Juliana. I encara s’entén més que no n’hi hagi pràcticament ni una que es digui Semproniana. Juliana també és el nom d’una beguda molt bona que només se serveix una nit a l’any (per Santes) i que es fa amb una fórmula secreta i ben custodiada (cosa que no deixa d’arrossegar la seva polèmica).

Les Santes aquestes eren dues romanes (de quan Mataró es deia Iluro) deixebles de Sant Cugat. Quan aquest va ser martiritzat, elles en van enterrar el cos i per això també van rebre martiri. Són patrones de la ciutat des de la segona meitat del segle XVII i el que és més fascinant és que l’any 1852 es va fer una votació per ratificar aquesta situació! O sigui que són patrones per decisió democràtica! I bastant unànime, val a dir: 1831 vots a favor i 2 en contra, més 61 vots a favor dels veïnats. Qui diu que no podem triar els sants que ens roti? Amb això el meu anticlericalisme queda més apaivagat, sincerament. Ja puc sumar-me a la festa sense reserves.

Les Santes, com totes les festes majors que es fan i es desfan a Catalunya, són una invenció pròpia de la reconstrucció civil posterior a la dictadura. Evidentment se celebraven feia ves a saber quant de temps, però no amb la forma actual. La forma actual és el resultat eclèctic de la recuperació de la vella festa i nombrosos afegitons creats per la gent (digues-li gent, digues-li poble, digues-li veïns i veïnes). Amb aquella sintonia dels primers ajuntaments democràtics que malauradament s’ha anat esvaint, Les Santes van anar configurant-se fins arribar a la forma actual.

I el neopaganisme?

Si un extraterrestre (jo mateix, en aquest cas) se submergís en Les Santes, arribaria a la conclusió que són una festa d’adoració d’un heroi llegendari que es deia Robafaves. I quan dic adoració ho dic amb tota la intenció. Perquè riu-te’n tu del salto de la reja de la Virgen del Rocío, del rituals vudú a Haití i dels dervixos giròvags turcs. Si voleu veure penya extasiada, experiències extracorporals i situacions de trànsit, aneu al Desvetllament o al No n’hi ha prou i flipareu. És com una caldera que va agafant pressió i més pressió, fins que esclata quan surt el gegant Robafaves de l’Ajuntament i s’aixeca. Podeu veure la següent fotografia i fer-vos una idea de com es posa el personal (estem parlant d’adults). Concretament al Desvetllament (un dels primer actes de Santes), tot aquest personal embogit es pirra per tocar la capa de l’heroi.

20130711_1714_especials_familia_robafaves_2El Robafaves, tu, qui ho hauria de dir. Corre la brama que totes les noies de la ciutat n’estan secretament enamorades. És l’heroi protector de la ciutat. És l’Aquiles, el Sígfrid, l’Aragorn. Jo penso que si algú ataqués Mataró, la ciutat s’encomanaria a en Robafaves per organitzar la defensa. I farien bé, és clar. El Robafaves és el gran protagonista de Les Santes i durant els dies que dura la festa va passejant cap aquí i cap allà exposat a la reverència de grans i petits. De petits i grans.

Però el Robafaves no està sol, d’entrada té tota una família. Primer hi ha la Geganta, que no té nom propi, és la Geganta a seques i té tot un carrer dedicat al mig de la ciutat (un dels grossos). I després hi ha la filla, que es diu Toneta, i el gendre; en Maneló.

La Família Robafaves la completen els nans, que són una bona colla i aporten l’ingredient còmic a la festa. En són divuit: el Bufó, el Pagès, la Bruixa, el Macer seriós, el Macer rialler, el Follet, l’Arlequí, el Xinès, la Mulata, el Comte, el Moro, en Carrau, la Vella Blava, la Vella Verda, en Patufet, en Jonàs, en Mataties i en Biada. Podríem dir que els Nans representen la gent del poble, i de fet alguns d’ells representen oficis. Ballen al so d’una melodia pintoresca i a mi em sembla que som nosaltres fotent-nos de nosaltres mateixos.

Vista la Família Robafaves, queda el bestiari, que al meu entendre representa els elements: l’Àliga representa l’aire, el Drac representa el foc i la Momerota representa la terra. L’aigua no la representa cap figura, cosa curiosa en una ciutat costanera com Mataró, per bé que un dels moments àlgids de Les Santes és la Ruixada, una bacanal de música i aigua. Atenció a la imatge.

ruixada(2)Val a dir, seguint el “cicle de l’aigua”, que el Carnestoltes de Mataró té un fenomen molt interessant que són els Portafardells, uns éssers sorgits del mar per escarnir als poderosos. La seva identitat és secreta i ballen emmascarats mentre reciten versos crítics amb el poder. Queda clar, doncs, que el mar és indomable. Que de bèstia d’aigua potser no n’hi ha, però d’éssers marins, sí. I potser els Portafardells no surten del mar per Santes, però de comparsa n’hi ha una de ben fornida, que són les Diablesses. A Mataró, la colla de diables la composen exclusivament dones. El fenomen de les colles de diables a Catalunya és una altra mostra de neopaganisme, val a dir.

Però tornem a Les Santes i al bestiari. D’entrada, del Drac en podem dir que s’inspira en el que porta en Robafaves per decorar l’elm. Té un aspecte ferotge, llença foc per tot arreu… ideal correfocs. Passem a l’Àliga: porta corona i un colom al bec, i fa un ball de reminiscències medievals que pel meu gust és una mica cursi. Bé, de fet a mi l’Àliga no m’agrada. No m’agraden les corones i no puc evitar sentir-me identificat amb el colom, que en aquest cas em sembla una metàfora del poble. A més, l’Àliga saluda a tort i a dret amb una reverència, té un lloc d’honor en el seguici municipal, i és l’única bèstia que balla quan surten les relíquies de Les Santes per la missa. Tot plegat, un símbol del poder. Jo, evidentment, prefereixo la Momerota, el símbol de la terra. Una bèstia amb cos de mulassa i cap de bou, com una fusió dels dos animals més útils per al treball del camp. La colla que l’acompanya vesteix una bata, boina i espardenyes. I el millor de tot és que quan ha de tornar a entrar a l’Ajuntament engega una ruixada de foc al balcó de les autoritats, en un acte de rebel·lia i irreverència. El contrari de l’Àliga, vaja. De fet, els momeroters sempre tenen algun moment per fer conya de l’Àliga.

Aquí podeu veure la Momerota agredint les autoritats amb tota la barra del món.

16-Desfilada-15I ja que parlem d’irreverència, no podem ignorar la Cursa a pèl. Que és això, una cursa en pilotes que òbviament no surt al programa oficial però que ja forma part de Les Santes. Fotoooo.

28_CURSA_A_PELL’altra sorpresa del marcià (o la marciana) visitant seria la quantitat de marxandatge que es genera per Santes. Bàsicament dóna una idea de la quantitat de recursos gràfics (i simbòlics) que la festa genera i de l’adhesió popular de que gaudeixen. I que cony, una religió com cal ha de tenir botiga. O sigui que Les Santes es perpetuen també per via comercial, no oblidem la importància que té el mercat en una ciutat.

I per anar acabant el repàs dels elements festius, una novetat il·lustrativa. Feia un temps (tampoc gaire, eh?) que la colla de la Momerota havia fet una proposta en conya a la seva revista Banyeta: volien un nan nou i original, el nan del Miguelete. I qui és el Miguelete? Doncs el Miguelete és un momeroter, això d’entrada. Però també és una persona que s’ha currat com pocs Les Santes i la resta de calendari festiu de Mataró. I per què no dir-ho, també és un tipus pintoresc. O sigui que la conya tenia el seu què, i resulta que l’any passat els geganters van fer una ofrena a la colla de la Momerota que podeu veure a la següent foto. El de la dreta és el Miguelete i el de l’esquerra… també.

nan_migueletePer acabar-ho d’adobar el nan Miguelete, com es pot apreciar a la imatge, pot cremar una carretilla, o sigui que és un nan de foc. Una novetat sensacional. Per què explico això? Doncs perquè demostra que Les Santes és una festa viva i el seguici d’éssers fabulosos no és de cartró-pedra. Bé, sí que ho és, i de fibra de vidre, però volia dir que és dinàmic, obert a noves incorporacions. Que els vius són capaços de crear nous ídols. I que d’aquí un munt d’anys, potser ningú haurà conegut personalment al Miguelete, però la ciutat seguirà reconeixent als que se l’estimen i hi dediquen esforços. El Miguelete serà un altre ésser llegendari, com ho és ara en Biada o el Robafaves. Jo ho trobo poètic.

I un darrer apunt abans de concloure. Un detall que a mi em fa molta gràcia és que d’aquells i aquelles que viuen la festa en diuen Santeros i Santeres. O sigui que hem passat de la santedat a la santeria, un petit gir lingüístic que amaga (i revela) el gir d’un ordre metafísic excloent i anquilosat a unes pràctiques de culte populars i dinàmiques.

Havent revisat tots aquests elements ja es pot veure que Les Santes no és precisament una festa catòlica. Ni recolliment, ni pietat, ni contrició, ni res de res. Hi ha una missa, això sí. La missa de Santes, que es recorda sobretot per les polèmiques (com els anys que hi van anar el racista de l’Anglada, o el Felip Puig just després d’arrasar l’acampada de Plaça Catalunya). També hi ha la Barram, un toc de campanes a tot drap combinat amb coets. I segur que em deixo alguna cosa, però m’hi jugo un pèsol a que és minoritària.

3_1_b_reliquiesI m’hi jugo un altre pèsol que per a la majoria de mataronins i mataronines, té més dignitat ontològica, més visos d’existència, més potència i versemblança el Robafaves que les relíquies i els seus guardians. I em jugo un tercer pèsol que si anem a les escoles de Mataró i preguntem a les criatures qui va existir, si el Robafaves o Les Santes, la majoria diran que el Robafaves.

Per això parlo de neopaganisme. Perquè el que passeja amunt i avall no és una pila de figuretes pintades propulsades per unes espardenyes. Va més enllà. Fins a on? No molt més enllà, ni falta que fa. Però a mi em fascina, i demostra que Les Santes són un exercici de mitopoiesi com una catedral. La Ciutat són les persones, i les persones veneren el que els hi rota quan els hi rota. A la Ciutat democràtica, els déus i les deesses també van de baix a dalt. No hi ha imposició que valgui.

O sigui que a Les Santes, el catolicisme és un element més del repertori simbòlic i és sotmès a exercicis sincrètics en nom del plaer. Com correspon a una república digna de tal nom, els déus es fan i es desfan, pugnen entre ells per guanyar-se l’afecte de la ciutadania i no poden ser imposats. O ens són útils o desapareixen. O estàs disposat a ser empeltat o ho passaràs molt malament. Fusió o mort. I és que l’economia del més enllà també es regeix per criteris d’eficàcia i utilitat!! I allò útil és allò que ens fa feliços i ens ajuda a viure junts. A Mataró veneren el que ens procura benestar, i plaer. Com una festa d’estiu.

Dit tot això, queda la pregunta obligada. Correspon a l’Ajuntament promoure festes i cultes com aquest? Mirarem de respondre un altre dia, amb calma.

PS: resulta que el carrer de la Geganta no es diu així per la dona d’en Robafaves! Als comentaris trobareu l’explicació correcta.

Dios mío, ¿pero qué te hemos hecho?

coup-de-coeur-cine-qu-est-ce-qu-on-a-fait-au-bon-dieu-et-melazaTot i que a Catalunya ha passat per les pantalles sense cridar massa l’atenció, “Dios mío, ¿qué te hemos hecho?” ha estat un èxit espaterrant a França, on ha obtingut el rècord de recaptació, cosa que no passava amb una producció nacional des de “Intocable” el 2011.

L’argument és el següent: els Verneuil, una parella ja grandeta més aviat conservadora (el pare gaullista i la mare devota catòlica) veuen com les seves quatre filles es casen successivament amb un musulmà, un jueu, un xinès… i un africà (catòlic). I a partir d’aquí, doncs que si sopars amb menús impossibles, que si conflictes entre els gendres, que si embolics amb els consogres… i un final feliç que es veu venir d’una hora lluny.

La pel·lícula no és gran cosa, francament. Una comedieta amb tocs de vodevil i quatre acudits de poca volada. Molt per sota d'”Intocable”, sens dubte. Aleshores, l’èxit a què respon? A mi em va recordar a “Ocho apellidos vascos”, un altre producte més aviat fluix que no pot sortir del país amb garanties, però que aquí ho rebenta tot. Per què? Doncs perquè cada societat exorcitza els seus dimonis i no té gaire gràcia assumir els dimonis del veí.

Perquè després dels atemptats de gener a França i d’acabar fastiguejat de llegir només sobre els problemes de convivència dels musulmans, i del fracàs del model republicà i laic, m’agradaria afegir algunes dades.

La primera, que la manifestació massiva a París l’11 de gener era, malgrat els oportunistes, una manifestació en favor de la república, la llibertat d’expressió, la tolerància i la convivència.

La segona, que el trending topic a Twitter els dies següents als atemptats va ser “IslamNonCoupable“. És a dir, que el gruix de la societat francesa identificava perfectament que el problema no era la religió dels assassins, sinó que eren assassins.

La tercera, que França és, amb tota seguretat, el país amb més bodes mixtes d’Europa. Actualment, un 20% de les unions es produeixen entre persones de diferents orígens o confessions.

O sigui que a França els Verneuil no només veuen com les seves filles es casen amb gent estranya. Ara ja comencen a prendre-s’ho a conya.

D’equinoccis i festivitats

primaveraTot just ahir hem canviat d’estació. Hem deixat enrere l’hivern i diem hola a la primavera. Jo no n’estava molt al cas, però molta gent ho ha comentat al Facebook i ha penjat fotos, cançons… I m’ha semblat que enguany l’equinocci ha tingut més presència de l’acostumada a la xarxa social. És una percepció que no té cap base empírica, francament, però en tot cas això em serveix per repescar una reflexió que sorgeix sovint a les classes de l’Escola El Sol quan parlem dels reptes de l’educació laica.

La qüestió és que si ens plantegem una educació laica, ens trobem amb la necessitat de canviar gran part dels referents simbòlics als que ens hem acostumat. Perquè és clar, són religiosos. I d’una religió molt concreta. El calendari està ple de celebracions religioses i no està molt clar què passa si les eliminem. Estem destruint el nostre patrimoni cultural? Estem escatimant als infants un coneixement essencial per al seu desenvolupament com a persones? Es desfarà l’ordre del cosmos? Farem el ridícul? I el que és més important: per quins altres símbols i celebracions ho substituïm?

A mi em sembla que en una societat cada vegada més plural, la possibilitat de mantenir símbols i celebracions religioses en l’educació s’esvaeix, perquè divideixen. Però que en comptes de viure aquest fet com una tragèdia, els educadors i educadores laics tenen davant seu un repte prou interessant. I que la natura, la vida, el món i l’univers, són plens de recursos simbòlics que es poden aprofitar per omplir fins al darrer racó de l’activitat pedagògica. Les estacions de l’any, les plantes, els animals, els rius i els mars, les muntanyes i els deserts, els elements, les formes, els colors… I totes les formes de societat que la humanitat ha inventat per a adaptar-se al medi.

I no té res d’estrany que moltes escoles laiques, i esplais laics, tingui nom d’arbre (Roure, Xiprers, Auró…), o de vent (Garbí, Xaloc…), o d’animals i plantes (Boix, Isard-Flor de neu, Esquirol…). I són els projectes que tenen més futur, perquè tothom hi pot participar, i celebrar, i compartir. Com ha fet tanta gent avui al Facebook, a propòsit de la primavera.

PS: La fotografia l’he agafada d’aquí.

Ajuda: bateigs civils?

maxA través de la Fundació Ferrer i Guàrdia s’ha posat en contacte amb mi una persona que està fent una tesina sobre els bateigs civils a Catalunya. Li he explicat tot el que sé del tema, que realment és molt poc, perquè no hi ha cap registre ni cap espai on se centralitzi aquesta informació. Igualment li he aconsellat posar-se en contacte amb els partits polítics i les associacions municipalistes.

Però també m’he compromès a penjar un post al blog demanant informació a qui en pugui tenir.

O sigui que si algú sap res del tema, de quines experiències coneix, qui les ha realitzat, o qualsevol informació que pugui ser útil, que no dubti en posar-se en contacte amb mi.

Moltes gràcies per avançat.

Les Guies britàniques eliminen la referència a Déu en la promesa

girl-guiding-logoL’Associació de Guies britànica ha decidit eliminar la referència a Déu en la seva promesa, una mesura que té una forta transcendència perquè es produeix en el país originari del moviment escolta i guia mundial.

La promesa és un dels pilars d’aquest mètode pedagògic des dels seus orígens. Té un component iniciàtic i de compromís cívic únic, i constitueix un dels requisits indispensables per a formar part de les organitzacions mundials. És precisament pel seu fort caràcter simbòlic, que l’alusió a Déu com a font d’autoritat davant la qual prometre sempre ha estat una font de polèmiques. El mateix Baden Powell va redactar ja el 1912 la que es coneix com a Outlander Promise, que poden utilitzar aquells que no reconeixen cap autoritat divina i cap rei. Malauradament, aquesta fórmula ha estat permanentment amagada. Més endavant, el mateix Baden Powell va acceptar que se suprimís la referència a Déu en determinats països (Bèlgica, França, Holanda, Finlàndia, Luxemburg i l’antiga Txecoslovàquia) i que fos substituïda per alguna fórmula de l’estil “Alts ideals”. Des d’aleshores, la WOSM (la branca masculina del moviment, i amb major component conservador) ha intentat evitar cap més excepció. En canvi la WAGGGS (la branca femenina, històricament més progressista) ha estat més oberta a que les organitzacions nacionals incorporessin modificacions.

Ara, al Regne Unit, les Girls Scouts han modificat la seva promesa i han eliminat tota menció a Déu, que ha estat substituïda per “Ser fidel a mi mateix i desenvolupar les meves creences”.

La nova promesa és la següent.

I promise that I will do my best:
To be true to myself and develop my beliefs,
To serve the Queen and my community,
To help other people
and
To keep the (Brownie) Guide Law.

Resta encara la idea de les creences (beliefs), que es podria haver deixat en conviccions, o qualsevol altra fórmula menys tancada, però el canvi és significatiu. Un canvi com aquest no pot ser considerat una mera excepció, estem parlant de l’entitat més antiga, la original, creada el 1910, fundadora de la WAGGGS, que té la reina com a Patrona… O sigui que estem davant d’un fet històric.

No deixa de ser curiosa aquesta alusió a la Reina, i jo diria que aquí hi ha un detall amagat que no és trivial. A l’anterior promesa les noies deien “To serve the Queen and my country” i ara diuen “To serve the Queen and my community”. O sigui que potser hi ha un peatge comunitarista, perquè és molt més civil i abstracte el país que la comunitat. I ens podríem preguntar: quina és la comunitat d’una noia atea o agnòstica?

Un altre element interessant és com les Girls Scouts presenten la nova promesa: com un exercici d’obertura de l’entitat a qualsevol persona que en vulgui formar part. Em sembla la millor manera d’explicar-ho. L’escoltisme és un moviment de clara aspiració universal, sempre ha volgut estar obert a tothom, i així és més possible.

I dues conclusions finals: la primera, que l’escoltisme demostra una vegada més la seva capacitat d’adaptació als canvis socials. La segona, que el canvi social al que s’adapta és la continuada secularització que s’esdevé a la Gran Bretanya d’uns anys ençà, tal i com ja vaig comentar en una de les primeres entrades d’aquest blog.

La pista m’ha arribat a través de la National Secular Society, que celebra la mesura.

Davallada del nombre de creients a la Gran Bretanya

CENSUS-2011_620El darrer cens realitzat a Anglaterra i Gales confirma la davallada de la creença religiosa a la Gran Bretanya, amb especial èmfasi en la comunitat cristiana.

  • El 2011, la comunitat cristiana és la més envellida
  • El nombre de cristians ha caigut, especialment entre la població menor de 60 anys
  • El nombre de gent que no professa cap religió s’ha incrementat en tots els grups d’edat, especialment en les franges dels 20 als 24 i dels 40 als 44 anys
  • A Anglaterra i Gales, un 93% dels cristians són blancs i el 89% nascuts a la Gran Bretanya.
  • Un 38% dels musulmants s’identifiquen ètnicament com a paquistanesos. El 2001 eren 658.000 i el 2011 ha arribat a 1.029.000. Gairebé la meitat de musulmans són nascuts a la Gran Bretanya.
  • El 93% de la gent no religiosa són blancs i nascuts a la Gran Bretanya
  • El col·lectiu de gent no religiosa és el que registra majors nivells d’activitat econòmica. Els cristians i els musulmans són els que menys. Els jueus tenen la tasa d’ocupació més alta i els musulmans la més baixa.
  • La raó principal per la inactivitat econòmica dels cristians és la jubilació, en el cas dels musulmans són els estudis o la cura de la família.

Podeu trobar les dades del cens aquí. Són especialment interessants les piràmides d’edat.

 

 

Qué es la laicidad

CubQUEESLALAICIDADbajaPublicat per Editorial Proteus a la seva col·lecció Saber.

El primer que s’ha de dir d’aquest llibre és que el títol és enganyós. De fet, el títol original és Sécularisation et laïcité, i és sobre aquests dos conceptes que Jean-Claude Monod evoluciona. De fet, aprofundeix molt més en el concepte de secularització que no pas en el de laïcitat. A banda que un títol com aquest, tan genèric, fa pensar en una obra de divulgació, i no l’és pas. És un assaig i requereix d’uns mínims coneixements previs. Que ningú s’espanti, no és cap tractat esotèric; però tampc és un manual adreçat al gran públic.

El segon que podem dir és que és un llibre breu (poc més de dues-centes pàgines) però intens. L’estil és entenedor (insisteixo que ningú s’ha d’espantar) i només peca d’utilitzar un vocabulari un pèl artificiós.

I ara parlem del contingut.

Sobre la secularització en parlem poc, considerant que és un dels fenòmens més determinants de la modernitat. Però s’hi han ocupat Weber, Marx, Freud… Cap dels grans pensadors i científics socials dels dos darrers segles ha obviat aquesta qüestió. Monod parteix de Weber i la seva idea de “desencantament del món” per narrar la ruptura que la modernitat provoca en el món occidental, especialment allà on la Reforma no es va poder imposar del tot. Una ruptura que és filosòfica, política, cultural… i evidentment científica. Així ens ajuda a endinsar-nos en les diferents aproximacions a la idea de secularització: Schmitt, Blumenberg, Michel de Certeau, Gauchet, etc. I ens alerta de com el propi concepte de secularització ha estat terreny de disputa i amaga algunes trampes. Monod tanca el debat assumint la tesi de Blumenberg, que posa al descobert el que hi ha implícit en el concepte de secularització: la secularización pasa a ser una “categoría de la ilegitimidad”, encaminada a una “apropiación” inconfesada e indebida de un “bien” intelectual (teológico) expoliado a su legítimo propietario, y a emplazar así la Edad Moderna en situación de deuda cultural.

A partir d’aquí, la pregunta que es planteja Monod, i que representa un dels grans interrogants que encerclen la qüestió de la laïcitat, és sobre la relació entre secularització i laïcitat, fins a quin punt un és causa o conseqüència de l’altra i fins a quin punt estan vinculats tots dos processos. Aquí és inevitable comparar els processos de secularització i laïcització europeus, que han arribat a punts d’equilibri (inestable) molt diversos, que poden anar de la religió nacional en el cas anglès al model francès de separació estricta. Perquè hi ha diferències importants entre els països nordeuropeus, on el luteranisme o el calvinisme van funcionar com a catalitzadors d’una nova racionalitat, i els països catòlics on la qüestió religiosa i la qüestió feudal eren indestriables. En aquest sentit m’ha semblat interessant, per poc habitual, la comparació entre la Il·lustració francesa, forçosament anticlerical i antirreligiosa, i l’Aufklärung alemanya, conciliadora amb l’església (Kant, sense anar més lluny): La Reforma, como revolución religiosa, habría ocasionado el desarrollo de una Aufklärung alemana más conservadora en el plano político, y más preocupada por una síntesis entre la razón y la religión cristiana.

Ara Monod ja pot entrar a fons en els debats polítics i filosòfics francesos que van recórrer tot el s.XIX i que basculaven entre el reforçament del galicanisme, la obediència a Roma i l’establiment d’una religió civil, i que van culminar en la moderna idea de laïcitat.

Al tercer capítol Monod es proposa conciliar les dues principals aproximacions teòriques a la laïcitat. La més filosòfica, que podem identificar amb autors com Pena-Ruiz, i la més sociològica, encapçalada per Jean Baubérot. És a dir: hi ha una “laïcitat pura”, un model teòric al qual ens anem aproximant? O la laïcitat és una construcció político-jurídica, filla del seu temps, i es modula en funció de les solucions adoptades a cada moment històric? Monod resol bé la qüestió, o com a mínim enfoca bé la pregunta: es evidente que estos principios se presentan a nuestra reflexión a través de su inscripción en la ley y en una historia intelectual y política: no podemos pretender “deducirlos” ex-nihilo, pero podemos intentar dilucidar aquello que, en ellos, satisface una cierta prueba de universalización sobre la base de la igual libertad, y aquello que no la satisface (…). Se hace por tanto necesario un cierto vaivén entre la expresión histórica de estos principios y su reconstrucción filosófica, entre un “espíritu de las leyes” históricamente construido y los fundamentos filosóficos que podemos extraer y validar o no mediante un planteamiento reconstructivo.

Monod identifica els següents principis fonamentals de la laïcitat (un dia farem una llista comparant enumeracions de principis de la laïcitat de diversos autors…)

  1. Igualtat jurídico-política de tots els ciutadans independentment de les seves creences.
  2. Neutralitat de l’estat respecte a tota església o culte.
  3. Garantia del lliure exercici del culte
  4. Alliberament d’una esfera pública independent de qualsevol institució religiosa i de qualsevol simbolisme religiós.

Les següents pàgines se centren en exposar els argumentaris laics habituals (o sigui que si algú volia saber què és la laïcitat aquí trobarà el que busca) i posa de manifest les tensions entre les matrius liberal i republicana de la laïcitat.

Lentament, el llibre ens ha anat transportant de les preguntes bàsiques i els moments històrics primigenis a l’actualitat i els reptes contemporanis de la laïcitat. Monod en detecta dos de principals.

  1. Ha estat el propi procés de secularització el que ha acabat socavant els principis de legitimació de la laïcitat republicana original.
  2. S’han desfermat forces contra-secularitzants que pretenen desbaratar el procés històric sobre el que es recolzava la laïcitat (neoconservadorisme, fonamentalisme islàmic i cristià…).

Resumint: un llibre molt recomanable per a qui estigui avesat als debats sobre laïcitat i secularització i tingui ganes d’aprofundir-hi des d’una perspectiva filosòfica i política.